Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miniatures medievals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miniatures medievals. Mostrar tots els missatges

20140325

[666] Parlament de Catalunya, segle XV

1495. Constitucions Catalanes.
Detall de l'escut nacional a l'edició d'aquell final del segle XV de les Constitucions Catalanes.
1495. Constitucions Catalanes (incunable ACA inc. 49).
El Parlament de Catalunya, llavors reunit a les Corts de Barcelona de 1283, va promulgar la primera constitució nacional, que tindria successives edicions fins a la darrera, aprovada durant el regnat de Carles III l'Arxiduc l'any 1705. El recull o compilació de les constitucions, juntament amb altres còdexs legals, com p.ex. els Usatges, s'inicià amb Ferran I, després de les Corts de Barcelona de 1413. El seu nét Ferran II en farà un nou recull després de les Corts de Barcelona de 1493, que es divulgarà en aquesta edició de 1495, que incorpora a la portada una magnífica representació bellament acolorida d'aquella sessió.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II el Catòlic assegut al tron entre dos escuts de la Casa Reial catalana i un domàs blau marí brodat amb flors al fons.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de Ferran II de Catalunya i Aragó, anomenat el Catòlic.
1495. Constitucions Catalanes.
Ferran II presidint les Corts catalanes a Barcelona, amb l'espasa a la falda, com a símbol de senyoratge i majestat.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall del rei d'armes o herald reial.
1495. Constitucions Catalanes.
Els diversos braços del Parlament convocats en sessió. L'autor de la miniatura va trobar una manera senzilla però efectiva de superar la perspectiva que no sabia dibuixar. Potser el personatge central sigui el President de la Generalitat, Joan de Peralta.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'aquells parlamentaris catalans del segle XV, amb totes les seues pompes com a ostentació de poder. Potser també a causa del fred del monestir de Santa Anna, prop del Portal de l'Àngel.
1495. Constitucions Catalanes.
Els parlamentaris de l'època asseguts en un autèntic i senzill escó. Tots representats amb dobles i bones capes, no se'n pot distingir la pertinença al braç nobiliari, eclesiàstic o burgès.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall, potser pres del natural, del calcer de ses senyories de l'època per sota de les capes i del banc on eren asseguts.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall de la solució donada per l'autor a la posició frontal: les mans creuades damunt la falda.
1495. Constitucions Catalanes.
Detall d'alguns dels prohoms catalans assistents a aquelles Corts, amb llargs cabells i casquet. Aquestes Corts han passat a la història per la introducció del sistema d'insaculació per a l'elecció dels diputats. En primer lloc, calia que cada braç o estament fes una selecció de noms proposats, que després eren introduïts en un sac i, finalment, extrets a l'atzar els nominats. Amb aquest estratagema, el rei s'assegurava influència directa sobre els noms proposats i, per tant, la seua fidelitat posterior, de manera que coartava el dret constitucional de veto que tenia el Parlament. Era ja, doncs, una avançada de l'absolutisme monàrquic que arribarà a tot Europa, i que deixarà definitivament enrere el primus inter pares medieval.

20110519

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

Gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’una muntura. Es tracta d'una peça decorativa molt llampant en l'heràldica medieval, que ara ens crida l'atenció per la seua bellesa iconogràfica, patriòtica fins i tot, més enllà de la funció protectora original de les pobres bèsties equines a les aspres batalles d'aquelles dates, on solien acabar esbudellades, a diferència de les pel·lis, on sempre cauen i es tornen a aixecar.
Segle XV. Batalla del Puig de Sta. Maria
(Victoria and Albert Museum. Londres). 
Representa la batalla en què el Rei d'Aragó Jaume I (vestit amb la Senyera Reial), conquereix El Puig a las tropes musulmanes amb la intercessió de Sant Jordi (vestit amb la creu que l'identifica), c. 1410-1420. Obra de Marçal de Sas.

Si fem cas a les representacions pervingudes, l'ús de muntures amb gualdrapa es convertí aviat en un element simbòlic de primer ordre, un cop l'heràldica ja s'hagué convertit en l'equipatge titular dels equips de la lliga bèl·lica de l'època. La gualdrapa amb les armes règies no podia faltar en cap pintura, mural, segell, caplletra. La seua presència enaltia la família i reforçava visualment el seu poder.


