Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

20170226

[1647] La Vall de Castellbò divuitesca

1921. Castellbò, l'Alt Urgell.
Les arcades dels carrerons medievals de la població, en una foto que es feu cèlebre per una portada de La Vanguardia.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Al 29 de setembre d'aquell any, es trobava el viatger autor de camí per la Vall de Castellbò. «Los caminos en las cercanías de Castellbò están absolutamente intransitables a causa de las grandes inundaciones causadas por la falta de bosques en los montes». S'arriba a l'ermita del Remei i al poble de Castellbò.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Esta falta de montes no sólo ha traído la disminución del ganado cabrío, sino que quitado este apoyo a la poca tierra que tienen estas elevadísimas montañas, y aun removida ésta para sembrar trigo, a la primera agua baja toda a las rieras y ríos, levantando las madres [lleres] y causando los estragos que son notorios». Per això, Castellbò acabava de patir-ne una, d'inundació, «que ha arruinado sus calles y casas, y amenaza la total ruina de esta antiquísima población tan celebrada antes por sus tintes y ropas de lana, de que aun quedan nombres algunas casas del pueblo...»

Hi havia a Castellbò pont medieval de pedra d'un ull o arc, un petit castell enrunat, un portal de la muralla, i una col·legiata.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Tiene el pueblo una fuente, unas 40 casas habitadas, aunque hay mayor número que están desiertas, pues con motivo de irse el imbierno las gentes a trabajar, no vuelven a su vecindario. salimos de este infeliz pueblo caminando por la riera dejando a la izquierda un molino y el pueblo alto, y en él la casa del Bayle [Batlle], enfrente está el pueblo de Seix, y a la izquierda Sta. Creu i St. Andreu...», sempre en direcció a la capçalera de la vall o Vaseta, un pla formós «desde el qual se ve lo que comprende la valle de Castellbò por las vertientes de sus aguas al río de este nombre».
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
S'atansen ja a les pinedes de Sant Joan de l'Erm i a l'ermita d'aquest nom, «famosa en estos Pirineos... es muy decente aunque no tiene cosa digna de atención relativa a las bellas artes...» Entre la casa de l'ermità i la posada «forman como una especia de pueblecillo de montaña». Hi ha tres fonts «sumamente frías», en una de les quals hi fou trobat el sant, i una altra que s'asseca a l'hivern però raja tot l'estiu. L'ermita quedava tancada per Tot Sants per evitar els freds hivernals. 

«En estas cercanías abundan los osos, jabalíes y otras fieras, dejándose ver más a menudo y muy cerca de la ermita en el tiempo de la bellota y cosecha de trigo, a que dañan mucho». Segons li confessa el rector, «insigne tirador y cazador..., que 10 años atrás no había en estas tierras jabalí ninguno, y que en el día se ven en rebaños de 10 y 11, los quales según las observaciones y noticias que me produjo han venido de Aragón, Navarra y hasta de Galicia; yo vi piel de osos espantosas para estos países de Europa». 
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Sobre l'estat de la muntanya, tota ben pelada, s'hi el següent apunt, sempre segons l'informat rector: «la causa la atribuye a los rompimientos de tierras, a las quemas que para éstos se hacen, a las picardías de los pastores que incendian los bosques, y a los carboneros sin orden ni regla para las herrerías de Alins, Llavorsí i Noves [de Segre], y a las carboneras que hacen los franceses para las herrerías de su reino». És clar que «tambien ocasionan mucho daño las nieves y vientos que sobrevienen, pues con el peso de aquella y la violencia de éste se derrocan los árboles».
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Un pastor del lloc, de nom Pau Cervós, informa el viatger de la font de gel de Boumort, emplaçada en una freda obaga, amb molts pocs dies de sol al cap de l'any. Dins una cova, cau l'aigua gota a gota, i a mesura que cau, s'hi gela immediatament. A l'estiu, s'aprofita el gel per portar-lo a molts pobles de les rodalies, com ara Tremp, Organyà i la Pobla.

