Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perpinyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perpinyà. Mostrar tots els missatges

20161119

[1569] La BCN de Doré, 1869

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La confusió inevitable d'aquells temps de Catalunya amb els nostres veïns de més a ponent. 
«Aussi bien, je devais à Doré de l'accompagner dans ce voyage...» per conèixer la terra i la gent de debò, «...avec ses rustiques Aragonais, ses vigoreux Catalans, ses Valenciens demi-nus et basanés...»
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'interior d'un vagó de tercera classe. Es tractava de la línia de Mataró, que aleshores arribava fins a Tordera. 
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Il n'y a guère plus de deux siècles que le Roussillon est devenu une province française». El text és ple de tòpics espanyolitzants, poc adequats a la realitat catalana i molt del gust dels lectors agavatxats. Després del Voló, «nous transitons le col de Pertus: la diligence ne pouvait gravir que lentement ces routes escarpées». El dibuixant aprofita per pendre apunts de la naturalesa turmentada i feréstega del coll que travessa l'Albera pel Vallespir, que ja les legions romanes de Cèsar i Pompeu van franquejar.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Une chène-liège» o alzina surera, de braços retorçats, amb la diligència que avança penosament per l'estret camí del coll del Pertús.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Des de la dominiació francesa, el gran castell de Bellaguarda aixecat per Lluís XIV parteix el nord del sud del país. A la Jonquera els visats i pertinences dels viatgers són revisats amb detall. La sagacitat i bona apreciació dels autors queda ben contrastada: «Nous voici donc en Espagne, ou pour mieux dire en Catalogne, car les Catalans ne se considèrent pas comme Espagnols», encara que segueixen amb referències a tots els tòpics ressuats habituals d'aquella època, amb menció de Sancho Panza i tot. Destaquen la visita de la ciutat de Girona, amb resum dels seus encants monumentals.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Una agrest naturalesa conformava el pas pel camí del coll, ben protegit amb pedra per evitar les cingleres. Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.
1862. Girona, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Ce dans une des sombres rues de Girona que, vers l'heure de minuit, nous entendîmes pour la première fois ls voix melancoliques des 'serenos'. Ces gardes de nuit, avec leur manteau du couleur de muraille, leur lanterne et leur pique, reporten en plain mouyen âge».
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Tràfecs del viatge i descoberta d'una sínia: «La noria, l'anaoura des Arabes, est une machine d'une simplicité tout à fait primitive, qui sert à élever l'eau destinée a l'arrosage...» i segueix una llarga descripció del mecanisme.
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls d'una sínia a força de somera. A causa d'un accident del carruatge en què anaven els viatgers per culpa d'una riera crescuda amb les pluges, el dibuixant i l'escriptor van topar amb una sínia tradicional, tan vella com la mateixa civilització. 
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Superada la riera, la diligència reprèn el viatge i aviat arriben a Tordera, «estation extême du chemin de fer qui doit, dans quelques anées, être terminé jusqu'à a la frontière de France». L'interior dels vagons de tercera classe «nous offrait les scènes les plus amusantes et les plus pittoresques: des paysans catalans, au large pantalon de velours [vellut], retenu par une ceinture rayée, à la veste courte, coiffés de gorro, ou long bonnet de laine rouge [barretina], étaient groupés au milieu de véritables montagnes de melons, de fruits de toutes sortes...»

El viatge amb ferrocarril fins a la capital li fou agradable: «Le chemin de fer de Barcelone suit presque constanment le bord de la mer... à gauche la mer blue comme le ciel et unie comme un miroir était sillonée par des nombreuses barques de pêche...» Quan la mar era forta, semblava que els ralls se submergien dins l'aigua: «un train passait et paraissait qmarche sur l'eau».
1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Els serenos de la Jonquera, que tant sorprengueren els il·lustres viatgers.
1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Escena costumista a la duana de la Jonquera.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Arribada a la capital catalana. Descriu l'autor, per a un públic francès, més enllà dels tòpics cervantins sobre la ciutat: «Aujourd'hui, Barcelone ressemble beaucoup à Marseille: c'est la même activité, le même mélange de nations diverses, la même absence d'un type tranché. Les mantilles ne se mostrent que très rarement...» Després passem a la descripció de la catedral, «que les Catalans apellent la Seu, manque de façade, mes l'interieur est un des plus beaux qu'on puisse voir».
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Passatge d'una riera, crescuda per les pluges.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La línia de tren de Mataró a la capital, ran de mar, com si passés per damunt de l'aigua, fet que sorprengué els visitants.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Descripció del claustre de la catedral i dels pidolaires dels voltants, sobre els quals es fa gairebé un tractat de costums. A continuació, la referència a Santa Maria del Mar.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Els demanaires i mendicants dels voltants de la catedral. 
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Descripció del cementiri, el de Poblenou, l'únic existent encara llavors abans de la creació del de Montjuïc: «ici, pas un arbre, pas une fleus, pas une brin d'herbe; partout du marbre ou de la pierre». El personatge de l'enterramorts els cridà l'atenció i també el fet que el seguici no acompanyés la família fins al cementiri per veure l'enterrament pròpiament dit. 