1433. Alfons IV, Rei d'Aragó. Armorial Eqüestre del Toisó d'Or.

Sens dubte que, amb diferència, la més bella representació heràldica amb gualdrapa, la trobem en la figura del rei d'Aragó a l'Armorial eqüestre del Toisó d'Or, ca 1433-1435 (Bibliothèque nationale de France), que s'ha dit que representa Alfons IV el Magnànim, amb l'inconfusible drac alat a l'elm.

Heus-ne ací encara una altra d'inigualablement preciosa: la de Ramon Berenguer I (Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333) amb la creu de gules sobre camp de plata, fins i tot a la beina de l'espasa, al penó i a la sobrevesta (mànigues). A tot arreu, vaja, a l'elm fins i tot! Queda clara la intenció de l'autor de situar el llinatge comtal sota la protecció del sant militar, i que arribant al segle XIV aquesta advocació era ferma i ja plenament arrelada. Es tracta d'una imatge peculiar, ja que de feia ja prou temps, les imatges comtals sempre es mostraven amb gualdrapes polibarrades.


Segle XIV. Ramon Berenguer I 
(Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333).

Un parell d'exemples moderns de la potència iconogràfica de les gualdrapes, que en aquesta ocasió donen llustre i dignitat a la imatge de Jaume I, el conqueridor:






Que les representacions eqüestres amb gualdrapa apuntalaven la dignitat que se suposava al personatge, ho testimonien els segells comtals, màxim exponent del poder i del compromís, com ara en aquests de provençals de mitjan s.XIII, on s'aprecien clarament les barres(4) a l'escut i a la gualdrapa:

1241. Segell de Roger IV, comte deFoix, on s'aprecien les armes amb un nombre de pals indefinits.

1241. Segell de Ramon Berenguer V, comte de Provença, del casal de Barcelona.
Segle XIII. Pintures murals del castell d'Alcanyís, que representen Jaume I entrant a la conquerida ciutat de València.

1214. Segell de Nunó Sanç I, comte de Rosselló i Cerdanya.
1247. Caplletra del Vidal Mayor, primera recopilació dels Furs d'Aragó en temps de Jaume I d'Aragó feta pel bisbe Vidal Canyelles.
Alfons I, en una acolorida caplletra occitana (sense data).

1186. Segell d'Alfons I.


En canvi,en temps del seu pare, trenta o quaranta anys abans, les gualdrapes apareixen encara despullades d'ornamentació. En una generació la moda de l'heràldica va triomfar, va passar d'incipient a moda total: cap a la segona meitat del s.XII, doncs, i de manera inusitadament ràpida per a l'època, la representació de les armes passa a ser un element indispensable de l'imaginari del poder. El controvertit segell comtal de RB IV ens mostra el cavall nu, mentre que l'escut sembla que mostra una ornamentació de pals verticals. A mi se m'afigura un escut primitiu, per mor de les trinxes de cuiro en forma d'estrella amb una passada inferior, segurament per a reforç i bona subjecció. Per als qui volen veure-ho, aquesta és la primera representació de la Senyera Reial. Per als qui no, els pals no serien més que contraforts, potser metàl·lics, d'un reforçat escut.
1150. Segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona Girona, Osona, Cerdanya, Ribagorça, príncep d'Aragó.

L'ornamentació i acoloriment d'aquests contraforts podria explicar els orígens més primerencs de les armes heràldiques, si més no de les que representen peces o figures geomètiques, tot i que per a d'altres les banderes i penons precedirien els escuts en aquesta tasca distintiva del senyal heràldic. Sempre s'ha dit que nasqué per la necessitat d'un emblema personal privat que els identifiqués al senyor de la host pròpia al camp de batalla, però tampoc no hauríem de descartar un naixement més lligat a la representació iconogràfica del poder per a l'imaginari col·lectiu en la pau de les processons, festejos i signes d'autoritat (com ara segells p.ex.) que a la imperiosa necessitat de trobar el senyor en el fragor esbojarrat, sanguinari i desordenat de la guerra.

[16] Més reials gualdrapes 

[44] Les gualdrapes de Terol