L'informa el pastor que els caps de bestiar de la Conca de Tremp, vuit mil, passen l'estiu als voltants de Sant Joan de l'Erm, en una espectacular transhumància. 
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
«Después explicó este hombre los estragos que experimentan con los osos, lobos, haciendo diferencias muy notables y observaciones muy curiosas sobre el modo de dañar de unos y de otros, y el de defenderse de los zorros. Yo estuve muy divertido de oir a este hombre, viendo en su carácter la ingenuidad e inteligencia de su oficio y teniéndole por más dichoso según la tranquilidad y alegría con que refería a estas cosas, que a los que ocupan grandes empleos».

20170201

[1630] Maó, la britànica, més

1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Vista òptica per a zograscop. La inversemblança de la representació de la ciutat de Maó és evident. Les causes d'aquesta manca de veracitat podien trobar-se en el gran guany comercial que aquestes col·leccions aportaven, i que s'aprofitaven de la ignorància geogràfica del públic de l'època, disposat a pagar per veure món des del divan de la sala de te. El patrocini reial dels antics cartògrafs en la representació de vistes i mapes obligava els geògrafs a ésser al màxim de precisos. Apartats dels ambients científics i en mans d'editors amb finalitats purament comercials, la veracitat es desdibuixa substituïda per una mera versemblança.
1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht», 
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Allò que quedava clar per al públic era que la ciutat havia passat a ésser de dominació britànica des de la darrera Pau d'Utrecht, i com a tal, en el joc de la geopolítica del segle XVIII, havia de constar en les col·leccions de vistes òptiques de les principals ciutats del continent. 
1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht», 
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Totes les vistes maoneses ressalten la importància de la vila com a port de proveïment de l'armada reial britànica. El tràfec comercial hi és constant, i sempre hi apareixen en primer terme peces d'artilleria preparades per a ésser carregades. L'ús militar del port de Maó restava així ben caracteritzat. 
1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht», 
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Els grans i ficticis edificis neoclàssics, del gust de l'èpocs s'allargassen al llarg de la badia. La perspectiva de la vista òptica és molt marcada i la visió en aparell donava gran sensació de profunditat. La imatge sembla més pròpia d'una ciutat del nord d'Europa que no pas de la mediterrània Maó britànica.
1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht», 
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

La vista de la duana reial, amb figurants amb caracterització xinesa i tot, amb la intenció de donar credibilitat d'alt tràfec comercial. 
1770. Maó (Menorca).
«Vue de la Duane royale a Port Mahon dans l'isle Minorque sur la Mer Mediterrane, que la Corone d'Espagne a cedé a domination angloise dans la dernier Paix d'Utrecht», 
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

La perspectiva de la badia és potser l'únic referent de veracitat de la vista òptica.

20170131

[1629] Maó, la britànica

1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Vista del port de Maó i de la ciutat impresa per a zograscop, aparell de visió òptica de moda entre les classes benestants al segle XVIII. Es tractava de veure-hi els gravats amb tots dos ulls, encara que no eren vistes estereogràfiques o doblades. Però aquesta aproximació formava una plasticitat molt més marcada de la imatge, com si l'espectador hi fos a dins, amb forta sensació de la perspectiva i gran sensació de realitat. 
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

El tràfec comercial de la vila és destacat a primer pla. Les vistes del port i la ciutat no devien d'ésser del tot exactes, però potser sí l'ambient que volien reflectir, amb proveïments militars (morters i canons, bótes de pólvora) per a la flota imperial britànica a la Mediterrània.
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Detall del moll amb els figurants en plena labor. 
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Detall del port de Maó segons el gravat de Leizelt, representada com una ciutat monumental al voltant d'un gran castell i a peu de mar. 
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Detall del moll i de les cases del port, segons el gravat.
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Les barques dels pescadors amb les veles arriades, i alguns pescaires canya en mà i tot. Al darrere, els ravals de la vila s'allargassen badia endins.
1770. Maó (Menorca).
«Seconde vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et du Port de Mahon»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Detall d'una torre de defensa al mig del port i dels ravals i esglésies al darrere. Probablement, més fictici que veraç.

