Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XII. Mostrar tots els missatges

20160917

[1521] Coses velles de Lleida: la Pia Almoina lleidatana

1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Portada del llibre de caràcter històric que publicà aquest autor de la Renaixença lleidatana, reeditat ja en llengua catalana al 1901 (edició que estic cercant sense èxit, de moment).
Agustí Prim i Tarragó (Lleida, 1839 — Lleida, 1904).
Poeta humorístic i autor de treballs d’història contemporània lleidatana. Entre els de caire humorístic i psicològic cal esmentar Lleida, fi de segle (1900), Coses de Lleida i Gente de Lérida (1901). De tema històric publicà Sellos municipales de la provincia de Lérida (1888), Noticias sobre la beneficencia pública en Lérida (1891), Cosas viejas de Lérida (1893) (enciclopèdia.cat).
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
L'origen de la Pia Almoina lleidatana al segle XII. La mentalitat ultrareligiosa dels segles medievals contribuí al reeiximent de la institució: fer caritat era una de les potes bàsiques de tot bon cristià, fonamental per al perdó dels pecats i l'assoliment de la vida eterna, cosa per la qual i sovint en el mateix llit de mort les donacions caritatives a institucions religioses de tota mena tingueren gran rellevància.
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

L'autor dedueix que la tasca assistencial començà en temps que els canonges de la catedral feien vida comuna, i que «mandasen distribuir por sopa a los pobres, lo que sobraba en su refectorio...» Quan abandoren la vida en comunitat i cadascú visqué a sa casa (i Déu a la de tots...), haurien volgut continuar la distribució de menjar entre els necessitats, «para que no faltase a los pobres la costumbre ja adquirida del socorro»
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Donacions i llegats a la Pia Almoina, per tal que als pobres «fossen cada dia acullits en la casa de l'Almoina que es en lo claustro de la Seu, i allí a dits pobres fos donat a menjar segons ere la pràctica».
2015. Lleida, Sala de la Canonja, Seu Vella.La gran sala del Capítol catedralici lleidatà, adjunta a la banda nord del claustre, amb el qual comunica amb les magnífiques portes renaixentistes. Una part de la sala degué fer-se servir com a menjador de la Pia Almoina i fou decorat amb les magnífiques pintures gòtiques trobades als inicis de la restauració del conjunt monumental al 1947, un cop les tropes ocupants (espanyoles) abandonaren el Castell, nom popular amb què es conegué la Seu Vella des de l'ocupació militar del 1707.
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Les racions claustrals o pobres acollits en el primer segle de funcionament de la Pia Almoina, i els padrins que les finançaven. 
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Les grans rendes de la Pia Almoina al segle XIV provinents de censals i donacions, que s'invertien en la compra de terres per generar nous recursos.
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

Des de 1460 es deixà de repartir racions de menjar en espècie i s'assignà una paga per als «pobres ordinaris i pobres extraordinaris».  Als uns 3 diners i als altres, més eventuals, 1. L'assignació de tres diners jaquesos no era gens minsa per als temps que corrien: «i com la moneda en aquell temps ere molt alta i los comestibles se trobaven a gran conveniència, no dubto que amb los tres diners tenie bastant cada pobre per comprar pa, vi i carn per son sustento», segons que escrigué al llibre de racions l'arxiver Joan Herèdia aquell any. Tot aquest arxiu anà a raure a l'Arxiu Municipal de la Paeria, que conserva doncs una part del fons documental de l'antiga Pia Almoina, amb més de 450 documents, dels quals 90 són pergamins, amb un abast cronològic des del segle XIII fins al XX.
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

A la segona meitat del segle XV van acabar-se els llegats i herències que durant segles s'havien fet a la institució, per la qual cosa «disminuyeron las raciones del
 claustro en términos que solo se invertía en ellas de 150 a 200 libras al año»
. L'autor suposa que una mala administració féu decaure les donacions, fins que al 1501 «se pusieron con alguna claridad las cuentas de la Pia Almoina, especificándose los capítulos donde se percibían las rentas y modo de distribuirlas».
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.

