Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Organyà. Mostrar tots els missatges

20170111

[1614] «Pronvincia Cataloniae», 1712

1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini,
dins «Chorographia Descriptio Provinciarvm, Et Conventvvm Fratrum Minorvm S. Francisi Capucinorum».
Bonic mapa de Catalunya, amb les principals seus episcopals i ciutats i viles més destacades. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La vall del Segre des de l'aiguabarreig fins al Pirineu. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La Noguera Pallaresa i l'alt Urgell, amb la vileta de Tor una mica despistada. Gerri i Organyà sempre destacades per l'accés que donaven als respectius estrets.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Urgellet i la Cerdanya.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Les comarques ponentines amb Lleida com a centre. S'hi destaca l'Estany d'Ivars enmig la desèrtica plana urgellenca d'aquells temps. L'estratègica Camarasa a l'accés a la Pallaresa, mentre la Ribagoçana i el Cinca, en canvi, hi són poc marcats. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Ebre fins al Delta, sense el gran colze de Flix. A la costa tarragonina, Cambrils, i la ciutat de Tarragona, com a seu episcopal metropolitana, hi apareix amb creu de doble braç, amb el castell de Tamarit a la vora. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El Delta en formació, probablement més configurat que el que el mapa deixa entreveure, elaborat a partir d'algun altre del segle anterior. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El nord de Catalunya fins al Rosselló. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La capital catalana, amb el monestir de sa patrona, Santa Madrona, emplaçat a mig aire de Montjuïc, amb el Llobregat a l'altre costat de muntanya, tot i que el mapa l'identifica com el Cardoner. L'altra patrona moderna, Santa Eulàlia, també té son monestir destacat, als afores del Portal Nou de la ciutat, tot i que l'església de Santa Eulàlia del Camp era a l'altra banda de la ciutat i no allà on s'indica en el mapa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
 El monestir de Montserrat hi és dibuixat amb una ermita sobre una gran muntanya. Alguns topònims apareixen desfigurats, alguns castellanitzats, però en general sembla haver-hi un cert interès per la correcció.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall del Rosseelló i de la Costa Brava empordanesa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall de la Catalunya central fins a la Costa Brava.

20161120

[1570] Sant Andreu dels Tres Ponts


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia d'ésser inundada per les aigües sicorines. 


1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).

El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica del congost dels Tres Ponts. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Situat al «Comitatu Urgellensi, infra congusto qui nominatur Interpontes, in locum qui fatur Sintilias...», amb el nom popular de Tres Ponts «que los naturales dan al sitio donde estuvo esta casa, cuyas ruinas todavía existen y son llamadas 'lo monestir', a distancia de tres leguas de esta ciudad [Organyà], Segre abajo, en el confluente de un arroyo que baja de La Vansa». L'any 839 és documentat i afirma el saberut autor que «no tengo duda en afirmar que este monasterio existía ya en los tiempos de Carlo Magno», i que n'havia vist referència de l'any 785.

«Aquest monestir, conegut inicialment amb el nom de Sant Iscle de Centelles, existia ja el 839 quan el bisbe Sisebut d'Urgell li llegà un llibre. Possiblement l’existència d’aquesta casa seria obra de l’activitat fundadora del bisbe Possedoni (803?-823). A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. Hom coneix el nom de l’abat Trasemon que governava la casa l’any 950. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i va posar el seu germà Digne al cap de la comunitat. D'aleshores en endavant consta sempre com Sant Andreu de Centelles o d'Entreponts; aquest nom d’Entreponts o Tresponts li pervingué perquè hom l'hi atribueix la guarda i manteniment dels ponts del camí ral que es va millorar considerablement a mitjan segle XI i en el que el monestir ocupava un lloc estratègic. L’any 1004 el comte Ermengol I d’Urgell, aconsellat pel papa Silvestre II li va unir el monestir de Sant Climent de Codinet, amb tots els seus béns i possessions» (monestirs.cat).
1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir fou unit al 1078 al de Sant Llorenç de Morunys, a la vall del Lord, per mandat d'Ermengol IV d'Urgell: «no se hizo esto porque nuestro monasterio estuviese entones en gran reputación de observancia, sino porque habiendo venido los dos a gran pobreza, pensó aquel Príncipe unir las rentas de ambos en una para que mejor pudiesen sustentarse los monjes». L'any següent fou unit al Monestir de Ripoll.
1901. El Congost del Forat dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MdC-AFCEC).

