Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

20161210

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un dels molts quadres de tema històric elaborats per aquest pintor flamenc (Anvers, 1592 - Brussel·les, 1666) fou dedicat al primer setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. Al 30 de juliol de 1644, la ciutat, defensada per les tropes franceses del mariscal Comte De La Mothe en aliança amb la República Catalana de Pau Claris, fou presa per les tropes enemigues (espanyoles). Un parell d'anys després, s'intentà l'alliberament de la ciutat de part dels batallons francesos del general Henri Harcourt de Lorena, i del Batalló del Principat, comandat pel sergent major Jeroni de Tamarit, que hi morí en la batalla de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1646. 

Pieter Snayers, en diverses ocasions col·laborador del gran Rubens, fou pintor cortesà de la governadora espanyola dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia, i altres grans nobles europeus d'aquell segle. Per això, el títol del quadre, anomenat 'Socors', és vist des de la perspectiva de l'exèrcit del bàndol ocupant espanyol. Les dimensions d'aquest quadre de grans dimensions són aprox. de 2 x 3 metres. S'hi representa la caiguda en mans dels ocupants de la plaça lleidatana, defensada per les forces francocatalanes, amb la ciutat vista des de dalt dels primers turons de la Bordeta i amb el teatre d'operacions bèl·liques als peus.

La definició digital de la tela que ofereix actualment el Museo del Prado és limitada. En un futur, quan s'augmenti aquesta definició, s'hi podrà contemplar de manera ben realista tot l'entramat urbà de la ciutat lleidatana siscentista, amb tots els detalls de carrers, edificacions, muralles i baluards. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El general Felipe da Silva, amb xamberga groga i faixa roja, en posat eqüestre amb cavall blanc, presideix el teatre d'operacions del setge, amb tot el Pla de Vilanoveta als peus fins a les portes de la ciutat, agombolada sota el turó de la Seu Vella a l'altra banda del riu Segre, i amb el turó fortificat de Gardeny una mica aigües avall. 

La línia del front, ben parapetada, era marcada per la Sèquia de Fontanet, que devia fer-hi un parell de metres ben bons, reforçada probablement amb una presa d'aigua del riu a la partida de Granyena. A l'un costat i l'altre, els batallons d'infanteria, amb el suport de l'artilleria, breguen per guanyar la posició. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
L'extens Pla de Vilanoveta al davant del Segre i la ciutat convertits en camp de batalla.

«La caiguda de Lleida va provocar la substitució de Philippe de La Mothe-Houdancourt per Henri Harcourt de Lorena després del seu fracàs en intentar recuperar Tarragona, i la captura enemiga (espanyola) de Balaguer al setembre i d'Agramunt a l'octubre. Tret de la conquesta de Roses, la frontera quedaria estabilitzada durant molt temps, fins a les campanyes espanyoles que van culminar amb el Setge de Barcelona. 

«El 5 de maig van sortir de Barbastre les tropes del general Felipe da Silva, uns 15.000 homes, que van fracassar en intentar prendre Balaguer gràcies als 3.000 homes de reforç que Philippe de La Mothe-Houdancourt hi va fer arribar, de manera que els espanyols es van dirigir a Lleida, ocupant el Cappont i el Pla de Vilanoveta amb la cavalleria, i fent-hi construir un nou pont a l'alçada del convent del Carme. 

«Els francesos i catalans disposaven fora de la plaça de 9.000 infants, 2.000 cavallers i 12 canons, per enfrontar-se als 6.000 infants i 3.000 cavallers espanyols. A la plaça mateixa hi havia el regiment Uxelles i altres 5 de francesos, a més de fins a 600 homes de la milícia de Lleida. Aquestes forces van provar una sortida durant la batalla, tot i els efectius més que reduïts de què disposaven: al setembre de 1643 s'havien dissolt les 80 companyies més febles de l'exèrcit francès a Catalunya, i aquella primavera arribaven a Catalunya 6.000 reclutes francesos per a omplir els buits existents. 

«Els espanyols van atacar l'ala esquerra francesa, que va ser dispersada provocant la rendició de part de les tropes que hi havia fora de la ciutat, i que 1.500 homes entressin a la ciutat (entre ells gairebé 500 del regiment Lyonnais) i que la resta arribés a les Borges Blanques. Malgrat tot, els francesos perderen més de 2.000 homes i tota l'artilleria en l'afer. El regiment d'Uxelles que no tornà a entrar a Lleida i es reuní amb les restes de l'exèrcit de La Mothe, comptava només amb 18 oficials i 442 soldats després de la batalla. 

