Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars. Mostrar tots els missatges

20170211

[1635] Lo Sant Crist de Mur

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Imatge del Sant Crist de Mur, venerat en tots els pobles de la contrada, al qual feien processó rogativa de pluja. 
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«Dalt d'alterós cim proper a la sortida del Noguera Pallaresa pel congost nomenat los Terradets, se conserva l'antic monestir de Mur, construcció romànica del segle XI, i junt a ell les runes de l'antic castell».

Des de dalt del castell s'hi domina «lo Pallars Jussà i bona part de la cordillera [serralada] pirinenca, sobretot pujant a Miravet, una masia a un quart del castell. No sols ben distintament se veuen les muntanyes Maleïdes i li Pica d'Estats... Bé es pot dir que més de mig Pirineu se descobreix des de Mur».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.

«L'església de Mur té un Sant Crist molt venerat dels pobles de son entorn. Tots ells hi acudiren, en lo present 1897, en demanda de pluja, sense la qual corrien gran perill de tornar-se a perdre uns sembrats que fins aleshores s'havien presentat molt bonics. Lo benefici de la pluja arribà el dia 2 de maig, salvant-se de moment les collites. Lo 7 de maig alguns pobles anaren en professó [processó] a Mur en acció de gràcies, més la verdadera festa o aplec s'organisà aquest any pel 15 de maig». 

Els camins de muntanya eren plens de fidels, provinents de la Guàrdia, Moror, Alsina, el Meüll, Puigverd, Puigcercós i Palau de Noguera. «És costum que cada casa d'aquestos pobles envia a dita processó almenys un individu de la família». Les noies joves hi anaven vestides de blanc, però en un dels pobles, per causa de dol, vestiren de negre en aquella ocasió. Arribats per ordre consuetudinari, començaren els cants i oficis religiosos, i durant tot el dia romangueren «en la plataforma de Mur. Acabades les cerimònies religioses de la tarda, partiren los pobles formant una sola processó, disseminant-se al peu de les parets del castell».
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Interior de l'església de Mur, amb l'altar preconciliar amb el Sant Crist. La trona de prèdiques, a l'esquerra. 
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Un dels presents a la processó com a capellà d'una de les parròquies, fou Mn. Josep Condó i Sambeat, «qui, com a pàrroco de Moror, presidí la processó d'aquest poble, i a qui fou encomanat lo sermó en l'ofici, deixant molt complascuda la nombrosa concurrència que l'escoltà». Mn. Condó (1867-1919) era el celebrat poeta aranès del moment.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
Excurs històric al segle XVIII, encara sota l'Antic Règim, sobre la jurisdicció del pabordat de Mur, entre el paborde i rector de la Guàrdia, i el bisbe d'Urgell. Els pabordes eren els administradors dels béns d'una comunitat religiosa, monestir o catedral. «En aquell temps encara persistia la pretensió dels pabordes d'exercir jurisdicció en lo territori de Mur». Al 1716 ja li havien tancat la porta als nassos al bisbe. Al 1735, el bisbe d'Urgell s'hi tornà amb una excomunicació, i a més amb un ús del pamflet acusatori imprès com a arma llancívola entre tots dos oponents. En castellà, però. Prova de la inexorable castellanització promoguda per la nova planta dels Borbons (espanyols).

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls de l'altar del Sant Crist de Mur, ara fa cap als cent anys.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
L'argumentari del paborde i capellà de la Guàrdia es basà en el fet que el «Pabordat de Mur se trovava situat extra limites de la diòcesi d'Urgell, confinant amb lo Bisbat de Lleida, Priorat de Meià, Arxiprestat d'Àger, Abadiat de Lavaix i Ordre de Sant Joan de Jerusalem». El contraargument de la diòcesi es remuntà fins al segle XI, època de fundació del monestir. 
1938. Castell de Mur.
Bitllet municipal de Tremp amb la imatge del Castell de Mur.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre, núm. 34.
La desestimació dels drets del paborde el portà a reclamar als tribunals civils aquell 1735, i fou causa d'un nou opuscle episcopal. La qüestió restà, així, «més enredada, per quant no és lícit, ans està prohibit, als eclesiàstics, recórrer als tribunals seglars contra els procediments incoats pels tribunals eclesiàstics, a no ésser en cas de violència manifesta». El litigi que cridà l'atenció de Carreras i Candi resta sense final: «Sentim no poder donar la fi d'aital controvèrsia, que tant donà que parlar, en lo segle XVIII, en tot lo Pallars Jussà». Probablement, aquest plet fóra la fi de la jurisdicció del Pabordat de Mur.
1870 ca. Goigs al Sant Crist de Mur (el Pallars Jussà) (Sol-Tores, UdL).
Edició dinovesca dels goigs al Sant Crist de Mur, de veneració molt popular a tota la Conca de Tremp, especialment per les rogatives que en processó li feien des dels pobles en temps de sequera:

