Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIII. Mostrar tots els missatges

20160408

[1372] Estampes lul·lianes (iv)

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Després del disgust per la mala fi de sa relació amb son esclau musulmà, Ramon es retirà al monestir de Randa, al bell mig de l'illa mediterrània, a meditar entre mig de pinedes i fonts. Al Puig de Randa hi hagué des de ben antic una forta tradició eremítica: de ben segur que les meravelloses vistes que hi ha per tots quatre cantons ajudaven a servar la força de voluntat dels esforçats monjos pensadors. 
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).

La tradició popular mallorquina recull una llegenda segons la qual en aquells rodals hi ha un llentiscle, una mata escrita, amb les fulles totes plenes de gargots en llengua semítica amb les paraules que Déu dictà per a definitiva il·luminació del mestre. El primer racó de l'estampa mostra el dit de Déu i l'acció de gràcies del beat mallorquí.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Els aspres pins de les serres mallorquines, com aquell de Formentor que Miquel Costa i Llobera descriuria per a la posteritat, eren ja presents uns quants segles abans com a element conecessari a la meditació del pare fundador de la nostra literatura. Allà doncs, rebé la il·luminació del Senyor per escriure fil per randa, mai tan ben dit, un llibre (Art Major o General, un mètode segons el significat llatí del mot Ars) que recolliria el mètode infal·lible per a la conversió dels infidels, que demostraria lògicament i per sempre més la superioritat de la religió cristiana per sobre de totes les altres. 

La primera redacció d'aquest llibre revelat que permetria a tot missioner argumentar contra les creences herètiques dels infidels, l'anà a redactar a la Real. Era l'Art abreujada de trobar veritat (Ars compendiosa inveniendi veritatem, 1274). Un cop escrit, encara allargà l'estada eremítica a Randa uns quants mesos més. Per a Ramon, la vida contemplativa pròpia dels eremites i anacoretes esdevindrà per sempre més l'ideal absolut de perfecció de la vida del cristià. 
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
La quarta estampa que dibuixa la vida lul·liana explica la importància dels mesos de vida contemplativa que Ramon passà a Randa, on primer de la mà de Déu, que li inspirà l'Art o mètode, i després en forma d'un inesperat company: un pastor de cabres amb qui compartí la visió de Déu i dialogà de les coses celestials, com si es tractés d'una mena de visitació divina, plena de moments de comunió.

La segona part de l'estampa ens mostra Ramon Llull ensenyant el seu mètode ex càtedra a la Sorbona de París, la principal universitat i centre de coneixement de l'Europa medieval. Allà Ramon hi anirà en diverses ocasions al llarg dels anys, i fins i tot en fou nomenat com a recomanat pel canceller al 1311, un reconeixement similar al Doctor Honoris Causa modern, cap als 80 anys, una edat avançada per a l'època, al mateix temps que el Concili de Viena, per al qual es preparà amb aquesta autobiografia, després acompanyada dels gravats de Le Myésier. El moment més àlgid del reconeixement en vida de la tasca intel·lectual i filosòfica del nostre Mestre, coincident amb el concili que anihilà l'Orde del Temple (1312) de part del papa francès Climent V i traslladà la seu de l'Església romana a Avinyó.  

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
El pastor amb son gaiato, la bossa al cinturó, capa i barret, xarrant amb el savi en la seua petita ermita o refugi de Randa, més aviat dibuixat com un peregrí de Sant Jaume.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Detall de l'Art Major o general en un llibre sobre el faristol. 
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Detalls de Ramon a la seua càtedra i dels alumnes de la Sorbona parisenca, amb el savi llegint la llicó des de sa càtedra, i els estudiants escoltant atentament rere els faristols, que representen els pupitres universitaris. 

Les primeres lectures de Llull a París no acabaren d'ésser prou ben enteses. El seu nou mètode, o Art, era radicalment diferent de totes les propostes que fins aleshores s'havien conegut, i li calgué en els anys successius de reescriure-la i de fer-ne versions reduïdes i simplificades per poder-la fer més comprensible i passadora a les ments més erudites del seu temps. Si als intel·lectuals contemporanis els costava d'entendre-ho, què no dirien els dignataris i eclesiàstics, molts dels quals ben poc lletrats, a qui presentava ses idees i propostes?
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Tot just abandonat el recés de Randa, Ramon es dirigí a la cort de Jaume II, infant encara i futur de Mallorca, que es trobava llavors a Montpeller. La fama de Ramon ja començava a córrer i més d'un devia preocupar-se per l'ortodòxia d'uns ensenyaments il·luminats d'un antic cortesà i trobador. Potser el rei Jaume I li havia encarregat a son fill d'esbrinar-ho abans que la difusió del projecte lul·lià comprometés els interessos geopolítics del sobirà català. Demostrada aquesta fidelitat a l'església romana, l'obra de Ramon tingué via lliure, i la primera gran obra fou la institució d'un col·legi a Miramar, prop de Valldemossa, per formar una dotzena de frares en la llengua àrab, per a la qual cosa la Corona atorgava cinc-cents florins d'or. Fins cap al 1280 sembla que el mateix Ramon dirigí l'obertura i posada en marxa de l'escola oficial d'idiomes lul·liana.