«A dins de Lleida, segons la mostra del 16 de juny, quedaren 181 oficials i 3.575 soldats, però bona part sense armes. Amb la majoria dels defensors fugits o capturats, Da Silva va iniciar el setge capturant la fortalesa de Cappont i bombardejant la ciutat, fracassant en l'intent de captura de Gardeny el 16 de juny. La Mothe va llençar brulots contra el pont de fusta per atacar als assetjants però no hi va reeixir, i la companyia d'Argenson, governador de la ciutat, finalment va rendir la plaça el 30 de juliol de 1644» (viquipèdia).
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall de la ciutat al peu de la Seu Vella, tota envoltada de muralles, i amb el pont fortificat al Cappont. Al nord, el riu Noguerola fa les funcions de fossat a la banda dels baluards de la Magdalena i del Carme. Entre la ciutat i Gardeny, s'hi aprecia la riera que baixava de la Mariola.

En primer terme, la fortificació de la derivació d'aigües de la Sèquia de Fontanet, on hi hagué les principals escaramusses. La secla primitiva es veu amb claredat una mica més endins, amb el Molí de la Bordeta (Pla de Vilanoveta), encara avui existent, a la cruïlla d'una de les particions del reg. Allà mateix, l'antiga Vilanova de Fontanet, o Vilanoveta, i l'església de Santa Maria de l'Horta, concedida al 1327 als agustins, que passà a anomenar-se Nostra Senyora de Gràcia. Al costat de l'antic poblat, les tendes dels campaments militars dels defensors.

Entre la secla i el Cappont abaluardat, només el Convent mercedari de Sant Joan de Mata, abandonat, i més prop del Cappont, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Segre aigües amunt, on hi hagué, cap a la partida de Granyena a mig camí d'Alcoletge, un pont de fusta construït pels defensors per assegurar la comunicació entre les dues ribes. El Molí de Cervià, des d'on es distribuïen les aigües cap a una o altra banda, fou un altre dels epicentres de la lluita. Tota la partida de Granyena era plena de tendes del campament dels defensors en aquesta part del parapet extern de protecció.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Molí de Cervià a Granyena, i d'alguns dels masos que ja hi havia a la partida en aquells temps, ocupats de soldadesca. Actualment, ocupada d'una altra manera: per les naus i fàbriques del polígon industrial del Segre.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Més avall del Segre, el turó i fortificació de Gardeny defensava la ciutat, que, en canvi, restava més exposada per l'altra banda, més a peu pla, i motiu pel qual s'hi aixecà el baluard de la Magdalena. 

