Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyera Reial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senyera Reial. Mostrar tots els missatges

20140325

[666] Parlament de Catalunya, segle XV

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de l'escut nacional a l'edició d'aquell final del segle XV de les Constitucions Catalanes.
1495. Constitucions Catalanes (incunable ACA inc. 49).
El Parlament de Catalunya, llavors reunit a les Corts de Barcelona de 1283, va promulgar la primera constitució nacional, que tindria successives edicions fins a la darrera, aprovada durant el regnat de Carles III l'Arxiduc l'any 1705. El recull o compilació de les constitucions, juntament amb altres còdexs legals, com p.ex. els Usatges, s'inicià amb Ferran I, després de les Corts de Barcelona de 1413. El seu nét Ferran II en farà un nou recull després de les Corts de Barcelona de 1493, que es divulgarà en aquesta edició de 1495, que incorpora a la portada una magnífica representació bellament acolorida d'aquella sessió.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II el Catòlic assegut al tron entre dos escuts de la Casa Reial catalana i un domàs blau marí brodat amb flors al fons.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II de Catalunya i Aragó, anomenat el Catòlic.
1495. Constitucions Catalanes.
Ferran II presidint les Corts catalanes a Barcelona, amb l'espasa a la falda, com a símbol de senyoratge i majestat.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall del rei d'armes o herald reial.
1495. Constitucions Catalanes.
Els diversos braços del Parlament convocats en sessió. L'autor de la miniatura va trobar una manera senzilla però efectiva de superar la perspectiva que no sabia dibuixar. Potser el personatge central sigui el President de la Generalitat, Joan de Peralta.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'aquells parlamentaris catalans del segle XV, amb totes les seues pompes com a ostentació de poder. Potser també a causa del fred del monestir de Santa Anna, prop del Portal de l'Àngel.
1495. Constitucions Catalanes.
Els parlamentaris de l'època asseguts en un autèntic i senzill escó. Tots representats amb dobles i bones capes, no se'n pot distingir la pertinença al braç nobiliari, eclesiàstic o burgès.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall, potser pres del natural, del calcer de ses senyories de l'època per sota de les capes i del banc on eren asseguts.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de la solució donada per l'autor a la posició frontal: les mans creuades damunt la falda.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'alguns dels prohoms catalans assistents a aquelles Corts, amb llargs cabells i casquet. Aquestes Corts han passat a la història per la introducció del sistema d'insaculació per a l'elecció dels diputats. En primer lloc, calia que cada braç o estament fes una selecció de noms proposats, que després eren introduïts en un sac i, finalment, extrets a l'atzar els nominats. Amb aquest estratagema, el rei s'assegurava influència directa sobre els noms proposats i, per tant, la seua fidelitat posterior, de manera que coartava el dret constitucional de veto que tenia el Parlament. Era ja, doncs, una avançada de l'absolutisme monàrquic que arribarà a tot Europa, i que deixarà definitivament enrere el primus inter pares medieval.

20120312

[113] Leyda (Lleida), 1375

Res no puc afegir sobre la més preciosa obra de la cartografia catalana de tostemps: l'esplèndid Atles Cresques (1375), excepte que no us sàpiga greu de mirar-lo i remirar-lo un i altre camí. Amb ell, podem guaitar a la Lleida del segle XIV: sí, és clar, els mapes són els ulls de la història, però com més endarrere anem, aquests ulls menys hi veuen, a vegades només un simple puntet. Però cal notar i valorar que no era freqüent en els portolans de l'època veure-hi altres ciutats que no fossin les costaneres. Sens dubte, aquesta mena de torre-castell que representa Lleida en aquest Atles és una de les primeres aparicions cartogràfiques de la nostra ciutat. No n'hi deu haver gaires de més d'antigues. Hi apareix amb la grafia medieval habitual: «Leyda». Atès que en llatí no hi havia palatals, les llengües romàniques no sabien com grafiar-les, fins que s'imposà la moda de doblar-les (ll, ly, lh, gl...) segons les tradicions que cada llengua romànica anirà generant. La representació del diftong amb ey serà persistent fins ben entrat el segle XX. Va costar déu i ajut d'acostumar-se a l'ortografia fabriana: el topònim Lleyda tingué una tradició pròpia molt arrelada durant llargs segles.

