Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Andreu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Andreu. Mostrar tots els missatges

20161210

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un dels molts quadres de tema històric elaborats per aquest pintor flamenc (Anvers, 1592 - Brussel·les, 1666) fou dedicat al primer setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. Al 30 de juliol de 1644, la ciutat, defensada per les tropes franceses del mariscal Comte De La Mothe en aliança amb la República Catalana de Pau Claris, fou presa per les tropes enemigues (espanyoles). Un parell d'anys després, s'intentà l'alliberament de la ciutat de part dels batallons francesos del general Henri Harcourt de Lorena, i del Batalló del Principat, comandat pel sergent major Jeroni de Tamarit, que hi morí en la batalla de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1646. 

Pieter Snayers, en diverses ocasions col·laborador del gran Rubens, fou pintor cortesà de la governadora espanyola dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia, i altres grans nobles europeus d'aquell segle. Per això, el títol del quadre, anomenat 'Socors', és vist des de la perspectiva de l'exèrcit del bàndol ocupant espanyol. Les dimensions d'aquest quadre de grans dimensions són aprox. de 2 x 3 metres. S'hi representa la caiguda en mans dels ocupants de la plaça lleidatana, defensada per les forces francocatalanes, amb la ciutat vista des de dalt dels primers turons de la Bordeta i amb el teatre d'operacions bèl·liques als peus.

La definició digital de la tela que ofereix actualment el Museo del Prado és limitada. En un futur, quan s'augmenti aquesta definició, s'hi podrà contemplar de manera ben realista tot l'entramat urbà de la ciutat lleidatana siscentista, amb tots els detalls de carrers, edificacions, muralles i baluards. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El general Felipe da Silva, amb xamberga groga i faixa roja, en posat eqüestre amb cavall blanc, presideix el teatre d'operacions del setge, amb tot el Pla de Vilanoveta als peus fins a les portes de la ciutat, agombolada sota el turó de la Seu Vella a l'altra banda del riu Segre, i amb el turó fortificat de Gardeny una mica aigües avall. 

La línia del front, ben parapetada, era marcada per la Sèquia de Fontanet, que devia fer-hi un parell de metres ben bons, reforçada probablement amb una presa d'aigua del riu a la partida de Granyena. A l'un costat i l'altre, els batallons d'infanteria, amb el suport de l'artilleria, breguen per guanyar la posició. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
L'extens Pla de Vilanoveta al davant del Segre i la ciutat convertits en camp de batalla.

«La caiguda de Lleida va provocar la substitució de Philippe de La Mothe-Houdancourt per Henri Harcourt de Lorena després del seu fracàs en intentar recuperar Tarragona, i la captura enemiga (espanyola) de Balaguer al setembre i d'Agramunt a l'octubre. Tret de la conquesta de Roses, la frontera quedaria estabilitzada durant molt temps, fins a les campanyes espanyoles que van culminar amb el Setge de Barcelona. 

«El 5 de maig van sortir de Barbastre les tropes del general Felipe da Silva, uns 15.000 homes, que van fracassar en intentar prendre Balaguer gràcies als 3.000 homes de reforç que Philippe de La Mothe-Houdancourt hi va fer arribar, de manera que els espanyols es van dirigir a Lleida, ocupant el Cappont i el Pla de Vilanoveta amb la cavalleria, i fent-hi construir un nou pont a l'alçada del convent del Carme. 

«Els francesos i catalans disposaven fora de la plaça de 9.000 infants, 2.000 cavallers i 12 canons, per enfrontar-se als 6.000 infants i 3.000 cavallers espanyols. A la plaça mateixa hi havia el regiment Uxelles i altres 5 de francesos, a més de fins a 600 homes de la milícia de Lleida. Aquestes forces van provar una sortida durant la batalla, tot i els efectius més que reduïts de què disposaven: al setembre de 1643 s'havien dissolt les 80 companyies més febles de l'exèrcit francès a Catalunya, i aquella primavera arribaven a Catalunya 6.000 reclutes francesos per a omplir els buits existents. 

«Els espanyols van atacar l'ala esquerra francesa, que va ser dispersada provocant la rendició de part de les tropes que hi havia fora de la ciutat, i que 1.500 homes entressin a la ciutat (entre ells gairebé 500 del regiment Lyonnais) i que la resta arribés a les Borges Blanques. Malgrat tot, els francesos perderen més de 2.000 homes i tota l'artilleria en l'afer. El regiment d'Uxelles que no tornà a entrar a Lleida i es reuní amb les restes de l'exèrcit de La Mothe, comptava només amb 18 oficials i 442 soldats després de la batalla. 

«A dins de Lleida, segons la mostra del 16 de juny, quedaren 181 oficials i 3.575 soldats, però bona part sense armes. Amb la majoria dels defensors fugits o capturats, Da Silva va iniciar el setge capturant la fortalesa de Cappont i bombardejant la ciutat, fracassant en l'intent de captura de Gardeny el 16 de juny. La Mothe va llençar brulots contra el pont de fusta per atacar als assetjants però no hi va reeixir, i la companyia d'Argenson, governador de la ciutat, finalment va rendir la plaça el 30 de juliol de 1644» (viquipèdia).
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall de la ciutat al peu de la Seu Vella, tota envoltada de muralles, i amb el pont fortificat al Cappont. Al nord, el riu Noguerola fa les funcions de fossat a la banda dels baluards de la Magdalena i del Carme. Entre la ciutat i Gardeny, s'hi aprecia la riera que baixava de la Mariola.

En primer terme, la fortificació de la derivació d'aigües de la Sèquia de Fontanet, on hi hagué les principals escaramusses. La secla primitiva es veu amb claredat una mica més endins, amb el Molí de la Bordeta (Pla de Vilanoveta), encara avui existent, a la cruïlla d'una de les particions del reg. Allà mateix, l'antiga Vilanova de Fontanet, o Vilanoveta, i l'església de Santa Maria de l'Horta, concedida al 1327 als agustins, que passà a anomenar-se Nostra Senyora de Gràcia. Al costat de l'antic poblat, les tendes dels campaments militars dels defensors.

Entre la secla i el Cappont abaluardat, només el Convent mercedari de Sant Joan de Mata, abandonat, i més prop del Cappont, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Segre aigües amunt, on hi hagué, cap a la partida de Granyena a mig camí d'Alcoletge, un pont de fusta construït pels defensors per assegurar la comunicació entre les dues ribes. El Molí de Cervià, des d'on es distribuïen les aigües cap a una o altra banda, fou un altre dels epicentres de la lluita. Tota la partida de Granyena era plena de tendes del campament dels defensors en aquesta part del parapet extern de protecció.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Molí de Cervià a Granyena, i d'alguns dels masos que ja hi havia a la partida en aquells temps, ocupats de soldadesca. Actualment, ocupada d'una altra manera: per les naus i fàbriques del polígon industrial del Segre.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Més avall del Segre, el turó i fortificació de Gardeny defensava la ciutat, que, en canvi, restava més exposada per l'altra banda, més a peu pla, i motiu pel qual s'hi aixecà el baluard de la Magdalena. 