20160407

[1371] Estampes lul·lianes (iii)

1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Ramon Llull aprenent àrab amb un esclau musulmà.
Quan nasqué Ramon, l'illa de Mallorca tot just feia tres anys que havia passat a ésser domini cristià i català (1229). La ciutat on s'havien establert els seus pares era, encara, una ciutat d'aspecte i ambient sarraí. La majoria de la població musulmana no fou pas exiliada, ans reconvertida en la classe social de més baixa condició amb servitud a la nova classe dirigent arribada de la Catalunya continental. Pels carrerons de la ciutat de Palma devien proliferar els banys orientals, els minarets de les mesquites potser encara no havien estat enderrocats, i el Palau de l'Almudaina reconvertit no era sinó testimoni mut de l'antiga ocupació.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Acabats els peregrintatges, Ramon Llull volgué passar a París per formar-se en teologia i filosofia, però en una trobada a Barcelona amb Ramon de Penyafort quedà convençut -i degué d'ésser l'única vegada en sa llarga vida- que havia de fer altrament: tornar-se'n a casa per fer-hi, diguem-ne, formació inicial. Que no se'n podia anar a la Sorbona de bones a primeres. 

Se'n tornà a Mallorca, doncs, i començà a capbussar-se en els llibres de la biblioteca del monestir de la Real i del convent de Sant Domènec per apendre les beceroles del llatí, la filosofia, la teologia i el dret, sense oblidar-se dels coneixements científics de l'època, que potser adquirí a Montpeller, a la famosa facultat de Medicina de la ciutat de la corona catalanoaragonesa.

La ment de Ramon, però, estava programada per a la prèdica i conversió dels sarraïns. Llavors tingué la gran pensada: com convèncer-los sense poder-s'hi comunicar? Els faria apendre llatí a tots? No: calia que ell mateix aprengués la llengua dels infidels. Amb aquesta finalitat va comprar-se un esclau que li ensenyés l'àrab i la teologia islàmica. 

És clar que no devia ésser un esclau qualsevol: en aquells anys encara devien malviure a l'illa antics mestres, savis i doctors que havien perdut l'antiga condició per l'arribada de les hosts de Jaume I. Mallorca era un gresol de les tres cultures mediterrànies, cristiana, jueva i musulmana, i Ramon se n'amarà abans d'aixecar el vol missioner. La barreja cultural de la Mallorca medieval, fins a final del XV, fou una autèntica mostra de la potència del treball conjunt i compartit entre pobles i religions. La cartografia en fou, sens dubte, el millor exponent. Amb l'expulsió dels jueus començà la periclitació del model d'èxit mallorquí, substituït per la intolerància castellana.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
La tercera estampa representa el nostre primer gran escriptor aprenent l'àrab i la lògica de la tradició musulmana. Aquesta etapa de formació inicial amb el serf mallorquí i escodrinyant les biblioteques més dotades de l'illa, es calcula que durà uns deu anys. 

Però com s'aprecia en la vinyeta lul·liana, la relació entre mestre i deixeble no acabà gens de bé. Al cap d'uns anys, cansats com devien estar l'un dels sermons de l'altre, sembla que el savi sarraí tingué un rampell de brivall i provà d'agredir, espasa en mà, a l'alumne Ramon. L'esclau fou empresonat i, al cap d'un temps, féu la fi del raïm a la pròpia cel·la. 

