Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mequinensa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mequinensa. Mostrar tots els missatges

20161209

[1590] L'antiga Vilella del Baix Cinca

1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina. 

Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps.

Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida.

El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».


1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Valeri a la partida de Daimús. Escriu Madoz: «Dentro de su circunferencia se encuentra una ermita dedicada a San Valero, situada en la partida llamada Daymus, en cuyo sitio hubo antiguamente un pueblo de este nombre del que se conservan algunos vestigios. Se encuentran también un edificio que contiene una máquina para cortar las aguas de la acequia dividiéndolas para las de este lado y la de la huerta de Fraga, un molino harinero al estreno de una de los dos espresadas acequias y dista 1/2 hora hacia el Oeste una altura llamada los Castellazos [Castellassos], donde igualmente existió un castillo en tiempos muy remotos».
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB:
«Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.).
Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.).
Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua.

Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre.


Hi ha a Velilla Sant Llorenç,
A Fraga, Sant Salvador;
A Aitona, Sant Cayetano,
i a Seròs hi ha l'Àngel gros.

Les mossetes de Velilla
a lo llum diuen 'candil',
a la finestra, 'ventana',
i al julivert, 'perejil'.


La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Un parell de follies fragatines més:

A Samalcoreig comença
la flor de les catalanes,
a la Granja, bocatoves,
i a Torrent, les esmolades.

Les mossetes de Saidí
han pujat al campanar
a menjar lo llantam
i no el poden acabar.


Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva.


Les follies mequinesanes no es queden enrere:

Maria, per bé que et vull,
no et casis a la Ribera,
que sols menjaràs baixoques
i flor de carabassera.


La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»:

A Samalcoreig, ai, ai!,
a Seròs, no tindràs fred!,
a la Granja, ai, ai, la mare!,
i a Mequinensa, no res!


Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa:

A l'horta me n'haig d'anar
a buscar una llauradora:
si m'arriba a dir que no,
l'ofego a la regadora [reg, sèquia].
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades:

«Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu.
Població: 469 h [2006]
Extensió: 17 km2.

«El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit.


«El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga».
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un bocí del Carrer Major.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines.

20161202

[1579] L'Ebre amb ciclomotor, per l'Espinàs

1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Un jove Espinàs (BCN, 1927) explica en aquests textos les vivències d'aquesta experiència única en aquells temps. El viatge fou fet amb un Velosolex, ciclomotor d'origen francès, amb estructura de bici i un petit motor auxiliar, tot baixant al llarg del curs del riu Ebre, des del naixement a Reinosa fins a la desembocadura en el gran delta català. Una errada d'aquelles terribles es colà a l'edició de la revista (en la llengua oficial de l'estat dictatorial de l'època, espanyol per més senyes): ciclomor enlloc de ciclomotor.

L'autor informa els lectors que Mequinensa i Faió pertanyen administrativament a Saragossa, «pero aquí se habla ya catalán. En la división comarcal de Catalunya, es lógico incluir a Mequinensa y Faió en la comarca llamada Ribera d'Ebre...»

Es refereix al riu com «el bon paràs», segons expressió extreta de l'escriptor Joan Santamaria a Visions de Catalunya (1928). Confessa l'Espinàs que «és una página que yo llevaba intercalada en mi bloc de camino, como se guarda una flor delicada entre las hojas de un libro de texto».

S'hi descriu la ruta entre Mequinensa i Faió per un bonic sender vora el riu, amb les onades dels tossals: «es un camino estrecho de tierra que sube y baja al ritmo de unas montañas rusas. A mi Velosolex, se le alegran las pajarillas, y tengo que sujetarle fuerte por el manillar para que no se me desboque». Un nen amb un ramat de cabres, unes mines abandonades, una fàbrica de ciment, camps d'oliveres... tal i com Estrabó citava el riu al segle VI aC: Oleum flumen... per mor de les oliveres silvestres dels marges fluvials. Es troba amb la família de cal Solero, matrimoni i dos fills, barruntant ametlles, és a dir, esquetllant-les. 

Arribat a Faió, el descriu com un poble-poble, «que se presenta sin afectación y se tiende plácidamente cara al río. Para cruzarlo cuenta con un transbordador. En esta hora quieta, cuando cae la luz, hay una docena de mujeres que lavan, y sentados uno al lado del otro, siete ancianos de gorra negra que velan el atardecer».
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).