L'impressionant congost urgellenc, on el Segre rugia amb feredat en temps d'avingudes.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La vella carretera de la Seu a l'entrada del pas pels Entreponts, poc més avall de la Reula. La imatge és presa de cara al nord. S'hi aprecien els primitius mollons rectangulars de pedra que protegien els carruatges de patinar i caure al Segre quan les pluges deixaven el pas fet un fangar.
1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls del Forat o congost en època estiuenca, amb escasses aigües sicorines.
1910 ca. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els Pontarrons que, segons tradició, el bisbe Ermengol féu construir a l'estret pas del riu per lligar l'Urgellet amb Organyà i que els monjos de Sant Andreu administraven. Aquest proper 2026 en farà mil anys, que aviat estan dits!

El Camí de Sant Ermengol és monument protegit del Patrimoni Arquitectònic Català, al municipi de Fígols i Alinyà, i s'hi pot transitar per una esplèndida i molt recomanable ruta senderista. La imminent expansió del comtat urgellenc cap a terres meridionals i la pressió del peregrins de Sant Jaume en aquell Any Mil degueren empènyer per fer veure la necessitat d'aquesta magnífica obra arquitectònica per a l'època.

20160928

[1528] Lo Pont d'Espia urgellenc

1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). 
L'antic Pont d'Espia a la confluència dels termes d'Oliana, Coll de Nargó i Fígols i Alinyà. Famós en els annals de la història perquè des d'aquest pont tragueren de l'aigua al general absolutista francès Charles d'Espagnac, Comte d'Espanya, al servei del pretendent borbònic (espanyol), assassinat al 1839 pels seus propis escortes carlins mentre el conduïen a Andorra, un cop destituït dels seus càrrecs per sa ineficiència i crueltat amb els subordinats. Sembla que fou estrangulat al Pont del Diable del Congost dels Tres Ponts; seguidament, son cos fou llençat a les aigües del Segre amb un bon roc de contrapès lligat als peus. En fou extret a l'alçada del Pont d'Espia i va ésser enterrat a Coll de Nargó.
1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell).
Detall del perfecte arc pont romànic, un pèl apuntat, que comunicava les dues ribes del Segre, en el camí de l'Urgellet al Pallars. Fou volat durant la Guerra d'Espanya, al 1939, per evitar allò que fou inevitable a la fi: la fúria feixista (espanyola) que assolà el país durant 40 anys, i 40 més de propina de neofranquisme, enquistat en el règim pseudodemocràtic del juancarlismo. El pont fou considerat durant molt temps el lloc d'execució del sanguinari general carlí per la confusió aportada per Madoz en el seu difós Diccionario, en considerar que havia estat el lloc d'execució.
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Al paorós Congost de Tresponts, a tocar del Pont del Diable, conegut per sa doble arcada superposada, els mateixos soldats carlins es despatxaren amb el seu antic cap. 
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Durant les últimes espurnes de la tercera carlinada, recordava aquesta notícia l'aparició del cadàver del Comte d'Espanya, «desnudo, atado de piés y manos y cosido a puñaladas».

