Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salàs de Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salàs de Pallars. Mostrar tots els missatges

20161205

[1585] L'antiga fira de bestiar de Salàs de Pallars

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).

Malgrat haver desaparegut cap a finals dels anys 1970s, la fira de bestiar de Salàs segueix en la memòria popular dels veïns de la vila. La primera referència històrica data de 1380, quan el rei Cerimoniós, Pere III, va concedir al comte de Pallars l'autorització per fer-hi una fira que durés deu fins a quinze dies seguits. Als segles XVIII i XIX, aquesta trobada de bestiar de peu rodó, és a dir, cavalls, eugues, mules, matxos, rucs, i someres (i no pas bestiar vacum ni porcí ni d'altra mena), arribà a la màxima projecció. Eren temps en què augmentava la producció agrícola i el trànsit de traginers. En el diari del viatge divuitesc Francisco de Zamora s'hi recull que «hay feria de ganado famosa, y para recogerlo hay cuarenta corrales en que pagan por mula 4 pesetas y dan paja» (10 d'octubre de 1788).

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Reflexiona el nostre estimat Espinàs, cronista curós de la terra (en el castellà imposat per la dictadura espanyola d'aquells anys als mitjans de comunicació de les colònies catalanes): «Yo no sé cuántos años sobrevivirán todavía las grandes ferias de ganado. Varias razones, entre ellas la mecanización del campo, explican la progresiva decadencia de estas tradicionales concentraciones». Després de sis segles, la fira de bestiar començava la llarga agonia que la portarà a desaparèixer al cap d'uns vint anys, crec que al 1974, gairebé com l'ominós règim polític. 

De fet, Salàs celebrava dos fires: l'una a mitja tardor (12 de novembre) i l'altra al primer diumenge de Quaresma. Aquesta era la més concorreguda, i sembla que la data fou escollida per la gran saviesa popular convertida en necessitat durant segles: el primer diumenge de Quaresma, en coincidir sempre amb la lluna plena, facilitava el pas per camins i muntanyes, i donava certa precaució contra els bandolers i saltacamins. 

Aquell any de 1959, arribaren a la fira de Salàs un miler d'animals de peu rodó. «Antes de la guerra, una mula de 3 años valía algo más de 2.000 pesetas». La carestia de la postguerra, en féu apujar el preu i «por una buena mula se llegó a pagar treinta e inlcuso cuarenta mil pesetas. La apoteosis se prolongó durante casi diez años; en la actualidad, la baja es evidente»: per una bona mula, 22 mil, i per un bon matxo, 17 mil. 

La descripció de l'ambient i de la manera de tractar reflecteixen el tarannà característic dels firaires d'animals, sense gaire importància dels papers i molta de la paraula donada. «Aquí se compra y se vende a menudo por cantidades muy voluminosas -hay quien adquiere cien animales- y no aparece ningún papel... Lo que vale es el trato verbal, la palabra»
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una estampa d'un dels estables per guardar-hi el bestiar. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
L'arribada del bestiar, sovint encara sense transport mecanitzat, després de trasllats de quinze hores.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal, «una calle pendiente», és on s'alineaven els animals per a exposició als compradors. Si el venedor acudia amb gran quantitat d'animals, els estabulava als estables preparats que hi havia a la població: «Sencillamente, en Salàs hay tantas cuadras como casas. Es una población única, perfectamente preparada para la feria».

El passeig pel Firal no estava exempt de riscos: «Me han advertido varias veces del riesgo siempre posible de recibir una coz», escriu l'Espinàs. Per la qual cosa es feia indispensable l'ús del bastó, que li és proporcionat per un veí: el bastó de Quinquillanya, de fusta rosada, prima i flexible, tan altes com una persona. «Si una de estas bestias se aproximada demasiado, basta enseñarle la vara, no con ademán amenazador, sino como quien exhibe un salvoconducto. La mula, que sabe leer el alfabeto de la quinquillanya, orienta inmediatamente sus expansiones en otra dirección».