Pot semblar que la manca de rigorositat en l'emplaçament exacte de Lleida i Fraga desmereix el treball de l'autor; en canvi, se n'ha de deduir d'aquesta representació el simbolisme just: a la Catalunya interior, a la Terra Ferma, Lleida n'és la capital, com bé va escriure Ramon Muntaner pocs anys abans: «Barcelona és cap de Catalunya en la Marina; e en la Terra Ferma, Lleida». Lleida i Fraga dominen el pas al Pirineu guardant els seus rius respectius, Mequinença és punt primordial per al control de l'Ebre, i Jaca, al Pirineu, i Saragossa, guardant son riu, són els caps de l'Aragó.

1375. Atles Cresques. 
Detall de la costa catalana, amb els Pirineus acolorits de verd, l'Ebre, el Segre i el Cinca, i també la Garona pintats de blau, i les ciutats de Lleida i Fraga, ben emplaçades al costat dels respectius rius (fotos: BNF, Gallica).
1375. Atles Cresques. 
Girat del revés, per llegir millor els topònims costaners: Tortosa, Tarragona i Barcelona. Damunt de Lleida, es llegeix «Ebre», i damunt de Fraga, «Aragó».
1375. Atles Cresques. 
Detall de la representació de Lleida i Fraga. Les ciutats es representen amb aquesta mena de torre fortificada amb campanar.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Mequinença, presidint l'aiguabarreig. A l'esquerra, aigües amunt, Saragossa El delta, ben repintat de roig.
1375. Atles Cresques. 
Detall de la senyera reial quarterada amb la creu de Sant Jordi, bandera de la ciutat de Barcelona i per extensió de tot el Principat en les representacions cartogràfiques durant segles.


1375. Atles Cresques. 
Detall de les Illes, amb la senyera reial pròpia: quarterada amb el castell sobre fons del blau marí mediterrani. El regne privatiu de Mallorca fou reincorporat als territoris reials el 1343.
1375. Atles Cresques. 
Detall de la senyera reial sense blau a València. La seyera reial bibarrada fou usada freqüentment enlloc de la quadribarrada per una simple qüestió de dimensions i espai. Curiosament, per aquells irònics atzars capriciosos de la història, serà adaptada com a bandera pel nostre estimat estat veí al segle XIX.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Granada, sota bandera sarraïna.
1375. Atles Cresques. 
Detall de París, representada tres cops, amb la senyera reial plena de flors de lis daurades sobre camp d'atzur.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Londres i la senyera reial anglesa trilleonada d'or sobre camp de gules.
1375. Atles Cresques. 
Detall de Sicília, amb la quadribarrada quarterada amb les àguiles imperials.

20110812

[45] La senyera reial a Amèrica

1502. Planisferi de Cantino.
Destaca per representar els dominis colombins del monàrquic matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella per mitja d'un escut quarterat de les armes mútues, que dóna un quarter superior esquerre i un d'inferior dret amb dos pals, mentre que la part castellana s'hi representa amb el lleó. Això vol dir que aquesta era la forma habitual de representar la monarquia hispànica en el regne més acostat, veí i rival (sobretot marítim) del moment, ja que fou robat per aquest Cantino de la pròpia cort portuguesa i de la seua escola cartogràfica. I així s'identifica la corona bicèfala hispana amb aquesta bandera compartida sobre Sevilla. Fins i tot les illes Canàries llueixen la seyera reial quarterada amb les armes castellanolleoneses.

