Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ortografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ortografia. Mostrar tots els missatges

20150329

[1000] Una nació sense estat, una llengua sense reforma lingüística?

1913-2013. Centenari de les Normes Ortogràfiques de la llengua catalana, Pompeu Fabra, IEC.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m’anima encara
i torno, corbatent, a la llum clara
per galeries de record profund
.

     Josep Carner

Des de l'exitosa publicació de les Normes Ortogràfiques (1913) ara fa poc més d'un segle, la normativa de la llengua escrita ha romàs inalterada en el seu corpus fonamental. Només petites intervencions, pudoroses, de l'IEC sobretot en aquests darrers anys, vull dir en els anys de la pseudodemocràcia monàrquica espanyola, dita transició:
  • 1962: l'autorització de les variants del possessiu meua, teua... i de les variants de la conjugació dels verbs cantam, cantau, cantassis...
  • 1984: els noms en -es (judes, mecenes, Atenàgores..)
  • 1992 (1999) la norma sobre la grafia de la persona 1 del present d'indicatius dels verbs a les Illes Balears
  • 1993: els signes d’interrogació i d’admiració
  • 1995: el guionet
  • 1996: la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant
  • 1996: representació de la flexió verbal en les «Instruccions per al maneig del diccionari»
Si comparem aquests canvis amb les reformes de llengües com el portuguès (2012), el neerlandès (2005), l'alemany (1996), el francès (1990) o la del grec (1976), no podem pas ni considerar que la qüestió s'hagi volgut abordar amb seriositat.
1788. Carles Ros. 
Certament, les dues dictadures espanyoles, sempre amb el comú denominador de la persecució lingüística i l'anorreament de la nostra cultura i nació, no facilitaren la tasca d'ajornar les regles ortogràfiques en la mateixa mesura ni la mateixa velocitat amb què la societat occidental va fer el gran salt del segle XX. En aquelles tristes, tètriques, tenebroses circumstàncies de sotmetiment polític i cultural no es pogué fer gran cosa més que, com digué el poeta, salvar-nos els mots.

Avui ja ningú no veurà cap vergonya en aquesta adaptació, que ha de ser simplificació, de les estructures lingüístiques de la llengua. Perquè l'ajornament lèxic, morfosintàctic i ortogràfic és una necessitat per tal que la llengua pugui adaptar-se als nous reptes de la nova civilització digital. Repeteixo una cita d'autoritat nobèlica: simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica ens simplifiqui a nosaltres. Ho deia Gabriel García-Márquez l'any 1997 en la seva polèmica al·locució al I Congrés Internacional de la Llengua Castellana, Botella al mar para el dios de las palabrasConvivint, això sí, fins al triomf esperat del procés d'independència política, amb tots els entrebancs, ja ni tan sols amagats o dissimulats, dels poders polítics espanyols a tots nivells. 


2008. Joan Solà, Gramàtica del Català Contemporani, dd. aa.

Com a treballador de la llengua, després de gairebé 30 anys de reflexió continuada, em permeto d'apuntar les meues dèries reformadores
1927. Exercicis de gramàtica catalana, Jerni Marvà.
Hi afegiria urgentment: 
  • la simplificació de la conjugació verbal, especialment de la irregular, accelerant les tendències de regularització, 
  • i la supressió de certs grups consonàntics obsolets, no distingibles en la pronúncia: 
  • supressió de la P els grups -MPT- (compte, comte. atemptat, atemtat. presumpte, presumte. assumpte, assumte. peremptori, peremtori. redemptor, redemtor. símptoma, símtoma. temptació, temtació. prompte, promte. exempció, exemció, exemt...
  • de la doble -NN- com en tennis, tenis (DIEC): annex, anex. bienni, bieni. connectar, conectar. mil·lenni, mileni...
I amb més calma i tranquil·litat, caldria anar revisant: 
  • La distribució de B/V, que ens obliga a escriure amb V multitud de mots contranatura etimològica i tradició romànica per respecte a un tret dialectal, potser viu fa cent anys, ara en absoluta decadència i recessió. Sóc partidari d'aplicar-los el criteri etimològic amb poquíssimes excepcions.
  • O bé la reconsideració del pronom feble ELS HI /elzi/, foragitat del sistema perquè es considerà que no calien dos pronoms per a una funció, quan en realitat es tracta d'un simple pronom de CI marcat amb I final (potser escrit elsi).
  • O la temptativa d'eliminació radical de la H, com l'italià i com Pompeu Fabra pretengué: Aquesta lletra hauria hagut de reservar-se per als dígrafs palatals, com en altres llengües romàniques.
  • O l'acceptació de la prep. A en els CD de persona, molt documentada.
  • No continuo la llista amb altres trets menors o no tant: revisió del canvi i caiguda de preposició, acceptació de construccions de relatiu col·loquials (que li...), simplificació del grup consonàntic TZ (civilització, civilisació), acceptació dels pleonasmes pronominals (a qui li, on hi...), ampliació dels femenins populars en noms i adjectius (cantant-a, pesant-a), regularització de l'apostrofació de l'article i pronom la, autorització d'article davant relatiu, regularització de G i J més enllà de l'etimologia..., per no cansar-vos, estimats lectors (i no escric lectores perquè ja les hi incloc, no sóc gaire partidari de la duplicitat de gèneres gramaticals políticament correcta). 
1814. Pau Ballot.
Dues consideracions personals, que gairebé ningú, absolutament ningú, tindrà en compte:

1. 
La tradició reformista ortogràfica derivada de l'Avenç de final del segle XIX farà que la reforma necessària que hi ha d'haver, es faci en clau de llengua culta vs. llengua del poble. De fet, així ho plantegen alguns dels principals noms de la nostra cultura. Error: la llengua culta, la d'avui, la de les traduccions de Riba o Carner, la de les obres clàssiques medievals, també és una llengua nostra. 

2.
La reforma és inevitable perquè subsisteixen (si no s'han acrescut), malgrat la democràcia constitucionalista antireferendària a què vivim sotmesos, les condicions de subordinació política i nacional dels Països Catalans que forcen la subordinació lingüística i cultural dels nostres conciutadans i compatriotes, ja descrites clínicament al manifest de 1979 dels Marges, núm. 15 (veg. aquest enllaç), que els versos de Josep Carner amunt copiats encapçalaven. 

El manifest fou ignorat olímpicament pels nostres governs i institucions culturals, gairebé diríem que escarnit, quan pensem que la màxima actuació durant anys fou la campanya de la Norma, [33] «Soy la Norma», o que l'habilitació de docents en exercici es féu amb un simple llavors anomenat Mòdul-II, o que mai no es va controlar ni es controla encara l'aplicació estricta de la llei de normalització, que establia la llengua catalana com a llengua vehicular a l'aula. Ni a Secundària i encara menys a la Universitat, i suposo que ja sabeu de què parlo: any 2015, curs de segon de batxillerat en un centre públic de la capital lleidatana, gairebé el 65% de les classes en espanyol,i així en major, menor o idèntica proporció a molts altres centres que conec.

1933. Normes d'ortografia valenciana.
Us deixo amb l'article del 17-03-2015 que ha tornat a l'actualitat la qüestió reformatòria. Insisteixo que jo no en diria més proper al poble. A quin? A Santako o al Soleràs? Jo en diria més funcional, sistemàtic, manejable, simplificat.

Per un català més proper
Deu divulgadors lingüístics i escriptors expliquen les seves propostes de canvi perquè la llengua catalana s'adapti a la realitat del carrer.


20120128

[96] Retallem els accents

No estic segur que un cert bon us lingüistic s’imposi i contraresti aquesta moda del passotisme per una certa correccio. He posat ja un cert i un certa, perque fins i tot estic disposat a acceptar que el terme «bon us» es ampli i vast. Dels mals usos, no em molesto ni a posar-vos-en cap exemple. Si observeu una miqueta, se’n troben tants que o be us bocabadeu, esgarrifeu i esmaperdeu de com de poc importa la llengua a bona part dels nostres conciutadans, o be directament i diafana us foteu una bona rialla, que es el que jo faig i us recomano. Perque la llengua continua dient molt, fins i tot molt mes que els pentinats, la roba o els cotxes, de com son, pensen i viuen les persones. En homenatge sincer als faedors de les NNOO, als quals l’any vinent commemorarem, avui escric sobre la meua personal, propia i intransferible desesperacio per l’existencia d’aquestes emprenyadores taquetes de l’escriptura anomenades accents.