En aquesta banda de la partida de Rufea, s'hi concentraren les escomeses bèl·liques entre aquells milers d'homes d'infanteria i de cavalleria, aprox. uns 20.ooo entre tots dos exèrcits. El teatre de les operacions era ben observat des d'una posició més elevada pels generals atacants, els quals podien fer moure les fitxes (humanes) segons les necessitats i desenvolupament del combat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un altre pont de fusta comunicava les dues ribes del Segre allà on el parapet s'abocava al riu. S'hi contempla la força i fragor de la batalla, amb el foc i la fumerada que desprenen les peces artilleres. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer pla, el general Felipe da Silva, de noble família d'origen portuguès al servei de la monarquia, i els seus ajudants de camp, dirigint la batalla. El general és pintat de cara, damunt un elegant cavall blanc, i amb el seu gos llebrer al costat, en un detall d'extrem realisme per part de l'artista. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del general enemic amb el bastó de comandament a la mà; al fons, els batallons d'infanteria formats en quadre, amb els piquers al mig. 
644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un ajudant de camp arriba esperitat amb son cavall a portar noves del desenvolupament de la batalla al general. S'hi observen bé les piques, tal i com eren a l'època. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A la dreta del quadre, altres comandaments movent els esquadrons d'infanteria.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer terme, uns quants arcabussers es preparen per a l'assalt, un dels quals, amb calces roges i jaqueta negra, fuma amb pipa amb posat tranquil.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La ciutat tota emmurallada als peus del turó de la Seu. A la banda de Ponent, la fortificació de Gardeny. Una mica més cap a l'interior, un altre petit fortí aixecat pels defensors, on sembla que hi hagué el quarter general del mariscal Harcourt, defensor de la ciutat. Entre aquest emplaçament i la porta de Boters de la muralla, s'hi observen el Convent de Sant Hilari, al camí de Montsó, allà on segles a vindre, cap a final dels anys 1920, s'hi aixecaria l'Hospital de Santa Maria, i més cap a la ciutat el convent de Sant Francesc, aprox a l'actual plaça de Ricard Vinyes.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Els convents de Sant Hilari i Sant Francesc, al centre. Al fons, la silueta d'un muntanyot, que per sa forma i orientació de la pintura només pot ésser el Turbó ribagorçà, rere el Montsec de l'Estall. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La capital de la Terra Ferma a mitjan segle XVII. En primer terme, el Pont Vell, amb el Cappont fortificat, i el Pont Vell (llavors únic) medieval, que encarava l'Arc del Pont, o porta d'entrada a la ciutat des dels temps d'Ilerda. Les mateixes cases del carrer Major tancaven la ciutat per la banda del riu.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A l'esquerra del pont i fins al Portal de Sant Antoni, destaca el casalici a tocar del Segre de l'antic Hospital de Santa Maria medieval. Al seu davant, i aprofitant l'esplanada que hi havia, s'hi féu aixecar al cap d'un segle la Catedral Nova, després de l'ocupació militar espanyola de la Vella. Damunt la plaça, l'església gòtica de Sant Llorenç, i a sa esquerra, els horts que restaven dins la muralla de Boters, on el Bisbe s'hi faria el palau, un cop també expulsat del turó de la Seu al 1707.

Baixant pel carrer Major, a mà dreta, trobem el carrer Cavallers, sense sortida al riu fins a final del segle XIX. Amunt del carrer, a mitja camí de la Seu, s'hi dreça un imponent edifici, dit del Roser, antic convent dels Dominics, i ara ben aviat nou parador (espanyol) de turisme. A tocar, l'església de Sant Andreu, mentre que al costat de la muralla, s'hi afigura l'església romànica de Sant Martí.

La Seu Vella apareix per primer cop fortificada:

«A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda. 

«Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història: el 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília. 

«Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se'n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707» (enciclopèdia.cat). 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La Seu Vella apareix una mica entregirada, com si fos vista des del sud-oest, més que no pas frontalment des del sud-est, amb el campanar dreçat just al davant. S'hi observen bé les edificacions adossades al claustre, que conformaven el Palau episcopal, amb capella pròpia inclosa. 

Destaca la línia dreta de la primitiva muralla que baixava fins a la Porta Ferrissa, en temps altmedievals, i que tancava la ciutat a la Plaça de la Sal, poc més enllà de la Plaça de Sant Joan. La gran esplanada de la plaça és ben visible, però amb una increïble incorrecció del pintor: l'església, de la qual sobresurt el campanar, no era a la banda esquerra, sinó a la dreta. En canvi, hi ha perfectament recollits els porxos que passaven des de la plaça fins a la Paeria.

També és exacte el retrat dels ravals del Carme i de la Magdalena, nascuts ja en temps de la ciutat islàmica. La cruïlla dels Porxos del Massot, on naixen el carrer Magdalena per dalt i el del Carme per baix, conforma un punt mil·lenari de l'entramat urbà de la ciutat, encara avui existent. Amunt del carrer Magdalena, la silueta de l'església gòtica, desapareguda a la Guerra del Francès. I el Noguerola que revoltava la muralla a tall de fossat fins al baluard del Carme, just al davant dels assaonadors de la ciutat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El foramuralla del raval del Carme. A la dreta, envoltada de soldats, l'antiga Casa templera. Més endins i a prop de la ciutat, les restes de l'antic convent del Carme, enderrocat per ordre de l'autoritat militar dos anys abans, i al costat d'un campament de soldats, i l'antic monestir de Sant Ruf, ja desocupat i enrunat des dels temps de la Pesta Negra, pràcticament igual com el podem veure encara avui, 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detalls d'alguns soldats de l'exèrcit enemic espanyol. Entre aquests, hi hagué el destacat escriptor aragonès del Segle d'Or espanyol, Baltasar Gracián, que assistia espiritualment com a sacerdot la soldadesca i els reconfortava davant les pors de la batalla i la probable imminència de la mort. Dos anys més tard, al 1646, tornà a participar en el segon setge de la ciutat: 


«En ese año el marqués de Leganés, que había sustituido a Felipe de Silva como jefe del ejército real en Cataluña, requirió a la Compañía de Jesús en Valencia que le facilitase cierto número de religiosos para el ejército que estaba reuniendo para romper con el asedio al que los francocatalanes, al mando del Conde de Harcourt, sometían a Lérida desde el mes de mayo de ese año.

«Gracián mantuvo informados a sus superiores de sus actividades en la milicia, y de su participación en la batalla decisiva que rompió en noviembre de 1646 con el sitio de la ciudad dan cuenta las cartas que remitió. A falta de algo que pudiéramos considerar como una “corresponsalía de guerra” estos constituyen un testimonio de primera mano de lo sucedido en esos días así como un pintoresco y hasta divertido perfil de la personalidad más humana y menos “literaria” de Gracián.

«A pesar de que la guerra siempre ha sido una situación dura y angustiosa para quienes se ven envueltos en ella, Gracián parece estar muy animoso, tal vez por sentir más el alivio por salir de su ingrata situación en Valencia que el miedo ante las durezas y desastres de la guerra. Y no es que le faltasen razones para esto último: en el momento de incorporarse al cuerpo que inició el ataque decisivo contra los sitiadores que tuvo lugar en el mes noviembre (de poco menos de 2.000 jinetes y 5.000 soldados) él era el único religioso que quedaba operativo, ya que los demás estaban heridos, prisioneros o muertos.

