Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges

20160820

[1501] La Ribagorça (empantanegada) del segle XX

1964. El pantà d'Escales, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Una bella imatge del salt de la presa d'Escales, de 125 m. d'alçada.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa es reflecteix a l'aigua, mentre que l'home fa de mesura de les dimensions de l'obra. A la vora, s'hi observen les 'escales' que s'hi construïren per donar pas a la marge esquerre del pantà, fins al poble de Casterner de les Olles, poc després abandonat: les terres de la vall havien estat inundades i això va acabar amb el mitjà de via agrícola tradicional de la gent. Encara avui no ha estat prou reconegut el sacrifici dels habitants del Pirineu ribagorçà i pallarès durant l'espoli hidroelèctric a què fou sotmès el territori.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El nucli antic a tocar del riu, mentre que la població creixia a base de blocs de pisos per als treballadors de l'empresa hidroelèctrica, vinguts del sud peninsular majorment. Encara no hi havia la moderna i psicodèlica edificació de la nova església, de l'any 1955, cosa que indica que l'edició de l'obra fou lenta i laboriosa.  
1964. La presa de Cavallers, Caldes de Boí, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa, de 70 m. d'altura, fou feta aprofitant el gran estany glacial que ja hi existia a la capçalera de la Noguera de Tor, als peus del massís granític del Comaloforno i dels Besiberris al darrere. 
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La transformació del paisatge i de la societat pirinenques a causa de la construcció de les centrals fou brutal i inhumà. Sota el franquisme (espanyol), restà amagada per la premsa, i el NO-DO de l'època només en cantava les meravelles i difonia les sortides ribagorçanes del dictador (espanyol) a pescar. Diuen les males llengües que li posaven els peixos a l'ham.
Anys 1960. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça (enciclopèdia.cat).
El pantà d'Escales s'ubica al Pas d'Escales o de Sopeira, al «congost que forma, a la Ribagorça, la Noguera Ribagorçana en travessar la serra de Sant Gervàs, aigua avall del Pont de Suert, fins a Sopeira (és anomenat també congost de Sopeira ), on hi ha el monestir d’Alaó. Forma el límit entre les valls altes del riu i la Terreta, i fins a la construcció de la pista d’Escales hom guanyava aquest pas pel coll de Llastarri (1 300 m alt.) a l’est, i pel de l’Espina (1 110 m) a l’oest. El congost, un dels més importants del Pirineu català, ha estat modernament (1955) aprofitat en la seva major part per a la construcció del pantà d’Escales , de l’ENHER, d’uns 10 km de llargada; la resclosa té 125 m d’alçada, la seva capacitat és de 152 milions de m 3 i la potència instal·lada és de 45 000 kW.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Les grans instal·lacions de la Baixa Ribagorça comencen immediatament al sud del Pont de Suert amb l'embassament d'Escales, d'uns 10 km. de longitud, i acaben amb el de Santa Anna, a la sortida de la depressió central, de manera que tota la vall queda successivament negada, llevat de la rodalia d'Areny». L'ideòleg de l'empresa constructora, l'ENHER, sota els auspicis del govern espanyol, fou el lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), fill del pioner de la fotografia i de l'automòbil a Lleida, Victorià Muñoz.

La seua tasca fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi al 1981 i amb una avinguda de nova construcció al Cappont de la ciutat de Lleida. Però no acabo de veure clar, sigui dit amb tots els respectes, que s'homenatgi l'autor una obra faraònica i desmesurada, com la regulació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana, mentre encara el territori i la gent (la del país i la que hi arribà emigrada) que en patiren les conseqüències en la pròpia pell resten oblidats, i mentre encara els beneficis d'aquest pla van a parar a les butxaques de la casta dirigent (espanyola) neofranquista. Crec que ens ho hauríem de fer mirar.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Des de la capçalera fins arran de l'aiguabarreig amb el Segre hi ha tretze centrals».
1964. La Pobla de Roda, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El petit poble de la Pobla de Roda, aigües amunt de Roda d'Isàvena, la co-seu episcopal del Bisbat de Lleida-Roda durant gairebé mil anys. La carretera hi arribà el 1931 i vivia de la terra i de la ramaderia encara ben passada la meitat del segle XX. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La xarxa de carreteres ribagorçana a mitjan anys 1960 havia millorat molt en comparació a vint anys abans: tot fou per obra i causa de la construcció hidroelèctrica. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'explotació de la fusta, treta del bosc en cavalleries, i després transportada en camions a les serradores. Els antics rais hagueren de desaparèixer per força. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Mapa de l'Alta Ribagorça, de dels cims dels més alts cims dels Pirineus fins a la Serra de Sant Gervàs.
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El caseriu s'arrauleix damunt d'un petit pujol rocós que destaca enmig de l'àmplia cubeta terminal de la gelera que solcava la Vall de Barravés. Lloc situat prop de la confluència amb els camins que menen a la Vall de Castanesa i a la de Boí, la seva situació explica el paper de vila de mercat i fires de l'Alta Ribagorça. A primer terme, camps de cereals i farratges aprofiten el fons ampli i humit de la vall glacial». 
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El ferreny campanar octogonal de la vila, llavors sense teuladeta superior, presideix la vila i la vall. Els petits pallerets de garbes amuntegats en forma cònica s'anomenaven pessons o peçons, és a dir mugrons, per l'evident similitud. D'ací el mot passà a topònim de cims i estanys. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La vall de Barravés envoltada d'imponents cims per totes bandes. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Vilaller i el Pont de Suert, les principals poblacions que aglutinen l'Alta Ribagorça.