Sobre l’accentuacio en les diferents llengües romaniques, podem afirmar sense temor a errar-la que l’unic tret comu i compartit es que els accents nomes els posem a sobre de les vocals. La resta d’usos i funcions son totalment diversos. Aquesta diferent funcionalitat de l’accent ja ens posa sobre una bona pista:  que no es un element ni essencial ni indispensable en el funcionament de les nostres llengües. Dit d’una altra manera, se’n podria prescindir amb total i absoluta placidesa. Escriure qualsevol de les llengües romaniques sense accents no les faria ni millors ni pitjors, pero si mes facils i assequibles. Be que ho saben els espavilats clients de l’angles.

Una llengua sense accents grafics afavoreix l’escriptura dels clients nadius, els quals ja saben (perque parlen abans que escriuen) com fa la tonicitat de (moltes de) les paraules de la llengua. A mesura que s’escolaritzen (anava a dir que es culturalitzen, pero em sembla que avui en dia ja no es ben be la mateixa cosa, oi benvolguts xics i xiques lectors?), van aprenent i fotografiant fonicament i visual mes i noves paraules, un cop escoltades de l’autoritat del mestre o dels mitjans. Sigui dit aixo darrer teoricament, perque de l’autoritat de mestres i profes, que us en dire? De la dels mitjans, millor es passar-hi de puntutes, del nivell de llengua (propia) dels nostres periodistes... En canvi, l’obligacio d’escriure els accents afavoreix el lector foraster, el qual sap o be quina es la sil·laba tonica d’aquell mot (espanyol, italia en alguns pocs casos), o be com s’ha de pronunciar aquella vocal (frances, romanes), o be totes dues coses alhora parcialment (portugues, catala, occita). Diem parcialment, perque p.ex. hem d’indicar l’obertura de la tonica de tèxtil, pero no pas la de melsa.

La no escriptura dels accents ens sobta mes per la falta de costum visual que no pas per la seua necessitat imperiosa, sense la qual la comunicacio no fora possible... Tal com demostra un conegut exemple que aquests dies circula per internet, la lectura es comunicativa en casos com aquest i tot. Al costat d’aixo, escriure sense accents fora la gloria!

4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S! 4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0. 3NG4NX4-H0 4L 73U MUR SI H0 P075 LL3G1R.

Les regles d’accentuacio en les cinc principals llengües romaniques son força diferents. L’italia nomes accentua paraules agudes, i el frances nomes te paraules agudes pero pot tenir fins a tres accents en una mateixa paraula. Els accents grafics poden indicar pronunciacio, distingir paraules o ser vestigis historics. Hi ha cinc tipus d’accents: l’accent tancat o agut (´), l’accent obert o greu (`), l’accent circumflex (^), la dieresi (¨), la titlla (~), que cada llengua fa anar de manera diferent, en funcio de les respectives i adorades regles d’accentuacio:

•    En portugues nomes la a pot dur un accent obert; en catala, la a, la e i la o; en frances, la a, la e i la u; en italia totes les vocals poden dur accent obert, i en espanyol no hi ha accents oberts.
•    En portugues i en espanyol les cinc vocals poden dur accent tancat; en català només la a no el porta mai; en italia nomes la e i la o en poden dur; i en frances, la e.
•    L’accent circumflex (^) es especialment freqüent en frances, pero tambe el trobem en portugues. En italia esta en desus.
•    L’espanyol, el catala i el frances fan anar la dieresi. L’espanyol, per senyalar la pronunciacio de la u a güe, güi. En catala, la trobem sobre u, i per senyalar els mateixos diftongs anteriors (que es l’unica accentuacio que mantinc en aquest text), o be contrariament per senyalar hiats, cosa que converteix la dieresi catalana en un signe estressant: fa una cosa... i la contraria!
•    La dieresi en frances la podem trobar sobre la e, la i i la u precedida d’una altra vocal. En espanyol i en catala la dieresi no es incompatible amb l’accent.
•    El portugues marca la nasalitzacio de la a i de la o col·locant-hi una (~) al damunt : õ, ã. La titlla es el simbol que utilitza l’alfabet l’espanyol per ortografiar aquella lletra que ja sabeu com llueixen.

Quin desgavell, mare de Deu! Es demostra com hem anat anat de perduts a la Mediterrania des de la desaparicio de l’Imperi Roma! De fet, hem anat pitjor que desgavellats: hem anat de guerra en guerra, fins al segle XX! No sere pas jo qui convencera ningu d’aquesta necessitat de convergir no nomes fiscalment, impositivament, monetariament, economicament, sino tambe i sobretot ortograficament i lingüistica, mes enlla dels topics de la dieta, del sol o de la manera de pendre’ns la vida, dels diferents pobles de llengua romanica.  Com sempre i sense excepcio, tenim el que ens mereixem: no ens toca altre remei a tots que anar perdent el daixonses per acabar xampurrejant una llengua extravagant i barbara, anomenada angles.

