Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palomino. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palomino. Mostrar tots els missatges

20160325

[1358] Gandia en acabant el segle XVIII

1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Vista setcentista de la històrica ciutat ducal dels Borja, ben emmurallada a la ribera del riu Serpis, ja en el tram final de la gran horta que rega.  
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La ciutat tota arremolinada dins la muralla al voltant de la Col·legiata de Santa Maria (1) i la petita parròquia extramurs, a on s'accedia per la Porta del Raval (14) al peu del tossal del Mont Oliva (8).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
L'escut històric de la ciutat, amb una estela o cometa de sis puntes d'argent sobre un pany de mur argentat en camp d'atzur.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La banda oriental de la ciutat, al costat del riu Serpis i de l'imponent pont medieval (16). Més enllà, la desapareguda ermita de les Ànimes (9). En aquesta part de la ciutat hi ha l'històric Palau Ducal (6), encara llustrós en aquell segle XVIII, en què s'hi construí la magnífica i versallesca galeria daurada. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall del Palau Ducal amb la cúpula (6). Més enllà el convent gòtic de Santa Clara (3). 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A sota del palau, l'antic edifici del quarter general (12) borbònic, i detall del vell pont medieval de la ciutat. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La part sud i occidental dels murs de la ciutat, des del raval extramurs, a l'inici del qual hi hagué un gran edifici amb la porta (15).  A més de la Porta del Raval (14), en aquesta banda de la muralla s'obrien també els portals del carrer Major (11) i de la Vila Nova (10). 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de l'antic raval extramurs i dels portals d'accés a la ciutat.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A l'extrem més occidental de la vila, el destacat casalici de la Universitat de Gandia, fundada pel duc i sant Francesc de Borja al 1549, i regentada pels jesuïtes fins a l'expulsió decretada pels Borbons al 1767. En primer terme, el convent dels framenorets franciscans (4).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La imponent seu gòtica de la Col·legiat de Santa Maria de Gandia (1), ampliada i enriquida durant segles per l'impuls bé dels Ducs, bé dels Borja. Ben a prop, l'església de Loreto (5).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Els carrerons de la vila vella de Gandia, amb l'antic Hospital (7) en primer terme. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de la muralla siscentista, que tenia grans torres defensives, i un fossat que en protegia l'aproximació. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de la trama urbana d'arrels medievals.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A mitja llegua de la Mediterrània, al costat del riu Alcoi (o Serpis), «en un delicioso llano... cercada de altos muros...», ciutat ducal i cap de la vall de Bairén, que comprenia tota l'horta de Gandia. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Demografia: «la habitan mil doscientos y once vecinos», o sia, cap als 6.000 habitants. Sobre el Convent de Santa Clara, s'escriu: «fundado por D. Luis de Vich, consegero del rei D. Juan II de Aragón, por quien le tomó baxo su Real Protección. Fue su fundación el día 8 de mayo de 1462 por Madama Escarleta, Princesa de la Sangre Real de Francia...»

La parròquia del Raval era dedicada a Sant Josep. «Tiene esta ciudad siete Puertas, cinco calles principales, cinco plazas y varias callejuelas...» i no s'oblida de les tres sèquies «y un delicioso Paseo con una frondosa alameda».
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Al Palau Ducal, «aun permanece el oratorio en que hacía los exercicios espirituales» Sant Francesc de Borja, que tenia una gran cisterna que proveïa tota la ciutat, «la qual no tiene fuente alguna»

S'hi fa referència a la institució de la Universitat de part del Sant al segle XVI, «que fue el primero que se graduó en ella». Fou fundada amb permís de Carles V i extingida al 1772, i solia tindre uns tres-cents estudiants cada curs. 

Al costat del mar, l'antic Grau, amb torre de defensa «y algunos almacenes para los género de embarco, como de desembarco; en ester parage es en donde entra al mar el rio Alcoi».
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
L'horta de Gandia, regada pel Serpis (Alcoi) i Vernisa (de Nassiu o Balançat) «es muy grande, toda cubierta de frutales... y es fertilísima en flores, hortaliza y fruta de toda especia en tanto grado que solo de pimientos se dice asciende su valor anual a diez y ocho mil pesos». Remata amb una etimologia, segons ell, popular: «en una palabra, es tan abundante su vega, que los arrabales la apellidaban Conca de Laçafor [la Safor], que és lo mismo que campo de hartura»

L'etimòleg Joan Coromines posa la cosa al seu lloc, i descriu com safor prové de l'àrab sagra (en plural), i vol dir 'les penyes'... És etimologia perfecta per la fora i evident pel significat i la topografia». Afegeix una de les seues personals reflexions sobre el nom de la comarca: «Desaprovo, com inútil i arbitrària, la pensada d'alguns de canviar el nom de la comarca de Gandia en La Safor. El nom general Horta de Gandia és l'únic orientador i estable. Geogràficament és just dir-ne Gandia però no Safor, que no és sinó la serra de l'extrem Sud i els seus vessants». 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Una mica d'història i una referència final als agregats de Benipeixcar (76 veïns, prop de 400 hab.), del Reial de Gandia (118 veïns, prop de 600 hab.), avui municipi, i Benirredrà (111 veïns).