Les apreciacions de l'autor sobre la manera de parlar i comunicar-se dels firaires a l'hora de tractar conformen una autèntica perla etnològica. L'escassedat i vaguetat de les paraules era absoluta, per evitar de comprometre's i guanyar posició estratègica en el tracte. Per comprovar si la mula és guita o pacífica, calia tocar-les en punts sensibles. La concepció de la llibertat de la fira (en una època en què si alguna cosa mancava era precisament la llibertat), fonamental per a una bona venda, és magníficament explicitada per l'Espinàs. L'altre gran puntal de l'esdeveniment és la gran qualitat de la mula catalana en comparació a la francesa, tema ben resumit per un veterinari a l'autor. Sembla que als catalans, a rucs i a mules, no ens guanyava ningú...
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els animals venuts, ja carregats dalt d'un camió al final de la jornada.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Dos magnífics matxos francesos presentats per Llorenç Cortina, tractant i cuiner excepcional», que forní al nostre escriptor amb un autèntic bastó de quinquillanya per poder passejar pels Firals. El personatge «compone una figura inolvidable con su pañuelo blanco al cuello, su toscano [caliquenyo] entre los labios y el clásico 'ram' de albahaca [alfàbrega] en la oreja».

El mot quinquillanya, quinquillaina o tintillaina es refereix a la fusta de l'arbust dit tortellatge o tantellatge. Les variants de denominacions ja indiquen el caràcter popular de la dita fusta. S'explica al DCVB que és un «Arbust de la família de les caprifoliàcies, espècie Viburnum lantana, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades subcordiformes, obtuses i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses, i baia ovoide comprimida, successivament verda, vermella i negra; cast. viburno, viorno, mentironera. Les branques d'aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons...

Etim.: del llatí vg. *tortĭliagĭne, derivat de tortĭle, ‘torcedís, vincladís’, segons probable opinió de Coromines (BDC, xxiii, 305). La forma tintillaina o tintilaina en aranès significa ‘sumac’, planta usada en tintoreria, i per això Coromines li atribueix un origen llatí vg. *tinctĭliagĭne, derivat de tinctĭle, ‘tintori’. Si realment hi ha aquesta duplicitat d'orígens, és evident que la semblança de nom ha fet que tintillatge prengués el significat de tortellatge. La forma tantellatge també és probablement un derivat de *tinctiliagĭne, i sembla confirmar-ho la forma Illa Tintillagine que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) com a corresponent a l'actual topònim Tantellatge del Solsonès. La forma quinquilaina de Tor és efecte d'una deformació consonàntica de caràcter expressiu».

És un arbust silvestre (Rhus coriaria) que fa uns fruits rodons i rojos. «Deu ser aquest arbust el que va donar nom al llogaret de Tantallatge en el Cardener (agregat de Navès)», escriu Coromines, que afegeix que es tracta d'una «fusta bona i flexible, usada per a forques i bastons».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Los gitanos acampan en los alrededores de Salàs».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal de Salàs on se celebrava l'esdeveniment. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Alguns dels firaires característics, gent d'una altra època, amb brusa i boina, amb els prims bastons de quinquillanya en mà, que ens colgarien de bitllets de dalt a baix, malgrat l'aparent rusticitat pirinenca. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
En els dies de fira, cada casa de Salàs és una fonda. «Los hay que sólo pueden ofrecer dos o tres camas, pero  no faltan las que tienen montadas treinta o cuarenta», i potser un total de 2.000 entre tot el poble. I un detall sorprenent: «Lo más corriente es que, si se conocen, dos, tres o incluso cuatro duerman juntos, porque les sale más barato», confessa l'Emili de Can Puig, «al que llaman Salvador por tradición familiar».

El menú de sopar d'un dia de fira de 1959: «sopa de pasta, patatas y espinacas, ensalada con 'arengada', bistec con patatas, tortilla a la francesa, manzana y almendras». Després cap al cafè, a fer un cafè, copeta i caliquenyo, i a jugar a la botifarra, que per a l'Espinàs és «un juego que desconozco, aunque tiene que ver con la manilla». O bé, un espectacle de varietats per a entreteniment del respectable. Assegura l'autor: «Yo desearía poder tranquilizar a las madres y esposas de las aldeas: en la feria de Salàs, hoy, el peligro de hecatombe moral y financiera es prácticamente inexistente». No sé si pel simple fet d'haver de fer el comentari, això és gaire tranquil·litzant. 

Però, ep, al fons de la sala, «seis guardias civiles aseguran al mismo tiempo la honestidad del espectáculo y el orden público». El règim del dictador espanyol és encara molt règim, i molt dictador, i molt espanyol. 

Molt il·lustrativa la referència de l'Espinàs a la construcció del pantà de Sant Antoni al 1914 al terme de Salàs, que perdés ses millors 400 hectàrees de conreu, i la meitat de la població en cinquanta anys: «Los campesinos de Salàs tomaron el camino de las ciudades e incluso el de América. Los que se quedaron tuvieron que luchar con el problema de las tierras de secano y la escasez de agua». I això al costat d'un pantanàs! Avui podem afegir que la gent del país fou ben enganyada per polítics locals, burgesia industrial catalana, casta ministerial espanyola i empresa hidroelèctrica canadenca: cap o gairebé cap de les promeses de millora foren portades a terme, i la decadència de la terra que acollia els pantans, silenciada. El règim havia expropiat l'empresa de Pearson, i l'havia cedida al mallorquí March, el banquer de Franco durant la guerra. Encara avui, saber de tota la colla de neofranquistes, descendents d'aquells franquistes, que cobren dividends de l'aigua del Pirineu posa els pèls de punta. Esperem amb ànsia que la nova República Catalana sàpiga gestionar i redistribuir els beneficis econòmics d'aquest bé natural i públic que ha de ser l'aigua.

Finalment, una altra lliçó etnològica de l'autor: la descripció de l'art de firar o de tancar un tracte, que acaba sempre així: «-Fet? -Fet!... y se estrechan las manos en forma de cruz».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra foto de joves gitanets, ètnia de bona part dels firaires. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra vista del carrer del Firal.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Per reconèixer les mules guites, calia tocar-los(-hi) les parts sensibles.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els firaires amb brusa negra, boina i quinquillanya. Altres venedors, com aquest valencià que despatxava mantes  i faixes, també feien cap a fira. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
La prosa literària de l'Espinàs acomiada la vila i la fira de manera elegant. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un cop comprat l'animal, calia que el nou propietari marqués l'animal amb unes estisores i li fes un senyal que l'identifiqués. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un altre dels expositors d'eines auxiliars o d'accessoris: els arreus de tota mena per a matxos i mules, collars, sogues, selles, i tota mena de guarniments per menar o poder treballar amb aquells seculars vehicles animals.  

20160719

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comptava Tremp ja amb més de dos mil cent habitants llargs a final del segle XIX. Però per carretera, calia fer un tomb fins Artesa de Segre per saltar-se el Montsec, ja que el pas dels Terradets encara no era habilitat. El tren donaria sortida als 12 municipis i més de 50 poblacions de la Conca.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ressenya històrica de la vila. Fins i tot s'identifica el comte pallarès Arnau de Mataplana, com a l'heroi llegendari «de una de nuestras baladas más populares», que Maragall reelaboraria literàriament per a la posteritat, encara que no el fes ben bé pallarès.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La història de la vila conclou en aquell final del segle XIX amb la «honra de ver celebrar en su recinto la magna reunión, que después de muchas vicisitudes ha dado por resultado la ansiada realización del Ferro-carril del Noguera Pallaresa, del cual no en vano espera la Provincia su regeneración moral y material, y por tanto el risueño porvenir que columbra ya allá en lontananza». La castellana prosa del nostre ínclit historiador renaixenço no preveia que la pertinença a un Estat centralista i espoliador impediria la realització d'aquell somni ferroviari.

A Tremp, la via creuaria el riu i per la marge esquerra aniria pujant fins a la Pobla de Segur. Repassa succintament els poblets de Talarn, Aramunt i Salàs.
1885. La Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Passava la Pobla dels mil set-cents habitants a final del segle XIX, «y a pesar de su altitud 535 m. en su huerta que riegan las aguas del Flamisell por medio de tres acequias, se dan toda clase de buenas frutas, buen aceite, bastantes cereales y vino». L'autor fa un intent d'interpretació etimològica de Segur. La via havia de travessar la Noguera i pujar cap a Gerri per la marge dreta. Finalment, però, la via no creuaria el riu a Tremp i ja pujaria per la marge dreta fins a la Pobla, on finiria.
1885. Els Collegats (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'estret dels Collegats, autèntica frontera entre la terra baixa i la muntanya. «No sabemos la dirección que tomará el ferrocarril al llegar al Pas dels Collegats...» Doncs cap ni una encara i després de més de cent anys del primer projecte. La descripció del congost en la prosa literària de l'autor és estimable.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comenta l'historiador diverses possibilitats per a l'etimologia de Gerri.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència inevitable al monestir de Gerri, des dels seus orígens visigots fins a la desamortització dinovesca: «No queda de su antiguo esplendor sino el recuerdo y si no fuera porque el fervor de los fieles ha conservado la iglesia ni esta tal vez aun quedara para atestiguar al viajero la importancia del antiguo monumento».

La fabricació de sal és mencionada, a partir de la font que hi ha «a pocos pasos de la villa». El projecte preveia un pont a Gerri per tal que la via saltés a la marge esquerra i continués amunt cap als llogarets d'Arcalís, Malmercat i Saverneda, «por los cuales pasara casi tocando la vía y cuya historia engalanan hermosas tradiciones de la edad media».

20160602

[1430] Salàs de Pallars entre el segle XX i XXI

Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Vista esplèndida de la població des de l'altre costat del barranc (fototeca.cat). 
Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). 
Vista al pantà de Sant Antoni des de dalt del poble.
Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
El vell raval de la Solana.
Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Detall de les velles construccions. 
Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Dos postals de l'època amb vistes al pantà.
Anys 1980 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
La font adossada a la vella torra defensiva. 
Anys 1970 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Detall de l'església. 
Anys 1980 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Detall del tren de la Pobla al pas pel terme de la població.
Anys 1980 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
El pont de la via i el de la carretera, dit dels Palillos pels seus característics pilans, a tocar tocar. 
Anys 1980 ca. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Tipus popular. 
2002. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista aèria de la població pallaresa, allargada al costat del barranc. 
2002. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà), a vista d'ocell, Diari Segre
S'hi distingeix bé el perfil de la vella vila closa respecte dels ravals més moderns extramurs.
2002. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà), a vista d'ocell, Diari Segre
Una altra perspectiva aèria de la població.
2002. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà), a vista d'ocell, Diari Segre
Detalls del portal d'entrada, del campanar i de la petita plaça porxada del mercat al centre de la vila.
2002. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà), a vista d'ocell, Diari Segre
Detalls històrics, en què destaca l'antiguitat de més de 600 anys de la Fira de Bestiar de Peu Rodó. Demogràficament, la població fixa està estancada en poc més de 300 habitants, després de decréixer constantment durant tot el segle XX des del seu màxim històric a mitjan del XIX. 

20160530

[1429] Salàs de Pallars, anys 20 del segle XX

1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

El raval de la Solana, davant del barranc de Fontfreda.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall de les cases amb els blancs llançols estesos al sol. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'antiga font i safareig del Raval del Vall.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall de l'antic raval del Vall, i de les dones i nenes rentant la roba, que transportaven en cossis per estendre-la als balcons i galeries de casa. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall del carrer empedrat i porxat de Sant Cebrià, crec. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).
La Torre del Xut, que protegia l'antiga vila closa, ja amb el rellotge de sol. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall del portal i de la font vuitcentista al peu de la torre fortificada.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'interior de l'església parroquial, amb els antics bancs de fusta.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'església de la vila, vista des del Raval de la Solana.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall de la bugada estesa al sol, sota la vigilància del quadrat campanar. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'aleshores nou pantà de Sant Antoni al terme de Salàs.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Vista general de la població des de la carretera. 
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Detall de població des dels afores, amb els sembrats i les vinyes en primer terme.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Fot: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'absis de l'antiga capella del cementiri de la vila.

1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Fot: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

Absis de la capella del cementiri de la vila.
1920. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Fot: Josep Salvat i Blanch (1866-1929), (BdC-MDC).

L'absis vist ací pel davant. 
1926. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (BdC-MDC).
Imatge datada del dia 3 de juliol del carrer de la Solana.
1926. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (BdC-MDC).
Detalls del raval, amb carrer empedrat i tot.
1926. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (BdC-MDC).
Un dels portals a la vila closa.
1926. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (BdC-MDC).
Una dona vella, amb davantal i cistell, surt de la vila cap a l'hort. Un home, al costat de la font de la Torre del Xut.
1931. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (BdC-MDC).
L'antiga torre de defensa adossada al portal de la muralla.
1931. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (BdC-MDC).
Les dones al rentador de la font, que també tenia pica d'abeurador dels rucs. En aquells anys, lluïa ja el rellotge de sol damunt de la finestra del balcó.
1931. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (BdC-MDC).
Carrer típic de l'antic poble, a tocar de la plaça del Mercat. La foto s'ha de datar probablement del mateix dia i any que l'anterior.
1931. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (BdC-MDC).
Detalls arquitectònics, amb els xiquets i xiquetes asseguts al lateral.
1934. Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (BdC-MDC).
El baix nivell de l'aigua deixa entreveure el vell pont medieval, trencat, al darrere de pont nou aixecat durant la construcció del pantà.