Hom pot creure que el sistema d’accentuacio del catala es fantastic: obertura del so vocalic i tonicitat, dos en un! Però la marca de l’obertura vocalica es parcial, restringit a unes poques paraules: de que serveix marcar l’obertura o tancament vocalic (independència =e oberta, església =e tancada), si la gran i aclaparadora majoria de vegades, no l’accentuem i be sabem (ho hauriem de saber) com se n’ha de dir (herba =e tancada, reuma =e oberta). Igualment ocorre amb la tonicitat: marcada activament nomes afecta els casos prescrits per les normes accentuatories, les quals deixen sense marcar molts altres mots en els quals hem d’inferir la tonicitat a partir de l’aplicacio de les normes en altres mots: els plans no s’accentuen si s’accentuen els aguts. O sigui que com a plans, tant ens fot!  Algu creu que fora dels exercicis dels llibres de text i dels examens es pot confondre fàbrica amb fabrica o fabricà? No. Mai no es confonen, perque la llengua sempre es produeix amb context, el qual clarifica la tipologia del mot i l’us que en fem, perque el context sempre es un element distintiu, que aporta significat, que dona valor al mot segons que el posicionem en la frase en relacio a la resta de signes lingüistics, i en relacio amb la realitat, l’entorn, de l’acte lingüistic.

Fem, per tant, que el registre escrit sigui igualment facil i accessible: gastem energies a ensenyar a construir millors frases i contextos, millors redaccions i discursos, i no ens caldra una ortografia tan ridicula... i finalment inutil. Aquests darrers anys d’aules d’acollida ens ha fet clarividents moltes arbitrarietats grafiques del sistema de la llengua (de totes), i que caldria que aprofitessim per reflexionar i simplificar i fer de la nostra una llengua amiga, la llengua de la plaça i del carrer.

La solucio de L’Avenç (1891) fou adoptar dos accents, agut i greu, per tal de marcar la diferencia d’obertura de les vocals catalanes, especialment ee i oo. Es proposaven l’adopcio d’un sistema d’accentuacio identic del sistema de la llengua italiana: accentuacio nomes dels mots aguts.  A la primera redaccio de l’esborrany de proposta de les Normes, feta per la Ponència Ortogràfica de la Seccio Filologica de l’IEC l’any  1911, es modificava la norma 16, sobre el sistema de l’accent grafic, per adoptar el sistema espanyol, encara sense l’excepcio que acaba triomfant dels aguts acabats en –an, –on, –un. S’hi establia que tambe els calia accentuar: compraràn, confón... Mes endavant es proposaria l’accentuacio dels esdruixols per preservar la pronuncia catalana de mots com gloria, com si sense accent es poguesin llegir altrament. Deixo per als mes experts el seguiment del guirigall d’aquelles ponencies d’ara fa cent anys, d’altra banda interessantissimes (veg. Mila Segarra, Lamuela-Murgades).

Soc perfectament conscient de les meues limitacions. La pregunta del milio del nostre sistema d’accentuacio es: per que les agudes que acaben en –an, –on, –un no cal accentuar-les? Alguna rao devia donar el legislador en el seu moment: era valida, continua essent util? Allo irrefutable, pero, es que el sistema d’accentuacio de la llengua va decantar-se, ara fa cent anys, pel mateix sistema que l’espanyol, igualment que ho va fer el portugues, igualment que ho feu l’occita per influencia del catala. Segurament no podiem esperar res mes dels nostres legisladors ortografics, ja que tots sense excepcio llegien i escrivien perfectament en la llengua cervantina. Si aquells prohoms de l’epoca haguessin sigut predominantment rossellonesos, fora el sistema d’accentuacio radicalment diferent?

No soc ingenu i se que no en tenim prous com a societat per iniciar cap reforma ortografica simplificadora (ni cap pacte fiscal per dir alguna altra cosa). Pero jo que m’he guanyat la vida ensenyant i corregint accents, en concloc la inutilitat absoluta que en els temps i les persones que correm pel mon. Consti, finalment, que avui encara no he malparlat dels diacritics. Ja ho vaig fer un altre dia. Tan de bo, aquestes tendencies simplificadores poguessin fer-se de manera conjunta entre totes les llengües romaniques germanes. En millorariem la intercomprensio visual i n’accelerariem l’aprenentatge mutu. Podriem apendre alguna cosa de l’angles, ja que el tenim fins a la sopa, i no deixar-ne passar de llarg una de les virtuts: una llengua sense sistema d’accentuacio grafic, i aixo no es obstacle perque sigui la mes volgudament apresa a tot el mon! I love British accents, i jo també, sobretot els escrits més que no pas els parlats!