20150922

[1162] Peníscola, 1786

1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Ciutat fidel al pretendent Borbó espanyol, les tropes del qual hi van resistir assetjades des del 18 de desembre de 1705 fins al 15 de maig de 1707, «conservándola por el rey Felipe V, que fue la única que le quedó en el Reyno de Valencia, como Rosas en Catalunya i Jaca en Aragón. Por tan heroica acción, mereció esta Ciudad (entonces Villa), de la piedad del Rey, el título de Ciudad Fidelísima, cn la preheminencia del voto en Cortes... y que hiciese nobles a 5 familias que se distinguieron en esta resistencia. Dándola por Armas en Escudo una Torre con una Flor de Lis a cada lado, y al timbre Corona Real sostenida por dos Leones».
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià)
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
L'inexpugnable castell de Peníscola, encara més poderós amb l'artilleria emplaçada dalt de les altes torres. El segell en llatí escriu CIVITAS PENINSULAE, que n'és l'arrel etimològica, atès que és en una península la situació de la ciutat. La forma amb -A- (Paníscola enlloc de Peníscola) diu Coromines que l'ha «constatat en gran part de les mencions antigues i pronúncies populars». Afegeix que «és la forma quasi general en la Crònica [de Jaume I]... només... però sempre amb -N- simple en la Crònica».
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Les representacions de Palomino tenen un toc de presentació naïf, encara que la disposició general sol ésser prou realista. Refereix Coromines una cobla popular recollida per Sanchis Guarner a la mateixa Peníscola:

«Los de Xert són xertolins,
los de Tíriga, tirijans.
A Cervera, cerverins,
i a Paniscla, panisclans».
 O encara: «A Paniscla, culalçats; a Benicarló, llanceros», amb comentari de l'autor valencià: «Peníscola és un tómbol dins la mar, i per això als panisclans els diuen culalçats». El gentilici modern és peniscolans o penyiscolans. Segons l'etimòleg: «En total predominen, fins modernament, les pronúncies amb -n- per sobre les de -ny-. Cal aplaudir la preferència atorgada per S.Guarner i la major part dels escriptors valencians, a la grafia normativa Peníscola, conforme a l'etimologia i a la majoria de les mencions antigues». 

1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Aclareix Coromines sobre l'aparició del so -K- entre S i L que és fenomen conegut en altres parlars romànics, com ara en italià Ischia o provençal isclo. «Però l'àrab, que no tolera grups de 3 consonants, hi ficà una u/o entremig. A l'àrab es deu també la variant Pan- enlloc de Pen- que hem constatat en gran part de les mencions antigues i pronúncies populars». La reconstrucció del castell al tómbol panisclà es degué als templers, «en un alto promontorio, que largamente descubre la costa, que la hace inexpugnable, todo rodeado del mar, menos un pequeño paso de tierra que le une al continente, que inunda este elemento quando se alborota».
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
«Tiene tres puertas, una plaza, las calles están en cuesta y torcidas. Dentro de la Ciudad hay una Fuente copiosa para el consumo de sus vecinos, y otras doce más en el contorno del peñasco, con la circunstancia de que sin embargo de estar el peñón dentro del mar, es el agua muy dulce». És clar, calia esmentar el Bufador: «En la plaza, junto la casa del Gobernador hay una boca que llaman Bufador, que quando se enfurece el mar arroja mucha agua, y a veces impide el paso; sale de ella siempre un aire muy frío, se parece a los Bufadores de Olot».
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
La donació de Jaume I als Templers perquè mantinguessin la fortalesa, dels quals passà a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i a la de Montesa al 1317. Al segle XV, s'hi retirà el Papa Luna.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Don Pedro de Luna és conegut com l'Antipapa i ocupà la càtedra de Sant Pere amb el nom de Benet XIII. L'actual Papa emèrit (i retirat) fou Benet XVI. «Sus naturales han sido siempre fieles a sus Reyes y lo han acreditado en el último sitio que sufrió al principio de este siglo por las tropas de los aliados» entre 1705 i 1707.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
El premi del primer Borbó als seus fidels vassalls panisclans.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Una font al peu de la muralla (8) i el Bufador (10): «Abujero por donde sale el agua quando sube la marea». Les barraques dels pescadors (3) sobre l'arena fora muralla.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
La Porta Principal (5) i la Porta Nova (6). L'artilleria emplaçada sobre les altes torres, de llag abast per tant, acabà de subratllar l'enorme poder defensiu del penyal.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
L'Església major (1) i Nostra Senyora de l'Ermita (2) destaquen amb els alts campanars sobre les teulades dels carrerons agombolats al seu redós. El majestuós i inexpugnable castell, amb son «quartel i plazuela».
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Detall de la forta muralla panisclana i dels carrers costeruts.
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià). 
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Una galera entrant al port natural, a la banda nord de la badia, i una barca des pescadors amb les veles llatines. A terra ferma, un dels trenta-quatre poblets de sa jurisdicció, «con ocho mil quatrocientos veinte y cinco vecinos, comprehendidos quatrocientos treinta y seis que han en Peñíscola».