Si de pluja la escassés
los nostres fruits amenaça,
de Vós lograrà el pagés
que l'aigua no sigui escassa:
Si amb cor llímpio i fervor
Vos invoca el pabordat.

Puix sou Nostre Redemptor
i tan Vos havem costat,
Misericòrdia, Senyor,
Perdoneu-nos tot pecat.


20170210

[1634] Excursió a la Isona de final del segle XIX

1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32 (ddd.UAB).

Quan el Vèrtex de l'època no era només d'esport, sinó de patrimoni, història, arquitectura, cultura popular... Era de tot allò que un caminaire podia trobar-se en la ruta de sa descoberta del país. El Vèrtex actual, una joia de revista, ha perdut amb el pas dels decennis aquella visió humanista i cultural, per convertir-se en una gran revista esportiva, només. Segurament, l'excursionisme també: massa federats i practicants no saben per on caminen, i no és que estiguin perduts. L'excursionisme no hauria d'ésser només un afer entre el jo interior i el propi cos, sinó entre aquests i la terra que trepitja (ei, potser m'erro).

Sobre Isona, escriu l'ínclit geògraf: «Emplaçada al mig d'una regió agrícola a l'extrem de la vasta Conca de Tremp, té a son entorn molts bons conreus, tal vegada los millors de la Conca. Per dos diferents portells podia donar sortida a les seves produccions: pel camí d'Abella de la Conca se comunicava amb Organyà, i pel coll de Comiols amb Artesa de Segre». L'adobament dels camps es feia per mitjà de boïcs, una mena de feixos de llenya i brossa coberts de terra, als quals es prenia foc perquè se solsissin sense flama per escampar després la terra i cendres tot barrejat com a femada.

1920. Isona (la Conca de Tremp, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-MdC).

El vell campanar de l'església, en una placa estereoscòpica de vidre, amb l'ombra del retratista inclosa.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

«A Isona, com en quasi tota la Conca, la propietat està molt fraccionada. Quasi no hi ha pagès que no posseesca algun camp o vinyes, herència dels seus passats. Encara que emigri en busca de treball, ho conserva i transmet a sos fills. No pot tenir afició a vendre, per lo poc que allí val la terra». Per aquesta poca transmissió patrimonial, els plets escassegen molt  a raó d'un a l'any per cadascun dels tres advocats que hi havia a Tremp.

L'emigració, a final del segle XIX, era el principal problema de la Conca. A Isona, al 1897, «se'ns ha assegurat passaren de mil los qui n'eren fora». Per Isona hi passava l'antic camí de Comiols, d'Artesa de Segre a Tremp. La construcció de la nova carretera la deixà fora del circuit: «los enginyers, al traçar-la pel cantó oposat a la vall d'Isona, ocasionaren evident perjudici a sos habitants». Ells mateixos començaren a construir-se un enllaç amb la nova via, però en deixar-la a mans del govern («gobierno»), «los mateixos isonesos s'han convençut que passaran molts anys abans de veure-la prosseguida per l'administració pública».
1920. Isona (la Conca de Tremp, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-MdC).

