Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seròs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seròs. Mostrar tots els missatges

20161009

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Detall del campanar de l'antiga església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça als peus de l'església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Rosselló (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.
Clixé d'Antoni Güixens.
1913. Torrefarrera (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.
1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Una barca de pas sobre el Segre.
1913. Seròs (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Maials (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general rere el les espigues a punt de sega.
Clixé de Ramon Molines, pvre. 
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La façana o frontispici abarrocat de l'església.
Clixé de Juli Soler.
1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.
Clixé de Lluís M. Vidal.

20160406

[1370] D'Avinganya, d'Escarp i de la Granja, 1910

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Clixé de Mn. Pere Molet. Vista exterior del monestir trinitari, amb el campanar balustrat, que destaca sobre l'horitzontalitat de l'edifici malgrat que l'esveltesa no era sa principal característica.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
El conjunt monàstic sofrí una radical transformació de ses dependències al segle XVII, amb el canvi d'orientació de l'església i la construcció del claustre i dependències annexes. Del claustre «se'n conserven tres ales, havent desaparegut la de migdia, encara que amb perill imminent de derrumbar-se a qualsevol hora les restants». 

L'església més moderna té la portalada encarada a l'orient amb el presbiteri a l'altre extrem sense absis, a on «hi alçaren una paret llisa i res més... Fa de creueu en aquesta església la primitiva església gòtica, bonic exemplar del segle XIV. De manera que l'absis d'aquesta, que dóna al Nord constituïa darrerament la Capella del Sant Crist, imatge que es venera avui a la parroquial de Seròs. Lo que seria antigament ingrés del temple fou convertit en Capella de la Verge del Remei».

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

S'apunta a la necessitat d'augmentar l'aforament després del retorn dels trinitaris com a causa per a tan radical transformació arquitectònica. «Com que a la part en què estava l'entrada hi edificaren los claustres, farien nou ingrés per sol ixent i és l'actual». 
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Es fa notar la poca importància de les restes dels antics sarcòfags, un dels quals conservat al Museu Arqueològic del Seminari de Lleida en aquells temps.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

A sis quilòmetres d'Avinganya s'hi troba el poble de la Granja d'Escarp. Enlloc de dirigir-s'hi pel camí, escolliren d'anar-hi resseguint «lo braçal que mig penjat en la riba que forma el desnivell del pla de dalt amb l'horta, se feia molt més llarg, per quant s'havia de conformar amb les sinuositats, voltes i calçades que aquí un barranc, allà una roca sortint, més avall un ribàs amenaçant esllavissada, obligaven a fer al braçal». A migdia, però, «lo sol fort i ataubador picava de bo de bo. Més que de primavera, de juriol semblava».
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Detalls del calat dibuixat en l'arc de separació de la Capella del Remei. Clixé d'Atili Sales, metge lleidatà, que es féu càrrec de la sala de paidopatia (pediatria i ginecologia) de la nova Gota de Llet lleidatana de 1918, impulsada pel nou ajuntament catalanista i republicà d'Humbert Torres, guanyador de les eleccions de 1917. En aquell temps era el metge de Seròs.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Aviat mos envistàrem amb Escarp; allà més lluny i a l'altre cantó del riu, recolzada a la falda de la serra, estava la Granja. A poc saltàrem lo Canal d'Aragó i Catalunya, que allí mateix desemboca al Segre». Es dirigeixen al pas de barca per tal de travessar-lo: «Entràrem dins la barca, la magnífica barca que, com tothom recordarà, los hi fou regalada per la Diputació de Barcelona quan, havent-se'ls-hi endut la que tenien la gran avinguda que experimentà lo Segre a l'octubre de 1907... Consta de dos grans llaüts, lo Montserrat i el Barcelona, units per una plataforma en la que ben bé hi deuen cabre tres carros alhora». 

«L'horta, magnífica abans de la riada, està feta una llàstima; al millor, pel mig d'un codissal, una verdadera aglera, vegeten, raquítics i tristois, alguns presseguers, per haver-se'ls-hi interromput lo reg. Los granjolins poc a poc van arreglant-la».

L'apunt de vocabulari ens assabenta que una aglera és un pedregar [codissar] sec per on les aigües s'estenen només en cas d'avinguda o crescuda. Una glera és, doncs, un tros de llit de riu o torrent sec, ple de pedregam. Una pedra de glera o codís és una pedra riera, d'aquelles tan planes i polides, dites també palets de riera.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

L'any 191o, a la Granja, ja havien rebatejat el carrer del camí de Mequinensa amb el nom de Diputat Macià. Després de dinar, visita «a les mines de carbó, que estan a dos quilòmetres davall de la Granja» i de l'ermita de Sant Jaume allà tocant mateix.