D'aquesta manera tràgica s'acabà la primera conversió d'un musulmà mallorquí que Ramon provava. La biografia narra l'angoixa que sentia havent de presentar càrrecs criminals contra el seu mestre, fet que l'oportú suïcidi li evità. 
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Un faristol serva el llibre que Ramon estudiava al costat de son mestre esclau. Diu la biografia que el serf blasfemà contra el Déu cristià, a la qual cosa Ramon reaccionà amb certa violència física, que fou contestada amb l'espasa.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Detall dels dos mallorquins, del deixeble cristià i del mestre musulmà.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
L'atac del serf savi a Ramon, ferit a la panxa.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Detall de l'atac amb Ramon que intenta protegir-se de la resposta bèl·lica del seu mestre esclau. 
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
El serf mallorquí penjat a la cel·la. Diu Ramon: Beneït sigui Déu, que m'estalvià de culpa les mans i m'eximí de conspirar en la teua mort. Respon l'esclau: M'estimo més penjar-me d'una corda ans que sofrir el càstig dels cristians per blasfèmia a Crist.
1321. Biografia de Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316).
Thomas Le Myésier, «Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum», ca. 1321-1336
(Karlsruhe, Badische Landesbibl., ms. St. Peter perg. 92) (BLB-Badische Landesbibliothek).
Detall de Ramon al costat del cos encara suspès de la corda del seu primer musulmà a qui no pogué convertir. Tot i aquest episodi tan desafortunat, la seua estada al monestir del Real, Llull ja havia començat a escriure els primers llibres de la seua llarga bibliografia de 265 títols atribuïts, sense comptar-hi els apòcrifs. Els primers llibres els escrigué en àrab, aviat traduïts al llatí i català. A la fi i malgrat tot, els ensenyaments de son esclau tingueren recompensa, i restà també entre els objectius de Ramon la dèria de promoure la creació d'escoles de llengües orientals necessàries per a la difusió de la veritat (cristiana).

En destaca l'anomenat Llibre de contemplació en Déu (1272), segons Riquer, una vasta enciclopèdia asceticomística, amb elements autobiogràfics, una obra magna de la literatura cristiana i llibre fundacional, i alhora culminant, de la literatura catalana: Llull inicia la seva tasca escrita d'una manera fulgurant, monumental i amb una completa maduresa, no amb tempteigs primerencs ni assaigs titubejants, sinó amb un llibre ric en experiències i adquisicions, abrandat d'amor diví, elevat en les elucubracions, enciclopèdic en el seu abast, perfecte en la prosa i d'un alè singular.

20160125

[1293] Lo Sant Drap o el bolquer de Jesús

Segle XIII. Lo Sant Drap, Seu Vella, Lleida.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La relíquia més notable de la Seu lleidatana, que en temps de Villanueva ja era la Catedral Nova perquè la Vella era ocupada pels espanyols des del 1707, «es un trozo de pañal en que dicen fue envuelto nuestro Redentor, llamado comunmente el Sant Drap». És clar, com n'havien de dir, si no? Doncs en la llengua mil·lenària del país i de la gent. 

El Sant Drap «es un tejido grosero, tanto como el sayal [tela] más despreciable. Presenta un color ceniciento, y es un trozo casi cuadrado de dos palmos poco menos. Está extendido dentro de una cajita cuadrada de plata, cuyas labores parecen de fines del siglo XV». Fou lliurat al bisbe per un comerciant de la ciutat, Arnau de Solsona, al 1273.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Hi ha nombrosos testimonis de la veneració d'aquesta relíquia des de final del segle XIII. Al 1324, el bisbe Ponç de Vilamur va haver de decretar prohibició per tal que ningú no se n'emportés cap bocinet, «como con estos hurtos se hallase notablemente disminuida». Al 1351, es demanà a Roma que hi hagués indulgència «a pena et a colpa a tots aquells que veuran lo Drap de nostre Senyor de certa part de pecats mortals», per a la qual cosa demana l'oficial general de Lleida traslladat a Roma «que li sie tramesa tanta moneda com haurà mester per haver la dita indulgència al Drap de nostre Senyor». Pel que es veu, no n'hi van enviar prous, de diners, al Papa, fins al segle XV. 