20160819

[1500] La Ribagorça del segle XX

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«La Ribagorça... és una comarca mancada d'unitat. Més que d'una comarca unificada al voltant d'una capital, es tracta d'una agrupació de subcomarques heterogènies, esteses al voltant de la conca de la Noguera Ribagorçana. El riu, tallat per congostos defícilment transitables, no constitueix ni de bon tros un eix longitudinal de comunicació que, com en altres valls pirinenques, formi la columna vertebral on s'articulen les activitats humanes de les valls afluents. Però amb tot, malgrat les dificultats imposades pel relleu, el veïnatge entre les diverses subcomarques que integren la Ribagorça ha creat vincles històrics que li donen un certa personalitat, que la llengua ha contribuït a mantenir i afermar».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'església vella del Pont de Suert, al nucli antic de la vila al costat de la Noguera Ribagorçana. «Aquest nucli, junt amb l'església, havia estat una dependència del monestir de Lavaix».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del riu al Pont de Suert, amb la canalla jugant i les dones rentant-hi la roba.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La façana fluvial de la vila, amb la vella església parroquial fins a la construcció de la nova, l'any 1955. La fotografia, doncs, és bastant anterior a l'edició de l'obra.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Els Encantats i el llac de Sant Maurici, «paisatge alpí de l'alta muntanya divisòra entre la Ribagorça i el Pallars».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Secció geològica de la comarca: «Si bé el retoc glacial no fou massa intens, ha estat suficient per eixampla el fons de les altes valls i crear en els circs de llurs capçaleres una zona lacustre important (estanys de Besiberri, Travessani, Cavallers, etc.). Les geleres descendien per la vall principal fins dos quilòmetres més avall de Vilaller, on es troba ben conservada la morrena terminal».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Allí on existiren geleres important, les cubetes, sobrecavades, han originat bones planes al·luvials -com a Vilaller i Boí-, sovint restes d'antics llac... Altrament, les antigues valls glacials afluents a la principal sovint resten suspeses i tallades per graus de confluència, com a Durro, Taüll, Llauset, donant origen a replans enlairats aprofitats per a prades i pastures. Aquests paisatges de l'Alta Ribagorça... resten barrats al sud per una potent alineació de relleus calcaris formats per les serres del Turbó (2.492 m), Vallabriga (2.012 m), Sis (1.793 m), Aulet (1.486 m) i Sant Gervàs (18.887 m), les quals els rius travessen profundament engorjats: l'Isàvena forma el congost d'Ovarra, la Noguera el d'Escales».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La Terreta, a la Baixa Ribagorça, al voltant del Pont de Montanyana, al costat de la Noguera Ribagorçana: «formes més suaus del relleu, conreus mediterranis: blat, vinya i olivera».
1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall de la Terreta ribagorçana, amb els dos ponts, el vell a dins la població, i el nou, molt llarg, als afores, a la carretera de Tremp abans d'arribar al Pont de Montanyana.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Encara a Benavarri sobresurten en els relleus de 700 a 800 m d'altitud... unes desenes de metres de calcàries exhumades que representen el darrer testimoni del cingle del Montsec. L'absència d'un gran sinclinal, similar al de la Conca de Tremp, fa, doncs, que a la Ribagorça no existeixi una depressió o fondalada semblant.
1964. Congost de Mont-rebei, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El congost del Mont-rebei. La foto correspon al primer caminoi a la roca, el de baix, del 1924, molt abans de la construcció del pantà al 1959. Igual que el nou camí, una trentena de metres més amunt, per salvar la inundació de les aigües quan el pantà és ple del tot, tots dos foren excavats a pic i pala. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'alta Vall de Barravés, a l'Alta Ribagorça. 
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

En el congostos que separaven l'alta i la baixa terra ribagorçana, s'hi establiren els monestirs, que ajudaren a unir els territoris de banda i banda. «Generalment es fixaren al peu dels congostos que tallaven el pas al llarg del riu i on el camins es veien obligats a remuntar el muntanyam de les serres interiors...» Feien la mateixa funció que els hospitals pirinencs, d'ajuda al pelegrí i als marxants de bestiar.
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del Monestir d'Ovarra, «d'ascendència visigòtica, a la dreta de l'Isàvena, al peu del congost del Gavarret».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El Monestir d'Alaó, a la sortida del congost d'Escales, actualment temple parroquial de Sopeira».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detalls de l'esplendorós monestir d'Alaó, abans de la moderna restauració. 
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Claustre romànic de la catedral de Roda, des de l'any 1149, diòcesi agermanada amb la de Lleida, i fins al 1999, per mor del furibund nacionalisme (espanyol) excloent i culturicida.
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall dels arcs romànics de Roda d'Isàvena. 