«El contingente en el que estaba Gracián se componía de varios tercios, entre los que se encontraban los reclutados por el Reino de Aragón y la Ciudad de Zaragoza. Las tropas del marqués de Leganés se concentraron la noche del lunes 19 de noviembre de 1646 bajo una fina pero persistente lluvia, cerca de las líneas enemigas. Pero los sitiadores tenían su retaguardia bien vigilada, ante lo cual los atacantes ensayaron un ardid: dirigirse al día siguiente hacia el sur, en dirección hacia Flix, y hacer creer que se retiraban, cosa que hicieron. La treta surtió efecto y los francocatalanes, confiados, bajaron la guardia. Así que, el día 21, volviendo sobre sus pasos, sorprendieron a los sitiadores. Dice en este punto Gracián:
«Cuando yo supe que íbamos a embestir, habiendo hecho alto todos los escuadrones enfrente de banderas, metime en uno y les hice breve exhortación, arrodillándose todos y llorando los maestres de Campo, títulos y señores cuantos había. Luego los absolví y les aplicaba el jubileo de las misiones que había publicado. Fue esto de tanta importancia que se levantaban gritando todos: "peleemos, ¡viva el Rey nuestro Señor y la santísima fe Católica!” Venían a porfía los maeses de Campo por mí, a que les fuese animar su gente y absolverlos; y hubo cabo que dijo que importó esto tanto como si les hubiera añadido 4.000 hombres más.
«Gracián se estuvo moviendo entre los diferentes tercios para dar sus arengas, con riesgo de su vida, ya que los sitiadores habían empezado a disparar toda clase de proyectiles sobre sus atacantes. Pero éste no dejó de entregarse a este gran momento de gloria para un orador consumado y orgulloso como él (“Dióme el Señor su espíritu aquel día y una voz de clarín”), y su gusto en la tarea consiguió poner muy alta la moral de la tropa, hasta el punto de que, en la victoria que lograron en aquella batalla, según refiere él mismo:
«...confieso que yo tengo alguna parte, de modo que todos los soldados y algunos señores, cuando me ven, me llaman el Padre de la Victoria.
«El día del ataque, pasada la lluvia, fue un fuerte cierzo el que importunó a los combatientes, derribando a los jinetes, levantando la pólvora de la artillería y arrojando polvo a los ojos de los tiradores, si bien cesó justo en el momento de iniciarse la lucha, a las 11 de la noche de ese día. Gracián refiere el asalto llevado a cabo sobre uno de los fuertes de los sitiadores y el papel de los soldados aragoneses con sus granadas de mano, escalas, garfios y otros utensilios para asaltar la muralla. El ataque resulta exitoso, pero al continuar avanzando para perseguir al enemigo se topa con un fuerte contraataque francés que fuerza el repliegue de las tropas aragonesas y castellanas a su recién ganada posición. Finalmente, la llegada de un contingente de caballería de refuerzo desde Fraga, que desbarata el dispositivo de sitio de franceses y catalanes, determinan al Conde de Harcourt a ordenar la retirada. Se ha logrado la victoria. El coste en vidas que ha dejado es, en todo caso, desolador. Así lo describe Gracián:
«Llegó éste [Harcourt] a la posta a Balaguer con solos 30 caballos. Lleva más de 2.000 heridos y quedan muertos los mejores y toda la gente particular; vióse bien después ser ansí, porque todos los muertos, que serían hasta 400, eran blancos como la nieve, y unas melenas rubias mezcladas con los cabellos, que en mi vida vi un espectáculo más horroroso. Confesé algunos que aún estaban vivos; otros no querían confesar, que decían ser de la religión, esto es, herejes. En un instante, los desnudaron a todos; hasta don Carlos de Mendoza estaba en cueros con dos heridas, una que le atravesaba el cuello al costado, y otra en la cabeza; al conde de Vagos los mismos nuestros lo pillaron y lo echaron por el foso. Son pocos nuestros muertos; no llegan a 100. Los heridos, hasta 300. Dejó el enemigo toda su artillería, más de 20 cañones, los dos puentes, el de barcas y el de palo, muchos víveres y municiones.
«A pesar de todo ello, fue una experiencia de la que Gracián se consideró uno de sus héroes, incluso por encima del gobernador de la plaza de Lérida, el militar portugués Gregorio Brito, que aguantó el sitio durante siete meses, aunque para el jesuita aragonés, a costa de hacer pasar hambre innecesariamente a la población. Experiencia gratificante y agotadora:
«...en mi vida he trabajado tanto, sea todo a gloria del Señor.
«Henchido de vanidad o no, el relato de Gracián no deja de ser un testimonio directo y muy cualificado de una de las plumas más brillantes del siglo XVII europeo sobre los hechos acaecidos en el llamado “Socorro de la plaza de Lérida”, cuyo “reportero” gráfico sería el pintor flamenco Pieter Snayers, con el cuadro del mismo nombre que se exhibe en el Museo del Prado» (font: Baltasar Gracián, capellán castrense). 

20160930

[1529] Carrers de la Lleida medieval

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
Representació de la ciutat tancada dins les muralles medievals, amb els límits de les 6 parròquies lleidatanes: Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí i la Seu o catedral (llavors encara no Vella, sinó única fins al segle XVIII, quan ocupada pels Borbons després de la derrota de la ciutat al setge de 1707, fou convertida en caserna (popularment dit lo Castell) per Felip V, que a l'infern es cremi!

Les principals portes dels murs de la ciutat eren 7: les de l'Arc del Pont, de Sant Antoni (al camí de Fraga, a l'oest), de Boters (al nord-oest), de Montsó (al nord), del Sas (al nord), de Sant Gil (al nord-est), i del Carme (a l'est).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Llorenç.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri o parròquia de Sant Llorenç era la més a ponent de la ciutat, allargassada davant l'areny major del Segre, al pla de sota el barri universitari, allà on hi hagué la porta de la Suda, on començava el carrer de Guimerans (actual Tallada), i amuntegat de carrerons, passatges i culs-de-sac entre Boters i la porta de Sant Antoni (a l'actual Av. de Catalunya). L'església romànica de Sant Llorenç n'era la parroquial des del segle XIII. En aquesta part de la ciutat hi hagué l'assoc i la moreria, amb l'antiga mesquita no gaire lluny de l'església, entre els carrers de Palau, la Palma, Nou i de Sant Anastasi. Als límits occidentals, tocant al portal de Sant Antoni, s'hi establia el bordell, és a dir, les cases de barrets i mala reputació de la ciutat. Molt bona part dels terrenys de la muralla de l'actual Rambla d'Aragó fins a Boters eren jardins i horts. 