Torno a insistir-hi: aprofitem que es temps de retallades i xurraquem els accents dels papers! Amb quatre estones estariem acostumats a escriure i llegir sense accents. De fet, ja ho fan els joves i no tan joves facebuquers i twiters. M’hi jugo un pesol que ningu (excepte els profes de llengua) no els trobaria a faltar d’aqui a Pasqua! Als propers escrits, ja tornare als accents, no fos cas que em despatxessin de la feina. Fare cas al que em deia un col·lega l’altre dia: «no en facis broma, que escriure es una cosa molt seriosa». No ho sap prou!

[7] Prou diacrítics, ara!

[6] Simplifiquem l'ortografia 

20100116

[7] Prou diacrítics, ara!

Que el temps passa és llei de vida... excepte per a les normes d'ortografia? És una pregunta retòrica, és clar. També per a l'ortografia la pàtina del temps posa al descobert que aquesta o aquella norma, potser útil i necessària en el seu origen, ha deixat de tindre cap sentit. I si hi ha un aspecte en què això és tan obvi, tan clar, tan notable, és el cas dels accents diacrítics. Ara fa cent anys, amatents a la tasca prioritària de confeccionar un bon compendi lèxic, la distinció dels homògrafs va crear la famosa llista de les parelles de ball diacrítiques, la qual ha estat una de les creus constants per als estudiants, correctors i personal usuari de la llengua escrita, fins al punt que un bona prova de català sempre ha de mantindre la pertinent pregunteta sobre la qüestió. Sempre m'he demanat si saber-se la llisteta i aplicar-la en un examen, dóna prou capacitació a funcionaris diversos (els poso com a exemple) per ocupar un lloc de treball al servei de la nostra societat. Segur que, benvolguts lectors, sabeu de què parlo per experiència pròpia.

Però heus aquí que, a principis del XXI mai ja no concebem el mot per si sol sinó sempre dins d'un context, amb la qual cosa les confusions minven i resten sovint anorreades, fulminades. Si escrivim aquests dos mots solts: molt i molt, saber quin és l'adjectiu i quin és el participi és impossible. Però quan els escrivim en frase, que sempre és el que fa la llengua real: beu molt cafè o beu cafè molt, beu molt el cafè, la distinció és automàtica. I com més ampli és el context, menys probable és la confusió. En el cas que en quedés alguna (beu cafè, molt) resulta més fàcil repetir, sinonimar o reexpressar la idea altrament, que no pas la memorització de la llista fatídica dels diacrítics i almenys així demostraríem capacitat i destresa de recursos varis. I el destorb que provoca l'ús dels diacrítics en l'escriptura mecanitzada, de teclat, no és una qüestió menor tampoc.

A més, si en el seu moment ja no hi foren incorporades, afortunadament, nombroses parelles d'homògrafs i no les hem trobat pas a faltar en cent anys: rus, mos, pas, ric, moc..., la conclusió és que hem estat fent el préssec amb la quarantena de legislades, una seixantena amb les formes flexives, aprox. Si ja no hi eren totes, potser som no pas davant d'un cas d'envelliment de la norma sinó d'un cas en el qual la norma originària no era prou necessària ni justificada. També hem tingut fortuna amb unes quantes parelles de fet en l'ús actual de la llengua: cós, jóc, cóp, cóm, pórca, ròssa, sègle, que han passat a millor vida. En aquests casos que el desús cau sobre el diacriticat, tot això que ens estalviem. En els topònims de Cóll i Lés no teníem ja la majúscula del topònim com a signe diferencial? Els empadronats allà que hi diguin la seua.

