Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguerola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguerola. Mostrar tots els missatges

20160504

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

Plànol de la capital lleidatana sota el regnat del segon Borbó espanyol, Carles III (1759-1788). L'època del despotisme il·lustrat començava a arribar de ple a la ciutat. Francesc Llobet (1705-1785) era fill d'una família originària de Perpinyà. L'exili d'una certa classe dirigent rossellonesa després que el nord del país passés a mans dels Borbons francesos arran del Tractat dels Pirineus és un tema encara poc treballat. Estigué lligat sempre a la vida militar com a enginyer al servei dels Borbons espanyols. Al 1774 fou nomenat director d'enginyers del Principal, on romangué fins a la seua jubilació deu anys després.

En aquells temps, s'intentava ordenar el creixement urbanístic a les ciutats, construir en els espais lliures que hi quedaven, reordenar la ciutat vella, les muralles... Un dels primers que impulsà aquesta transformació urbana de la ciutat de Lleida fou Francesc Llobet, tasca continuada pel Marquès Lluís de Blondel, arribat a Lleida al 1786 com a corregidor. 

La pax borbònica, feta de persecució i anorreament, havia impulsat durant tot el segle XVIII la recuperació econòmica de Catalunya, que tornarà a veure's frenada per la Guerra del Francès. Aquesta represa social innegable anava acompanyada de la negació de la personalitat i l'autogovern seculars de la nació catalana. 


1985. La persecució política de la llengua catalana,
Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62.

No s'ha de confondre un període determinant de la història econòmica amb cap període de plenitud nacional, com fan alguns destacats (i premiats a Espanya) autors locals; de la mateixa manera que ningú gosa tampoc considerar els anys de pax franquista i de desarrollismo, de gran impacte en el desenvolupament socioeconòmic del país, com a etapa ni esplendorosa ni resplendent ni enyorada, ans tot al contrari. Qui ho fa, subtilment o no tant (cfr. Cataluña y el absolutismo borbónico, Roberto Fernández, 2014), sota preteses consideracions de neutralitat i puresa científicohistòriques, només pretén tapar (en ús legítim de sa llibertat de càtedra) una determinada presa de posició ideològica. Perquè la suposada manca de presa de posició només n'és una altra.

Perquè l'absolutisme borbònic no fou a Catalunya només un període autoritari de l'Àntic Règim com a Castella o Normandia. Igual que a la Catalunya del Nord, sota l'absolutisme borbònic francès, a la Catalunya del Sud, l'absolutisme borbònic fou, a més a més, absolutisme espanyol, és a dir, un període de supressió de les seculars institucions pròpies de govern, i de lingüicidi deliberat, dirigit per ments sàvies i il·lustrades, que sabien en tot moment ço que feien i els resultats que perseguien. Des del 13 de juny del 1715, quan el Consejo de Castilla establí:
 “Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales ; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado”

fins a la fi del segle XVIII, se succeïren almenys una dotzena de lleis i decrets contraris a l'ús de la llengua pròpia i mil·lenària de la terra. A Catalunya, doncs, l'absolutisme borbònic espanyol no es resumeix amb aquella cèlebre màxima de «todo para el pueblo, pero sin el pueblo», sinó que fou sobretot «contra el pueblo».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

El coneixement del territori i la geografia esdevé determinant en aquest afany transformador del despotisme il·lustrat. En aquest plànol s'hi donen les explicacions del «proyecto para introducir las aguas de la Acequia Mayor» a la ciutat. La sèquia no queda dibuixada perquè «cae fuera del plano y dista del punto... 600 varas».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Explicació dels punts per on passa el conducte «para fluir las aguas a las fuentes proyectadas», que són al carrer (plaça) de la Palma (col·locada al 1828 a la façana del convent de la Companyia de Maria i Ensenyança, a l'actual plaça de Sant Antoni Maria Claret), una altra als voltants de la Catedral Nova, a la plaça de Sant Francesc (traslladada al 1884 a la Costa del Jan i actualment base de la que hi ha a Ramon Berenguer IV) i a la de Sant Joan, que aleshores encara no era al mig de la plaça. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La fortificació de Gardeny, on hi havia la «Iglesia que sirve de quartel» (H) i el magatzem de pólvora (I). S'hi senyala l'entrada principal al recinte (J) i el reducte occidental (K). Les estretes feixes del turó indiquen la prominència de l'esbalç.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La partida de la Mariola, amb el camí que pujava cap a Gardeny. Just als peus del turó, baixava el rierol, que allà era regulat a l'anomenada pala dels Templers. Entre el turó i la ciutat, el molí que hi hagué fins a començament del segle, aprox allà on s'aixecà l'edifici modernista de l'Escorxador cap a l'any 1912. Degué començar com a molí fariner, però també funcionà com a molí d'oli, potser des d'aquests decennis del segle XVIII amb l'arribada de l'arbequina, tal com l'alta fumera que tenia el conjunt al tombant del segle XIX al XX testimoniava.

