Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineu. Mostrar tots els missatges

20170311

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa. 

20170227

[1648] La Vall de Castellbò dinovesca

Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
El clixé de Juli Vintró mostra una vista de l'entrada del vell poblet medieval, amb la creu de terme gòtica damunt un gran pedestal petri arrodonit a la vora del camí de ferradura. La postal circulà al 1907.
1845. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps, a pas de carro, el poble es trobava a 3h de la Seu, 30 de Lleida i 40 de la capital. «Se halla situada en una hondonada rodeada por todos lados de elevadas montañas y en un estremo del valle de su nombre, en la margen derecha del río Segre».

Disposava la petita vila de 90 cases, amb presó a Casa de la Vila. Això feia un total de 405 persones, a una mitjana (baixa) de gairebé quatre per casa. També hi hagué escola primària, amb 25 nens!, i fins i tot una altra «donde se enseña gramática latina», una mena d'escola de secundària. No s'hi diu res d'escola de nenes i això fa témer que restaven desescolaritzades. Correu tres cops per setmana. El camins de ferradura en molt mal estat, i el principal «es el que se dirige de la Seo de Urgel a Sort», d'ample de carro i potser un pèl més ben cuidat.

«Se encuentran tambien muy conservadas las ruinas de un antiguo castillo, que se cree fue obra de moros y perteneció después a los señores feudales de aquella comarca». La festa major, per l'Assumpció, se celebra «con bastante fausto».

Del riu de Castellbó, nascut a la muntanya de Sant Joan de l'Erm, de curt recorregut i escàs cabal, tot i que perenne, se'n testimonia que «se crían en él buenas truchas».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Una postal amb text en esperanto, mata-segellada a Manlleu. Les postal de l'Associació servien per recaptar fons per a les escoles que feien ensenyament de la llengua, atès que l'escola oficial (espanyola en aquell temps) en prohibia l'ús als naturals del país. 
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Detall de la creu de terme gòtica amb la imatge de la Mare de Déu amb el Nen.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Clixé de C. Freginals. Una altra postal de l'Associació amb la vista de la Plaça Major de començament de segle XX, amb els característics balcons de fusta i els carrers costeruts empedrats.
Anys 1940. Castellbò, l'Alt Urgell.
Foto de Gómez-Vidal de la Plaça Major de la vila, des d'una altra perspectiva.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Goigs a Sant Joan Baptista, venerat a l'ermita de l'Erm, «que es canten davant sa venerada imatge en lo santuari de la Vall de Castellbò, Bisbat d'Urgell». Probablement una edició del segle XIX, a la impremta Garriga barcelonina.

«Puix que de tots mals guariu
als que us invoquen ferm,
a vostres devots oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Una versió diferent dels goigs, fet no gaire usual (crec), de començament de segle passat. «Aquest santuari està situat a 1900 metres sobre el nivell del mar, a sis hores de la Seu d'Urgell i quatre de Sort. És obert des de primers de Maig fins a primer de Novembre. Té bona hospederia».

«Puix que de tot mal guariu,
al qui en Vós confia ferm,
nostres súpliques oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
1997. Castellbò, l'Alt Urgell.Portada de l'edició de llibre Aquelles muntanyes se n'han anat al cel, d'Ignasi Ros i Fontana, Garsineu, Tremp, 1997, un recull esplèndid dels antics costums perduts amb el pas implacable del temps i la voracitat insaciable d'aquesta modernor que ens apressa per tots costats. 

20170226

[1647] La Vall de Castellbò divuitesca

1921. Castellbò, l'Alt Urgell.
Les arcades dels carrerons medievals de la població, en una foto que es feu cèlebre per una portada de La Vanguardia.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Al 29 de setembre d'aquell any, es trobava el viatger autor de camí per la Vall de Castellbò. «Los caminos en las cercanías de Castellbò están absolutamente intransitables a causa de las grandes inundaciones causadas por la falta de bosques en los montes». S'arriba a l'ermita del Remei i al poble de Castellbò.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Esta falta de montes no sólo ha traído la disminución del ganado cabrío, sino que quitado este apoyo a la poca tierra que tienen estas elevadísimas montañas, y aun removida ésta para sembrar trigo, a la primera agua baja toda a las rieras y ríos, levantando las madres [lleres] y causando los estragos que son notorios». Per això, Castellbò acabava de patir-ne una, d'inundació, «que ha arruinado sus calles y casas, y amenaza la total ruina de esta antiquísima población tan celebrada antes por sus tintes y ropas de lana, de que aun quedan nombres algunas casas del pueblo...»

