Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magdalena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magdalena. Mostrar tots els missatges

20170305

[1652] La Lleida assetjada de 1810

1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Plànol de les posicions de l'exèrcit francès en el setge de maig de 1810. A la panòplia hi veiem l'escut dels regnes hispànics sota dominació napoleònica. Al peu, la informació sobre el gravat: «Levé et dessiné par Pedemonte, Capitaine au Corps de Génie Miliataire».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La ciutat i la plana del voltant son dibuixats en aquest plànol de manera inusual, atès que és un plànol invertit, mirant al sud.  
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La llegenda senyala amb majúscules els noms dels baluards; les xifres àrabs indiquen les nits de treball en la construcció de les trinxeres, mentre que les romanes indiquen les bateries artilleres. «Les lignes ponctuées indiquent la marche des colonnes d'attaque le soir de l'assaut».
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El llistat d'oficials comandants i de forces de les armades assetjant i de la guarnició. O francesos o espanyols, cap amb els cognoms de la gent del país en aquells temps, disputat entre la dominació colonial dels uns i dels altres. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Calendari del setge, des del 12 d'abril, data d'arribada de l'exèrcit del Mariscal Suchet davant de Lleida, fins a la vigília de l'assalt: «Le 12, l'Artillerie renouvelle son feu avec 32 pièces, distribués en 8 Batterirs de la manière suivante...» Se'n detalla el nombre i la localització.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Durant la nit del 12 al 13, «le Général en chef fait escalader les deux Redoutes de San Fernando et du Pilar, défendues par 400 hommes et par 4 pièces de canon». Això eren els reductes de Gardeny.

Arriba el dia de l'assalt: «Le 13, au soir, le Général en chef fait donner l'assaut aux deux Brèches du Bastion du Carmen on pénètre dans la grande rue et dans l'avancée du Carmen, malgré les feu des pièces placées sur le Pont, on force la Barrière a, ce  qui facilite l'enlevement des Coupures b, et donne une nouvell entrée dans la Ville, dont la Garnison se retire au Chateau, et par suite des dispositiions de Général en chef, les habitans sont forcés de s'y réfugier pêle-mêle avec elle».

El dia 14 continua el bombardeig del castell, fins que s'és rendit: «il est obligé de capituler, la Garnison se rend Prisonnière de Guerre, celle du Fort Garden suit son exemple». Dins la plaça lleidatana hi havia 133 peces de canó i 9.000 homes de tropa. La pressió militar sobre la població, espanyola a dins i gavatxa a fora muralla, devia d'ésser insofrible. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El Segre que corre cap a la dreta i els plans de la Vilanoveta de la Bordeta, llavors tot parcel·lat de camps de conreu. Els tres camins que en sortien eren els d'Albatàrrec (riu avall), de Montblanc i de Barcelona. Riu amunt, hi havia el camí de Granyena. A la sortida del bastió de Cappont, el monestir dels trinitaris abandonat. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Els turons de Gardeny, amb l'antiga fortificació militar templera de cara a Lleida. A banda del castell principal, dos reductes vigilaven de cara al camí de Fraga. Més al sud, a la dreta del mapa, l'altiplà de la Caparrella, anomenat Serra de Cannelín, que no trobo documentada amb aquest nom enlloc més. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del castell de Gardeny, amb les diferents línies de fortificació i els reductes de Sant Ferran i del Pilar.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El bastió del Carme, per on començarà l'assalt definitiu a la ciutat. Hi veiem l'església del Carme al costat de la muralla del riu, i l'antiga església gòtica de la Magdalena, al costat de la porta del mateix nom. Camí enllà, una creu de terme assenyalava la proximitat de la ciutat. Després del setge, l'edifici quedà tan danyat que hagué d'ésser enderrocat al 1812. Lleida va perdre una de les esglésies més característiques de la ciutat des dels temps de la conquesta. 

Dalt del turó, veiem la silueta de la Seu Vella amb el claustre, i del castell de la Suda, envoltats de baluards defensius per totes bandes. Davant del baluard del Carme, s'observen bé les trinxeres parapetades que en forma de ziga-zaga anaven avançant cap a la muralla i que finalment permetrien l'assalt. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Tota la ciutat als peus de la Seu i allargassada al llarg del Segre. La precisió dels plànols militars napoleònics era exquisida. Podem veure-hi els principals carrers i la silueta dels grans edificis i illes de cases de dins la ciutat emmurallada. A Boters, hi veiem la Porta Nova, i molt a prop els horts del Bisbe i el nou palau episcopal, que calgué aixecar a partir de 1707 per causa de l'ocupació militar (espanyola) de la Seu Vella. S'aprecia també la Catedral Nova, aixecada pel mateix motiu al llarg del segle XVIII, i la Porta de Sant Antoni.