Índies Negres és el nom amb què els anglesos anomenen les mines d'hulla i fou el títol que Jules Verne donà a una seua novel·la de fulletó al 1877 i que degué ésser coneguda de l'autor de la ressenya, Mn. Esteve. 

Només dos o tres són mines actives. «Uns anys atràs estaven totes en explotació activíssima i hi estaven empleats la major part dels braços de la Granja. Avui són comptats». Per traure el carbó, s'hi construí una via per a vagonetes, rebutjant l'oferiment del riu, relatat pel vicari amb poètica prosopopeia. 

L'ermita de Sant Jaume «sembla un colom aturat sobre una roca com si es preparés a emprendre el vol... L'ermita es troba a mig serrall en una replaceta guaitant al riu» i a un panorama «bonic i encantador. A baix lo riu mormorant l'eterna cançó del seu remoreig. A mà esquerra, cap a migdia, lo racó de Mequinensa, i en un turó... lo seu castell. Davant nostre la serra del Vedat amb sa hermosa pinada...»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Des de Sant Jaume cap al nord, «se divisen la Pedra de Rondan, Sant Salvador, Sant Simó, monestirs aquests desallotjats, acabant-se la serra entre les negrors de la Ribera del Cinca». Aquesta negror era deguda als «grans boscos de figueres i olivers... i per entremig, com una serp que s'esmuny silenciosa per una immensa bardissa, s'escorre el Cinca».

La Pedra de Rondan [o Roldan]: «En una de les estribacions [contrafort] d'aquesta serra s'hi alça un turó, des de lluny perfectament cònic, coronat per una penya. Deien que anys atràs era molt més ferma i, efecte de l'acció del temps, s'ha anat esgallonant i desprenent-se'n algun bocí... Conta la tradició que l'heroi llegendari de la França la hi tirà amb lo dit petit des de l'altre turó on s'alça lo monestir de Sant Salvador. Quina forçada!»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De la cova de Sant Jaume, els granjolins n'extreien una espècie d'argila blanquinosa, remei «molt indicat i eficaç per a curar les escaldadures». Els excursionistes, entre els quals s'hi trobava el recordat pedagog Frederic Godàs, visiten a llum d'espelma una de les mines, i un cop feta l'exploració, s'encaminen a la mina de «cement. Aquesta començava a obrir-se aleshores». 

Arribada l'hora del retorn, tornen a creuar el Segre amb la barca i, ara sí, fan parada al Monestir d'Escarp per fer-hi «un vistasso... ja que el temps no permetia altra cosa ni l'edifici mereixia més». Ja que l'edifici del segle XVII «ara resta tot enrunat no quedant més que les parets mestres que van desplomant-se a poc a poc». 
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De retorn a Seròs, a l'hora foscant, els llums elèctrics, ja des de lluny, reben la comitiva excursionista. L'Elèctrica Serosense hi produïa electricitat des del 1903. Després de tot un dia d'excursió pel Baix Segre, els homes estaven afadigats, rendits, atrallats: no podíem pas dir ni piu! Les cames se negaven a sostenir-nos... Com qui no diu res havíem caminat a la ratlla de nou hores... però l'esperit encara... es movia en aquella atmosfera pura de naturalesa i art...» L'encomi final de l'autor als beneficis de l'excursionisme és destacable i com a bons caminaires retornen  a les «habituals ocupacions en espera d'empendre-la qualsevol dia a un altre indret».

20160405

[1369] De Seròs i d'Avinganya, 1910

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Imatge de la façana de l'església parroquial, amb clixé de Mn. Pere Molet.
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Sortidade Lleida fins a Avinganya i topants el dilluns de Pasqua Florida per una colla del CEL lleidatà: «lo tartaner ja deu brugolar per nostra tardança; lo dia és curt... Per a seguir Seròs, Avinganya i la Granja lo temps mos vindrà massa justet...»
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Acomodats a la tartana, aquesta arrencà briosament i en menys de mitja hora corregué la distància dels cinc quilòmetres ben bons que hi ha fins a Seròs...» El temps primaveral es reflectia en els arbres florits: «Los ametllerars, d'una esplèndida florida, que com una immensa riallada havien avisat l'arribada del bon temps, començaven a vestir-se de verd... Per les hortes los presseguers... com un eco d'aquella immensa riallada havien també esclatat formant colossals ramells de flors immaculades». La ressenya és de Mossèn Ferran Esteve, vicari d'Aitona.
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

La majoria de les cases de Seròs aleshores eren de tàpia, segons era costum tradicional. S'hi visita el palau del Duc de Medinaceli, antic senyor de la vila, «grandiós casal que no ofereix res de particular amb les parets de tàpia... És un edifici prosaic, renyit enterament amb l'art, del qual no se'n veu ni sombra. En la dovella clau de la portalada hi ha l'escut dels Montcades. Avui fa de quarter de la Guàrdia Civil». Sembla, doncs, un acudit: edifici de tàpia, «todo por la...»