El quadre resumeix els comptes d'aquell any de 1501, quan també es canvià la manera de fer el pagament de la prestació social de part del Refetoner (el clergue dispenser que parava les taules i curava del servei): enlloc de 3 diners diaris, «se computaron a 90 sueldos por todo el año y se entregaban de una sola vez a cada pobre que era presentado a la tal ración». Com si actualment, es cobrés la prestació de l'atur de cop, vaja. El canvi portà a la picaresca fins que al 1514 calgué tornar a canviar els pagaments i retornar a l'antiga consuetud: «por las mañanas, a hora de tercia, se celebrase en la capilla de Sant Salvador la misma llamada del Presbiterat de l'Almoina, i terminada que fuese, se entregase tres dineros a cada pobre».
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Les Racions de Nadal dels canonges de la catedral de Lleida, vigents des del 1505 fins al 1643, quan finiren per raons de la Guerra contra la monarquia hispànica. Durant altres períodes es tornarien a pagar «per la major assistència dels Senyors Canonges a la residència en la festivitat de Nadal». Des del segle XVI, les accions caritatives del Capítol catedralici lleidatà s'ampliaren a d'altres tasques, com ara «pagar sermons de Coresma [Quaresma], fer alguns presents a persones de qui esperava la Iglésia gran protecció, donar salari al mestre de Retòrica, assistir en 24 lliures als Batxillers que llegien les Catedrilles, contribuir en los reparos de la Peixera de la Ciutat, rescat de cautius, reparació de les fàbriques de convents i iglésies, fer ornaments sagrats, etc». Les catedrilles era el nom en diminutiu que rebien les càtedres de la universitat lleidatana servides per ajudants, és a dit, per batxillers [estudiants] a punt d'assolir la llicenciatura».
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
L'ampliació d'inversions comportava la 'distracció' dels fons per als més pobres, ja que eren diners invertits en altres àmbits, com la capella de música de la catedral al 1555 o la «caritat de cent dobles al Rey» al 1704. Al segle XVIII, també aportaren una important suma per a la construcció de la Catedral Nova, un cop caiguda la Seu Vella al 1707 en mans dels reis espanyols. 
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
La Pia Almoina lleidatana al segle XVIII, sota el mandat del Bisbe Galindo, que fou el bisbe que retornà a Lleida la residència episcopal al 1736, després que des de la Guerra de Successió s'hagués traslladat a Montsó al 1707 sota mandat del botifler Bisbe Solís, que tot i haver-se manifestat favorable al Borbó espanyol no pogué evitar ni la militarització de la Seu Vella ni la destrucció del Palau Episcopal adjacent a la Porta dels Fillols, que hi hagué des de l'Edat Mitjana.
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, 
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Amb la desamortització, els béns de la Pia Almoina «fueron adjudicados... a los establecimientos de beneficencia e instrucción, y más tarde vendidos al Estado [espanyol] en virtut de las leyes desamortizadoras», mentre que una part (el cobrament de la tinença d'un deute de vora mig milió de pessetes de l'època al 4%) revertí a l'aleshores nova administració provincial, «dividido del modo siguiente: una quinta parte al Instituto provincial [d'ensenyament], y de las cuatro restantes, un tercio al Hospital de Santa Maria, otro a la Casa de Misericordia y otro a la Inclusa», que era la casa dels nens expòsits. 

20160410

[1375] L'antiga comanda templera de Barbens

1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

La comanda o castell de Barbens és un gran casalici fortificat, aixecat en temps de la conquesta de la plana urgellenca, durant el segle XII (la primera documentació data de 1168), i que fou regida de l'Orde del Temple fins que a començament del segle XIV, amb la dissolució d'aquesta societat de monjos guerrers, va passar a mans de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Malta. Els hospitalers, doncs, foren amos del senyoriu de Barbens fins a la fi de l'Antic Règim a l'inici del segle XIX.
1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

Detall de l'anomenat Castell de Barbens, en l'actualitat molt restaurat, però que ara fa un segle presentava un aspecte molt més rústec, i a on s'hi havia adossat la caseta de l'escorxador municipal. 
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
Segons el savi historiador, la comanda de Barbens començà essent una dependència de la de Gardeny, establerta al 1149 com a paga per la col·laboració amb els comtes d'Urgell i de Barcelona en la conquesta de Lleida. La dependència de Barbens «se separà quan los béns en dita comunitat foren importants i suficients per motivar un establiment especial». Els dos primers comanadors templers foren Ramon Barrufell (1168) i Miró de Trilla (1176).
1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

Detalls de les esplèndides arcades de la galeria superior de l'edifici hospitaler, reformat i ampliat en diverses ocasions entre els segles XVI i XVIII.
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
«La comanda havia estat instituïda perquè en los darrers anys augmentaren molt los béns adquirits en Barbens per los Templers», sobretot per l'adquisició del castell. L'Orde l'adquirí a Sança, filla del dit comanador Barrufell, «qui devia sentir, no obstant de viure encara sa muller, vocació per l'orde religiós». Per això, «al professar o al fer-se donat atorgà cessió de béns a sa filla Sanxa, amb la condició que vengués lo citat castell al mateix orde que ell professava». 

Quan s'atansava la mort, la dèria de donar-se al servei d'un orde religiós fou ben viva i freqüent en aquells segles medievals, sovint amb la corresponent cessió de part dels béns. Per als uns era una manera infal·lible de fer-se perdonar i obrir-se les portes del cel, i per als altres una arma igualment segura d'augmentar el patrimoni.
1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

Llinda de la porta principal a la plaça de l'Església, amb data de 1733, quan el comanador hospitaler Manuel de Montoliu i Boixadors acabà les obres de reforma que hi féu, que obriren les galeries que ara s'hi mostren. L'escut heràldic del comanador presideix la llinda amb la inscripció. 
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
Juntament amb en Ramon Barrufell, l'altre gran benefactor de la comanda templera de Barbens foren diversos parents del gran Mestre Arnau de Torroja, principal de l'Orde a Provença i Catalunya en aquelles mateixes dates. 
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
També hi ha documentació sobre les donacions de Ramon de Torroja i sa esposa Gaia de Cervera, néta del comte barceloní Ramon Berenguer III.
1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