El planisferi de Cantino és un mapamundi que mostra els descobriments portuguesos del segle XV. La seva data d'elaboració és incerta, i el cartògraf que el va traçar és anònim, probablement d'origen portuguès. El que se sap és que el mapa va ser subreptíciament dut a Itàlia el 1502 per Alberto Cantino, un agent de l'italià Duc de Ferrara, que va aconseguir arribar a ser secretari particular del rei portuguès senyor Manuel I. El mapa és notable per representar amb gran precisió zones del món fins llavors poc explorades pels europeus. La costa de Brasil apareix parcialment traçada, confirmant la conjectura de Pedro Álvares Cabral, que dos anys abans va afirmar que el Brasil no era només un territori petit, sinó potser un continent que s'estenia molt més al sud. La informació continguda en un mapa tenia llavors un gran valor, i va tenir un gran impacte en les relacions comercials d'Itàlia amb Portugal a l'època. En el planisferi de Cantino apareixen diverses dades notables, que han portat a moltes conjectures sobre l'origen de la informació continguda, i la informació històrica sobre l'exploració europea. Un exemple és que el mapa descriu la península de Florida el 1502, quan el descobriment de Florida és atribuït a Juan Ponce de León el 1513. Addicionalment, el continent africà apareix notablement bé traçat, i la seva línia costanera és delineada amb un detall sorprenent per l'època (amb errors de menys de 45 km), la qual cosa és una proesa considerant que en aquella època no existia a Europa ni al món àrab una forma precisa de mesurar la longitud, dada imprescindible per a una cartografia adequada. El planisferi de Cantino es troba a la Biblioteca Estense de Mòdena, Itàlia, on ha estat guardat des de 1868 (font: Wikipèdia).


Artísticament, el mapa destaca pel seu color i també per la seua atractiva decoració, tant a l'Àfrica com al Brasil, per cert gens fabulosa ni imaginària, cosa que el confirma com un mapa molt acurat i realista.
1502. La senyera reial al Mapa de Cantino. 
Detall. Carib.
1502. La senyera reial al Mapa de Cantino. 
Detall. La Senyera reial identificada pels colors dels pals, segons l'espai disponible, més que no pas pel seu nombre.
1502. Mapa de Cantino. 
Detall d'ocells, fortifcació i cabanes a l'Àfrica.
1502. Mapa de Cantino. 
Detall d'ocells a la selva amazònica.
1502. Mapa de Cantino. 
Europa. Detall.


[44] Les gualdrapes de Terol

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
(cliqueu damunt). 
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

La Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol és una de les construccions més característiques del art mudèjar, i una de les escasses catedrals, juntament amb la de Tarazona, construïda en aquest estil. La torre, el sostre i el cimbori són Patrimoni de la Humanitat des de 1986. La seua gran meravella n'és el sostre cassetonat i ple de motius decoratius, conegut com la «capella sixtina» de l'art mudèjar, pel seu gran valor arquitectònic i pictòric. S'hi exalça la figura cavalleresca dels reis d'Aragó, que per l'època caldria que es referissin o bé a Jaume I o bé al seu fill Pere II, coneguts precisament per la seua empenta guerrera.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

20110525

[16] Més reials gualdrapes

Per a gaudi dels amants heràldics, més mostres de l'explotació iconogràfica de les gualdrapes, que afegim a [10] De belles i patriòtiques gualdrapes:
Segell de Jaume I (s.XIII). 
Segell de Jaume I (s.XIII). 
Segell de cera de Jaume I (s.XIII). 
Però a mitjan s.XII, encara sense gualdrapa:
Segle XII. Segell amb la primera evidència històrica d'un escut amb senyal heràldic a Europa. 
Aquest segell correspon a un document de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke, del 1141 (Lansdowne MSS 203). 

20110519

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

Gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’una muntura. Es tracta d'una peça decorativa molt llampant en l'heràldica medieval, que ara ens crida l'atenció per la seua bellesa iconogràfica, patriòtica fins i tot, més enllà de la funció protectora original de les pobres bèsties equines a les aspres batalles d'aquelles dates, on solien acabar esbudellades, a diferència de les pel·lis, on sempre cauen i es tornen a aixecar.
Segle XV. Batalla del Puig de Sta. Maria
(Victoria and Albert Museum. Londres). 
Representa la batalla en què el Rei d'Aragó Jaume I (vestit amb la Senyera Reial), conquereix El Puig a las tropes musulmanes amb la intercessió de Sant Jordi (vestit amb la creu que l'identifica), c. 1410-1420. Obra de Marçal de Sas.

Si fem cas a les representacions pervingudes, l'ús de muntures amb gualdrapa es convertí aviat en un element simbòlic de primer ordre, un cop l'heràldica ja s'hagué convertit en l'equipatge titular dels equips de la lliga bèl·lica de l'època. La gualdrapa amb les armes règies no podia faltar en cap pintura, mural, segell, caplletra. La seua presència enaltia la família i reforçava visualment el seu poder.