20170128

[1627] El fort de Sant Felip, Maó

1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Menorca pertanyia a la corona britànica des de la Pau d'Utrecht. La puixança cultural i econòmica de l'illa durant aquest període foren destacades, pel fet d'exercir de port de proveïment de la flota britànica a la Mediterrània. Precisament és aquest tràfec comercial el tema principal que s'ha volgut destacar en el gravat, mentre que la vista del castell és més colateral.
1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).

Es tracta d'un gravat acolorit destinat a ésser visionat per mitjà d'aparell òptic, com ara un zograscop, molt de moda entre les classes benestants del segle XVIII. Per això, la línia superior del títol apareix invertida. A partir del joc de miralls de la vista òptica, l'usuari ja ho llegia de manera correcta. Aquests tipus d'aparells, tancats en grans caixes de fusta, es feren molt populars en les fires al llarg del segle XIX. El fet que no es tractés de gravats per a obres de divulgació de la geografia mundial, fets per experts del moment, sinó obres destinades a públic poc exigent, desconeixedor dels topants del món, fa possible que els gravats només siguin aproximats o verídics en l'aire i disposició general, però potser no en els detalls concrets.

Per tant, les vistes del gravat cal mirar-les del revés per obtindre'n la perspectiva real, amb el castell a la banda sud de la badia. 
1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).
En primer terme, diversos figurants i objectes (bótes, fustes, barils de pólvora, canons) al moll i a les barques aporten sensació de moviment i tragí incessants. Els macips i bastaixos del port hi apareixen seminus.
1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).
Destaca en especial la representació de la tasca d'un calafatador, amb la nau tombada sobre un embigat de fustes. El mestre treballa des d'una plataforma dins de l'aigua, amb la barqueta de materials a la vora. Damunt la fusta, probablement amb poc onatge, hi fa bullir l'olla amb la brea que es feia anar per tapar les esquerdes i segellar les juntes del buc, feia primordial en un calafat. 
1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).
Vista d'una de les grans torres rodones del castell de Sant Felip, i de la porta principal d'entrada. El castell prengué el nom del seu impulsor, el rei hispànic Felip II, que assegurà la definitiva empenta per aixecar-lo i poder defensar la ciutat i l'illa dels repetits atacs de l'almirall otomà Barba-rossa, al 1535 i al 1558. Emplaçat a la banda sud de la boca del gran port natural de Maó, hi féu ses funcions defensives fins que fou enderrocat al 1783 per ordre del rei (espanyol) Carles III.
1770. Maó (Menorca).
«Premiere vue de l'Isle Minorque et d'une partie de la Ville et d'une partie du Fort St. Philippe»,
Balth. Frederic Leizelt (Gallica).
Darrere el fort, hi cresqué el barri popular de Sa Raval. La imatge mostra les barquetes dels pescadors, i alguns figurants sobre la platja, i fins i tot un altre amb canya de pescar. Diu la resumida ressenya de l'enciclopèdia.cat:

«Antic castell del municipi des Castell (Menorca), damunt la punta de Sant Carles, al S de la bocana del port de Maó, la qual protegia. La construcció fou ordenada per Carles I després del saqueig del 1535 i construït des del 1555 per l’arquitecte italià Giambattista Calvi, però no s’acabà fins el 1608. Ben aviat sorgí davant els glacis del castell sa Raval de Sant Felip (o de Sant Felipet), actualment lligada a la vida i a la guarnició militars. El 1756 restà molt afectat per l’acció de set setmanes de setge per part dels francesos, en apoderar-se de l’illa; el 1763 els anglesos el referen. El 1781 constava de 4 forts, 4 baluards, 4 revellins, envoltat tot plegat per uns enormes valls. El castell fou enderrocat per ordre del govern borbònic en dues etapes, el 1782 i en 1803-05, després de la segona i la tercera dominacions britàniques, error que obligà a la substitució d’aquesta fortalesa pel castell o fort de la Mola, acabat el 1852».