En aquesta banda de la partida de Rufea, s'hi concentraren les escomeses bèl·liques entre aquells milers d'homes d'infanteria i de cavalleria, aprox. uns 20.ooo entre tots dos exèrcits. El teatre de les operacions era ben observat des d'una posició més elevada pels generals atacants, els quals podien fer moure les fitxes (humanes) segons les necessitats i desenvolupament del combat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un altre pont de fusta comunicava les dues ribes del Segre allà on el parapet s'abocava al riu. S'hi contempla la força i fragor de la batalla, amb el foc i la fumerada que desprenen les peces artilleres. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer pla, el general Felipe da Silva, de noble família d'origen portuguès al servei de la monarquia, i els seus ajudants de camp, dirigint la batalla. El general és pintat de cara, damunt un elegant cavall blanc, i amb el seu gos llebrer al costat, en un detall d'extrem realisme per part de l'artista. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del general enemic amb el bastó de comandament a la mà; al fons, els batallons d'infanteria formats en quadre, amb els piquers al mig. 
644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un ajudant de camp arriba esperitat amb son cavall a portar noves del desenvolupament de la batalla al general. S'hi observen bé les piques, tal i com eren a l'època. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A la dreta del quadre, altres comandaments movent els esquadrons d'infanteria.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer terme, uns quants arcabussers es preparen per a l'assalt, un dels quals, amb calces roges i jaqueta negra, fuma amb pipa amb posat tranquil.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La ciutat tota emmurallada als peus del turó de la Seu. A la banda de Ponent, la fortificació de Gardeny. Una mica més cap a l'interior, un altre petit fortí aixecat pels defensors, on sembla que hi hagué el quarter general del mariscal Harcourt, defensor de la ciutat. Entre aquest emplaçament i la porta de Boters de la muralla, s'hi observen el Convent de Sant Hilari, al camí de Montsó, allà on segles a vindre, cap a final dels anys 1920, s'hi aixecaria l'Hospital de Santa Maria, i més cap a la ciutat el convent de Sant Francesc, aprox a l'actual plaça de Ricard Vinyes.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Els convents de Sant Hilari i Sant Francesc, al centre. Al fons, la silueta d'un muntanyot, que per sa forma i orientació de la pintura només pot ésser el Turbó ribagorçà, rere el Montsec de l'Estall. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La capital de la Terra Ferma a mitjan segle XVII. En primer terme, el Pont Vell, amb el Cappont fortificat, i el Pont Vell (llavors únic) medieval, que encarava l'Arc del Pont, o porta d'entrada a la ciutat des dels temps d'Ilerda. Les mateixes cases del carrer Major tancaven la ciutat per la banda del riu.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A l'esquerra del pont i fins al Portal de Sant Antoni, destaca el casalici a tocar del Segre de l'antic Hospital de Santa Maria medieval. Al seu davant, i aprofitant l'esplanada que hi havia, s'hi féu aixecar al cap d'un segle la Catedral Nova, després de l'ocupació militar espanyola de la Vella. Damunt la plaça, l'església gòtica de Sant Llorenç, i a sa esquerra, els horts que restaven dins la muralla de Boters, on el Bisbe s'hi faria el palau, un cop també expulsat del turó de la Seu al 1707.

Baixant pel carrer Major, a mà dreta, trobem el carrer Cavallers, sense sortida al riu fins a final del segle XIX. Amunt del carrer, a mitja camí de la Seu, s'hi dreça un imponent edifici, dit del Roser, antic convent dels Dominics, i ara ben aviat nou parador (espanyol) de turisme. A tocar, l'església de Sant Andreu, mentre que al costat de la muralla, s'hi afigura l'església romànica de Sant Martí.

La Seu Vella apareix per primer cop fortificada:

«A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda. 

«Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història: el 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília. 

«Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se'n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707» (enciclopèdia.cat). 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La Seu Vella apareix una mica entregirada, com si fos vista des del sud-oest, més que no pas frontalment des del sud-est, amb el campanar dreçat just al davant. S'hi observen bé les edificacions adossades al claustre, que conformaven el Palau episcopal, amb capella pròpia inclosa. 

Destaca la línia dreta de la primitiva muralla que baixava fins a la Porta Ferrissa, en temps altmedievals, i que tancava la ciutat a la Plaça de la Sal, poc més enllà de la Plaça de Sant Joan. La gran esplanada de la plaça és ben visible, però amb una increïble incorrecció del pintor: l'església, de la qual sobresurt el campanar, no era a la banda esquerra, sinó a la dreta. En canvi, hi ha perfectament recollits els porxos que passaven des de la plaça fins a la Paeria.

També és exacte el retrat dels ravals del Carme i de la Magdalena, nascuts ja en temps de la ciutat islàmica. La cruïlla dels Porxos del Massot, on naixen el carrer Magdalena per dalt i el del Carme per baix, conforma un punt mil·lenari de l'entramat urbà de la ciutat, encara avui existent. Amunt del carrer Magdalena, la silueta de l'església gòtica, desapareguda a la Guerra del Francès. I el Noguerola que revoltava la muralla a tall de fossat fins al baluard del Carme, just al davant dels assaonadors de la ciutat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El foramuralla del raval del Carme. A la dreta, envoltada de soldats, l'antiga Casa templera. Més endins i a prop de la ciutat, les restes de l'antic convent del Carme, enderrocat per ordre de l'autoritat militar dos anys abans, i al costat d'un campament de soldats, i l'antic monestir de Sant Ruf, ja desocupat i enrunat des dels temps de la Pesta Negra, pràcticament igual com el podem veure encara avui, 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detalls d'alguns soldats de l'exèrcit enemic espanyol. Entre aquests, hi hagué el destacat escriptor aragonès del Segle d'Or espanyol, Baltasar Gracián, que assistia espiritualment com a sacerdot la soldadesca i els reconfortava davant les pors de la batalla i la probable imminència de la mort. Dos anys més tard, al 1646, tornà a participar en el segon setge de la ciutat: 


«En ese año el marqués de Leganés, que había sustituido a Felipe de Silva como jefe del ejército real en Cataluña, requirió a la Compañía de Jesús en Valencia que le facilitase cierto número de religiosos para el ejército que estaba reuniendo para romper con el asedio al que los francocatalanes, al mando del Conde de Harcourt, sometían a Lérida desde el mes de mayo de ese año.