«Als segles XII i XIII hi havia establerts els Tàrrega, Grassa, Calders, Cerveró, Montsuar, Riquer, Colom, Boter, Guimerà i Santmartí. Abans del segle XV, el cementiri de la parròquia era on avui hi ha les places de Sant Llorenç i de Sant Josep i el carrer del Sant Crist era el carrer del Fossar Vell. Després de la Seu Vella, l’església de Sant Llorenç és el millor temple medieval de la ciutat de Lleida. És situada a la plaça de Sant Llorenç, a ponent de la Llengua de Serp, vora el Palau Episcopal i el passeig de Boters. Pertany a l’escola romànica que florí a Lleida al segle XIII (...) Sota l’església hi ha una cripta, l’origen de la qual ha estat molt debatut, encara que sembla que fou construïda al mateix temps i que, a partir del segle XVIII, quan la parròquia es traslladà temporalment de la Seu Vella a Sant Llorenç, serví com a baptisteri. La major rusticitat de l’església de Sant Llorenç respecte de la catedral s’ha d’atribuir al fet que era una simple parròquia. A banda i banda de la nau s’obriren dues altres naus en obra gòtica, cosa que va motivar la desaparició de la porta del costat de l’Epístola. D’aquestes dues naus gòtiques, la que dóna a la placeta del Palau Episcopal és més antiga, i els arcs que la comuniquen amb la nau romànica foren traçats irregularment. L’altra, posterior (hom hi treballava al primer decenni del segle XV), té les ogives perfectes de traçat i simetria. Totes dues acaben en absidioles de planta poligonal, amb volta d’arestons bordonats i claus esculpides. Un pòrtic que recorda el dels Fillols és a la façana principal de Sant Llorenç, on s’arriba per una graonada, de gran monumentalitat per l’esvelt campanar octagonal.

«A Sant Llorenç hi ha diversos retaules de pedra (els de fusta es cremaren tots el 1936, fins i tot la bella taula de la Mare de Déu dels Desemparats, de la família Riquer) i algunes sepultures de gran interès, mostra de la munificència dels Gallard, Tàrrega, Montsuar, Torrelles, Cerveró, Aranyó, Caldera, Rodera, Dolader, Gassa o Garsa, Ferrer, Montsonís, Montgai, Temple, Colom, etc. , que els sufragaren i que hi estamparen els seus senyals heràldics. Dels retaules de pedra, que foren estudiats per Agustí Duran i Sanpere, destaca sobretot el de Sant Llorenç, gòtic, amb escenes de la vida del sant extretes de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i l’escut dels Torrelles. Com altres retaules gòtics que conserva aquesta església (el de Santa Llúcia o el de Sant Pere), es considera obra de Bartomeu Robbio i va ser esculpit a mitjan segle XIV. Es guarden a Sant Llorenç altres peces notables: una imatge de Sant Miquel, de la fi del segle XIV, una marededéu de la Candelera, del XV, i la marededéu dels Fillols, procedent de la Seu Vella. S'han perdut, però, la imatge de Santa Maria de la Confraria dels Llauradors, la capella neoclàssica del Sant Crist Trobat (la imatge de la qual ha estat restaurada per Jaume Perelló) i el Sant Crist del Miracle, del segle XVI, que sembla que és el que fou venerat al claustre de la Seu fins l’any 1707» (enciclopèdia.cat).

A l'extrem més meridional de la ciutat s'hi desenvolupà, doncs, el barri nou de Sant Antoni a partir del segle XIV, «al llarg del camí que des del Peu del Romeuduia al castell de Gardeny. Al 1483 les muralles van englobar el barri i també l’hospital dels antonians al carrer de Sant Antoni (en resta l’església conventual de Sant Antoni Abat, actualment de la Sang, amb una interessant portalada renaixentista). L’hospital era prop del portal i del baluard de Sant Antoni (que perduraren fins al 1844), i ben a la vora, al 1429, hi havia la presó de la ciutat (vers al 1499 traslladada als soterranis de la Paeria). Al lloc on s’alça el convent de Carmelites Descalces (actualment seu del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) hi havia el bordell públic, al carrer d’Escudellers, que era partió entre la Moreria i el barri de Sant Llorenç.

«En aquest carrer i al seu travesser, el dels Obradors, hi havia tallers i forns de terrissers sarraïns. Amb l’eixample del Barri Nou sorgiren la plaça del Pes del Rei, porxada, la Bladeria, amb els magatzems del comú, i alguns carrers que baixen del planell de Sant Llorenç: els de Montgai, de la Claveguera, de Rufes i de Vallbona, desapareguts en construir-se la catedral nova. A la plaça del Pes del Rei, davant la Bladeria, s’alçà l’Hospital General de Santa Maria, raó per la qual l’antic carrer del Forn de l’Assoc passà a anomenar-se de l'Hospital. Les travesseres d’aquest carrer eren els carrers de les Caldereries, de les Carnisseries, de Jaumatà o d’Almactà i del Portal de la Fusteria (actual carrer de l’Alcalde Mestre).

«Entre els carrers de l’Almodí Vell i dels Obradors, al Barri Nou, es troba la Seu Nova de Lleida. La seva edificació es decidí quan el capítol es va convèncer que la Seu Vella era definitivament perduda. El primer projecte fou enderrocar l’església de Sant Llorenç i bastir la nova catedral en el seu lloc. Malgrat l’aprovació reial, el projecte va ser desestimat car en aquest lloc la nova seu corria el perill de trobar-se entre els focs dels castells de la Suda i de Gardeny i, a més, era massa lluny del centre urbà. El 1745, Ferran VI n'autoritzà la construcció al lloc actual, però això no s’acomplí fins al regnat de Carles III, que destinà a la fàbrica la quantitat de 240.000 rals anuals mentre durés l’obra. El lloc escollit per a situar-la fou la plaça de l’Hospital de Santa Maria, on hi havia l’Almodí de la ciutat (que fou enderrocat) i el convent de frares mercedaris i diverses cases i carrers que desaparegueren. L’obra de la Seu es començà el 1761, quan era bisbe de Lleida Manuel Macías de Padrejón, i el 1781 es consagrà, bé que no restà enllestida fins el 1790.

(...) «De l’Hospital de Santa Maria, on hom es proposava de reunir els diversos hospitals que hi havia a la ciutat, la primera pedra fou posada el 14 d’abril de 1454 i les obres duraren fins el 1520, en temps del bisbe Jaime de Conchillos, el seu gran benefactor. D’un gòtic florit, els plans són d’Andreu Pi, encarregat de l’obra de la Seu, i del 1517 al 1519 hi treballà Gabriel Borrell, autor de la planta inferior i les galeries del pati, que tot i ser gòtiques mostren la influència del Renaixement. A la façana, damunt el portal adovellat, sobre el qual hi ha els escuts de Lleida, el dosser filigranat estatja el nínxol d’una bella Mare de Déu. Al pati, voltat de gàrgoles, hi ha l’accés a la capella de l’Hospital, amb una làpida que recorda la munificència d’Onofre Cerveró. A l’altar de la capella, també gòtica, hi ha el retaule d’Escarpenter, barroc. És també remarcable la imatge de Santa Maria, en relleu, al pany inferior de la galeria gòtica, davant el llindar, senyal heràldic del capítol, que amb la seva aportació contribuí a la construcció de l’hospital. El 1476, encara inacabat, ja assistia malalts i pelegrins. L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i el 1942, any de creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou cedit a aquesta institució com a seu en perpetuïtat» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Martí.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri universitari de l'Estudi General, la primera universitat de la corona, fundada per Jaume II al 1300, s'estenia al peu del turó de la Seu per la seua banda més assuajada, l'occidental, entre Sant Martí i el portal de la Suda, al cap del Carrer Cavallers, i el de Boters. Allà hi hagué les facultats universitàries, les residències de les autoritats del campus, les cases d'hostes per als estudiants... i probablement moltes tavernes per atendre aquesta població de tendra edat juvenil. L'Almodí, dit també la Panera, era la llotja de contractació agrària de la ciutat, la primera Mercolleida per entendre'ns. Entremig de ses 21 columnes de gairebé 6 m. (5,70 exactament) s'hi comprava i venia oli, blat, vi i tota mena de productes de l'horta lleidatana. El bestiar es tractava a les fires, o bé al Cappont o a l'esplanada del Camp de Mart.

