Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

20170305

[1652] La Lleida assetjada de 1810

1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Plànol de les posicions de l'exèrcit francès en el setge de maig de 1810. A la panòplia hi veiem l'escut dels regnes hispànics sota dominació napoleònica. Al peu, la informació sobre el gravat: «Levé et dessiné par Pedemonte, Capitaine au Corps de Génie Miliataire».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La ciutat i la plana del voltant son dibuixats en aquest plànol de manera inusual, atès que és un plànol invertit, mirant al sud.  
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La llegenda senyala amb majúscules els noms dels baluards; les xifres àrabs indiquen les nits de treball en la construcció de les trinxeres, mentre que les romanes indiquen les bateries artilleres. «Les lignes ponctuées indiquent la marche des colonnes d'attaque le soir de l'assaut».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El llistat d'oficials comandants i de forces de les armades assetjant i de la guarnició. O francesos o espanyols, cap amb els cognoms de la gent del país en aquells temps, disputat entre la dominació colonial dels uns i dels altres. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Calendari del setge, des del 12 d'abril, data d'arribada de l'exèrcit del Mariscal Suchet davant de Lleida, fins a la vigília de l'assalt: «Le 12, l'Artillerie renouvelle son feu avec 32 pièces, distribués en 8 Batterirs de la manière suivante...» Se'n detalla el nombre i la localització.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Durant la nit del 12 al 13, «le Général en chef fait escalader les deux Redoutes de San Fernando et du Pilar, défendues par 400 hommes et par 4 pièces de canon». Això eren els reductes de Gardeny.

Arriba el dia de l'assalt: «Le 13, au soir, le Général en chef fait donner l'assaut aux deux Brèches du Bastion du Carmen on pénètre dans la grande rue et dans l'avancée du Carmen, malgré les feu des pièces placées sur le Pont, on force la Barrière a, ce  qui facilite l'enlevement des Coupures b, et donne une nouvell entrée dans la Ville, dont la Garnison se retire au Chateau, et par suite des dispositiions de Général en chef, les habitans sont forcés de s'y réfugier pêle-mêle avec elle».

El dia 14 continua el bombardeig del castell, fins que s'és rendit: «il est obligé de capituler, la Garnison se rend Prisonnière de Guerre, celle du Fort Garden suit son exemple». Dins la plaça lleidatana hi havia 133 peces de canó i 9.000 homes de tropa. La pressió militar sobre la població, espanyola a dins i gavatxa a fora muralla, devia d'ésser insofrible. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El Segre que corre cap a la dreta i els plans de la Vilanoveta de la Bordeta, llavors tot parcel·lat de camps de conreu. Els tres camins que en sortien eren els d'Albatàrrec (riu avall), de Montblanc i de Barcelona. Riu amunt, hi havia el camí de Granyena. A la sortida del bastió de Cappont, el monestir dels trinitaris abandonat. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Els turons de Gardeny, amb l'antiga fortificació militar templera de cara a Lleida. A banda del castell principal, dos reductes vigilaven de cara al camí de Fraga. Més al sud, a la dreta del mapa, l'altiplà de la Caparrella, anomenat Serra de Cannelín, que no trobo documentada amb aquest nom enlloc més. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del castell de Gardeny, amb les diferents línies de fortificació i els reductes de Sant Ferran i del Pilar.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El bastió del Carme, per on començarà l'assalt definitiu a la ciutat. Hi veiem l'església del Carme al costat de la muralla del riu, i l'antiga església gòtica de la Magdalena, al costat de la porta del mateix nom. Camí enllà, una creu de terme assenyalava la proximitat de la ciutat. Després del setge, l'edifici quedà tan danyat que hagué d'ésser enderrocat al 1812. Lleida va perdre una de les esglésies més característiques de la ciutat des dels temps de la conquesta. 

Dalt del turó, veiem la silueta de la Seu Vella amb el claustre, i del castell de la Suda, envoltats de baluards defensius per totes bandes. Davant del baluard del Carme, s'observen bé les trinxeres parapetades que en forma de ziga-zaga anaven avançant cap a la muralla i que finalment permetrien l'assalt. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Tota la ciutat als peus de la Seu i allargassada al llarg del Segre. La precisió dels plànols militars napoleònics era exquisida. Podem veure-hi els principals carrers i la silueta dels grans edificis i illes de cases de dins la ciutat emmurallada. A Boters, hi veiem la Porta Nova, i molt a prop els horts del Bisbe i el nou palau episcopal, que calgué aixecar a partir de 1707 per causa de l'ocupació militar (espanyola) de la Seu Vella. S'aprecia també la Catedral Nova, aixecada pel mateix motiu al llarg del segle XVIII, i la Porta de Sant Antoni.

També podem observar-hi el detall del convent i claustre del Roser o dels dominics, tristament cèlebre per l'holocaust que les tropes borbòniques hi causaren un segle abans, emplaçat a la costa del carrer Cavallers, que llavors no tenia sortida directa al riu.