Altres contradiccions: algú de sa juí pot justificar diacriticar un sol sòl quan en resten cinc més sense marca? Si tenim tres bé accentuats i un no accentuat, més que un avantatge el diacrític ha esdevingut ja una gran murga. Més greu encara: no ens oblidéssim dels derivats, que per marca del seu progenitor, paguen la pena sense motiu, sense haver de concórrer amb ningú: adéu, rodamón... Amb l'agreujant de mostrar irregularitat amb la norma general de l'accentuació: espereu, Ramon... per acabar d'embolicar la troca. En canvi, quina llauna quan el desusat o menys usat és el que no s'accentua! Llavors ens trobem el mot usual per tot arreu, i ens veiem en l'obligació, sota pena d'infracció ortogràfica i examinatòria, d'accentuar-los: sóc, són... tot i que la sintaxi ja ens els aclareix. Molts dels escrivents que no fan bé el diacrític de la parella es-és no tenen per això cap dificultat d'expressió relativa a l'ús d'aquests mots. Ho puc comprovar diàriament en els textos dels meus estudiants. Només tenen una inútil pena de presó ortogràfica.

Si estem d'acord que la llengua és un tot sistemàtic, per què donem marca de diferència a l'accent i no pas a la morfologia o la sintaxi; perquè qui confondrà en una frase els pronoms es, us amb les formes verbals? Ni tampoc ens embarbussarem pas amb l'obertura de les vocals (dona-dóna, ves-vés, venen-vénen, vens-véns), quan n'hi ha tantíssimes altres, la gran majoria, que no porten marca, i és per l'ús que els coneixem. Us remeto, finalment, a la veu (a la lletra) de Mestre Solà, en un dels seus breus, polits i clarividents articles (L'accent diacrític, Lingüística i normativa, Empúries, 1990). Sisplau, deixem-nos ja de romanços, que a les classes de llengua tenim molta altra feina a fer, i la que hauríem d'anar assumint, ja que tota la instrucció i educació en l'ús de les noves tecnologies de la informació i comunicació, des del moment que per si mateixes tenen a veure amb l'ús escrit o oral de la llengua i amb la discriminació i estructuració de la informació, no pot pas deixar-se en mans de tecnòlegs ni matemàtics, que prou feina tenen amb els sistemes i les xarxes físiques informàtiques. Sisplau, que algú engegui una ILP (iniciativa legislativa popular) de signatures per demanar la supressió dels diacrítics. Però com que tinc la certesa que de l'ortografia no se'n mourà ni un pèl almenys en els propers trenta anys (perquè no tenim una nació nacional amb prou eines per tal que es pugui fer), demanem-ne almenys l'optativitat, ni que sigui amb signatures pel facebook!


20091130

[6] Simplifiquem l'ortografia

Em permeto una cita d'autoritat nobèlica: simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica ens simplifiqui a nosaltres. Ho deia Gabriel García-Márquez l'any 1997 en la seva polèmica al·locució al I Congrés Internacional de la Llengua Castellana, Botella al mar para el dios de las palabras. Altres autors i altres llengües s'han fet aquests darrers decennis aquest mateix propòsit, sobretot ortogràfic. El portuguès, que en la seua darrera reforma (gener de 2009 amb període de convivència de formes antigues i noves fins al 2012) busca una major unificació entre els escrivents dels seus territoris (Angola, Brasil, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic, Portugal, Sant Tomé i Príncep, i Timor Est) amb la supressió d'alguns accents i de la dièresi, i de la majoria dels guionets, entre altres. El neerlandès, amb la reforma del Quadern Verd del 2005, acceptada a Flandes, però contestada en certs sectors mediàtics holandesos amb el Quadern Blanc amb la intenció de no adoptar les noves normes, de manera que coexisteixen avui aquests dos usos ortogràfics: el dels verds per a l'administració i l'escola, i el dels blancs, per a certs mitjans de comunicació. Els canvis ortogràfics del francès, adoptats l'any 1990, han tingut llargs processos d'adaptació, per resistència. Fins aquest mateix començament de 2009, l'ortografia de milers de mots reformats no ha començat a fer-se anar en certes publicacions dels diaris belgues. La reforma alemanya del 1996, que havia d'adoptar-se gradualment a partir del 98 i fins al 2005, va ésser contestada per alguns grups de comunicació escrita després d'una àmplia marea social, els quals l'estiu del 2004 van retornar a la vella normativa. La polèmica ortogràfica és cosubstancial i recurrent a Noruega, on la batalla entre tradicionalistes i reformadors és indissociable de la la ideologia, del territori dialectal, del grau de formació cultural. La reforma del grec clàssic, votada parlamentàriament al 1976, després de la caiguda de la monarquia dictatorial, n'ha estat segurament un dels encerts més reeixits, no exempt de nostàlgics. La modernització de l'àrab clàssic per a la superació de la diglòssia mil·lenària és encara un tema tabú. Concloent: la gran majoria de les reformes ortogràfiques, o potser totes (també la nostra de fa cent i pocs anys), són altament controvertides, socialment inflamables, fins en el cas de tindre i tot l'absolut suport de la poderosa maquinària de l'Estat.