L'espectacle d'una execució capital al garrot vil «nous laissa les plus vives impressions; il semble qu'on veuille donner la plus grande publicité possible a ce trite spéctacle». La descripció de la pena del condemnat és prou detallada.
1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Un enterrament en nínxol, amb la família desconsolada en el darrer adeu.
1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls de l'escena fúnebre.
1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'execució d'un criminal sovint portava aparellada l'explicació de sa història en algun plec de cordill, en vers, i l'autor inclou en la ressenya «la traduction littérale d'une complainte que nous achetâmes après l'execution de Francesc Vilaró:

Vilaró est condamné
À mourir par le garrote vil,
Ainsi finit, à soixante ans,
Ce malfaiteur sans fou ni loi».
1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'execució al garrot vil del criminal Francesc Vilaró.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La descripció de la «pétulance méridionale» als Camps Elisis, «belle promenade ombreuse à l'extrémité de Barcelone», amb degustació inclosa de l'orxat de xufla. Finalment, la parada a les Rambles és obligatòria: «La Rambla est le véritable centr du mouvement, le boulevard des Italiens de Barcelone; c'est là qu'on peut se faire une idée exacte de la population catalane; tous les types y sont représentés...» 
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'excel·lent article, tot i que farcit de tòpics espanyolitzants ací i allà que impediren als autors de copsar l'autèntica arrel de la gent de la terra, acaba amb referències a Montserrat i a la ciutat romana de Tarragona.
1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
El principal passeig de la ciutat, ple de gom a gom.
1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls dels personatges habituals de la Rambla d'aquells temps.



20151204

[1233] Perpinyà en temps de la Guerra dels Segadors

1642. Perpinyà en temps de la Guerra dels Segadors.
Pere/Pierre Vidal, «Histoire de la ville de Perpignan» (1897), (Gallica).
El gravat fou fet per a l'edició del llibre a partir d'un altre de l'època, que no s'identifica. La vista d'allarga des dels peus de la ciutadella del Palau dels Reis de Mallorca vers la Tet, que discorre cap a la dreta de la imatge.
1642. Perpinyà en temps de la Guerra dels Segadors.
Pere/Pierre Vidal, «Histoire de la ville de Perpignan» (1897), (Gallica).
La ciutat era fortament fortificada perquè era la gran capital del nord del país.
1642. Perpinyà en temps de la Guerra dels Segadors.
Pere/Pierre Vidal, «Histoire de la ville de Perpignan» (1897), (Gallica).
Com en tantes altres ciutats medievals i de l'època moderna, l'horitzó per sobre les teulades era presidit exclusivament pels campanars d'esglésies i convents.
1642. Perpinyà en temps de la Guerra dels Segadors.
Pere/Pierre Vidal, «Histoire de la ville de Perpignan» (1897), (Gallica).
Detall del Pont, amb l'ermiteta sobre el bastió fortificat en un costat, i un arc d'accés per l'altre. Enllà, la porta del Castellet, acabada en temps de Carles I, cap a mitjan segle XVI.

20151119

[1216] Setge de Perpinyà a la Guerra dels Segadors

1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Mapa anònim del Setge de Perpinyà duran la Guerra dels Segadors contra la monarquia espanyola. La gran particularitat d'aquest plànol és la seua orientació inversa: la Ciutadella amb el Palau dels Reis de Mallorca és al sud i marge esquerra (direcció est) del riu. De ben segur, un error de l'impressor que devia haver perdut o malinterpretat les indicacions del dibuixant, i que va decidir col·locar la magna ciutadella a dalt, per presidir el conjunt.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Llegenda del plànol militar amb la indicació dels regiments assetjants de l'exèrcit francès, aliat de la República Catalana de Pau Claris contra els abusos absolutistes dels Àustries espanyols i els seus ministres. 
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

La disposició dels regiments assetjants al nord, est i sud de la vila catalana. El setge de les tropes de Lluís XIII començà el 4 de novembre de 1641, en presència del mateix rei, que s'absentà abans de la capitulació. El governador espanyol, Pedro Diego de Zúñiga y de la Cueva, marquès de Flores Dávila, va rendir la ciutat, que va caure per gana i pel gran nombre de baixes el 9 de setembre de 1642. La ciutat fou ocupada per tropes franceses recolzades pels catalans revoltats i constituïts en Estat independent.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