Fora muralla, el molí fariner i la gran bassa d'aigua que hi havia al torrent que  baixava de la Mariola, aprox. a on després s'hi aixecaria l'edifici de l'Escorxador. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de la banda nord-oest de la muralla i del turó de la Seu, amb el barri de Sant Martí, antic burg universitari lleidatà, també arrasat pels Borbons com a càstig a la ciutat conquerida, amb el gran pla dels Gramàtics, que recordava l'emplaçament dels antics palauets i escoles universitàries. A tocar de la porta de la muralla, hi veiem la silueta de l'església romànica de Sant Martí.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Als afores de Sant Martí, s'hi trobava un gran molí d'oli. Als peus del turó de la Seu, l'esplanada del futur Camp de Mart lleidatà, tota despoblada. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El riu Segre amb el vell pont de pedra medieval i el cap de pont fortificat. Ja feia un parell de segles llargs que no hi havia població civil, per causa de les inundacions sovintejades. En canvi, el baluard militar defensiu era ben potent. L'Arc del Pont ja tenia l'actual característica disposició en semicercle, després de la remodelació neoclàssica que s'hi féu al llarg del segle XVIII. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del camí de Sant Ruf, que tenia un molí fariner ben a prop. Una mica més endavant, arribant a la ciutat, la «Poste de la Croix», amb la creu de terme de Sant Ruf.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del tossal de l'actual polígon dels Frares, amb el camí d'Alcoletge (i Balalguer) als peus, paral·lel a la sèquia de Fontanet. S'hi veu bé, com els conreus són a la marge dreta, que era la que es regava per irrigació natural. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de l'ermita de Granyena (afrancesat com a «Graigniana»), amb els enormes graverars i arenys del riu en arribant a la Mitjana. La informació escrita aclareix que la comunicació entre l'una i l'altra banda del riu es feia per dos «bacs» o passeres, «situés a 2.000 metres environ au dessus de ce point», és a dir, entre Corbins i Alcoletge.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del Molí de Cervià, a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena, just davant de la Mitjana, llavors en estat autènticament natural, sense la presa de Pardinyes. S'aprecia bé el camí de Granyena empegadet al riu, i el curs de la sèquia de Fontanet, que mantenint la corba de nivell s'enfilava cap al molí de la Bordeta o de Vilanoveta.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La sèquia de Fontanet anava discorrent sense perdre nivell fins al pla de Vilanoveta, on hi hagué un petit agrupament de cases, probablement fondes, a la cruïlla entre el camí ral de Barcelona i el de Tarragona. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
 Encara una mica més avall del pla de Vilanoveta, a l'alçada de l'actual Bordeta, la sèquia de Fontanet derivava aigua cap al molí de Vilanoveta, al camí de Montblanc.

20170227

[1648] La Vall de Castellbò dinovesca

Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
El clixé de Juli Vintró mostra una vista de l'entrada del vell poblet medieval, amb la creu de terme gòtica damunt un gran pedestal petri arrodonit a la vora del camí de ferradura. La postal circulà al 1907.
1845. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps, a pas de carro, el poble es trobava a 3h de la Seu, 30 de Lleida i 40 de la capital. «Se halla situada en una hondonada rodeada por todos lados de elevadas montañas y en un estremo del valle de su nombre, en la margen derecha del río Segre».

Disposava la petita vila de 90 cases, amb presó a Casa de la Vila. Això feia un total de 405 persones, a una mitjana (baixa) de gairebé quatre per casa. També hi hagué escola primària, amb 25 nens!, i fins i tot una altra «donde se enseña gramática latina», una mena d'escola de secundària. No s'hi diu res d'escola de nenes i això fa témer que restaven desescolaritzades. Correu tres cops per setmana. El camins de ferradura en molt mal estat, i el principal «es el que se dirige de la Seo de Urgel a Sort», d'ample de carro i potser un pèl més ben cuidat.

«Se encuentran tambien muy conservadas las ruinas de un antiguo castillo, que se cree fue obra de moros y perteneció después a los señores feudales de aquella comarca». La festa major, per l'Assumpció, se celebra «con bastante fausto».

Del riu de Castellbó, nascut a la muntanya de Sant Joan de l'Erm, de curt recorregut i escàs cabal, tot i que perenne, se'n testimonia que «se crían en él buenas truchas».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Una postal amb text en esperanto, mata-segellada a Manlleu. Les postal de l'Associació servien per recaptar fons per a les escoles que feien ensenyament de la llengua, atès que l'escola oficial (espanyola en aquell temps) en prohibia l'ús als naturals del país. 
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Detall de la creu de terme gòtica amb la imatge de la Mare de Déu amb el Nen.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Clixé de C. Freginals. Una altra postal de l'Associació amb la vista de la Plaça Major de començament de segle XX, amb els característics balcons de fusta i els carrers costeruts empedrats.
Anys 1940. Castellbò, l'Alt Urgell.
Foto de Gómez-Vidal de la Plaça Major de la vila, des d'una altra perspectiva.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Goigs a Sant Joan Baptista, venerat a l'ermita de l'Erm, «que es canten davant sa venerada imatge en lo santuari de la Vall de Castellbò, Bisbat d'Urgell». Probablement una edició del segle XIX, a la impremta Garriga barcelonina.

«Puix que de tots mals guariu
als que us invoquen ferm,
a vostres devots oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Una versió diferent dels goigs, fet no gaire usual (crec), de començament de segle passat. «Aquest santuari està situat a 1900 metres sobre el nivell del mar, a sis hores de la Seu d'Urgell i quatre de Sort. És obert des de primers de Maig fins a primer de Novembre. Té bona hospederia».

«Puix que de tot mal guariu,
al qui en Vós confia ferm,
nostres súpliques oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
1997. Castellbò, l'Alt Urgell.Portada de l'edició de llibre Aquelles muntanyes se n'han anat al cel, d'Ignasi Ros i Fontana, Garsineu, Tremp, 1997, un recull esplèndid dels antics costums perduts amb el pas implacable del temps i la voracitat insaciable d'aquesta modernor que ens apressa per tots costats. 

20170224

[1645] Resum d'història agramuntina

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles. 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers. 

«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia». 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu  Comte d'Agramunt i d'Urgell
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial... 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).

Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV:
«Pobres miquelets,
que són bé de plànyer:

los han promès molt
I no els han dat gaire».

Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.

Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna.