Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rambla de Ferran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rambla de Ferran. Mostrar tots els missatges

20161106

[1560] La ullada lleidatana de Manuel Pinilla

Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La banqueta de Blondel en els anys que se'n va refer la balustrada (1923-24). S'hi observa bé la tanca de fusta de les obres i l'embastida amb què s'aixecaven els alts pilans decoratius. 
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Una cursa popular, potser durant la festa major, tot i que la gent encara va molt tapada de roba. El terra era típicament enllambordat. Els cartells mostren l'emplaçament de la Imprenta Sol, al núm. 42, i del servei d'òmnibus de Lleida a Franga, Mequinensa i Torrent.


Manuel Pinilla i Campoamor va néixer el 22 de novembre de 1881 a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Eduardo Pinilla i Fornell i Conchita Campoamor i Pérez. Va començar a treballar com a comptable per a les indústries hidroelèctriques al Pallars. El 1912 va ingressar com a caixer de la construcció a Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. coneguda popularment com La Canadenca. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Manuel va viure als campaments que l'empresa va construir per allotjar als empleats, com a únic mantenidor de l’organització administrativa de la companyia. 

Acabada la guerra torna a les oficines a Barcelona on és nomenat director de les caixes, nòmines i comprovants. L’any 1948 és ascendit a Interventor General. Manuel Pinilla es va casar en primeres núpcies amb Carme Padró Roca, qui va morir a Balaguer el 1918, i en segones núpcies amb Rosita Curet i Mayoral. Malgrat que Manuel Pinilla no va ingressar com a soci al Centre Excursionista de Catalunya, la família Pinilla va mantenir una gran amistat amb Gaspar Sala i Rosés de la Secció de Fotografia del CEC. Tant Manuel com les seves germanes Josefa i Conxita eren grans aficionats a la fotografia, i participaren en nombrosos concursos que organitzava la Secció de Fotografia del CEC. Va morir el 6 de març de 1962, amb 80 anys. 
(Fitxa AFCEC).

1912. La presa de la Mitjana, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
La recent construïda presa de la Mitjana i de les comportes del Canal de Seròs. A la marge dreta del riu, la ribera de Pardinyes, llavors sense cap construcció.

1915. El pont del ferrocarril, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La nevada de l'abril de 1915, que deixà un pam ben bo de neu, vista des del riu, amb el pont del ferrocarril al fons, on veiem com travessa un tren amb tota la fumerada. 
1915. Riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Un grup de nois de pesca al riu Segre, probablement riu avall de la ciutat, a la partida de Rufea.
1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Detall del mercat de la plaça, llavors enllambordada.
1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
 
La presa fou feta des de davant l'església. Al fons, sobre les teulades, el templet que corona (encara) l'edifici del costat de la Paeria.
1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La porta tapiada de l'entrada al claustre per la magnífica Porta dels Apòstols, amb el cos de guàrdia de la soldadesca d'ocupació (espanyola).
1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La Porta dels Fillols, que llavors donava a peu pla i amb un arbret just al davant. Al lateral, l'entrada exterior a la capella dels Sescomes.
Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Una exhibició de patinatge sobre rodes a les instal·lacions esportives del Camp d'Esports de la Joventut Republicana lleidatana, acabades just cap a aquella data.
Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Detall de l'espectacle artístic de patins. 
1923. La Plaça de la Sal, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La placeta de l'antiga porta ferrissa de la ciutat, amb la seu de la Caixa d'Estalvis de Lleida, un edifici d'aquells anys però ja enderrocat i refet en estil modern, actualment amb una oficina de la Caixa barcelonina. L'entitat financera lleidatana fou fundada al 1880 i fou un referent per a l'economia local i comarcal fins a l'absorció al 1979. El gran edifici del Montepio, no gaire lluny, mesurà sa esplendor durant la postguerra.
1923. Carrer del Cardenal Remolins, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Molt ple de magatzems per la proximitat a l'estació de ferrocarril. El cardenal lleidatà que dona nom al carrer i que visqué en el tombant del segle XV al XVI, doctor per l'Estudi General, fou conseller del Papa Alexandre VI i arquebisbe de Sorrento, i fou executor de les polítiques repressores d'aquests Borja contra les famílies romanes rivals. 
1923. Rambla de Ferran, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Els carrers i voreres enllambordats de la Rambla de Ferran, que no donava encara davant de la nova estació (1927), sinó a l'illa de cases que hi hagué al davant, i que fou enderrocada, allà on ara hi ha aprox la plaça de Ramon Berenguer IV.

20160604

[1432] «Guia Cicerone» a la Lleida de final del XIX

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Portada de l'edició d'un dels primers resums d'història de la ciutat de Lleida en temps de la Renaixença, encara en castellà. A poc a poc, però, aquesta redescoberta de la pròpia història de part de joves historiadors com Lluís Florejacs o Josep Pleyan aniria despertant part de la classe dirigent local, sempre aferrada -encara avui- al negoci i al poder.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la part de la plaça de Sant Joan que toca amb els porxos de la Paeria. En aquest punt de la ciutat, s'estrenà l'enllumenat de gas de la ciutat l'any 1861. A la paret hi podem veure els fanals. L'antic edifici de finestrals gòtics desapareixeria amb els anys. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els llargs títols descriptius de les obres de geografia humana del segle XIX.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la ciutat des de l'oest, en el camí que sortia de l'antiga porta de Sant Antoni en direcció a Fraga. La silueta de la Seu domina la ciutat, i a la dreta s'observen els meandres del riu, amb l'antic pont de pedra al fons.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els pals telegràfics que resseguien la vella carretera. A la dreta, les torres de la catedral nova; elevat al seu darrere, el cimbori de l'església del Roser; al centre, la fumera de l'antic molí (olier, crec) emplaçat sota l'actual carrer Acadèmia. Al damunt, el gran primer embalum de l'edifici de l'Acadèmia Mariana; al darrere, difuminats, la Casa de Misericòrdia i el campanar de Sant Llorenç que hi trau el nas. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les hortes de fruiters de Rufea en primer terme. Llavors, la ciutat no disposava de banquetes, i el Segre s'ajeia fins just al darrere de l'antic Hospital de Santa Maria. Al fons, el vell pont medieval de pedra, amb la caseta que tenia ben bé al mig. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Detall de la ciutat als peus de la Seu Vella, vista des del sud-oest.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les antigues portes de la muralla de Lleida eren sis: la del Pont, la de Sant Antoni, la de Boters, la de Sant Martí, la de la Magdalena, i la de Ferran. «Hoy la mayor parte de los transeuntes penetran en la ciudad por la puerta del Príncipe Alfonso, recientemente construida, que la que comunica con la estación del ferrocarril». Els noms regis fan referència als Borbons, llavors altre cop malauradament regnants, en acabada l'època d'exilli a què els forçà la Revolució de 1868. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
La parafarnàlia gramatical del castellà desplegat per l'historiador i cronista de la ciutat.
1877. Lleida. «Guia Ciceroe de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Recordatori dels inicis del ferrocarril lleidatà: de la primera barraca que feia d'estació «un poco más allà del cementerio» (a la Vilanoveta), «para que sirviera de estación en tanto se construía la actual y el puente de hierro sobre el Segre», per on circulà el primer tren al 2 d'octubre de 1861. La nova estació també inaugurada llavors, se l'endugué «un huracán... la tarde del 28 de febrero siguiente [1862]».  A l'esplanada que hi havia entre l'estació i la ciutat vella, s'hi havien emplaçat al llarg dels segles el Convent de Carme, el dels Santjoanistes, el del Sant Esperit, el dels franciscans i les esglésies de Sant Pau i Sant Gil, «además de la extensa plaza del Mercadal y muchas fábricas de curtidos las más». La devastació de la zona era notòria, «contribuyendo... a su destrucción las avenidas del Noguerola y los muchos sitios [setges] puestos a la ciudad, cuyo punto más vulnerable ha sido siempre éste».

Al setge de 1412 hi hagué en aquest pany de muralla ús de bombardes de part dels lleidatans, durant les escaramusses entre els partidaris de Jaume d'Urgell contra els de Ferran d'Antequera, l'altre pretendent al tron de Martí I l'Humà: «Esta es la primera noticia que, por lo que respecte a Lérida, se tiene del uso de estos instrumentos de guerra, de los cuales entonces la ciudad tenía fábricas».

Explica la nota a peu de pàgina que al 12 de setembre de 1869 s'expedí el decret que autoritzà l'enderroc de les antigues muralles d'aquesta part de la ciutat i de les dels caputxins, «con motivo de venir a Lérida la Real Familia» (de l'Estat veí i metròpoli colonial nostrada). Llavors «se derribó un trozo de muro improvisando el camino que conduce a la estación, por el que entraron a la ciudad SSMM y Príncipes el día 5 de octubre del propio año de 1860». Al 1875, s'hi construí definitivament la porta, que anomenaren del «Príncipe Alfonso» (espanyol).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Del Passeig de Cabrinety se n'explica que «este paseo, o más propiamente esta rambla se comenzó a construir en 1860 sobre el que desde 1833 y con el nombre de paseo o plaza de Fenando VII existía en el espacio que ahora abarca el actual y la manzana de la izquierda», amb els jardins del General a la punta, més o menys a l'actual plaça de la Pau. Aquells jardins del General Cabrinety eren un lloc «de pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos»

Cinc o sis anys enrere, cap als inicis dels 1870s encara no hi havia cap casa a l'esquerra de Ferran. «A un lado resta en pié todavía la puerta de Fernando, sencillo monumento... Frent casi... está el establecimiento de baños, pequeño, pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del Convento de Carmelitas». Ben a prop, l'hospici i la Fonda España, «donde debe dirigirse el viajero que guste hospedarse holgadamente»

Malgrat tot, la continuació de la rambla de Ferran fins a l'estació, «el predilecto alguun día de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».

Carrer de la Democràcia: format sobre el baluard del Carme i de l'antiga església i cementiri de la Magdalena. Les runes de l'antiga església gòtica foren definitivament enderrocades al 1835, «aprovechandose la piedra en la construcción de los muros del paseo de Fernando». Ben a prop, hi hagué l'Hospital de nens òrfens, fundat extramurs per Sant Vicent Ferrer segons la tradició. 

La porta de la Magdalena havia tingut una gran importància en èpoques passades: «En ella prestaban los Reyes su juramento de guardar los fueros de la ciudad cuando a la misma venían por vez primera y en la cual no podían penetrar sin haber cumplido antes este requisito». Acaba Pleyan d'explicar tota la cerimònia del jurament feta pels nostres reis medievals en honor de la ciutat de Lleida.  
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els hostes reials de segles pretèrits solien hostatjar-se en algun palau de la Plaça Sant Joan, on tenien lloc les festes que se la ciutat li dedicava: «Consistían estas en encender por la noche grandes fogatas, profusión de blandones por las ventanas y las parrillas de la calles y de la torre de la catedral; además se aventavan las campanas, los juglares recorrían las calles y plazas...», a més de justes i tornejos i curses de braus. 

Fins i tot, davant la porta de la Magdalena hi féu jurament Felip V, al 24 de setembre de 1701, amb tanta festa que i lluminària «que no se hallaba de menos la luz del día». Al dia 30 el primer Borbó jurava les Constitucions de Catalunya a Barcelona. El joc de les potències europees faria canviar el destí del nou rei, quan a partir de 1705 Carles d'Àustria també s'ofereix com a pretendent i esclata la pugna successòria, en què els aragonesos i catalans preferiran la Casa d'Àustria com a millor garant del seus drets seculars. 

L'església de la Magdalena quedà molt danyada al 1812 quan explotà el polvorí que hi havia, amb grans desgràcies personals. Al número 22 del Carrer Magdalena hi visqué, segons la tradició, el Sant Patró de la ciutat. Recull l'autor el miracle del pou, «en el que el memorable ilergeta verificicó el milagro de hacer subir las aguas hasta el borde». El pou era als afores, «al lado del huerto de Biscarri en donde antes había el baluarte de San Anastasio, construido por los tiempos de la guerras de los segadores... y en cuyas murallas había la imagen del Santo, que tal vez sea la misma que se halla hoy en el molino de Vilanoveta»
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer del Carme s'acabava antigament a l'Hospici que hi havia, tot i que després s'hi afegí el convent del Carme. S'hi resum la història del convent del Carme i també de l'Hospici o «inclusa», en què s'hi acollien els nounats desemparats de la ciutat, des del 1787, amb els béns testamentaris de Gaspar de Portolà. Aquell anys de 1877 les Germanes de la Caritat hi acollien 82 nenes i 65 nens.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer de «Curtidores Alto», o carrer dels Blanquers, havia passat a formar part del carrer del Carme. Afirma l'autor que «la costumbre observada de unos años a la fecha de cambiar los nombres de la calles es censurable a todas luces». Els assaonadors lleidatans fabricaven «riquísimas suelas y cordobanes, hermosos dantes y marroquíes además de los finisimos pergaminos en donde se escribían aquellos códices y libros corales sembrados de miniaturas que tanto hoy admiramos». Pel que fa als guants, eren tan fins que «un par de aquellos podían y solían ser encerrados en cajitas formadas de una cáscara de nuez». Els productes s'exportaven per tota la Mediterrània, i fins i tot a Campània «tenía Lérida un cónsul y departamento en la Lonja».

A la punta d'aquest carrer, hi hagué una petita obertura als murs de la ciutat, coneguda com el Portal Pintat, que comunicava amb l'areny del riu i, més modernament, amb la Plaça Cabrinety.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Al barri del Carme, hi hagué també el carrer de Bafart, una potentada família nobiliària de la ciutat, propietària del molí de prop de Sant Ruf. També el carrer de la Botera, per on s'escolava l'aigua de pluja de bona part del barri cap al Noguerola.

20160526

[1421] Lleida, 1871

1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.

Una esplèndida imatge de la plana lleidatana des de dalt de la Seu Vella, envers l'est de la ciutat, amb els descampats que hi havia des de l'actual carrer Democràcia fins a la primera estació de ferrocarril, i el Segre entre la Mitjana al fons. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Les velles teulades rogenques dels carrers de Magdalena i del Carme al peu del turó de la Seu Vella. A la dreta, l'antic campanaret de l'església del Carme, just on s'acabava la ciutat poc després que els murs medievals fossin enderrocats. Encara és visible una part del baluard, molt deteriorat. A l'horta, torres i horts envoltats de tanques de tàpia impedeixen encara la futura obertura de la Rambla de Ferran fins a l'estació. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detalls dels trossos i horts (de fruiters i panís) que ocupaven els afores de la ciutat, rere les antigues muralles i fins a l'estació de tren. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

La primera estació de ferrocarril de la ciutat, del 1860, amb els magatzems que hi havia en primer terme. La pèrgola de l'estació, en segon terme, entre els dos edificis idèntics que tenien pintat el nom LÉRIDA (en espanyol obligat a l'època, és clar) a la façana. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall de les instal·lacions de la primera estació de ferrocarril lleidatana.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Darrere l'estació, més magatzems i més hortes fins a la Mitjana, on s'aprecien els dos braços del Segre. Just al punt on es retroben, s'hi faria la presa als anys 1920. Rere el Segre, l'horta de la partida de Granyena, el tossal dels Mangraners i la silueta del de Moredilla al fons de tot. A la foto de dalt, s'hi distingeix l'edifici del Molí de Cervià; a la de sota, una enorme masia amb gran galeries. L'estació del Pla de Vilanoveta no es va fer fins al 1924. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del Molí de Cervià, a tocar de la sèquia de Fontanet, i alguns masos al davant.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del primer pont de ferro de l'aleshores nova via de tren sobre el Segre.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall de torres i hortes davant l'estació, on s'hi observa l'edifici semicircular d'estacionament de màquines i canvi de sentit de les locomotores.  
1871. Lleida. El Pont del ferrocarril sobre el Segre.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del riu entre el pont de ferro de la via del tren, al fons, i el pont medieval d'accés a la ciutat. La fotografia sembla presa des del terrat d'algun edifici del Cappont.  
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del pont del ferrocarril, que fou volat a la guerra d'Espanya del 1936.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del riu i dels grans arenys. Probablement, és una fotografia d'estiu. Alguns animals s'abeuren a l'aigua, i moltes dones, a l'un i l'altre costat, hi fan la bugada. En èpoques més primaverals, el Segre encara rebia a Lleida els rais del Pirineu.