L'església romànica de Sant Martí, del segle XIII, fou una altra de les primeres esglésies aixecades a la ciutat després de la conquesta urgellenca i reial de 1149. El pas del temps li reservaria la pèrdua de les funcions religioses i l'ús com a edifici militar de polvorí des de la 
Guerra dels Segadors. 

«Al raval que durant l’hegemonia musulmana s’havia format al peu de la costa de Rodamilans, al llarg del camí de Montsó, prop del mercat sarraí de l’Almodí (el lloc en temps posteriors serà anomenat plaça de la Panera, el 1166 s’hi fundà la parròquia de Sant Martí, en una vella mesquita vora el portal de Montsó. Des d’aquest fins al de la Suda hi havia el carrer de Cellers (documentat al segle XIV), avui anomenat de Sant Martí, on hi havia l’Estudi General, la famosa Universitat de Lleida que donà nom al pla dels Gramàtics, topònim que perdurà fins que en temps de Blondel hi fou construït, el 1785, un gran dipòsit per a l’assortiment d’aigua potable a la ciutat. D’aleshores ençà, hom anomena el lloc pla de l’Aigua. Fora dels edificis de les Escoles i dels hostals i albergs dels estudiants, la parròquia martinenca era un humil barri de llauradors. És l’Estudi el que donà prestigi a la parròquia. Sota les ogives de Sant Martí, cada any, la vigília de la Candelera, s’elegia un nou rector entre els escolars de Catalunya, València i Aragó. D’origen semblant a Sant Llorenç, la que fou església parroquial de Sant Martí és d’un romànic més avançat que aquella, que s’ha datat al segle XIII, encara que la documentació es remunta al segle XII i les excavacions que s’han portat a terme han permès descobrir una necròpoli d’aquest segle. Al capdamunt del carrer de Sant Martí, l’església és situada al peu i a tramuntana de les roques del Sas i de la Suda. 


«A Sant Martí és ben manifesta la influència dels constructors de la Seu: cartel·les tolosanes, porta amb finestral al damunt; volta apuntada, arcs formers sostinguts per columnes amb capitells decorats amb temes vegetals (més senzills, però, que els de la Seu). A l’interior del semicercle absidal hi ha sis arquets sostinguts per columnes amb base àtica, d’on sorgeixen caps d’animals i rèptils. Al llarg dels segles XIV i XV s’hi construïren algunes capelles gòtiques, de les quals ens ha pervingut només la del Santíssim (que el 1429 era dedicada a l’Assumpció de la Verge), amb la imatge de la Mare de Déu a la clau. La porta lateral, amb arquivolta amb dents de serra, que donava a la plaça de l’Almodí, era per a ús del públic, ja que la de la façana principal comunicava amb el fossar. 


«Després dels setges que sofrí la ciutat durant el regnat de Felip IV de Castella, la parròquia desaparegué i l’església fou successivament caserna, parc d’artilleria i presó correccional. La parròquia fou restaurada pel bisbe Messeguer el 1893, que hi féu algunes reformes (fou reblerta ben bé un metre, cosa que fa variar les proporcions d’origen, i s’hi instal·là la porta romànica, que és l’accés actual, la qual havia pertangut a l’església d’El Tormillo (Somontano de Barbastre, que pertanyia al bisbat lleidatà), obra típica de l’escola lleidatana. Del 1987 al 1992 Sant Martí patí una restauració en successives fases que afectà la coberta i les parets laterals de la construcció. Com que la parròquia és una de les més pròsperes de Lleida i l’edifici de Sant Martí no és gaire gran, i fou necessari de bastir a la cantonada del costat una nova parròquia més gran als anys 70 del segle XX. L’antiga església romànica allotjà des del 1997 el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins el 2007, que fou inaugurada la nova seu. Prop de Sant Martí hi ha el Centre d’Art de la Panera,seu de l'Almodí, edifici bastit entre els segles XII i XIII, profundament remodelat posteriorment» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Andreu i el Romeu.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri de Sant Andreu s'estenia des del carrer Cavallers fins gairebé la Paeria, al peu del barri de la Universitat. Llavors, el carrer cavallers no tenia sortida al riu, i no la hi tindrà fins al tombant del segle XIX al XX. El carrer Major, en canvi, era territori de la parròquia de Sant Joan.La capella del Peu del Romeu sí, però, que ja hi era a la cantonada, en el lloc d'uns primitius porxos que s'enderrocaren per bastir-hi una primera capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus, posteriorment dedicada a Sant Jaume. 

L'església romànica de Sant Andreu, a sota del baluard de la Llengua de Serp, fou destruïda per una gran explosió durant el setge de 1707. Al 1754, el bisbe Galindo en consagrava la nova, d'estil barroc. Es comunicava amb el barri superior per la Porta de Sant Andreu, a on s'hi arribava per la Costa de Sant Andreu. Allà mateix, el torrent de Bonaire la separava de Sant Martí, entre el carrer de Joglars i de les Escoles de Lleis.

En aquesta part alta del barri i tot al llarg del carrer del Romeu, antic nom del carrer Cavallers, hi vivien escrivans i advocats, notaris i juristes, i també grans menestrals (mercaders, teixidors, sabaters, etc ) que fornien al barri universitari que tenien a tocar de serveis i altres productes que calia a estudiants, professors i religiosos. Bona part d'aquest barri fou desmuntat pel Borbó (espanyol) després de passar per les armes la ciutat al 1707, especialment en l'holocaust desfermat a l'església de l'antic convent del Roser que hi havia al mateix carrer Cavallers, on s'havien refugiats gran nombre de dones i xiquets. 

«El Romeu és l’antic barri cristià o mossàrab de la Lleida musulmana, i el nom es conservà després de la conquesta. Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers, anomenat al segle XIII el Romeu, i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç. En part dins la parròquia de Sant Andreu, el Romeu era divisòria entre aquesta parròquia i la de Sant Llorenç, i antigament, a més, fins al segle XV, ho era de dues religions: la dels jueus, que habitaven a la Cuirassa dins la parròquia de Sant Andreu, i la dels moros, que ho feien a la Moreria dins la parròquia de Sant Llorenç.

«Al segle XIII, al Romeu hi vivien escrivans, juristes, sabaters, teixidors, blanquers, mercaders, pintors i altres menestrals i encara no hi havia cap església. Aviat, però, alguns dels seus habitants es feren poderosos: els Gralla, els Cubells, els Gallard, els Santcliment, els Montsuar, els Riquer i altres; al segle XVI i al XVII era una via senyorívola on habitaven una gran quantitat de ciutadans i pròcers. Aquest fet li ha valgut la denominació moderna de carrer de Cavallers, en detriment del Romeu, el nom antic. La confluència del carrer de Cavallers i del carrer Major és ja d’antic anomenada el Peu del Romeu; inicialment hi havia uns porxos (segle XIV) que els veïns van demanar d’enderrocar per fer-ne una plaça. Al lloc on havien estat aquests porxos es documenta el 1399 una capella dedicada per Berenguer Marquès a la Mare de Déu de les Neus, que posteriorment passaria a ser de Sant Jaume.