Les llegendes lligades als ponts del Diable esbarriats per tota la geografia, i que es remunten als primerencs segles medievals, tenen totes un denominador comú i compartit: davant la necessitat de creuar el riu perquè s'atansava l'hora foscant o perquè queia una gran tronada o etc, el diable s'apareix al viatger, que hi fa tracte a canvi de sa ànima. Acabat el pont, el viatger s'encomana a Nostre Senyor i es disposa a creuar-lo per primera vegada; el dimoniot, enganyat, prova d'enfonsar-lo, però és endebades, ja que l'oració ha fet efecte i el pont ha quedat beneït.
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Una de les primeres fotografies, si no la primera, del famós pont. 
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Detall de l'encaixonament del Segre en les parets del congost entre els termes d'Organyà i Oliana.

S'hi escau de llegir, segons ens recomana l'Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans, un parell de fragments. El primer, d'una novel·leta de Mercè Rodoreda ambientada al Coll de Nargó, Del que hom no pot fugir (Primeres novel·les, 1932-37). 

«La protagonista, mentre contempla l'aigua que travessa el pont, pensa en l'esmentat episodi de la mort del comte»:

M'he mirat a l'aigua en travessar el pont. No m'he vist. L'aigua se m'ha endut el mirar avall, avall, fins al soroll de la resclosa. El mirar s'ha enganxat en el petit saltant fet d'escuma. El pont no té baranes; m'he apartat. M'he agafat al braç d'ell; si queia... L'aigua tan negra deu ésser molt fonda... Després de morta suraria; potser les canyes m'agafarien... Suraria gronxant-me... Carles d'Espanya, diuen que fou llançat pels carlins daltabaix del pont... Era llur capitost, però els traí... Com devia enfonsar-se en l'aigua negra! Potser, abans, el van martiritzar... Qui devia tallar-li el cap quan estava exposat el seu cadàver a l'església? El ventre inflat d'aigua, tot ell inflat de patir...
1916. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

El camí d'Organyà i la Seu continua amunt per la marge dreta, mentre que el pont salva el Segre per comunicar-se amb la Vall de Lord i Coll de Jou.
El segon fragment proposat és extret de l'obra El carrer dels petons, de Marcel Fité, «que recrea la història a partir de records infantils i amb detalls que la tradició oral li va fornir»:

Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...»

L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.

Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.

«No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important»

L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.

Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.

Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.

Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.

Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:

—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!

Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells...

Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada.

(Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans).
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

Una altra presa del pont, una mica aigües amunt des del costat de la carretera a Organyà.
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

S'aprecien bé els bons fonaments laterals del pont, que van que aguantés les avingudes sicorenques durant sis o set segles, que aviat estan dits. A la dreta, el camí ral que pujava cap a Organyà.

El nostre Homenot de les Garrigues, Josep Vallverdú, també se'n va fer ressò, de la història desditxada del general carlí:«La fantasma del Comte d'Espanya, el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys, ronda per aquests volts d'Organyà... Pel camí de baixada, ple de sèquies i ombrívol, mitja hora abans d'Organyà, hom veu una masia amb oratori i un antic molí: és el que en diuen cal Canyelles o cal Caselles i és la casa on el Comte d'Espanya, ja fet presoner, i havent-se-li promès que seria portat a Andorra, estigués tres dies abans d'ésser assassinat. És evident que l'havien enganyat dient-li que l'emmenarien a Andorra per Taús, però el propòsit era de confiar el seu cos al Segre, força abans d'arribar en aquell poble al nord de la serreta de Prada. El Comte d'Espanya havia de morir sobre un pont del Segre, un dels Tres Ponts, una negra nit, a començament de novembre de 1839.

La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu. Sobre si amb una pedra al coll o sense pedra, poca importància té avui ni en tenia aleshores, perquè el cas era que no calia pas dissimular el fet: el comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romanç de l'època, el comte confessa a Catalunya:
«Lo mismo a mi me daba
de Carlos que de Cristina;
lo que yo quería sólo
era lograr tu ruina.»

I els enemics dels carlins anuncien una fi semblant per a Ramon Cabrera:
«Cabrera, si quieres ver
como acaban los malvados,
corre del Segre a los prados,
que ellos te han de responder.»

Altre romanços evoquen un paisatge més d'acord amb l'escenari de la tragèdia;
«En la orilla del Segre frondoso...»