La relíquia es guardava en un armari dins de la paret lateral del presbiteri, al costat de l'Evangeli, «de donde solo se extraía en fiestas señaladas y lo llevaban a la sacristía para la adoración del pueblo». Segons un missal del segle XV «era sacado de la Sacristía a la pública veneración el dia de Navidad en la misa mayor, y lo mismo sucedería el día de la Ascensión»
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«Para averiguar la verdad de la tradición de que esta pañal es incombustible se han hecho algunas pruebas jurídicas ante varios Obispos... y se ha hallado ser así la verdad». Sobre la història i circumstàncies del Sant Drap, «se conserva en el archivo una larga Disertación escrita en 1773 por D. José Javier Marí», canonge de la Seu lleidatana. Comenta l'autor altres peces destacades que s'havien conservat, com ara una rica capa tancada, d'or i seda, atribuïda a «San Valero, obispo de Zaragoza». Aviat la reclamaran, que potser diran que l'hem robada...
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'incendi de la sagristia de l'any 1480 va destruir nombroses casulles i altres tipus de capes litúrgiques. Altres relíquies de la catedral lleidatana foren el Lignum Crucis, la santa espina, els ossos del braç de Sant Valeri, del de Sant Llorenç, Sant Raimon de Roda, etc. «En el armario donde ellas se guardan está la custodia de plata para el día de Corpus, obra de labor y gusto gòtico, prolijamente ejecutada por Ferrer Guerau, platero de Barcelona, año 1513». Un altre objecte de gran valor fóra la «pila pequeña de agua bendita para la cabecera de la cama», descrita detalladament amb les riques joies que tenia incrustades: «dicen que fue regalo hecho por la Emperatriz de Austria al obispo D. Valero Alfonso de Santa María, el cual la entregó a su iglesia, cuando vino de Viena en 1700».
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Villanueva descriu com a peces remarcables uns quadres adquirits per la Seu i un aiguamans de la sagristia. En parlar de la catedral, escriu: «y digo el templo actual, porque conocida es la traslación de la catedralidad desde lo alto del castillo, donde antes estuvo, al sitio actual, verificada casi en nuestros días», començada al 1761 i acabada i consagrada al cap de vint anys. 

Com a bon i creient espanyol, cap crítica als Borbons per aquesta salvatjada, ans al contrari, la recerca d'arguments és imponent: «Por venerable que fuese el templo antiguo y su lugar, eran notorios los motivos que hubo para esta traslación», i n'especifica la incomoditat com a residència del clero per atendre els fidels, lluny del «pueblo, que vive en gran distancia de aquella altura». Ja des d'antic s'havia obligat els lleidatans a pujar a la Seu Vella per als batejos i les bodes. D'on que les portes del temple que donaven a la ciutat, fossin les dels Fillols i la de les Núvies. 
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al 1551 es demanà al Sant Pare de Roma «que es poguessen fer baptismes et núpcies per totes les parròquies de la ciutat». En temps de Villanueva, a mitjan segle XIX, només es feien batejos a la Catedral Nova i a Sant Joan.

Sobre els orígens de la catedral, creu Villanueva que hagueren de ser a l'església de la Suda. Als sis dies de conquerida la ciutat, fou consagrada la catedral lleidatana, i com que la Seu Vella no era ni començada, s'hagué de fer en algun edifici ja construït i aprofitat per a tal ús: «y yo entiendo que que la situación de todo ello fue en la fortaleza más alta, llamada la Zuda, donde aun hasta nuestros días ha subsistido la iglesia, y se ven todavía vestigios de claustro, refectorio y varias oficinas». Consta que un tal Raimon de Segarra fou enterrat al claustre al 1214, i no pot pas tractar-se pas de l'actual.

Considerar la catedral antiga com a obra dels Templers, «como hace el vulgo, es una de sus hablillas despreciables. Esta religión estaba establecida y bien heredada en la vecina montañuela llamada Gardeny: suficientísimo premio de lo que había contribuido a la conquista de esta ciudad».
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«...tengo por cierto que la primera iglesia Catedral fue la mezquita que tenían los moros dentro de su mayor fortaleza, y  que los edificios inmediatos se acomodaron para la vivienda del clero». El bisbe Gombau de Camporrells emprengué l'edificació «de una nueva y magnífica Catedral, sin esperanza de verla concluida. Escogióse para esto la colina más baja que domina la ciudad, donde el arquitecto... [Pere de Cescomes] planteó el nuevo templo, cuya primera piedra pusieron el Rey... [Pere I d'Aragó] i el Conde de Urgel Ermengol VIII, el día 22 de julio del año 1203. Noticias que nos conservaba una piedra escrita en el presbiterio de la iglesia, al lado del Evangelio, y ahora ni allí existe ni en parte alguna». La Seu fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada al 22 d'octubre de 1278. Setanta-cinc anys d'obres.  
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Després de desciure l'edifici de la Seu Vella, fa una finta per dir que «desde que en los tiempos de Felipe V obligaron las guerras a trasladar la catedralidad a la parroquia de San Lorenzo en 1707, comenzó aquel apreciable edificio a experimentar el abandono que se completó, cuando resuelta la construcción de la nueva Catedral, se destinó todo lo antiguo para almacenes y parque de artillería, y de todo lo necesario a la fortificación»