També podem observar-hi el detall del convent i claustre del Roser o dels dominics, tristament cèlebre per l'holocaust que les tropes borbòniques hi causaren un segle abans, emplaçat a la costa del carrer Cavallers, que llavors no tenia sortida directa al riu.

Fora muralla, el molí fariner i la gran bassa d'aigua que hi havia al torrent que  baixava de la Mariola, aprox. a on després s'hi aixecaria l'edifici de l'Escorxador. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de la banda nord-oest de la muralla i del turó de la Seu, amb el barri de Sant Martí, antic burg universitari lleidatà, també arrasat pels Borbons com a càstig a la ciutat conquerida, amb el gran pla dels Gramàtics, que recordava l'emplaçament dels antics palauets i escoles universitàries. A tocar de la porta de la muralla, hi veiem la silueta de l'església romànica de Sant Martí.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Als afores de Sant Martí, s'hi trobava un gran molí d'oli. Als peus del turó de la Seu, l'esplanada del futur Camp de Mart lleidatà, tota despoblada. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
El riu Segre amb el vell pont de pedra medieval i el cap de pont fortificat. Ja feia un parell de segles llargs que no hi havia població civil, per causa de les inundacions sovintejades. En canvi, el baluard militar defensiu era ben potent. L'Arc del Pont ja tenia l'actual característica disposició en semicercle, després de la remodelació neoclàssica que s'hi féu al llarg del segle XVIII. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del camí de Sant Ruf, que tenia un molí fariner ben a prop. Una mica més endavant, arribant a la ciutat, la «Poste de la Croix», amb la creu de terme de Sant Ruf.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del tossal de l'actual polígon dels Frares, amb el camí d'Alcoletge (i Balalguer) als peus, paral·lel a la sèquia de Fontanet. S'hi veu bé, com els conreus són a la marge dreta, que era la que es regava per irrigació natural. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall de l'ermita de Granyena (afrancesat com a «Graigniana»), amb els enormes graverars i arenys del riu en arribant a la Mitjana. La informació escrita aclareix que la comunicació entre l'una i l'altra banda del riu es feia per dos «bacs» o passeres, «situés a 2.000 metres environ au dessus de ce point», és a dir, entre Corbins i Alcoletge.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
Detall del Molí de Cervià, a la sèquia de Fontanet, al camí de Granyena, just davant de la Mitjana, llavors en estat autènticament natural, sense la presa de Pardinyes. S'aprecia bé el camí de Granyena empegadet al riu, i el curs de la sèquia de Fontanet, que mantenint la corba de nivell s'enfilava cap al molí de la Bordeta o de Vilanoveta.
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
La sèquia de Fontanet anava discorrent sense perdre nivell fins al pla de Vilanoveta, on hi hagué un petit agrupament de cases, probablement fondes, a la cruïlla entre el camí ral de Barcelona i el de Tarragona. 
1810. «Plan de Lerida, assiégé et pris d'assaut le 13 Mai 1810 par l'Armée Française d'Aragon, 
aux ordres de son Excellence le Maréchal Suchet, duc d'Albufera» (MdC-CEC).
 Encara una mica més avall del pla de Vilanoveta, a l'alçada de l'actual Bordeta, la sèquia de Fontanet derivava aigua cap al molí de Vilanoveta, al camí de Montblanc.

20160930

[1529] Carrers de la Lleida medieval

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
Representació de la ciutat tancada dins les muralles medievals, amb els límits de les 6 parròquies lleidatanes: Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí i la Seu o catedral (llavors encara no Vella, sinó única fins al segle XVIII, quan ocupada pels Borbons després de la derrota de la ciutat al setge de 1707, fou convertida en caserna (popularment dit lo Castell) per Felip V, que a l'infern es cremi!

Les principals portes dels murs de la ciutat eren 7: les de l'Arc del Pont, de Sant Antoni (al camí de Fraga, a l'oest), de Boters (al nord-oest), de Montsó (al nord), del Sas (al nord), de Sant Gil (al nord-est), i del Carme (a l'est).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Llorenç.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri o parròquia de Sant Llorenç era la més a ponent de la ciutat, allargassada davant l'areny major del Segre, al pla de sota el barri universitari, allà on hi hagué la porta de la Suda, on començava el carrer de Guimerans (actual Tallada), i amuntegat de carrerons, passatges i culs-de-sac entre Boters i la porta de Sant Antoni (a l'actual Av. de Catalunya). L'església romànica de Sant Llorenç n'era la parroquial des del segle XIII. En aquesta part de la ciutat hi hagué l'assoc i la moreria, amb l'antiga mesquita no gaire lluny de l'església, entre els carrers de Palau, la Palma, Nou i de Sant Anastasi. Als límits occidentals, tocant al portal de Sant Antoni, s'hi establia el bordell, és a dir, les cases de barrets i mala reputació de la ciutat. Molt bona part dels terrenys de la muralla de l'actual Rambla d'Aragó fins a Boters eren jardins i horts. 