Una mica més avall un gran hort tancat probablement del bisbat, potser en la gran parcel·la on en el futur s'aixecarà l'Acadèmia Mariana. Un altre hort, ben regat i amb un petit molí, s'aprecia també cap al camí de Vallcalent.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La muralla que pujava fins a la porta de Boters (14) i la gran esplanada que hi havia al darrere Una mica més amunt del Baluard de la Concepció (a), entraria el conducte d'aigües de Pinyana fins al Dipòsit (32), òbviament per mitjà d'un pou o mina (d). El Dipòsit d'Aigües és la magna construcció soterrada de mides imponents en el seu bosc d'arcs i 25 grans columnes clàssiques, que esdevindrà el primer dipòsit d'aigua potable de la ciutat. Sortosament, encara avui conservada i que forma part del Museu de l'Aigua.

A la dreta, el quarter militar espanyol de Sant Martí (T), el magatzem del Capítol catedralici (R) i l'antiga església de Sant Martí (T), a tocar tocar de la muralla, «que sirve de almacén para utensilios».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La conducció d'aigües surt de la muralla pel baluard de la Concepció, cap al nord. Després d'uns trams trencats, enfila de dret cap a la sèquia major de Pinyana. A la dreta, al trencant del camí de Montsó, aprox. a l'actual Hospital de Santa Maria, hi havia les runes de l'antic Convent de Sant Hilari, potser juntament amb algun gran mas o molí. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
El plànol de la ciutat antiga, allargassa al llarg del Segre al peu del turó de la Seu Vella, llavors portada a la profanació i ús com a quarter militar pels Borbons. De Sant Antoni, a l'oest, fins a l'altre extrem de la ciutat, al barri de la Magdalena i el baluard del Carme, la ciutat s'arraulia i arremolinava als peus del quarter, que feia les funcions de ciutadella per al control dels lleidatans per part dels ocupants. 

A la part de Boters era on la ciutat respirava de l'atapeïment constructiu medieval. Allà s'hi instal·là el Bisbe quan fou foragitat pel primer rei espanyol a Catalunya del Palau Episcopal a tocar de la Seu Vella al 1707.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
S'observa en el plànol com la conducció d'aigua desvia des de més amunt del Convent dels Dominics (Roser) cap al darrere del carrer Cavallers, on baixa per la Cuirassa fins a la font de la Plaça Sant Francesc, amb una desviació cap a la de Sant Joan damunt del carrer Major. En canvi, no sembla pas que la conducció primera arribés a la font del Roser.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Només un únic pont travessava el Segre, i així serà durant molt de temps més, fins als anys 1970, que es construí el pont dels instituts. D'aleshores ençà, un no parar de ponts i passarel·les han canviat el sentit i percepció de la mobilitat dels lleidatans, durant segles forçada a creuar només pel Pont Vell. El pont medieval de pedra tingué sis pilans i set arcades, i donava de dret a l'Arc del Pont o porta principal d'entrada a la ciutat, reformat en estil neoclàssic aquell segle XVIII. El Cappont no existia com a barri des del segle XVI, era només un gran baluard defensiu. El camí d'Albatàrrec marxava avall sense cap edifici encara, que començaran a reaparèixer cap a la primera meitat del segle XIX. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»
Francesc Llobet (Europeana).
La punxa del baluard del Carme, ocupada d'horts, amb la porta (16) de sortida de la ciutat. El Noguerola baixava per aquesta banda est de la muralla i la revoltava i seguia paral·lel a les adoberies gairebé fins al Pont Vell. Altres ramals es distribueixen pels horts de la zona, i fins i tot hi hagué una bassa. Algun dels ramals del Noguerola entrava dins la ciutat per dalt, per la banda de la muralla de l'actual carrer Salmeron. 