«Gracián mantuvo informados a sus superiores de sus actividades en la milicia, y de su participación en la batalla decisiva que rompió en noviembre de 1646 con el sitio de la ciudad dan cuenta las cartas que remitió. A falta de algo que pudiéramos considerar como una “corresponsalía de guerra” estos constituyen un testimonio de primera mano de lo sucedido en esos días así como un pintoresco y hasta divertido perfil de la personalidad más humana y menos “literaria” de Gracián.

«A pesar de que la guerra siempre ha sido una situación dura y angustiosa para quienes se ven envueltos en ella, Gracián parece estar muy animoso, tal vez por sentir más el alivio por salir de su ingrata situación en Valencia que el miedo ante las durezas y desastres de la guerra. Y no es que le faltasen razones para esto último: en el momento de incorporarse al cuerpo que inició el ataque decisivo contra los sitiadores que tuvo lugar en el mes noviembre (de poco menos de 2.000 jinetes y 5.000 soldados) él era el único religioso que quedaba operativo, ya que los demás estaban heridos, prisioneros o muertos.

«El contingente en el que estaba Gracián se componía de varios tercios, entre los que se encontraban los reclutados por el Reino de Aragón y la Ciudad de Zaragoza. Las tropas del marqués de Leganés se concentraron la noche del lunes 19 de noviembre de 1646 bajo una fina pero persistente lluvia, cerca de las líneas enemigas. Pero los sitiadores tenían su retaguardia bien vigilada, ante lo cual los atacantes ensayaron un ardid: dirigirse al día siguiente hacia el sur, en dirección hacia Flix, y hacer creer que se retiraban, cosa que hicieron. La treta surtió efecto y los francocatalanes, confiados, bajaron la guardia. Así que, el día 21, volviendo sobre sus pasos, sorprendieron a los sitiadores. Dice en este punto Gracián:
«Cuando yo supe que íbamos a embestir, habiendo hecho alto todos los escuadrones enfrente de banderas, metime en uno y les hice breve exhortación, arrodillándose todos y llorando los maestres de Campo, títulos y señores cuantos había. Luego los absolví y les aplicaba el jubileo de las misiones que había publicado. Fue esto de tanta importancia que se levantaban gritando todos: "peleemos, ¡viva el Rey nuestro Señor y la santísima fe Católica!” Venían a porfía los maeses de Campo por mí, a que les fuese animar su gente y absolverlos; y hubo cabo que dijo que importó esto tanto como si les hubiera añadido 4.000 hombres más.
«Gracián se estuvo moviendo entre los diferentes tercios para dar sus arengas, con riesgo de su vida, ya que los sitiadores habían empezado a disparar toda clase de proyectiles sobre sus atacantes. Pero éste no dejó de entregarse a este gran momento de gloria para un orador consumado y orgulloso como él (“Dióme el Señor su espíritu aquel día y una voz de clarín”), y su gusto en la tarea consiguió poner muy alta la moral de la tropa, hasta el punto de que, en la victoria que lograron en aquella batalla, según refiere él mismo:
«...confieso que yo tengo alguna parte, de modo que todos los soldados y algunos señores, cuando me ven, me llaman el Padre de la Victoria.
«El día del ataque, pasada la lluvia, fue un fuerte cierzo el que importunó a los combatientes, derribando a los jinetes, levantando la pólvora de la artillería y arrojando polvo a los ojos de los tiradores, si bien cesó justo en el momento de iniciarse la lucha, a las 11 de la noche de ese día. Gracián refiere el asalto llevado a cabo sobre uno de los fuertes de los sitiadores y el papel de los soldados aragoneses con sus granadas de mano, escalas, garfios y otros utensilios para asaltar la muralla. El ataque resulta exitoso, pero al continuar avanzando para perseguir al enemigo se topa con un fuerte contraataque francés que fuerza el repliegue de las tropas aragonesas y castellanas a su recién ganada posición. Finalmente, la llegada de un contingente de caballería de refuerzo desde Fraga, que desbarata el dispositivo de sitio de franceses y catalanes, determinan al Conde de Harcourt a ordenar la retirada. Se ha logrado la victoria. El coste en vidas que ha dejado es, en todo caso, desolador. Así lo describe Gracián:
«Llegó éste [Harcourt] a la posta a Balaguer con solos 30 caballos. Lleva más de 2.000 heridos y quedan muertos los mejores y toda la gente particular; vióse bien después ser ansí, porque todos los muertos, que serían hasta 400, eran blancos como la nieve, y unas melenas rubias mezcladas con los cabellos, que en mi vida vi un espectáculo más horroroso. Confesé algunos que aún estaban vivos; otros no querían confesar, que decían ser de la religión, esto es, herejes. En un instante, los desnudaron a todos; hasta don Carlos de Mendoza estaba en cueros con dos heridas, una que le atravesaba el cuello al costado, y otra en la cabeza; al conde de Vagos los mismos nuestros lo pillaron y lo echaron por el foso. Son pocos nuestros muertos; no llegan a 100. Los heridos, hasta 300. Dejó el enemigo toda su artillería, más de 20 cañones, los dos puentes, el de barcas y el de palo, muchos víveres y municiones.
«A pesar de todo ello, fue una experiencia de la que Gracián se consideró uno de sus héroes, incluso por encima del gobernador de la plaza de Lérida, el militar portugués Gregorio Brito, que aguantó el sitio durante siete meses, aunque para el jesuita aragonés, a costa de hacer pasar hambre innecesariamente a la población. Experiencia gratificante y agotadora:
«...en mi vida he trabajado tanto, sea todo a gloria del Señor.
«Henchido de vanidad o no, el relato de Gracián no deja de ser un testimonio directo y muy cualificado de una de las plumas más brillantes del siglo XVII europeo sobre los hechos acaecidos en el llamado “Socorro de la plaza de Lérida”, cuyo “reportero” gráfico sería el pintor flamenco Pieter Snayers, con el cuadro del mismo nombre que se exhibe en el Museo del Prado» (font: Baltasar Gracián, capellán castrense). 