Detall de la inscripció referent a la restauració del castell de Barbens.
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
L'autor assenyala l'afirmació recollida en el document llatí referent a la partida de Ramon de Torroja «envers Oltramar, que ací significa l'illa de Sardenya, operació destinada a sostindre el seu nebot Poncet de Cabrera, fill d'Hug de Cervera, vescomte de Bas (cunyat aquest d'en Ramon) en la successió del Jutge d'Arborea», una de les quatre jurisdiccions de l'illa mediterrània.

Al 1181, el Bisbe d'Urgell «amb consentiment del capítol, defineix i concedeix al Temple tot quant posseeix en Barbens, retenint-se solament les primícies...», o sigui, una sola part del delme cobrat. 
1934. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (AFCEC-MDC).

Detall de l'escut (1733) del comanador hospitaler Manuel de Montoliu i Boixadors.
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
La funció de banquers o prestamistes del templers resta del tot documentada per l'autor: «los Templers explotaren en major escala aquest servei o negoci, tant al sobirà com a particulars». 
1910. La Comanda Hospitalera de Barbens (el Pla d'Urgell), 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. 
Se cita escriptura de Ramon de Castellar, «un particular que volia empendre la peregrinació o viatge a Jerusalem, amb donació de l'immoble hipotecat als Templers, en lo cas eventual de morir lo deutor durant l'expedició». Ramon i sa esposa Pòncia manlleven als templers 100 morabatins per tal de poder visitar el sepulcre de Nostre Senyor. 

20141208

[143] Sant Ruf

1900. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida, cap al nord.
Un dels primers monestirs establerts a la Lleida recristianitzada del segle XII, el 1152, tres anys després de conquerida la ciutat per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell. Veg. Monestirs de Catalunya.
1900 ca. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
Fotografia del lleidatà Victorià Muñoz i Ferrer.
1900. Creu de terme, a prop del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
Desapareguda a principis de segle XX.
1917. Creu de terme, a prop del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
Fotografia de Josep Salvany (ICC).
1917. Creu de terme, a prop del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
Fotografia de Josep Salvany (ICC).
1917. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
Fotografia de Josep Salvany (ICC).
1929. Runes del Monestir de Sant Ruf, revista «LLEIDA», núm.102.

1929. Runes del Monestir de Sant Ruf, revista «LLEIDA», núm.102.
Esplèndida construcció romànica de la qual només resten absis i creuer.  
1935. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
  Fotografia de Gallardo (MDC), amb aquestes dones de l'horta lleidatana que estenen les panotxes de panís per assecar-les als canyissos.
1935. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
  Fotografia de Gallardo (MDC), ara amb tota la perspectiva, i amb un paller a tocar del tancat, molt probablement usat com a pleta de bestiar.
Any 2009. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
  Estat actual de les restes de la construcció medieval, a tocar de la carretera de Torre-serona.
Anys 1980-90. Runes del Monestir de Sant Ruf als afores de Lleida.
  Excel·lent fotografia artística (Obaga).

1720. Setge de Lleida de 1707, de Gabriel Bodenehr (FPIEI).
  Les runes del monestir a començament del s.XVIII, durant el setge de la ciutat. A la partida de la Plana del Bisbe, els pagesos fa cent anys encara repetien que la comunitat s'extingí per la gran pesta medieval.
1873. «Apuntes de historia de Lérida», Josep Pleyan de Porta, Impremta Carruez.
Notícia d'aquest monestir, el més antic de la ciutat, escrita per Pleyan de Porta, el gran historiador de la Renaixença lleidatana, que ajudà a recuperar la visió nacional catalana de la història de Lleida, malgrat que encara no s'atrevís, en la majoria de ses publicacions, a reemprendre l'ús literari de la llengua, i continués subordinat a la diglòssia amb l'espanyol.
Sant Ruf fou fundat pel propi Ramon Berenguer IV, tan sols sis anys després de la conquesta de la nostra ciutat. L'autor acaba escrivint: «En la actualidad se descubren aun buena parte de sus ruinas, en el punto llamado Secanet, formando un bello contraste con la campiña que tiene alrededor».
1912 ca. Runes de Sant Ruf.
Fot. Manuel Pinilla i Campoamor (MDC-BdC).

La informació de la foto la data entre 1912-17, però no n'identifica el paratge. 
1912 ca. Runes de Sant Ruf.
Fot. Manuel Pinilla i Campoamor.

Adossats als vells murs de l'església hi veiem dos pallers tradicionals de l'època. La palla bona del paller era forrada de boll, perquè el paller quedés impermeable i la palla es guardés fins a l'hivern. El boll és la pellofa que cobreix el gra de blat i s'aprofita, després de batre, per a aquesta funció.