La possibilitat, doncs, d'un procés de simplificació ortogràfica de la llengua catalana, vistes les repercussions –i vist el migrat grau de "maquinària poderosa d'Estat" que a hores d'ara hem assolit, amb permís, o no, del Tribunal-, és una quimera. Però això no ens ha de distraure del fet que la societat de la comunicació del segle XXI, exigeix des de ja mateix una ortografia més racional, senzilla i pràctica, que permeti un ràpid accés a l'alfabetització sense que calgui esdevenir, com ara fa tan sols trenta anys, una persona de cultura, un prohom de les lletres. Que ens permeti la inclusió dels nouvinguts en l'ús de la llengua pròpia del país, que permeti que la llengua catalana sigui la llengua central a la nostra societat multilingüe als territoris on és pròpia, sense entrebancar-nos en clàssiques receptes, de les quals en sóc per vocació i professió un fervent coneixedor i divulgador, però ni esclau ni conservacionista. Perquè hi ha motius poderosos que ens conviden al canvi: sovint em repeteixo, benvolguts lectors, que el temps perdut a les escoles amb l'ortografia, la vella ortografia, aplicat a la redacció i l'expressió, escrites i orals, ens donarien uns més òptims resultats d'habilitats lingüístiques i comunicatives. Que els nous mitjans de socialització comunicativa escrita mòbil i on-line ens ho demanen a crits. I a la fi, em costa de creure que hi siguem tan reticents, a la modernització ortogràfica, mentre vivim enmig d'una societat que accepta –sovint sense ni moure-hi ni un dit- l'incompliment flagrant de lleis lingüístiques, la destrucció no tan sols de l'ortografia sinó de la llengua tota en els mitjans de comunicació, en les reunions de veïns, en els bufets professionals i de l'administració, la diglòssia permanent, o la prompta i lleugera renúncia a la llengua pròpia en les converses amb nou- i vellvinguts, alguns dels quals han regraciat el país nostre d'acollida amb la voluntat ferma de no apendre'n ni un borrall, fet sancionat a més per les lleis vigents, les quals només hi obliguen en el cas de la lengua común (i tot això sigui escrit sempre salvant les excepcions que calgui, que sé que hi són). La reforma ortogràfica pot ser una bona manera, una eina útil de suport a l'alfabetització i a la normalització. Però per tal de dur-se a terme, primer em temo que caldrà normalitzar nacionalment, o simplement nacionalitzar, aquest nostre país de les mitges tintes polítiques, dels guirigalls identitaris i dels focs d'encenalls patriòtics... Per actuar sobre l'estat de l'ortografia, exigim també el dret a decidir l'Estat de la llengua.


[7] Prou diacrítics, ara! 

[96] Retallem els accents

 

20090930

[2] Sota el signe de Gèminis

Mon horòscop em fa rumiar sobre un signe lingüístic, de preciós nom, l'aportació catalana per excel·lència a la simbologia de l'ortografia universal: la l geminada (dita ele, amb forta e tancada final en lleidatà popular). Una grafia doblada que no pot figurar en la llista dels dígrafs, ja que se li atorga ortoèpicament o ortològica (ço és, de la branca de la gramàtica normativa que estableix la forma correcta d'expressió, especialment en la llengua parlada), un valor fonètic també doblat. No es tracta només pròpiament d'un signe gràfic de valor prolongat. A la pràctica, configura una mena de trígraf amb tres polsacions: dos [sic] lletres separades per un tercer signe intermedi, tècnicament punt alçat, que reprodueixen (teòricament) dos sons successius i idèntics.

Aquesta tan nostrada grafia, que dirien els Millet i companyia, aquesta tríada de signes que els escrivans i teclejants de la llengua catalana fem servir en exclusivitat entre totes les altres llengües del món que es dibuixen amb l'alfabet llatí, n'és sens dubte el més complex en l'aspecte tipogràfic: «La ela doble o geminada minúscula s'ha d'escriure mitjançant dues eles seguides (si és possible, a la distància de dues eles acoblades) amb un punt volat al mig. Aquest punt ha d'estar situat enmig de les eles i entre la línia mitjana i la línia superior de la caixa de les minúscules, i és recomanable que sigui una mica més petit que la mida del punt que correspondria pel cos en què escrivim (d'un 20% de reducció com a màxim, segons la família i el tipus de la lletra)» (Josep M. Mestres, 1990: «A l'entorn de la ela geminada», I i II, núms. 266 i 270, Escola Catalana, Òmnium Cultural).