20170117

[1618] Un passeig per la Seu d'Urgell de 1788

1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Després d'una setmana de visita per Andorra, el viatger retorna a la Seu: «Urgel, situada en un llano entre los ríos Valira i Segre, cercada de grandísimos montes y el más famoso, el llamado Cadí. Sus calles anchas en general y sus porches para pasear el imbierno quando está nevando».

Llavors la ciutat era encara encercada d'un mur, al vespre se'n tancaven les portes d'accés, però «las murallas estan francas para los que quieren», o sia, cap dificultat per saltar-hi. «Hay 77 casas, no hay industria alguna ni señales ni movimiento de haberla». Més endavant encara rebla: «Aquí ha habido industria antes de ahora: se empezó a restablecer la de medias [mitges] pocos años hace, y por causa del contrabando de las francesas decayeron al punto».

El vell Seminari Conciliar, abans de la construcció del gran edifici de mitjan segle XIX, s'ubicava al que havia estat Col·legi dels Jesuïtes, llavors expulsats de l'Estat (espanyol) feia unes tres dècades.
1890 ca. La Seu d'Urgell.
Foto: Frederic Bordas i Altarriba.

Vista general de la ciutat de final del segle XIX.
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Encara a les acaballes de l'Antic Règim, el batlle era nomenat pel Bisbe. A la casa de la vila, hi tenien el retrat d'Hèrcules, llegendari fundador de la vila. «La cárcel está dentro del Palacio Episcopal, que ciertamente parece feo y impropio de una casa de asilo. Yo no la querría tener en mi casa». 

Sobre els carrers, escriu que «las calles están bien empedradas, y sus casas de las principales son buenas, hay plazas anchas, especialmente la que llaman del Palacio... La posada es casa de alquiler miserable».

1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«El horno es del Obispo y se hace buen pan del trigo del país. Las calles forman una especie de herradura, estan empedradas y se barren los sábados». Segueix la descripció de la catedral i del campanar, i dels altars de l'església.
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El viatger trobà poc interès en l'arquitectura, pintura o escultura de l'antiga catedral. 
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Els convents de la ciutat: el de monges de l'Ensenyança, «que produce muy buenos efectos a esta ciudad», el dels Dominics, que «estuvo antes fuera de la ciudad hasta que se arruinó el año de 1366 para impedir que los franceses hiciesen daño desde el ala de é a la plaza, y entonces se trasladaron al que ahora ocupan».
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Es destaca que «hay zementerio separado hecho pocos años hace». Un altre dels convents de la ciutat d'Urgell fou el dels Agustins.
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Aclareix l'autor en nota: «Al valle de Andorra vienen a veranear ganados de Urgel. En las calzadas suele haber contrabandistas». El dia 29 de setembre, se surt de la ciutat en direcció a Sant Joan de l'Erm, «pasando por el río Valira por un puente de piedra de dos ojos que pertenece por mitad a la Seo y Castell Ciutat». L'altre pont, sobre el Segre, a tocar de la serradora de fusta. 
1788. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Pel camí, «se ven algunos almendros y carrascas, y muchas viñas, cuya uva quando está madura es gustosa, y sin embargo el vino que se hace de ella vale muy poco, atribuyéndose a la calidad del terreno, a la abundancia de lluvias al tiempo de hacerse la cosecha, pero principalmente puede atribuirse a no saber hacerlo bien».

S'explica en nota que el pont de fusta d'Oliana produeix una important renda anual «que podría emplearse en recomponer el paso de los tres»... dels Tres Ponts.