Hi havia a Castellbò pont medieval de pedra d'un ull o arc, un petit castell enrunat, un portal de la muralla, i una col·legiata.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Tiene el pueblo una fuente, unas 40 casas habitadas, aunque hay mayor número que están desiertas, pues con motivo de irse el imbierno las gentes a trabajar, no vuelven a su vecindario. salimos de este infeliz pueblo caminando por la riera dejando a la izquierda un molino y el pueblo alto, y en él la casa del Bayle [Batlle], enfrente está el pueblo de Seix, y a la izquierda Sta. Creu i St. Andreu...», sempre en direcció a la capçalera de la vall o Vaseta, un pla formós «desde el qual se ve lo que comprende la valle de Castellbò por las vertientes de sus aguas al río de este nombre».
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
S'atansen ja a les pinedes de Sant Joan de l'Erm i a l'ermita d'aquest nom, «famosa en estos Pirineos... es muy decente aunque no tiene cosa digna de atención relativa a las bellas artes...» Entre la casa de l'ermità i la posada «forman como una especia de pueblecillo de montaña». Hi ha tres fonts «sumamente frías», en una de les quals hi fou trobat el sant, i una altra que s'asseca a l'hivern però raja tot l'estiu. L'ermita quedava tancada per Tot Sants per evitar els freds hivernals. 

«En estas cercanías abundan los osos, jabalíes y otras fieras, dejándose ver más a menudo y muy cerca de la ermita en el tiempo de la bellota y cosecha de trigo, a que dañan mucho». Segons li confessa el rector, «insigne tirador y cazador..., que 10 años atrás no había en estas tierras jabalí ninguno, y que en el día se ven en rebaños de 10 y 11, los quales según las observaciones y noticias que me produjo han venido de Aragón, Navarra y hasta de Galicia; yo vi piel de osos espantosas para estos países de Europa». 
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Sobre l'estat de la muntanya, tota ben pelada, s'hi el següent apunt, sempre segons l'informat rector: «la causa la atribuye a los rompimientos de tierras, a las quemas que para éstos se hacen, a las picardías de los pastores que incendian los bosques, y a los carboneros sin orden ni regla para las herrerías de Alins, Llavorsí i Noves [de Segre], y a las carboneras que hacen los franceses para las herrerías de su reino». És clar que «tambien ocasionan mucho daño las nieves y vientos que sobrevienen, pues con el peso de aquella y la violencia de éste se derrocan los árboles».
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Un pastor del lloc, de nom Pau Cervós, informa el viatger de la font de gel de Boumort, emplaçada en una freda obaga, amb molts pocs dies de sol al cap de l'any. Dins una cova, cau l'aigua gota a gota, i a mesura que cau, s'hi gela immediatament. A l'estiu, s'aprofita el gel per portar-lo a molts pobles de les rodalies, com ara Tremp, Organyà i la Pobla.

L'informa el pastor que els caps de bestiar de la Conca de Tremp, vuit mil, passen l'estiu als voltants de Sant Joan de l'Erm, en una espectacular transhumància. 
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
«Después explicó este hombre los estragos que experimentan con los osos, lobos, haciendo diferencias muy notables y observaciones muy curiosas sobre el modo de dañar de unos y de otros, y el de defenderse de los zorros. Yo estuve muy divertido de oir a este hombre, viendo en su carácter la ingenuidad e inteligencia de su oficio y teniéndole por más dichoso según la tranquilidad y alegría con que refería a estas cosas, que a los que ocupan grandes empleos».

20170225

[1646] Castellbò, 1913

1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut divuitesc de la població, en el castellà obligat de l'època.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vila és al fondal de la Vall de Castellbò, «dominada per un turó a on s'alçava lo castell de la família vescomtal, del qual sols migrades despulles en resten», a 780 m. d'altitud. Amb 77 cases i 190 habitants, havia guanyat una mica de població durant el segle XIX. 