Detall del campanar amb l'espadanya. S'hi aprecia bé, també en el detall de les cases, la pedra emprada. Al peu de la imatge, la canalla, disposada pel retratista perquè sortissin a l'angle de l'enquadrament.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

L'administració (espanyola, llavors) no sols no s'hi ajudava, sinó que a més hi posava la pota fins al fons, com en l'incident recollit per l'autor de principi d'aquell any: «Lo governador civil [espanyol] volgué que es complissin les prescripcions relatives a mides dels carruatges, càrregues que poden portar, etc., puix que allí el reglament de carruatges era lletra morta. Un dia la Guardia Civil rebé l'ordre de no permetre circular-ne cap que no reunís les condicions prescrites. En conseqüència, les comunicacions quedaren sobtadament interrompudes».

Destaca també l'autor l'apreciada pedra blanca de les construccions del lloc, amb la qual ja al segle XI s'aixecà el castell de Llordà: «es fama que aital pedra flonja, com més temps està exposada a l'acció de l'aire, més s'endureix i es millora en sa qualitat».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Reflexió de l'autor sobre la conservació i tracte del patrimoni històric en son temps, tant a muntanya com a la capital. Desitja que les làpides d'origen romà recollides pel municipi i col·locades al passeig i de la font puguin conservar-se, «a no ésser que la mainada impunement les fes servir de punt de mira per exercitar-se en l'art de tirar pedres, a què tanta afició sempre ha tingut».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

L'any 1895 s'enderrocà a Isona un dels antics portals medievals de la vila.



1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Finalment, l'autor fa esment dels vestigis del castell de Llordà, a dos hores d'Isona: «És dels del segle XI més ben conservats que havem vist». La part inferior del recinte, a on hi hagué l'església, ja era enrunat, però el recinte superior «s'aguanta tan ferm i tan bé, que el primer i segon pis serveixen per tancar-hi ramats de bestiar en les hores de calor o temps de pluja».«Pels pobles on passem tinc costum de demanar als pagesos si hi han trobat xavos o monedes velles. Al llogaret de Galliner, «preguntant-li a un d'ells [pagesos] si cavant n'havia trobada cap, respongué que era tan pobre aquell terme, que no creia fàcil s'hi hagués perdut mai cap moneda. Contestació tan apropiada nos feu riure molt».
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Altres cops la resposta dels llogarrencs sobre troballes numismàtiques ha tingut resultats sorprenents, com una moneda siscentesca de Graus trobada a Salàs, o la que aquest autor trobà a Conques.
1897. «Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras i Candi.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre, núm. 32.

Descripció de la moneda trobada a Conques, del segle XVII, d'encunyació local per causa «de les guerres catalanes de Felip III (IV de Castella), en quin temps la importància de la vila de Conques no seria menor que la de Graus, Escaló, Pobla de Segur, etc., si havem de creure lo que afirma el diccionari de Pasqual Madoz».

20161224

[1606] La Vall de Barcedana

2016. La Vall de Barcedana (el Pallars Jussà).
En la conformació del territori i jurisdiccions medievals, les valls hi tingueren sempre un paper cabdal. La de Barcedana fou una d'aquestes entitats administratives, que fins i tot superà l'Antic Règim, fins que, seguint la inexplicable tendència a fer desaparèixer municipis que ara i adés tenen els polítics, acabà per integrar-se al terme d'Aransís. Es tracta d'una àmplia vall al damunt del Montsec. Des de dalt de la vall, l'Hostal Roig donava refugi als caminaires abans o després del Congost del Pas Nou. Les vistes pirinenques són, en un dia clar, immenses. A l'hivern, mirant per avall, s'hi veu ajaçat el mar de boira del pantà de Cellers, per damunt del qual sobresurt la punxa de la Roca Regina, tot dins la gran cubeta tancada pel Montsec.

Segons el Mestre Coromines, l'etimologia del topònim remunta a VALLE CERESETANAM, o vall dels cirerers (com Ceret, al Vallespir), i de la qual n'explica les derivades fonètiques. Ara no se n'hi veu cap, de cirerer, però prou que hi foren quan la vall en prengué el nom. Devia fer goig de veure, aquella mar ondulant de flors blanques omplint tota la vista de la vall fins a la Pallaresa. O qui sap si era per causa de les rogenques cireres d'arboç, abundants encara avui no gaire lluny, als encontorns de la serra de la Roca Regina.
2016. La Vall de Barcedana (el Pallars Jussà).