20160212

[1314] L'artilleria francoespanyola contra Lleida, 1707

1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.
 (BDH).
El plànol de la ciutat fins a Gardeny amb l'emplaçament de les bateries d'artilleria que castigaren la ciutat l'estiu i tardor d'aquell nefand any. Diu la llegenda, que el mapa fou fet pel Duc d'Orléans, Felip, que poc després de finida la guerra fou regent del nostre regne veí del nord durant la minoria d'edat de Lluís XV.

Els plànols i mapes de Nicolas de Fer (1646-1720), cartògraf molt prolífic i de gran influència a la cort francesa en aquell tombant de segle, tenien un estil molt propi, que encara avui exerceix forta fascinació per la simplicitat del traç, per la forta coloració, per l'elegància del resultat. Des del 1690, rebé el suport del Delfí de la corona francesa, i amb l'arribada per via militar dels Borbons al tron del nostre regne veí de l'oest, esdevingué també geògraf oficial de Felip V. D'aquesta manera, els mapes que edità es convertiren en una mena de 'mapes oficials' de les dos corts borbòniques europees del moment.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709
(BDH).El volum recollit per Nicolas de Fer, «géographe de sa Majesté Catholique et de Monseigneur le Dauphin» sobre Les noves observacions dels membres de l'Académie Royale des Sciences francesa.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La ciutat emmurallada, a la marge dreta del Segre, al peu de la Seu Vella, i amb la fortificació de Gardeny riu avall, a l'altre costat de la riera de la Mariola, que desguassava al riu. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La riera de la Femosa desguassant al Segre per la marge esquerra, amb els camins que partien des dels convents dels Agustins i dels Trinitaris als afores del cappont. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El setge de la ciutat s'efectuà per la nord-est, lluny de l'abast defensiu de Gardeny. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La catedral vella i el castell de la Suda foren sotmesos a un fort bombardeig des de diversos angles i punts d'artilleria, protegits per les trinxeres d'atac excavades pels assetjants des de l'altra banda del Noguerola i de la muralla nord, que anava de Sant Martí a Sant Andreu, en l'actual Camp de Mart, llavors despoblat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del fort de Gardeny, sense cap feina ni paper en el setge artiller. S'aprecia com entre els dos turons principals de la ciutat, la petita vall de la riera de la Mariola baixava dreta cap al Segre, davant per davant de la muralla de Sant Antoni. D'aquest portal sortia el camí de Fraga que travessava aquesta riera per un pontet i continuava cap al camí de Butsènit.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Més enllà del baluard de Cappont, hi havia el convent dels Agustins i el dels Trinitaris. Probablement també alguna posada per als viatgers que, arribats tard o de nit a la ciutat, se'n trobaven les portes tancades. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El secular perfil emmurallat de la capital lleidatana des de l'Edat Mitjana: la muralla del riu, en bona part formada per les mateixes cases del carrer Major, la de Sant Antoni, la que pujava per Boters, amb el camí de Montsó, i la que partia la ciutat del burg de la Magadalena, desenvolupat ja durant la baixa Edat Mitjana, amb la primitiva porta ferrissa de la ciutat a l'actual plaça de la Sal.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El creixement i afermament del barri de la Magdalena obligà a la construcció d'una segona muralla que tancava fins al turó de la Seu, i una tercera que revoltava el turó fins al Camp de Mart per tancar amb la que arribava de Sant Martí. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El riu Noguerola féu les funcions de fossat i s'observa com fou derivat en dos per cobrir el baluard del Carme, que tancava la ciutat a tocar del Segre. A la dreta, l'antic convent del Carme extramurs. Més amunt, l'antiga església de Sant Ruf, enrunada des dels anteriors setges de la Guerra dels Segadors. L'emplaçament de les trinxeres en ziga-zaga és prou evident. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del turó de la Seu amb totes les línies de tir dels canons francesos que hi queien.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La fortalesa de la Suda i la catedral, amb el claustre ben visible. A la dreta, l'església de Sant Andreu, «laquelle on a fait sauter». Ara bé, l'església de Sant Andreu era a l'altra banda de la Seu, just a la fi del burg universitari a la frontera amb el call jueu de la Cuirassa. Potser més aviat es tracta de la de Sant Martí, que feia funcions de caserna militar des de la Guerra dels Segadors, però que tampoc no era ben bé emplaçada en aquests rodals, sinó a la part oposada. De fet, aquesta part de la muralla passava molt més propera al turó i no era tan ampla com en el mapa és mostrada. Els errors de transcripció entre els apunts presos del natural pels enginyers militars i el treball final fet al taller de l'impressor eren normals i fins i tot freqüents en la cartografia del moment.