20161117

[1568] Lleida després de la Guerra del Francès, 1812

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
«Plan de la place de Lerida et des Forts, indicatif des ouvrages qui ont été ruinées par l'explosion du Magasin à poudre arivée dans la nuit du 16 Juillet de 1812, et de ceux qui ont été executées 1) pour retablir le Grand Fort, 2) augmenter la défense de la Madeleine et des Carmes, 3) ajouter à celle du Corps de Place depuis la Porte de Boters jusqu'a celle de St. Antoine et en suivant jusqu'a la barrière du quai».

Aquest plànol recull les obres efectuades després de l'explosió del magatzem de pólvora de la Suda la nit del 16 de juliol de 1812, quan la ciutat era sota dominació napoleònica, i que va destrossar l'absis lateral nord de la Seu, llavors caserna militar des de l'ocupació borbònica (espanyola). També es repararen les bretxes dels baluards del Carme i la Magdalena, fruit del setge de 1810, i el reforçament de la muralla des de la Porta de Boters fins a la de Sant Antoni i fins a la banqueta del Segre. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La fortificació de Gardeny damunt del turó a la sortida de la ciutat pel camí de Fraga, que pujava gairebé fins al molí fariner de la Mariola. S'hi veuen bé el castell i església de dins el clos murallat. Al peus, el reg que baixava de la Mariola amb ses derivacions. La sínia del molí era moguda per l'aigua d'una gran bassa allà formada.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El turó i la fortificació de Gardeny amb el Segre i l'horta de Rufea als peus, amb el camí que passava ran de riu. A l'altra marge, el camí d'Albatàrrec.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall ampliat del fort de Gardeny, on s'hi aprecia el camí de pujada, el perímetre murallat i els edificis històrics, i del molí fariner de la Mariola, al costat del camí de Fraga, que passava damunt un pont de fusta per les escorrialles del rierol. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La tradicional silueta emmurallada de la ciutat, ajaguda al llarg del riu i sota la vigilància del Castell. El plànol presenta dos grans requadres estripats o fets malbé, per sort fora de la representació urbana.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Seu Vella amb tots els detalls arquitectònics, i les principals artèries i edificis històrics de la vella ciutat de començament del segle XIX. L'absis lateral nord ja no hi és dibuixat, desparegut aquella nit de juliol de 1812, tal com s'escriu en el mateix plànol.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del baluard de Louvigny. Al seu costat, hi hagué (hi ha encara, a l'esquerra) els dos pous de gel construïts a final del segle XVII, cilíndrics i soterrats, de 14 m. d'alçada i coberts amb volta, on s'hi guardaven blocs de gel entre capes de palla, probablement extrets del riu gelat, per tal de fer-ne ús durant els càlids estius ponentints. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El riu Noguerola, als afores de la muralla medieval, irrigava bona part de les hortes de Balàfia. En arribar a tocar els murs, els feia de fossat natural. Un ramal entrava dins el barri de la Magdalena i en sortia a tocar del baluard del Carme. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'església de Sant Martí i el portal abaluardat que hi havia. Carrer amunt, la Panera i tota la resta de casernes militars i edificis d'intendència de l'exèrcit ocupant de torn, o bé espanyol, o bé aleshores francès. S'hi veu ben bé el Pla dels Gramàtics, des de feia ben poc, convertit en el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit gràcies a la construcció al 1785, per impuls del governador Marquès de Blondel, del gran dipòsit d'abastament d'aigua de la ciutat, provinent del Canal de Pinyana. A l'esquerra, a tocar de la Porta de Boters, el nou Palau del Bisbe des del segle anterior (foragitat també al 1707 del vell palau a tocar de la Seu Vella pels militars ocupants) i l'església de Sant Llorenç, units per mitjà d'un pas o edifici transversal. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El baluard de la Llengua de Serp permetia, per mitjà de l'artilleria, dominar tota aquesta part de la ciutat. Al carrer Cavallers, l'Església dels Dolors i el convent dels Carmelites Calçats, amb el gran hort posterior. Cap a dalt de tot del carrer, l'església de Sant Andreu. A la banda de baix, el carrer Cavallers donava al carrer Major, sense sortida al riu, just al costat de la capella del Peu del Romeu. El gran edifici en forma d'U era l'antic seminari del bisbat lleidatà, traslladat a final del segle XIX al gran edifici de nova planta de la Rambla d'Aragó, fora muralla, actual rectorat de la UdL.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'entrada a la ciutat per l'Arc del Pont, llavors ja renovat en estil setcentista, que donava accés a la Plaça de Sant Joan, a la dreta, i al carrer Major a l'esquerra. Al costat del riu, l'antiga estretat banqueta. L'edifici de la Paeria és el primer que veiem destacat tot baixant,  i a la Plaça de Sant Francesc, l'església i claustre del mateix nom. Davant del Peu del Romeu, al començament del carrer Cavallers, l'església i convent dels Agustins, abans extramurs a Fontanet, i que a partir de l'exclaustració es convertiria en el primer gran teatre lleidatà, destruït per l'incendi de 1876.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del carrer Major, amb el Peu del Romeu ben visible a la cantonada amb el carrer Cavallers, i fins arribar a l'antic Hospital de Santa Maria.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Plaça de Sant Joan, amb l'antiga església gòtica, enderrocada al 1868, igual que l'edifici de magatzems que tenia al davant. L'església tenia un gran campanar al costat nord, mirant cap a la Seu. Al mig de la plaça, una gran font monumental, potser encara la polèmica Font de les Sirenes, aixecada la 1791 i que només resistí una quinzena d'anys els embats del bisbe i dels puritans lleidatans, atès que Neptú era sostingut en una alta peanya recolzada sobre 4 gran sirenes amb els pits enlaire.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El carrer Major de Sant Joan per amunt. La sortida de la plaça es feia pel carrer Estereries, desaparegut després de la darrera guerra. Més amunt, s'hi aprecia bé el carrer Clot de les Monges, sense sortida a Ferran, igual que actualment. En aquesta part de la ciutat, a l'actual plaça de la Sal, hi hagué la primera porta de la muralla, dita Ferrissa. Segurament encara amb la ciutat sota dominació sarraïna, la ciutat començà a créixer cap als barris del Carme i la Magdalena, que ja quedaren inclosos en el recinte de les darreres muralles medievals, reforçades amb els baluards dels segles moderns. 