Passat l'aiguabarreig del riu de Perles, hi ha una arenys, on fou trobat el cadàver, prop del Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista (Vallverdú/Sirera, Els rius de Lleida, 1968)».
Anys 1920-30. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: M.Solé, Bossòst.
La bellesa de la simplicitat romànica.
El nostre savi etimòleg Joan Coromines explica que aquest topònim (i altres com espioca) remeten a «antigues torres o forts vigilants». Per tant, no és gens desencertat de pensar que antigament hi hagués un punt de vigilància en una zona tan sensible de pas i de comunicació terrestre cap als Tres Ponts i el Pirineu.
1932. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 

Segons el peu de foto, el punt de mira és davant del pont.
Anys 1940-1950. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Una palanca substituí el vell i tristament famós Pont d'Espia durant la primera postguerra, fins a la construcció del nou pont, també d'un sol arc però molt més gran que el romànic, i amb un característic reixat de pilans de formigó.

20160817

[1498] Organyà 60, més

Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
La carretera de la Seu d'Urgell, amb el campanar d'Organyà presidint la vila i Santa Fe al darrere. Un operari o potser l'agutzil, fent equilibris dalt de la campana. Postal molt acolorida, potser fins i tot dels anys 50s.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls de la plaça de les Homilies, dedicada a un generalot espanyol durant la dictadura. Probablement allà on antigament hi hagué el claustre de l'antiga Col·legiata. Esplèndid detall del 2CV i del camionet d'època. A la dreta de la foto inferior, la carretera de la Seu, que encara passa pel mateix lloc, tot canviat és clar. Foto: Janot.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
Detall de la carretera a l'entrada de la vila, tota plena de 600 i 1500, els dos SEATs més populars dels començaments de la dècada, que feien parada i fonda a la vila camí del Pirineu i d'Andorra.
1964. Organyà (l'Alt Urgell).
Edifici de l'Hostal la Cabana per l'un costat i per l'altre.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
El bar restaurant cantoner dels Tres Ponts. Foto: Janot.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
El càmping i snack-bar restaurant La Quera. Foto: Janot.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
El campanar i Santa Fe sempre presents en l'estampa de la vila. Al carrer, els 4L i les DKWs aparcades, mentre la padrina escombra el davant de casa. Una altra tasca tradicional que ha passat a millor vida, millor dit que ha passat a mans de la brigada municipal.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
La Font Bordonera, on s'hi solia fer l'aplec de Pasqua Florida. 
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
El campanar des de la plaça, amb l'antiga taverna, ja modernitzada i convertida en bar, amb taules i para-sols a la vorera. Foto: Raymond.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
La carretera de la Seu, amb un número de l'antiga Guàrdia Civil (espanyola) en acte de presència; a l'altra banda del carrer, les bombones de butà que s'hi deixaven perquè el repartidor les canviés. S'hi observen també les tribunes de les cases que es van posar de moda als pobles en aquells anys.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
La carretera al seu pas per la vila, amb el típic parc mòbil d'aquells anys. Foto: Raymond.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
Una postal multivistes, amb una vista de nit i tot, amb el campanar il·luminat. Foto: Raymond.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
La carretera al costat de la plaça de les Homilies. Foto: Raymond.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
Vistes de la vila des de l'altra banda del Segre, amb el pont de Fígols refet durant la postguerra. Foto: Raymond.
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
El Segre al pas pel congost de Tres Ponts, a les penyes de l'antic monestir de Sant Andreu. 
Anys 1960. Organyà (l'Alt Urgell).
Talla policromada del Sant Crist romànic de l'església parroquial, al peus del qual degué pregar i predicar les famoses Homilies l'anònim mossèn que ens les escrigué. 
1989. Organyà (l'Alt Urgell).
Mata-segell amb l'escut quadribarrat. Actualment, l'escut de la vila incorpora un orgue d'or, un típic blasó parlant, és a dir, fruit d'una etimologia popular sobre el topònim.