«Al carrer de Cavallers es començà a construir al segle XVIII l’edifici del Roser, aprofitant les restes d’un convent de l’orde dels predicadors que havia estat destruït al mateix segle, durant la guerra dels Segadors. La nova església del Roser fou en gran part destruïda el 1707 durant la guerra de Successió, i restaurada entre el 1735 i el 1752 amb una forta influència barroca tardana, amb alguns motllurats de guixeria classicitzants. El claustre, de tres pisos, és obrat amb maó. L’edifici ha tingut utilitats diverses al llarg dels anys. Conté l’Escola Municipal de Belles Arts, una sala d’exposicions, el Museu d’Art Jaume Morera, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Lleida» (enciclopèdia.cat).


Sant Andreu sempre fou parròquia de llauradors i menestrals, tot i que tota la part inferior del barri, a llevant del carrer Cavallers i per damunt del Carrer Major, era ocupada per la Cuirassa o call jueu, a on s'hi accedia per les escales de la Costa del Jan i amb els carrers principals de la Juderia, la Plaça Reial (després dita del Seminari Vell perquè hi hagué el col·legi dels jesuïtes entre el 1603 i fins a sa expulsió al 1767). Actualment en vies d'agençament, sembla que fou construït sobre una zona d'antigues adoberies de l'època d'Ilerda i a on potser també hi hagué algun fortí, que hauria perdurat fins al període sarraí i per això se'n deia Cuirassa, i una zona tancada amb murs que es convertí amb el temps en el gueto jueu de la ciutat, amb porta d'accés, pel carrer de Sant Cristòfol, dit del Voltor antigament, damunt del Romeu i cobert en bona part .

«A la parròquia hi habitaven sobretot llauradors, menestrals i jornalers, com a les parròquies veïnes de Sant Llorenç i de Sant Martí. L’antic edifici parroquial fou destruït durant la guerra de Successió per causa d’una gran explosió (1707) que danyà també moltes cases de la parròquia (...) Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Juderia, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell, perquè hi hagué el col·legi universitari de la Companyia de Jesús entre el 1603 i el 1767). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab que hi havia, potser d’origen romà (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: la Suda.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

L'altra part del barri universitari pertangué a la parròquia de la Suda, és a dir, de la Seu Vella.

«Els límits del barri de la Suda comprenien, a més del tossal on s’alça el vell alcàsser sarraí que donà nom al barri, les roques Sobirana, Mitjana i la Roqueta, com també, per extensió, la costa que modernament s’anomenarà del Canyeret. Del castell del Rei baixaven dues calçades: la de ponent vers el portal del Sas i la del NE, en la qual confluïa el carrer del Palau del Bisbe (avui baluard de Pilat). El barri de la Suda ja existia durant la dominació àrab, quan era residència dels notables i de l’alta jerarquia musulmana i, des de la conquesta cristiana, esdevingué el lloc preferent de les dignitats eclesiàstiques i de la clerecia en general, que s’hi van anar establint sobretot després de la construcció de la Seu Vella (1203-78).


«Mentre hom bastia la catedral fou aixecat el conjunt d’edificis que hi havia davant la Suda, a sopluig de la Sala Capitular, la Casa dels Canonges o Canonja, la Degania o Priorat, l’Almoina i altres dependències que esmenten els documents medievals: la Casa de l’Obra, la Casa dels Entremesos, etc. Així, el barri de la Suda es convertí en un barri levític per excel·lència, on la clerecia gaudia d’immunitats i privilegis que la feien invulnerable.

«El barri de la Suda contenia diverses construccions d’interès, però poques han pervingut fins a l’actualitat. En destaquen dues; d’una banda, la Suda, el vell alcàsser sarraí, posteriorment modificat i reconvertit en el castell del Rei i, encara després, en el que avui s’anomena Castell Principal. De l’antiga Suda àrab sembla que no resta dempeus gairebé res. Era un castell bastit pel valí Ismā'īl Banū Qasī el 882 amb finalitats defensives, fou molt modificat i reconvertit per Ramon Berenguer IV i per Jaume I (que en féu substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra, com és explicat en la seva Crònica). D’aquest castell del Rei medieval es conserva l’ala de migdia, formada per un cos allargat, amb contraforts a la part interior, i a l’exterior defensat per diverses torres rectangulars que se'n destaquen, del temps de Pere el Cerimoniós. Aquest rei reforçà, a més, les torres que ja hi havia. Pere el Cerimoniós féu bastir també la capella reial (que s’enderrocà el 1812 per l’explosió del polvorí, durant la guerra del Francès), que era decorada amb pintures de Ferrer Bassa. A partir de Martí l’Humà, el castell del Rei ja no fou habitat pels sobirans; tot i així, en temps de Joan II s’hi feren algunes obres defensives.

«En temps de Felip IV de Castella, durant la guerra dels Segadors, el mestre de camp Saint-Pol hi començà unes obres de fortificació inspirades en les del francès Vauban, obres que prosseguí el 1707 el comte de Louvigni, el qual tancà tots els passos de la Suda i adaptà bèl·licament els quatre baluards, de l’Assumpta, de Louvigni, del Rei i de la Reina, entorn de l’antiga fortificació. A ponent hi havia la porta d’accés, amb fossat profund i pont llevadís. A la primeria del segle XIX el castell del Rei tenia tres naus entorn d’un pati porxat i d’una galeria amb arcades que mirava al Camp de Mart, i la façana principal a Gardeny. L’explosió, ja mencionada, del 1812, esfondrà una gran part de l’antiga fortalesa. El 1928 foren desmuntades les voltes gòtiques de l’ala de migdia, ja que hom tenia por que s’enderroquessin; aquest mateix any s’aixecaren uns plànols que es conserven al Museu Militar del castell de Montjuïc de Barcelona, i el 1931 el conjunt fortificat del Castell Principal fou declarat monument nacional. En la guerra civil de 1936-39, una nova explosió (1936) esbotzà l’ala de ponent de la fortalesa i el pont llevadís.

«Entre els esdeveniments que han tingut lloc a la Suda, a més de celebrar-s’hi corts diverses vegades, cal esmentar que el 1150 s’hi esposaren Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya, que Ferran, el d’Antequera, hi dictà la sentència contra el seu rival Jaume d’Urgell, i que aquest Dissortat hi estigué pres al 1413. Les fortificacions aixecades als segles XVII i XVIII envolten el monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Joan.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El barri de Sant Joan «davallava per la costa del Canyeret pels carrers de la Rodola de Sant Joan, del General i la baixada de n'Olius fins a la Porta Ferrissa, partió amb la parròquia de Magdalena. Vora el Segre corrien les carreres Major i Mitjana i l’areny on al segle XVIII es construí la Banqueta (a càrrec del mariscal Blondel, en 1787-94, per protegir el carrer Major de les riuades i, alhora, desviar la carretera de l’interior de la ciutat).