20160703

[1459] Molières en blanc i negre

1900 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: autor anònim (MDC-AFCEC).

Una ascensió de fa més de cent anys al cim del Molières, encara amb molta neu. 
1900 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: autor anònim (MDC-AFCEC).

Detall de les pales de neu del circ glacial. A la foto, dos grups: els tres excursionistes d'una banda, i els dos pastors que els feies de guia una mica a la vora.  
1905 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Josep M. Armengol i Bas (MDC-AFCEC).

La breu ressenya biogràfica del fotògraf a l'arxiu del CEC no n'explica gaire cosa. Se sap que va formar part dels moviments artístics de la pintura catalana de principis del segle XX, donat que entre els anys 1920-1930 va exposar obres a diverses galeries de Barcelona, com la galeria Adrià, El Siglo, Galeries Laietanes i Syra Galeries d’art. Va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya en dos ocasions, primerament fou admès el 25 d’octubre de 1904 i per segon cop el 31 de gener de 1911. En les dues fitxes d’inscripció va indicar la seva afició per la fotografia.

La imatge mostra els Estanhots de Molières, al naixement de la Noguera Ribagorçana, encara amb restes gelades. Damunt de l'estany inferior s'hi construiria el refugi que actualment hi podem trobar. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Al cim del Mulleres amb el fotògraf Jean Rolland, llapis a la boca, i del capellà Jaume Oliveras i Brossa, el precursor de la marxa no competitiva de muntanya. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges prenent notes i orientant-se dalt del cim.
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Retrat de Jaume Oliveres i Brossa dalt del Molières, amb el barret capellanesc però els mitjons de llana gruixuts. 
1910 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Jean Rolland (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges contemplant el panorama i rebuscant entre mapes. Una bossa de cuiro al coll devia guardar-los de la humitat i la neu. 
1915 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (MDC-AFCEC).

Al fons, els tucs de Molières, imatge presa des del cim de l'Aneto.
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Els alpinistes Giró, Canals, Estasen, i Badia dalt del cim del Molières. 
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Detall dels personatges. L'ascensió és datada del sis d'agost. La fita començava a ser alterosa. Actualment marca l'avantcim, ja que l'Institut Cartogràfic ha col·locat el senyal geodèsic un pèl més enllà. 
1919. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) (MDC-AFCEC).

Detall del gran Estanhot de Molières, a les fonts de la Noguera Ribagorçana.
1920 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MDC-AFCEC).

Una vista des de l'Aneto per avall, amb el Forcanada i el Molières tancant son circ glacial.
1922. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947) (MDC-AFCEC).

La vista inversa: la cresta, gelera i cim de l'Aneto al fons des del Molières.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La pala glacial de Molières, baixant just del coll de Coret. La mateixa ascensió que es fa encara avui, però aleshores sense grampons ni gore-tex, només amb bastó.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

El roquissar dalt del cim del Molières.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

Al cim del Molières, contemplant la llarga vall i l'hortizó de muntanyes.
1927. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

Els personatge de l'expedició, recuperant les forces. Un d'ells, assegut a la gran fita de pedres de l'avantcim. 
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

Al cim nevat del Molières. En primer terme, una aixada de gel, que es feia servir per entallar esgraons a la neu gelada.
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

Ascensió al Molières, amb tota el circ encara ben innivat.
1930 ca. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004) (MDC-AFCEC).

El magne circ glacial tot blanc de neu, amb la silueta del Molières com a guia. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La segona cascada de la Ribagorça, on cal fer una petita grimpada a la marge esquerra per superar el balconet. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La gelera del Molières gairebé fosa, vista des del coll d'Alfred a la cresta. El Còth d'Alfred (2.870 m) és al nord del Cap deth Hòro de Molières.
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).

La gelera de l'Aneto i el Molières a l'esquerra. 
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).
La vall de Molìères, capçalera principal de la Noguera Ribagorça, s'obre a l'hortizaó des del port de Vielha. El Molières apunta a l'esquerra de tot, i el centre és ocupat pel massís maleït.
1933. Molières (era Val d'Aran).
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989) (MDC-AFCEC).
Detall de l'hortizó i del pastor aranès amb son gos. Personatge tradicional ja passat al bagul de la història. De tant en tant, caldria (i només és una opinió i no cap lliçó) que els aranesos en revisessin les moltes imatges d'aquest bagul i les comparessin amb les actuals, perquè qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Ço que és a dir: un país construït sobre el culte al diner del turista capitalista, pot ser pa per avui, però gana per demà. Ja només un decreixement controlat podria revertir la situació (ei, potser l'erro).