Encara més: «Salvada únicamente las paredes, que ni balas ni bombas pudieron derribar, todo el ámbito de la iglesa, capillas adjuntas, claustros, etc. está cortado en varios edificios, paredes, techos, donde los montes de maderos, cuerdas, cureñas, etc. ocultan los sepulcros, altares, inscripciones, una de ellas romana... Digo que oculta los que permaneces, que segun noticies deben ser muy pocos, porque es cierto que destruyó la ignorancia, o sea la inadvertencia, lo que a toda costa debía conservarse aunque fuese trasladado a otra parte»
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Detalla sobre el retaule major de la Seu Vella que «era de mármol, o sea alabastro, decorado con varios relieves, construido a mitad del siglo XVI por el escultor B. Robio... Una u otra tabla de aquel altar anda en casas particulares; lo demás sirvió en gran parte a la grangería de la tropa suiza por sus frutas y labores de sobre mesa».

Repassa la construcció del claustre per acabar dient que «hállanse cortados con almacenes, como se dijo de la iglesia. La puerta exterior de ellos se conserva bastante bien, y solo faltan de allí las estatuas de los doce Apóstoles, que se trasladaron a una pequeña iglesia llamada de San Pablo». Hi ha constància que l'escultor Guillem Colivella n'esculpí algunes pel preu de 240 sous cadascuna. El porxo d'aquesta façana, obra de Francesc Gomà a càrrec de 16.000 sous, fou destruïda.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Per al magnífic campanar del segle XIV-XV, van portar-se pedres de la Cogullada i del riu d'Aspa. Segons el llibre de comptes de 1397, se'n tallaren 350 «pedres al riu d'Aspa per ops de la torre, ço són, xambrades et pinyacles et pedres de fil». A la torre hi treballaren els arquitectes Guillem Solivella i Carles Caltes de Ruan, i fou acabada al 1416, just enguany farà 600 anys.

Aquell any ja s'encomanà de fondre una gran campana per al rellotge, «la cual se encargó a Juan Adam, de burgo Santae Mariae, Turlensis diocesis, regni Franciae», que es fongué al 1418. S'anotà en un dels llibres del Capítol: «cuius sonitu et mentis vulnera sanari, et divinitatis singularis gratia possit conquiri», entre altres elogis. Sanar les ferides de la ment.

Ja se n'esmentaven els 232 graons, les 14 campanes (set de grans, set de menudes). El seny major és del 1405... «y acaso habrá alguna de las que construyó en 1391 Tibaut Rahart, mestre de senys de Cervera». La fabricació dels batalls s'encarregava a les fargues del Pirineu, «a les fargues de Belsa, herrerías de Bielsa, según yo entiendo. En 1390 hállase ya construido un gran relox por Antonio Core, boloñés»

20151225

[1260] Nativitat romànica ribagorçana

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El Taller de la Ribagorça és una de les escoles de pintura més característiques del nostre romànic pirinenc, sota la direcció del Mestre Joan, que signà algunes de les set obres que ens han pervingut de l'antic comtat ribagorçà: els frontals de Cardet, Gia, Rigatell, Sant Climent de Taüll, del Sant Sepulcre (també de Sant Climent), Sant Pere de Boí, i Tresserra.

La clau de l'èxit rau en la vistositat dels quadres, amb un acoloriment molt viu, en especial dels abundants rojos i dels magnífics blaus, en l'intenta d'un cert aire de moviment en la composició, i en el preu: els relleus de guix es revestien d'una pel·lícula d'estany que a continuació era acolorida, colrada, amb vernís daurat. A la vista apareixia com una bonica i rica obra d'orfebreria, mentre que en realitat es tractava d'un efecte visual aconseguit per pocs diners, sense necessitat ni d'or ni d'argent.

Mestre Joan esdevingué, més o menys cap al 1250, l'artista més preuat de tota la Ribagorça, des de la serra de Gia fins al capdamunt de la Vall de Boí. En aquell segle, l'economia d'aquelles valls degué de recuperar-se per la major estabilitat aportada per la ja definitiva pertinença del comtat a la Casa Reial de Barcelona, després de tres segles de disputes entre navarresos, aragonesos i pallaresos per la possessió d'aquest cobejat territori de valls i rius als peus de les muntanyes més altes del Pirineu. L'eix d'atenció geopolítica s'havia desplaçat, amb les conquestes de Jaume I, cap al sud i cap al mar.