Aquesta peculiar composició ha generat una autèntica anarquia tipogràfica que ha perdurat durant aquests gairebé primers cent anys normatius de la nostra geminada, i que a mestre Fabra mateix ja el treia de polleguera en aquells orígens legisladors: «Les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll. Hem notat que molts, en escriure un mot amb l doble, acostumen a deixar entre les dues l un espai capaç almenys de contenir una m. Intercalar un llarg guió entre les dues l sembla haver-se erigit avui en regla cal·ligràfica, quan tanmateix el mot seccionat així és d'un efecte deplorable» (Pompeu Fabra, 1923: Converses filològiques II, El Punt/Edhasa, BCN, reed. 1984).

No només per l'espai exagerat o per l'ús substitutiu d'un simple guionet; també pel del punt a peu de línia, com de fet ha estat l'únic recurs d'escriptura mecànica a l'abast durant dècades d'olivettis i companyia al llarg del segle vintè: intel-ligència, intel.ligència, col-legi, col.legi. I encara sort de l'estandardització dels teclats (Reial Decret 2707/1985, del ministre Majó, crec), que ens l'incorporaren en la posició del tres del numèric superior i que ara ens permet d'escriure col·legi, intel·ligentment, després de pitjar majúscula i tres alhora amb una habilitat i celeritat increïbles. I si diem veritat, cal reconèixer que l'espai que hi queda en la majoria dels tipus encara continua essent prou gran i d'un efecte sovint encara prou deplorable.


Amb l'entrada al món informàtic, aquest desgavell encara s'ha pronunciat, i la restitució de la nostrada geminada a la condició de dígraf, i no pas de trígraf, és encara problemàtica. Alguns apunts trobats a la xarxa: des d'un grup de discussió del Facebook a una
Lletra de convit per la Ela Geminada. Proposta per a la normalització definitiva del nostre dígraf més genuí: «La Ela Geminada es compon malament en més d'un 90% de les publicacions, en suport paper i electrònic... », i a un web per a la Restitució tipogràfica de la ela geminada, (http://www.l·l.cat/projecte.htm) per fer front tant a la dificultat o impossibilitat de teclejar-la amb tan sols dos polsacions (la primera L incorporant ja el punt volat), com al fet que la indexació en diccionaris i búsquedes resta deteriorada per la varietat de formes gràfiques [Gabriel Massip]: «Són diverses les fonts de Windows Vista que ja incorporen la lligadura ela-punt volat com a caràcter U+013F (majúscula) i U+0140 (minúscula). Com a mínim ho he trobat a la Verdana, Comic Sans, Trebuchet MS, Calibri (no he fet una exploració exhaustiva). I veig que aquesta entrada també es llegeix bé amb altres sistemes operatius (OpenSuse 11.1, +KDE 4.1.3, Windows XP). I això porta diversos problemes:

Com es tecleja? Amb aplicacions Microsoft es pot escriure el codi hexadecimal i clicar Alt+x just a continuació. Per exemple, amb wordpad, escric 013f i Alt+x i apareix Ŀ.
Altres programes no permeten aquest mètode (força incòmode, tot sigui dit). Per a l'openoffice.org de casa m'he fet una macro Ctrl+l que he associat a ŀ, i també una Ctrl+L. Atenció, perquè el writer reserva Ctrl+l a l'alineació a l'esquerra (no faig servir mai aquesta drecera de teclat). 

Els diccionaris ortogràfics (si més no el d'openoffice.org) no estan preparats per fer servir aquesta lligadura. És a dir, no troba coŀlegi (però sí col.legi).
Què passa amb els cercadors? Restringint la cerca a pàgines en català al google, hi ha: 565.000 entrades amb la paraula novel·la, 53.700 entrades amb la paraula novel.la.»

Les característiques tècniques, vegeu-les a les entrades wikipèdiques de L geminada i punt volat. Tan cofois que van i vénen els nostres hostes amb la ñ per barret, i tants maldecaps d'aquesta pobra, trista, tan dissortada grafia!