1433. Alfons IV, Rei d'Aragó. Armorial Eqüestre del Toisó d'Or.

Sens dubte que, amb diferència, la més bella representació heràldica amb gualdrapa, la trobem en la figura del rei d'Aragó a l'Armorial eqüestre del Toisó d'Or, ca 1433-1435 (Bibliothèque nationale de France), que s'ha dit que representa Alfons IV el Magnànim, amb l'inconfusible drac alat a l'elm.

Heus-ne ací encara una altra d'inigualablement preciosa: la de Ramon Berenguer I (Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333) amb la creu de gules sobre camp de plata, fins i tot a la beina de l'espasa, al penó i a la sobrevesta (mànigues). A tot arreu, vaja, a l'elm fins i tot! Queda clara la intenció de l'autor de situar el llinatge comtal sota la protecció del sant militar, i que arribant al segle XIV aquesta advocació era ferma i ja plenament arrelada. Es tracta d'una imatge peculiar, ja que de feia ja prou temps, les imatges comtals sempre es mostraven amb gualdrapes polibarrades.


Segle XIV. Ramon Berenguer I 
(Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333).

Un parell d'exemples moderns de la potència iconogràfica de les gualdrapes, que en aquesta ocasió donen llustre i dignitat a la imatge de Jaume I, el conqueridor:






Que les representacions eqüestres amb gualdrapa apuntalaven la dignitat que se suposava al personatge, ho testimonien els segells comtals, màxim exponent del poder i del compromís, com ara en aquests de provençals de mitjan s.XIII, on s'aprecien clarament les barres(4) a l'escut i a la gualdrapa:

1241. Segell de Roger IV, comte deFoix, on s'aprecien les armes amb un nombre de pals indefinits.

1241. Segell de Ramon Berenguer V, comte de Provença, del casal de Barcelona.
Segle XIII. Pintures murals del castell d'Alcanyís, que representen Jaume I entrant a la conquerida ciutat de València.

1214. Segell de Nunó Sanç I, comte de Rosselló i Cerdanya.
1247. Caplletra del Vidal Mayor, primera recopilació dels Furs d'Aragó en temps de Jaume I d'Aragó feta pel bisbe Vidal Canyelles.
Alfons I, en una acolorida caplletra occitana (sense data).

1186. Segell d'Alfons I.


En canvi,en temps del seu pare, trenta o quaranta anys abans, les gualdrapes apareixen encara despullades d'ornamentació. En una generació la moda de l'heràldica va triomfar, va passar d'incipient a moda total: cap a la segona meitat del s.XII, doncs, i de manera inusitadament ràpida per a l'època, la representació de les armes passa a ser un element indispensable de l'imaginari del poder. El controvertit segell comtal de RB IV ens mostra el cavall nu, mentre que l'escut sembla que mostra una ornamentació de pals verticals. A mi se m'afigura un escut primitiu, per mor de les trinxes de cuiro en forma d'estrella amb una passada inferior, segurament per a reforç i bona subjecció. Per als qui volen veure-ho, aquesta és la primera representació de la Senyera Reial. Per als qui no, els pals no serien més que contraforts, potser metàl·lics, d'un reforçat escut.
1150. Segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona Girona, Osona, Cerdanya, Ribagorça, príncep d'Aragó.

L'ornamentació i acoloriment d'aquests contraforts podria explicar els orígens més primerencs de les armes heràldiques, si més no de les que representen peces o figures geomètiques, tot i que per a d'altres les banderes i penons precedirien els escuts en aquesta tasca distintiva del senyal heràldic. Sempre s'ha dit que nasqué per la necessitat d'un emblema personal privat que els identifiqués al senyor de la host pròpia al camp de batalla, però tampoc no hauríem de descartar un naixement més lligat a la representació iconogràfica del poder per a l'imaginari col·lectiu en la pau de les processons, festejos i signes d'autoritat (com ara segells p.ex.) que a la imperiosa necessitat de trobar el senyor en el fragor esbojarrat, sanguinari i desordenat de la guerra.

[16] Més reials gualdrapes 

[44] Les gualdrapes de Terol