A les Corts de Saragossa del 1300 s'aprovà el famós capítol que declarava que el Sobrarb, la Ribagorça i la Llitera fins a la clamor d'Almacelles es regirien en endavant pels furs d'Aragó. Se certificava així la dualitat intrínseca -encara fins avui- de la identitat ribagorçana (i de la Franja en general), administrativament aragonesa, culturalment i lingüística (en sa major part) catalana. Una dualitat mai no viscuda com a problemàtica pels naturals, excepte quan durant les darreres dècades del segle XX, el nacionalisme espanyol s'ha apropiat del sentiment aragonès per contraposar-lo, furibundament, contra el sentiment català, el seu veritable germà d'història i veïnatge. El temps, aquest tossut company de viatge pels segles de la història, tot ho tornarà a la justa essència.
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Josep, assegut i amb un bastó més aviat de padrí que de pare, contempla Maria, agitada i coberta per un llençol, que es refà de l'infantament del Jesuset, cobert per un llençolet verd, que veiem ajagut a la menjadora del bou i la mula, prudentment amagats al darrere, com sol ésser característic dels naixements romànics catalans. 
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
S'afegeix a l'escena, però, una novetat: els pastors, que campen pels prats amb son ramat i els gossos d'atura, tots situats al marge del quadre, reben la bonanova del naixement de part de l'àngel celestial. La intenció d'un quadre en moviment és clara: els gossos sobre dos potes, els pastors mirant cap a dalt (en contraposició als corderets, tots amb el cap aplanat, pasturant), l'àngel descendint, els prats (verds i plens de rogenques groselles), busquen una certa representació de dinamisme, vivacitat, en consonància amb el gran trasbals de la notícia: Jesús és nat.
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El frontal, a més de la màndorla amb la Marededéu i l'Infant en majestat, es compon de quatre quadres: l'Anunciació, l'Infantament, l'Adoració dels Mags i la fugida a Egipte per la degollació dels Innocents. 
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
L'Arcàngel Gabriel anuncia a Maria que serà mare del fill de Déu. La nova és de seguida compartida amb sa cosina Elisabet. El roig és el color de les túniques de tots els personatges i només els llargs mantells -o verds o blaus- contraposen les parelles de figures. Potser eren els colors de moda a la Ribagorça de fa set-cents anys!
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Els mags, tots tres sempre blancs en la pintura medieval, celebren l'Epifania, tots tres amb presents a les mans. Continua la mateixa moda en la vestimenta, túnica i calces roges, mantell verd o blau. El rei Melcior fa sa ofrena: el cabell blanquinós és meravellosament aconseguit per l'artista amb toc de blavet sobre els rínxols, barba i bigotis.
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Els evangelistes acompanyen la Mare de Déu i l'Infant: a dalt, l'àngel (Mateu) i l'àguila (Joan); a sota, el lleó (Marc) i el toro brau (Lluc).
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
La mirada estràbica de la figura, típicament romànica, mentre que la Mare de Déu mostra un esguard molt més assuaujat, simètric, endolcit. També és característica romànica, la mà desmesurada del Nen Jesús, el quan també mostra una certa cabellera llarga i l'orelleta esquerra una mica caiguda, a l'alçada de la boca. Sa mare, amb el cap rigorosament tapat, nasset i boca prims, i coronada en majestat. La doble ratlla del coll i barbeta, bon detall d'edat adulta.
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
La màndorla central del frontal de l'altar, amb els personatges divins asseguts sbre un setial cobert per una manta ben treballada, probablement a semblança del costum feudal, d'alta classe feudal, del moment.
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Detall del Jesuset, descalç, mentre sa mare porta sabates. Però tots dos, amb túnica roja com la resta de personatges, només amb el mantell diferenciat de colot: negre per a la Verge, daurat per a Jesús. 
Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El darrer quadre mostra com Herodes decreta el sacrifici dels primogènits i com els seus sequaços obeeixen l'ordre espasa en mà. Mateu 2, 16-18:


16. Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. 
17. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: 
18. A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són.
Josep, pobrament vestit, de verd pagès (més proper així al públic que un fuster), gorreta de llana amb borla i tot, i amb l'aixada al coll, agafa la somera per dur sa esposa i fill a lloc segur, El color grisós del ruc, magistralment aconseguit amb tocs de blauet sobre les marques d'esquila.