Al fals fossat de la falda nord del turó, s'aprecia un quadrat que potser representa els pous de gel de la ciutat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Els morters tenien un angle de tir molt més elevat i podien emplaçar-se molt més lluny de la muralla, sense tant perill d'esdevindre blanc de l'artilleria defensiva.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall de les trinxeres a la banda nord de la muralla, a l'actual zona alta de la ciutat.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El planisferi mundial a la portada de l'edició, amb el continent americà encara poc afinat (p.ex. amb Califòrnia representada com una illa) i sense l'Antàrtida.

20151211

[1244] La Lleida assetjada de 1644

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674), (BDH).

Lleida emmurallada i als peus de la Seu Vella, defensada per les tropes franceses, aliades dels catalans, contra el setge espanyol de la ciutat.

Els Braços Generals, presidits per Pau Claris, proclamaren la República Catalana el 17 de gener de 1641 sota la protecció de França. Una setmana més tard, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, els Braços Generals, presidits per Pau Claris (que moriria al cap d'un mes), proclamaven Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins al 1652. Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip III signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és dividida en cedir Felip III a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

Mentre els atacants escaramussegen al voltant del Pont Vell, els ocupants disparen l'artilleria des de dalt del campanar de la Seu Vella i des de dalt del terrat del Castell de la Suda, per guanyar alçada en la paràbola de tir i poder arribar més lluny.

Davant la Seu Vella, les edificacions episcopals tapaven la vista de la Porta dels Infants i de les Núvies. Del Canyeret ascendia un caminet fins al peu del campanar i l'esplanada de davant del claustre.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

L'atac tingué lloc per llevant, que serà el flanc dèbil en tots els setges de la ciutat fins a la Guerra del Francès al segle XIX. La muralla baixava de la Suda fins al barri de la Magdalena i del Carme, per on el Noguerola passava a tocar de la muralla i hi feia la funció de fossat. A mig aire del turó, el pou de gel (la glacière), als afores els convents arruïnats pels bombardejos (Sant Ruf i del Carme), i en el raval de la Magdalena la imponent església gòtica amb el preciós campanar agullat que tenia.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

Detalls de les runes de Sant Ruf i del convent del Carme extramurs.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

El campament dels assetjants espanyols era emplaçat en els altiplans de l'altre costat del riu Segre prop del meu poble, d'Alcoletge (camp du Colege).
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

La cavalleria assetjant, comanda per Felip de Silva, intenta acostar-se al Pont Vell, i cavalca per l'horta de Granyena, just a tocar del Molí de Cervià.

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
La cavalleria de Sauffay defensa el pont, i els dos exèrcits es troben enmig d'una gran polsegurea, fumerada d'arcabussos i homes i bèsties abatuts a terra.
La data de publicació del gravat és del 1647, però remet al setge de 1644, on els espanyols eren els assetjants i van aconseguir de rendir la ciutat i la fortalesa. Al 1647, seran els francesos els qui voldran recuperar la ciutat ocupada pels castellans del general Brito, però no ho aconseguiran. 

Beaulieu era enginyer militar, encarregat dels serveis de cartografia, unitat que els exèrcits francesos incorporaven des del segle XVI per tal de donar la màxima informació veraç als seus generals.

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El Pont Vell acabava a la porta d'entrada, que encara no tenia la forma que se li donarà al segle XVIII, cada cop amb el riu més allunyat de la línia de les cases. Llavors, però, el Segre hi passava ben arran, i el pont medieval (de set ulls o arcs, i no pas tants com en el gravat) salvava un ample riu i acabava amb un baluard amb fossat.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
Detall del Segre ran de la muralla que formaven cases i palaus, com el de la Paeria, tot i que en el gravat s'hi dibuixen els edificis tots similars, sense diferenciar-se. Des de l'Hospital de Santa Maria s'allargava una muralla fins a la cantonada, que després pujava cap a Sant Antoni.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El Cappont ja no era habitat i només hi quedaven les restes del convents.