La parròquia havia estat col·legiata: «la porta principal és gòtica i de molt paregut traçat amb la de Sant Domingo de la Seu». Amb restes de retaules gòtics i una estàtua romànica sota la curiosa advocació de Sant Fum.

No es descuida d'anomenar la «ben arreglada i abundosa font, de la que s'assorteixin los veïns per a llurs necessitats», tocant a la vila. Dos molins fariners són prova de la important producció agrícola, amb escola de nens i nenes, i «és punt de la guàrdia civil» (ai las, les forces ocupants, probablement dels únics que en aquells temps parlaven en espanyol al poble). «Passa per dintre de la vila lo camí que va de la Seu a Sant Joan de l'Erm i Pallars. Fins a dit santuari des de Castellbò s'hi compten 4 hores» pel coll de la Basseta.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista general de la petita vila, que donà nom a l'històric Vescomtat de Castellbò medieval.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
S'hi fa esment del dolmen «a l'esquerra de la vall». Tota la vall, que constituïa un sol municipi ja fa cent anys, arribava justet als 700 habitants.

L'autor se centra llargament en les notes històriques sobre el Vescomtat, que es remunta al segle IX, «de la vall de Castell-lleó nomenada des de mitjans del segle XI, Castellbò».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall de la població i de la creu de terme sobre pilar de pedra al camí d'entrada.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al 1036 «era vescomte Mir-Guillem..., qui apareix casat en 1040 [per errada del text 1140]  amb una germana d'Arnau Mir de Tost». S'hi segueixen explicant les vicissituds conegudes aleshores de la família vescomtal, sobretot centrades en les disputes amb el bisbe de la Seu, el seu gran competidor en el domini del territori.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La referència als fets dels albigesos al segle XIII és obligada, i el pas a la casa occitana de Foix.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les lluites feudals foren constants a la vall i territoris veïns. El vescomte Mateu, casat amb una filla del rei català Joan I, va pretendre el tron de la Corona, que finalment passà a Martí I, «germà del difunt, respectant així la tradició de que sols los barons [homes] podien cenyir la corona aragonesa», mentre que ell fou pretendent per part de mare. Fins i tot ho provà per la via militar, i es dedicà a guerrejar pel Pirineu. Sense èxit, Mateu i tota sa família s'hagueren d'exiliar al nord dels Pirineu. «Amb tal motiu los foren confiscats tots los béns que tenien a Catalunya, per sentència de 28 de juny de 1397, essent ocupat per l'exèrcit reial lo vescomtat de Castellbò. Lo comte Mateu morí l'any següent, sense tenir descendència».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La tercera nissaga de vescomtes s'encetà, doncs, al tombant del segle XV. Durant la guerra de Catalunya contra Joan II, el vescomte Gastó IV, «casat amb Elionor de Navarra i per tant cunyat i després rival del desgraciat Príncep de Viana», veié confiscades ses possessions de part de la Generalitat. A començament del segle XVI, passà el territori a mans de Ferran I, que el cedí a sa segona muller, Germana de Foix, juntament amb les Valls d'Àssua, Vallferrera, Andorra i la vila fortificada de Castelló de Farfanya. Llavors tenia el Vescomtat un miler de focs, entre quatre i cinc mil habitants, entre els cinc quarters o districtes de què estava conformat, a saber: Castellbò (230), Organyà (146), Castellciutat (170), Tírvia (210) i Rialp o Àssua (243). Multiplicant per 4 o 5 els focs, obtenim la població, realment important en aquell segle, si la comparem amb la despoblació de segles posteriors.

Fruit de tantes lluites, el castell de Castellbò era ja enderrocat al 1519 en temps del Spill manifest. La vila, però, «era murada i tenia dues torres, la de Serrat i la de Malberc, i comptava 75 famílies», cap als 350 habitants. La importància del Vescomtat queda aclarida en veure els monestirs que hi hagué en sa jurisdicció: Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Andreu de Tres Ponts, Santa Cecília d'Elins, i el Priorat de Santa Maria de Costoja.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Altres antics monestirs del territori vescomtal, com Sant Climent de Codinet, Sant Pere de Vellanega, Santa Cecília d'Elins.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La portalada agoticada de l'antiga col·legiata de Castellbò (clixé A.Mas).