«La plaça amb l’església de Sant Joan era al mig; fou urbanitzada el 1440. El carrer de la Rodola de Sant Joan, esmentat ja els dies de la conquesta, partia del portal de Sant Andreu i sempre fou la via principal de la costa, que recollia les torrenteres origen dels carrers esmentats. El carrer del General, amb voltes apuntades i sostres embigats, rep aquest nom perquè des del 1499 fou seu del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Segles abans, el casal contigu era dels Boixadors (1180), posteriorment dels Navarra (1420-1500), que donaren paers i prohoms al municipi, al segle XVIII hi vivia el botànic Jordi Blet i, cent anys després, Josep Mensa i Font, un dels fundadors de l’Acadèmia Mariana. Avui és ocupat pel Teatre Municipal.

«En les antigues carreres Major i Mitjana hi havia obradors i tallers. El carrer Major ha estat i és important com a via comercial ja des d’antic. Els llinatges més influents de la Lleida burgesa, els Marquès, Solsona, Barutell, Navarra, Baró, provenen de mercaders i del dit carrer. L’antiga església parroquial de Sant Joan, que havia estat consagrada el 1372, fou enderrocada el 1868. Vora seu hom construí, al cap de pocs anys, una nova església parroquial, neogòtica.

«Els Porxos, a la plaça de Sant Joan, ja existien al segle XIV. Els de Dalt, que es prolongaven fins al carrer Major, eren els Cobertissos de la Cort, i els de Baix eren de la Pellisseria. A la plaça de Sant Joan hi havia també diversos gremis i albergs dels Sescomes, Montsuar, Sassala, Espens, Olzinelles, Cerveró, Pou, Agulló, Altet, Moliner, Remolins, etc. Les dues illes de cases que hi havia al mig de la plaça foren derrocades, amb l’escorxador i els porxos, al 1442. El 1880, mentre s’alçaven els fonaments de la nova església parroquial de Sant Joan, aparegueren diverses columnes cilíndriques, fragments de fusts estriats i un capitell d’ordre corinti de grans proporcions i esculpit, en pedra de Tarragona, al període de la decadència. Sembla que aquestes restes corresponen al susdit temple romà. Malgrat que el monument no s’ha conservat i que la informació in extenso sembla un bon tros fantasiosa (hom parla de 12 cel·les pavimentades amb jaspi, de l’abundància de columnes d’aquest mineral, de diamants i altres objectes valuosos i, en canvi, es contradiu en parlar de les dimensions dels vestigis i la fondària a què aparegueren), la menció de gerres de ceràmica que contenien ossos humans barrejats amb cendra fa pensar si es tractava d’un columbari romà o d’una necròpoli d’incineració hallstàttica (...)

«A ponent de la plaça de Sant Joan hi ha la plaça de la Paeria. Al segle XII era un pardinyal, amb adoberies, molins i casals. Hi ha la casa de la ciutat o Palau de la Paeria, notable edifici del segle XIII que fou bastit per Arnau de Sanaüja i fins el 1342 fou la casa d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques. Posteriorment, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat (fins aleshores la paeria havia estat domiciliada a la costa de Sant Andreu), que en prengué possessió al 1383. Entre el 1470 i el 1475 s’hi efectuaren reformes notables, i també el 1599, com l’eixamplament de la Sala de Consells.

«Al segle XVIII damunt la planta noble s’aixecaren dos nous pisos, sense gaire mirament, i el 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. El casal fou retornat a les línies primitives i reformat amb molta cura per l’arquitecte Ramon Argilés el 1927. L’edifici s’ordena entorn d’un pati quadrat amb arcades semicirculars. La façana és una bella mostra del gòtic civil; a la planta baixa hi ha el portal adovellat, amb l’escut del Principat de Catalunya al damunt i el de la ciutat a banda i banda. En aquest cos hi ha encastada una làpida del 1589 que parla de l’erecció de la Taula de Canvis. La planta sobirana, separada de la inferior per una cornisa, té cinc finestrals gòtics triforats, amb els arquets de mig punt emmarcats per guardapols amb ornamentació vegetal. El darrer pis fou afegit per l’arquitecte restaurador imitant les golfes lleidatanes medievals. A l’extrem, cara al carrer Major, s’alça una torre que encabeix l’escalinata al primer pis, només utilitzada en ocasions solemnes, on es pot admirar un finestral policromat que evoca l’escena medieval de quan els paers de la ciutat acollien sota llur protecció els pobles de contribució.

«Els soterranis, que avui contenen el Museu de la Paeria, són força interessants per llurs voltes massisses, que durant segles serviren com a presó municipal. Sota l’edifici s’han portat a terme diverses campanyes d’excavacions que han fornit restes iberoromanes i romanes, del segle V aC. La façana de l’avinguda de Blondel fou engrandida el 1930 amb una gran columnata sobre les arcades neoclàssiques. En un salonet veí de la sala de sessions es conserva el famós retaule gòtic de la Paeria, que havia pertangut a la capella de la Paeria, avui desapareguda. És obra de Jaume Ferrer II (que al 1439 pintava en una cambra sobre la sala de sessions, junt amb Pere Teixidor, a qui el 1444 hom va tornar un retaule perquè l’acabés, probablement el de la Paeria), d’un gran interès plàstic i cromàtic i enllaçat artísticament amb el retaule de Verdú, del 1434. S'hi reflecteix l’estil de Bernat Martorell. En la taula central hi ha la Verge amb els paers abillats amb gramalles i en actitud orant. En les taules laterals hi ha sant Jordi i sant Miquel; en la part superior, la Crucifixió, i a la predel·la els set goigs de Maria i figures de sants» (enciclopèdia.cat).

A la zona superior del barri, al costat del Romeu, hi hagué el ja desaparegut barri del Canyeret, aixecat de canyes i fang sobre les pedres dels palaus i edificis de la costa de Sant Joan des de la demolició ordenada pel Borbó (espanyol) ocupant de la ciutat des del 1707. «Es constituí a partir de l’antic carrer de Bardina (documentat el 1424 i que postriorment s’anomenà carrer del Canyeret), el qual rebia el nom d’aquell llinatge de repobladors. Hi havia edificis notables com els de la Casa Desvalls, magnífic casal renaixentista on s’estatjà l’anomenat Seminari de la Rodola, la façana del qual destruïren els encarregats de la neteja de Lleida posterior a la guerra civil de 1936-39, dels Boixadors, dels Comenges i altres.

(...) «De carrers estrets i costeruts, el barri era format per cases de fang i canyes, formant un dels espais més degradats de l’antiga ciutat de Lleida. Durant els anys 1960 va començar el seu enderroc, que finalitzà totalment el 1970. Els habitants van ser traslladats progressivament a allotjaments provisionals fins a la seva instal·lació definitiva. Alguns d’ells van romandre dos o tres anys a la Presó Vella de Lleida, fins que foren traslladats a uns barracons prefabricats disposats per l’Instituto Nacional de la Vivienda per acollir-los. Aquestes edificacions són el precedent dels blocs Joan Carles al polígon de Santa Maria de Gardeny, construïts durant els primers anys de la dècada de 1970.