La Tet féu d'obstacle natural a favor de l'exèrcit ocupant espanyol, que disposava de cent canons i 20.000 fusells, ja que la ciutat era la primera gran ciutat catalana en la frontera de França. Per això es decidí de rendir la ciutat per la fam i no per la força bèl·lica.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Les portes de la ciutat: la Porta principal de Nostra Senyora al Castellet (B), la Porta de Sant Martí (C), La Porta de la Ciutadella (D), la Porta d'Elna (E), la Porta de Canet (F).
 S'observa perfectament el recinte del Palau, com una ciutadella dins de la ciutadella dins de la ciutat. A la dreta (V), els molins d'aigua fortificats.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

«Dans la citadelle il y a deux grands puis et deux bones cisternes, l'une au meillieu du donjon». A l'altre costat del vell pont de pedra de la ciutat (Q), el fort de Sant Llàtzer.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

La línia de setge occidental, segons el mapa invertit.
Atès que a l'inici de la guerra els habitants de la ciutat es negaren a allotjar les tropes espanyoles, «el governador de la ciutadella, marquès de la Rena féu bombardejar la vila, que els soldats saquejaren (foren incendiades o destruïdes 580 cases). L’any següent, i quan la major part del Principat estava sota la sobirania francesa, Perpinyà restava controlada per les tropes castellanes del marquès Flores de Ávila. Richelieu envià un important exèrcit al Rosselló, dirigit pel lloctinent de Lluís XIII el mariscal de Brezé. El 1642 restà formalitzat el setge de Perpinyà (el mateix Lluís XIII i el seu estat major anaren a inspeccionar els treballs) i hom decidí de reduir la població i guarnició per la fam; les relacions entre la població, pro francesa, i les tropes castellanes, empitjoraven la situació. La plaça capitulà al setembre. Però els francesos, acollits amb entusiasme, aviat es guanyaren l’animadversió pel menyspreu a les constitucions del país i per les exaccions econòmiques. El 1659 el tractat dels Pirineus donava definitivament el Rosselló a França» (enciclopèdia.cat).
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

La línia sud del setge, segons el mapa invertit. S'hi observen els regiments d'infanteria amb les llargues piques, els batallons de cavalleria, sempre amb un oficial a cavall destacat, i les posicions de l'artilleria. 
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Els campaments amb les tendes dels soldats, alguns en forma de creu i els soldadets fent-hi guàrdia a l'entrada.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

El quarter d'artilleria, a tocar de l'església de N.D. de Mallol, als afores de la ciutat.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

El quarter reial (W) de l'exèrcit assetjant, amb els edificis que ocupà el rei, la guàrdia reial (2) i suïssa (3) que l'envoltaven per una banda i l'altra, i el campament dels mosqueters (8) al costat, a tocar d'una esglesiola del lloc, no gaire lluny dels campaments dels Gendarmes (6) i la cavalleria lleugera (7).
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Detall del quarter general reial, que sembla que ocupava les dependències d'una gran masia dels afores de la població. El campament reial se situà al nord de la ciutat, en venint de França, i en el detall s'hi observa ben bé la disposició de les tendes i les guàrdies. Un petit rierol adjacent era indispensable.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Detall de les tropes i dels transports de la línia de subministrament gavatxa.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Els destacaments al voltant de Vernet (X).
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Els destacaments al voltant de la vila de Bon Pas, actualment dita Bompàs. El nom primitiu n'era Malpàs i protegia el pont sobre la Tet. Fou centre de la comanda de Bompàs, de l’orde de Sant Joan, amb comanadors propis entre el 1521 i el 1656, i s’uní després a la comanda de Cotlliure. Dins el terme hi ha les ruïnes de l’antic castell de Malpàs i l’antiga església i masia de Sant Salvador de Canomals.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Les torres medievals al voltant del llogaret de Rià, ocupades pels assetjants. La Torre de Rosselló (l'antiga Ruscino), al costat de la Tet, apareix esmentada des dels temps de de la marxa d'Anníbal cap a Roma. Actualment correspon al poble de Castell-rosselló. L'antic topònim, Ruscino, va donar nom a tot el comtat del Rosselló, que significa roig, per la vermellor del sòl de la plana catalana del nord.
1642. Perpinyà. Setge de la Guerra dels Segadors,
«Obsidium Perpignani. Belagerung Perpignan» (Gallica).

Detall d'una escaramussa de cavalleria.