L'església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII, també és visitada. No hi ha sants al lloc corresponent de la façana: «avui fan d'estàtua dos muntets de pedres i codissos que la quitxalla, amb tossuderia infantil, se cuida de renovar quan les autoritats tenen a bé desembraçar-les».
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

A l'interior, «no hi ha gran cosa que valgue la pena fora de l'altar major que no val res. És una calamitat artísticament parlant», mentre que la Capella de l'Àngel, «gentil, pulcra i eleganta, sembla una perla encastada en un anell barat». En molts pobles, la construcció de l'església esgotà tot el pressupost, i no quedà gran cosa per a retaules ni altres ornaments artístics. 
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Detalls de la façana de l'església de Santa Maria de Seròs.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Les claus del monestir les guardava el mestre del poble. En el camí cap a Avinganya, allà on es bifurca en direcció a la Granja, hi hagué situada la creu de terme, «senzilla i d'estil barroc... La canalla l'han desfigurada bastant a cantalades». Dimoni de canalla!

Pel camí els excursionistes poden apreciar «lo gran cuidado i esmerat treball amb què los serosans saben arreglar los planters de les hortalíssies», i en descriu el procés des de la taula del planter, convenientment resguardada en una punta del bancal per una paret de tàpia, fins a les mates afilerades als cavallons.

Ja arriben les envistes del Convent i en divisen el campanar «quadrat, acabat amb prosaica balustrada, encara ben conservat, sobresortint i enlairant-se per sobre dels demés cossos de l'edifici, sembla un guarda gegantí que vetlla eternament una tomba sagrada a on jauen oblidats i inconeguts una munió» de detalls històrics. 
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Penosa impressió... s'experimenta tot just s'entra a l'església d'Avinganya» pel contrast entre l'arc gòtic i els munts de llenya que s'hi guarden, els sarcòfags fent de jaç als animals i veure «profanat aquell sagrat recinte a on tantes i tantes vegades s'entonaren los càntics divins».
S'hi fa l'elogi dels religiosos trinitaris, que tenien com a missió marxar «cap a terra de moros» a redimir captius. Fundat per Sant Joan de Mata(plana), de la noble casa dels barons de Mataplana, doctor per la Universitat de París, que havia pres els hàbits al 1197, i associat en la fundació de l'Orde Trinitari de Redempció de Captius amb Sant Feliu de Valois.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Lo noble Pere de Bellvís li cedí la torre i casa forta d'Avinganya», primer (1201) en regnes hispànics, al qual seguiren el de Lleida (1202), Anglesola (1204) i la resta. En la primera redempció de Fra Guillem de Betula, «català, un dels primers companys que s'agregaren a Sant Joan de Mata en aquestes terres», portada a terme en terres valencianes encara sota domini sarraí, s'alliberaren 108 captius, i 190 a Mallorca al 1205. Al 1236, el monestir passà a ésser de trinitàries, per causa que el Senescal de Catalunya, Ramon de Montcada, cunyat de Jaume I, havia «sucumbit gloriosament junt amb set barons més de la família en lo camp de batalla» de Mallorca, i la seua vídua, germana del rei, Na Constança d'Aragó, volgué remembrar-lo portant vida de penitència i oració, per a la qual cosa escollí de vestir «l'escapulari de la Trinitat» i per al seu retir el monestir d'Avinganya.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Fins al 1529, és a dir, gairebé durant tres segles, estigué el convent regit per les religioses trinitàries, «i havent en aquesta època mort totes a causa d'un epidèmia que assolà el monestir, tornà aquest a poder dels trinitaris», i així fins a l'exclaustració de 1835. El nombre de grans dames de la noblesa catalana medieval que hi professaren fou inacabable.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Entre els professants masculins, a banda del pare Guillem de Betula, destaca el redemptor de més de 2.300 captius, el pare Ferrari Graït, «home docte i gran orador, se valgué més d'una vegada de sos consells Jaume I el Conqueridor».