20150908

[1145] La Seu d'Urgell del Set-cents, més

1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
A cavall del plec de la pàgina, el Convent de Sant Agustí (9), entre l'església de Sant Francesc (11) i el Convent de Sant Domènec (10).
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
El Convent del Carme (12), que feia funcions de casa d'orfes, i la meravellosa catedral romànica (13). Al seu darrere, l'edifici de l'Hospital general (14).
 1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Detall de l'edifici de l'Hospital i de l'església dels Dolors (15), amb els números canviats d'ordre per l'impressor, o pel seu novell ajudant, en un error de principiant.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Diversos detalls del Capdevila urgellenc, el nucli del poder civil i religiós de la Seu durant més de mil anys, amb el porxo de la vila closa rere la muralla.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
L'ermita de Sant Ermengol (18) i una creu de terme o bé del Calvari en un petit monticle al costat. La sèquia o torrent se salvava amb una llisa i llasa passera de fusta.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Detall de l'ermita de Sant Ermengol, més enllà del portal de la Cerdanya (16).

1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Altres vistes d'una Seu d'Urgell encara emmurallada.

20150907

[1144] La Seu d'Urgell del Set-cents

1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Meravellosa vista de la primera capital del Comtat d'Urgell, seu episcopal per excel·lència. La vista és feta amb perspectiva aèria des de l'altra banda del torrent de Sta. Maria, sèquia que passava a tocar de la muralla i dóna a la ciutat emmurallada una imatge gairebé inexpugnable com a ciutat fortificada d'alts i dobles murs. La ciutat vella més a redós de la Catedral (13) prengué el nom de Capdevila i la part oposada, a tocar del Segre (2), el nom de Soldevila. En aquesta part de llevant, un fort desnivell sobre el riu acreixia la sensació de ciutat fortificada.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
La porta de Barcelona (3) flanquejada per dues torres, que es van repartint al llarg de la muralla. El Palau episcopal (6) era a tocar d'aquesta porta,  dita també del Bisbe o de Soldevila.

«La muralla, que començà a construir-se el 1200... tenia quatre portals: el de Trasdors, d’on partia el camí de Castellciutat; el portal d’Andorra, sobre el carrer de Capdevila; el portal de Cerdanya, entre un antic hospital i sant Domingo, i el de Soldevila, dit també del Bisbe, que duia cap a la palanca del Segre, on hi havia un molí draper i un tint. Els murs de la muralla eren refermats per un conjunt de torres, i cada porta era flanquejada també per dues torres. Són documentats els noms d’una dotzena de torres de la muralla, bé que potser n'hi havia més. El traçat de la muralla per llevant era paral·lel al Segre: seguia pel N el convent de Sant Domingo, el carrer de les Eres i el carrer de la Muralla, baixant fins al carrer de Josep de Calassanç, i girava vers el carrer Major, a la fi del qual s’unia al carrer dels Canonges i formava un esperó que relligava amb la muralla de llevant. A ponent sorgiren nous carrers laterals, com el dels Estudis, el de Na Panistrera i el carrer dels Jueus, abans dit del Cèsar, on hi hagué el call jueu, amb la seva sinagoga» (enciclopèdia.cat).
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
A la banda de Capdevila, destacava l'antiga catedral romànica amb son campanar (13), ben al costat de la Porta de Cerdanya (16).

«De llevant a ponent se seguia la direcció del camí de Cerdanya, que entrava a la vila pel portal de Cerdanya. Els primers carrers donaren formació als següents: el camí de Sota Palau (el traçat del qual segueixen els carrers actuals de Llombart, del Pati de Palau i de l’Escorxador), el carrer dels Canonges (dit antigament de Santa Maria) i el carrer Major, a partir de la plaça de la Vila, que es formà al lloc on establien contacte la vila vella i la nova. L’eix del carrer de Cerdanya originà diversos carrerons laterals que unien els anteriors. Al carrer porticat dels Canonges hi ha arcades de mig punt, i al carrer Major les antigues mesures de gra, del 1379» (enciclopèdia.cat).
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
L'ermita de Sant Joan (1) al costat del pont sobre el Segre (2) a la Palanca, una mica aigües avall de la ciutat, poc abans de la confluència amb la Valira. Un pont curiós, a peu pla, de tres arcades, que calgué elevar-lo pels costats per guanyar-ne l'alçada.
 1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Sobre les teulades de les cases, els merlets de les torres de la muralla sobresurten per tots costats.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Davant el Palau del Bisbe (6), s'obria la plaça del Palau (5) amb l'antic Col·legi Seminarista Tridentí (4) a l'altre costat.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
L'antiga Casa de la Vila (7) darrere el Palau del Bisbe.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
El campanar de l'església de Montserrat (8) darrere l'edifici de l'ajuntament amb un parell de grans balconades.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
La impressionant alçada de les muralles urgellenques.
1783. La Seu d'Urgell. Gravat de Palomino.
 «Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE).
Un curiós edifici rodó fora murs, potser destinat a polvorí.