El vells de gorra negra, asseguts al pedrís, fent-la petar mentre vetllaven el capvespre.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Munts de carbó en una de les mines abandonades al costat del riu.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
A l'arribada a la frontera administrativa, l'autor es troba amb uns barracons d'operaris: són els treballadors de les obres del pantà de Riba-roja, que el conviden a refrescar-se. «La obra apenas ha comenzado, y la gente me dice que está contenta. Se calcula que habrá trabajo para diez o doce años». Fou acabat al 1969. 

A la població, es troba que hi ha preparatius per a la Festa Major. Comença a enfosquir quan albira la població de Flix, il·luminada per les llumetes del complex industrial químic «que ha divulgado por Cataluña el nombre de esta población», i que allí hi ha deixat la merda, amb perdó, ara que s'ha liquidat l'empresa. 

Un cop dins el poble vell, l'autor descriu la tarda-nit d'aquell agost flixanco: «Flix ha conservado sabiamente, com lugar de paseo, una plaza abrigada y una calle estrecha y porticada en parte... Entre los arcos y las mesas del café los chicos y las chicas pasean aplicadamente... pero nunca en pareja mixta, salvo que se halle en pública fase de consolidación».

L'endemà el viatger continua cap a Ascó, poble templer, igual que Vinebre. «En Ascó se cruza el río con la barca -las barcas que transbordan automòbiles, pero que siguen el horario de los trenes-». Allà l'Ebre es troba entre dos comarques, el Priorat a l'esquerra, la Terra Alta a la dreta, dos de les que produeixen «los caldos más poderosos de Cataluña». Eren temps en que aquells vins en venien sobretot a granel, i que la gent de Lleida, com el meu pare i oncle, anaven a comprar a les cooperatives d'allà baix amb les bótes ensofrades. Aquells vins eren ja realment bons. Anys després, l'únic que els han donat, amb el Cavernet i el roure, és la tessitura (en diuen qualitat) que demanda el mercat internacional.

Móra d'Ebre i Móra la Nova són la pròxima parada, entre totes dues poblacions set mil habitants, que els concedia la capitalitat d'aquesta part de la ribera ebrenca. Segueixen les costes de Rasquera, Benifallet (sense el pont de la C-12, que és de 1991) i l'exportació riu avall de les pedres guixenques, el port per travessar a Tivenys: «Esta ha sido la gran sorpresa que me ha deparado este viaje: la falta de caminos junto al río en numerosos trechos... Nunca imaginé que el río se cerrara tan herméticamente en los desfiladeros». Després hi ha l'assut de Xerta, del segle XV, i el naixement dels dos canals que «alimentan los arrozales del delta»Finalment, parada i fonda a la ciutat de Tortosa. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La industrialització de l'Ebre en arribar a Catalunya. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La fàbrica química de Flix, amb la colònia dels treballadors al costat, construïda en arquitectura germànica al 1914 per Paul Müller, per tal d'oferir habitatge als tècnics europeus que arribaven a treballa a l'electroquímica, popularment anomenada «la fàbrica».
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La població de Móra d'Ebre des del gran pont sobre el riu. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Una vista espectacular del riu al Pas de l'Ase, llavors encara verge de l'Eix viari, dit de l'Ebre.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
L'autor ens regala un breu i acurat resum històric de la gran capital ebrenca, Tortosa. Amb la sagacitat d'observació que el caracteritza ens descriu pinzellades de l'essència de la gent i del lloc, assegut a l'entrada del pont: «Iban llegando los labradores, que pasaban junto a mi... Una família entera en un carro, la madre llevando enlos brazos un niño... Los carros contrastaban con las motos... [con] los camiones de transporte, la útiles y humildes bicicletas, mis ciclomotores amigos. Los hombres que pedaleavan llevaban a la espalda el sombrero de segador».

Per l'esquerra del riu, s'arriba a l'Aldea, al llindar del Delta, i per la dreta a Amposta, allà on «el turismo que sigue la ruta Valencia-Barcelona cruza el Ebro por el espléndido puente». L'autor penetra al Delta per l'Aldea cap a la Cava, on «junto a los canales, nuestro avance no se detendrá hasta la punta de Buda, a 27 kilómetros, que es la progresión del delta sobre el mar... Un verdadero mundo, singular e independiente, impresinantemente llano sin horizontes montañosos, batido por el sol».