«Des del 1970 el Canyeret restà un espai buit i problemàtic, ja que en el període de la transició política quedà poc definida la seva situació. A mitjan anys 1980 passà a dependre de l’ajuntament i s’hi iniciaren les actuacions. Modernament s’hi ha construït una zona de parc (Parc Màrius Torres) i també un complex d’edificis que conté els nous jutjats i l’ascensor que permet l’accés a la Seu Vella. Els jutjats, amb façanes de marbre blanc, són potser allò que més caracteritza el Canyeret» (enciclopèdia.cat).

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: raval de la Magdalena.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

A l'antic raval de la Magdalena, format ja en època sarraïna al camí de Corbins, que llavors començava a la Porta Ferrissa de la Plaça de la Sal. «Fou un nucli industrial important (hi havia teixidors, adobers, blanquers, serrallers, bruneters, etc. ) i sofrí molt en els diversos setges de la ciutat. Les vies principals en són els carrers del Carme i de Magdalena. La parròquia de Magdalena, en entrar els cristians a Lleida, era un raval tancat per muralles noves, anomenat pels sarraïns ar-Rabad.

«La parròquia de Santa Magdalena ja era constituïda al 1163 i l’antic edifici parroquial, que sembla que era gòtic, subsistí fins al 1812. L’església vella tenia al costat la rectoria i la Casa de Beneficiats; el campanar era davant el carrer d’en Suera, continuació del de n'Amiguet. La façana lateral donava al que el 1429 s’anomenava carrer de la Creu Coberta de Magdalena. La rectoria feia cantonada al carrer de Bafart (aleshores d’Arnau de Ponts). Els banys de Magdalena, documentats al 1156 i encara existents al 1429, eren probablement d’origen àrab» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: el Cappont.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El Pont Vell i únic de la ciutat fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Hi havia el principal portal de la ciutat, probablement fortificat amb torres a banda i banda, que al segle XVIII esdevingué un Arc de Triomf més decoratiu.

El barri de Cappont era ja crescut, però molt reduït al voltant de l'accés del pont. Res a veure amb la seua extensió actual. La futura Avinguda de les Garrigues només era un camí polsegós i tota l'esplanada de cases actual només eren trossos i camps, fins al Convent de Sant Agustí (actualment el darrer carrer del Cappont, tocant als Comtes d'Urgell i la N-II), i una mica més avall, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris de Sant Joan de Mata (sovint dit com la Mercè), dedicats a la redempció de captius, i on diu la llegenda que s'hi estigué Sant Francesc d'Assís en el seu pas per Lleida. Aquests establiments resultaren molt danyats pel Setge de 1645 durant la Guerra dels Segadors, en temps de la I República Catalana de Pau Claris.

«A l’esquerra del Segre, el Cappont s’anà formant com a raval ja de ben antic, probablement després que hom construís, en plena dominació romana, un pont de pedra per passar el riu (futur Pont Major), i adquirí importància a l’Edat Mitjana. El raval i les hortes veïnes constituïen una illa, ja que un braç del riu envoltava el territori, que al segle XII s’anomenava illa de Mallorca i que fins al segle XVII era una propietat rural de l’horta. Als dies de la conquesta, al Cappont hi havia una caseria, la Pobla del Cappont, d’origen sarraí, que perdurà fins al 1643; la Pobla del Cappont, al segle XII, era habitada per repobladors de la Noguera i per població sarraïna que hi perdurà fins al segle XVII. Hi havia serradores, fusteries, ferrers, cistellers, filadors de cànem i tres hostals. Segons el capbreu del 1382 i els censos del 1429, devia tenir un centenar d’albergs, on vivien, entre d’altres, els Tapiol, els Agramunt, l’escultor Carles Gualter (mestre de la Seu) i el pintor Pere Garcia de Benavarri.

«El Cappont, en començar el segle XIX, era despoblat. El 1864, sobre aquesta caseria desapareguda s’alçaren els Camps Elisis i algunes serradores i altres empreses industrials més endavant, com la fàbrica Mostany. El 1854, l’ajuntament havia proposat d’urbanitzar la zona propera a la carretera vella de Barcelona. Ja hi havia una albereda que donava a la plaça dels Murmuradors, on es reunia la gent desenfeinada. Hom plantà fileres de plàtans, procedents de la Devesa de Girona, i traçà parterres, jardins, fonts i brolladors. El 1864, l’alcalde Fuster inaugurà els Camps Elisis; al jardí públic hi hagué fins al 1936 un teatre municipal i un templet de música. El pavelló-aquàrium és un interessant edifici de F. de P. Morera. 


«Abans, a la segona meitat del segle passat, s’hi bastiren cases de ferroviaris, torres, tallers i magatzems, i en la nostra postguerra una gran barriada a l’antic camí que pel pont de Sant Agustí (que no s’ha conservat) anava a Vilanoveta (avinguda de les Garrigues), travessat per l’avinguda de València. Hi ha els Quatre Camins, el camí vell d’Albatàrrec, etc. El barri de Cappont ha assolit els darrers anys una funció de serveis –amb un centre lúdic i la major part de les infraestructures universitàries– i de residència» (enciclopèdia.cat).

Els altres barris antics de Lleida fora muralla foren els de Sant Gil, el Mercadal i Gardeny. «La parròquia de Sant Gili era al bell mig de les Pardinyes, al peu septentrional del Sas (la gran roca sobre on s'assenta la Suda) on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili.

«El Mercadal ocupava els terrenys de l’actual Estació del Ferrocarril (edifici noucentista bastit al 1927 segons projecte d’Adolf Florensa), compresa la plaça de Ramon Berenguer IV. Constituïa una parròquia dedicada a Sant Pau i, com la de Sant Gili, consta en l’ordenació del 1168, data que coincideix amb la del privilegi d’Alfons el Cast per a l’establiment d’un mercat, el primer després de la conquesta, a celebrar el dijous. Al 1231 Guillem Hug de Tolosa disposava en el seu testament de crear-hi un hostal per als mercaders tolosans que vinguessin a negociar a Lleida. Segons els censos del 1429, al Mercadal hi havia els carrers de la Font del Rei, del Convent dels Carmelites, dels Molins de la Casa Antiga i del Portal Pintat, per on s’accedia a l’Aluderia. El 1972, quan es construïa la dita Estació del Ferrocarril, hom descobrí una necròpoli paleocristiana; avui dia les tombes es conserven al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

«Pel portal de Gardeny, al final del carrer Major i davant l’Assoc, s’accedia al camí que duia al castell de Gardeny. És emplaçat al SW de la ciutat, damunt el puig de Gardeny (198 m), que, a la dreta del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. El castell fou centre de la comanda templera de Gardeny, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions que li foren cedides per Ramon Berenguer IV al 1149, com a compensació de l’ajuda en la conquesta de la ciutat. Els templers hi romangueren fins al 1314, després el lloc fou donat als hospitalers, que hi establiren un priorat que perdurà fins al 1772. Posteriorment, el castell de Gardeny fou convertit en caserna i, recentment, ha estat restaurat. Del castell resten dos cossos, de murs ben gruixuts, coberts amb volta apuntada. L’església de Santa Maria de Gardeny, de tipus cistercenc, és molt austera; d’absis poligonal, la volta de la nau és apuntada i l’únic ornament són els capitells corintis dels arcs formers; el portal és adovellat i emmarcat per una cornisa. Hi ha restes d’una capella gòtica, que el 1429 era dedicada a Sant Salvador» (enciclopèdia.cat).