El gran edifici amb pati, avui tapat, és el de la Diputació, que fou aixecat cap al 1790, en època de Blondel, amb els diners deixats en herència pel nostre governador californià Gaspar de Portolà, com a hospici damunt de l'antic Hospital per als pobres, dit del Sant Esperit, que havia estat molt danyat pels embats del setge de 1707. Gairebé cent anys després, al 1873, l'edifici fou agençat per instal·lar-hi les dependències del govern provincial.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La mil·lenària, o gairebé, cruïlla al començament dels carrers Carme, per baix, i Magdalena, per dalt, un dels centres neuràlgics de la ciutat durant segles. Allà hi hagué fins ben entrada la postguerra els anomenats Porxos del Massot, visibles al plànol, lloc habitual de verdulaires i castanyeres. A l'extrem del carrer del Carme, l'església i convent dels carmelites descalços que li donà el nom. Sembla que ocuparen el convent cap al 1690, però de seguida la guerra contra els Borbons va obligar a evacuar-lo, amb l'església encara inacabada. Cap a mitjan segle XVIII, refet el convent, els carmelites empenyeren l'acabament de l'església, consagrada l'any 1776.

El temple es posà sota l'advocació de la Magdalena, atès que la primera església gòtica del barri, malmesa irreparablement en el setge de la Guerra del Francès de 1810, li era dedicada. Cap a final del segle XIX, s'hi féu el canvi d'advocació, però l'edifici va tornar a partir greus desperfectes durant la darrera guerra. L'any 1959 fou inaugurat l'edifici actual.

L'església gòtica de la Magdalena era situada aprox a la cruïlla dels actuals carrers Democràcia amb Magdalena. El barri es formà ja en època musulmana, al vell camí de Corbins, que arrencava de la Porta Ferrissa. Després de la conquesta urgellenca i barcelonina, la nova parròquia s'esmenta ja al 1163, encara no quinze anys després, i fou aixecada a l'extrem del barri, on no hi havia cap casa i amb la muralla a tocar. Durant el segle XIII s'hi bastirà la notable església gòtica, malauradament esfondrada després de cinc segles. En el moment que es degué fer el plànol, encara hi devia haver les runes, i potser hom creia que en fóra possible la reconstrucció. Per això encara la hi dibuixaren.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La muralla de Boters, futura Rambla d'Aragó, amb els envejats horts episcopals i l'església de Sant Llorenç, que en tancar-se la Seu Vella per mor de l'ocupació militar espanyola, hagué d'assumir les funcions de catedrals durant bona part del segle XVIII, fins que la Catedral nova fou acabada i consagrada. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria medieval al davant, i el Convent del Roser del carrer Cavallers ben a prop, on a mitjan d'aquell segle XIX s'hi instal·laria el primer institut de secundària de la ciutat i província. 

Damut la Catedral nova, l'antiga església de Santa Clara, desapareguda, amb el convent adossat, actualment remodelat i seu dels Castellers de Lleida. En el pati, ben visible, s'hi fan els assajos de la colla en els mesos de bon temps, mentre que a l'hivern cal fer-los a l'interior, és clar.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Tota la banda occidental de la ciutat i la muralla, amb el convent i església de Sant Antoni, i el portal del mateix nom que donava accés a Gardeny i al camí de Fraga i de l'Aragó. Bona part dels edificis en aquest racó de ciutat n'acolliren els bordells. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El Pont Vell, i únic de la ciutat durant gairebé dos mil·lenis. El Cappont continuava abaluardat, i no serà fins passada la meitat del segle XIX que en començarà el desenvolupament urbanístic, que ja havia tingut durant els segles medievals, però que s'havia abandonat per raons naturals a partir del segle XVII  a causa de les freqüents i devastadores avingudes del Segre, i per raons militars de protecció i defensa de l'entrada del pont, que era tant com dir de la ciutat.

Destaca amb claredat en els camins que surten l'arbrat de què disposaven. Eren aquells camins d'antany, plens de grans arbres a banda i banda, que proporcionaven a caminants i carros una ombra ben delitosa durant les assolellades migdiades lleidatanes. Sembla segons el plànol, que hi existí una petita plaça rodona, potser lloc d'esbarjo i, probablement, primera i primitiva idea de fer-hi un gran parc, que l'alcalde Fuster hi inauguraria, però a la banda de damunt del pont, al 1864: els Camps Elisis.