La referència a l'arròs és necessària i obligada, car hi portà la transformació econòmica: «La Cava, que hace un siglo tenía catorce casas, hoy cuenta con más de seis mil habitantes». En època de sega, hi acudien fins a deu mil jornalers, sobretot murcians i andalusos, «a los que se llama 'castellanos' para distinguirlos de los inmigrantes temporales del país». Al Pla de Lleida, també eren anomenats així. Al pati de l'escola dels anys 70s jugàvem a futbol, amb tota normalitat i per no haver de triar cada vegada, catalans contra castellans.

Eixit de la Cava i ja en direcció al Far de Buda, «ya no tendré más compañía que la inmensa marisma», amb els caminois vora les sèquies de reg plenes de bicicletes, el transport dels segadors per aquell laberint de canals i arrossars. Cal travessar amb la barca fins a l'illa de Buda: «la soledad es absoluta entre la tierra llana y el cielo liso. Es el reino de los patos sedentarios y de las aves migratorias. El tiempo parece detenido. Intenta empujarlo, rítmicamente, el croar de las ranas». Finalment, la silueta metàl·lica del Far. «Llega un momento que no puedo avanzar un metro más. El camino se ha desvanecido en la arena. Es el final... Frente a mi tengo el Ebro y el mar»
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La típica i tradicional barraca del delta ebrenc. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
El barquer que va fer creuar el nostre motorista pel braç de l'Ebre fins a l'illa de Buda. Amb prou feines, ciclomotor i pilot hi cabien. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La desembocadura de l'Ebre. El mar acull el riu. El viatge de l'Ebre del jove Espinàs és acabat.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La silueta metàl·lica del primitiu far de l'illa de Buda, que fa la sensació d'aixecar-se sobre la mar. La fabricació de l'estructura es féu a les drassanes de Birmingham i s'inaugurà al 1864. Feia exactament 51,5 metres i en el seu temps fou el far metàl·lic més alt del món. Aquell any 1961, gairebé cent anys després i poc després del viatge de l'Espinàs, una llevantada el va ensorrar dins les aigües.


20160715

[1472] Els Països Catalans al segle XVI

1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Les costes catalanes, valencianes i balears a mitjan Cinc-cents.

1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

La Tarraconensis pars, amb els tres regnes d'Aragó, Catalunya i València.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

La descripció de la península hispànica en temps de l'emperador Felip II, feta pel gravador, editor i orfebre venecià. A més de mapes, publicà retrats i sonets, alguns dels quals sancionats per l'autoritat senatorial de la ciutat dels canals per blasfems. 


1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Detall del Rosselló, amb la frontera a Salses, i de tot el nord del país.  
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

La costa central catalana. Els topònims són prou reconeixibles.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

El Delta de l'Ebre del Cinc-cents.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

El Pirineu català poc detallat. El topònim d'Organyà hi apareix desfigurat per mala còpia. 
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Detalls del centre i Ponent català. La muntanya de Montserrat, ben indicada, mentre que Tremp no se sap ben sé si és al Segre o al Cinca: les dos Nogueres, Pallaresa i Ribagorçana, pràcticament ignorades.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

El País Valencià del Cinc-cents.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

De Benicarló i Peníscola fins a l'Albufera i Dénia. 
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

El septentrió del país, del Cap de la Nau fins a Guardamar. 
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Les Illes Balears del Cinc-cents.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Detall d'Eivissa i Formentera.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Detall de Mallorca i Menorca.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Algunes viles del nord mallorquí, com Sóller, i del ponent menorquí, com Ciutadella.
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

La costa sud mallorquina, amb Cabrera indicada però sense dibuix de la petita illa. 
1560. Els Països Catalans al segle XVI.
«Hispaniae Descriptio», Dominicus Zenoi (Gallica).

Dos detalls ornamentals: un petit galió amb el sautor de gules de la creu de Borgonya, estendard de la monarquia hispànica, i un temible monstre marí, símbol de la perillositat de la navegació marina i dels horitzons desconeguts.