«Als segles XII i XIII hi havia establerts els Tàrrega, Grassa, Calders, Cerveró, Montsuar, Riquer, Colom, Boter, Guimerà i Santmartí. Abans del segle XV, el cementiri de la parròquia era on avui hi ha les places de Sant Llorenç i de Sant Josep i el carrer del Sant Crist era el carrer del Fossar Vell. Després de la Seu Vella, l’església de Sant Llorenç és el millor temple medieval de la ciutat de Lleida. És situada a la plaça de Sant Llorenç, a ponent de la Llengua de Serp, vora el Palau Episcopal i el passeig de Boters. Pertany a l’escola romànica que florí a Lleida al segle XIII (...) Sota l’església hi ha una cripta, l’origen de la qual ha estat molt debatut, encara que sembla que fou construïda al mateix temps i que, a partir del segle XVIII, quan la parròquia es traslladà temporalment de la Seu Vella a Sant Llorenç, serví com a baptisteri. La major rusticitat de l’església de Sant Llorenç respecte de la catedral s’ha d’atribuir al fet que era una simple parròquia. A banda i banda de la nau s’obriren dues altres naus en obra gòtica, cosa que va motivar la desaparició de la porta del costat de l’Epístola. D’aquestes dues naus gòtiques, la que dóna a la placeta del Palau Episcopal és més antiga, i els arcs que la comuniquen amb la nau romànica foren traçats irregularment. L’altra, posterior (hom hi treballava al primer decenni del segle XV), té les ogives perfectes de traçat i simetria. Totes dues acaben en absidioles de planta poligonal, amb volta d’arestons bordonats i claus esculpides. Un pòrtic que recorda el dels Fillols és a la façana principal de Sant Llorenç, on s’arriba per una graonada, de gran monumentalitat per l’esvelt campanar octagonal.

«A Sant Llorenç hi ha diversos retaules de pedra (els de fusta es cremaren tots el 1936, fins i tot la bella taula de la Mare de Déu dels Desemparats, de la família Riquer) i algunes sepultures de gran interès, mostra de la munificència dels Gallard, Tàrrega, Montsuar, Torrelles, Cerveró, Aranyó, Caldera, Rodera, Dolader, Gassa o Garsa, Ferrer, Montsonís, Montgai, Temple, Colom, etc. , que els sufragaren i que hi estamparen els seus senyals heràldics. Dels retaules de pedra, que foren estudiats per Agustí Duran i Sanpere, destaca sobretot el de Sant Llorenç, gòtic, amb escenes de la vida del sant extretes de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i l’escut dels Torrelles. Com altres retaules gòtics que conserva aquesta església (el de Santa Llúcia o el de Sant Pere), es considera obra de Bartomeu Robbio i va ser esculpit a mitjan segle XIV. Es guarden a Sant Llorenç altres peces notables: una imatge de Sant Miquel, de la fi del segle XIV, una marededéu de la Candelera, del XV, i la marededéu dels Fillols, procedent de la Seu Vella. S'han perdut, però, la imatge de Santa Maria de la Confraria dels Llauradors, la capella neoclàssica del Sant Crist Trobat (la imatge de la qual ha estat restaurada per Jaume Perelló) i el Sant Crist del Miracle, del segle XVI, que sembla que és el que fou venerat al claustre de la Seu fins l’any 1707» (enciclopèdia.cat).

A l'extrem més meridional de la ciutat s'hi desenvolupà, doncs, el barri nou de Sant Antoni a partir del segle XIV, «al llarg del camí que des del Peu del Romeuduia al castell de Gardeny. Al 1483 les muralles van englobar el barri i també l’hospital dels antonians al carrer de Sant Antoni (en resta l’església conventual de Sant Antoni Abat, actualment de la Sang, amb una interessant portalada renaixentista). L’hospital era prop del portal i del baluard de Sant Antoni (que perduraren fins al 1844), i ben a la vora, al 1429, hi havia la presó de la ciutat (vers al 1499 traslladada als soterranis de la Paeria). Al lloc on s’alça el convent de Carmelites Descalces (actualment seu del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) hi havia el bordell públic, al carrer d’Escudellers, que era partió entre la Moreria i el barri de Sant Llorenç.

«En aquest carrer i al seu travesser, el dels Obradors, hi havia tallers i forns de terrissers sarraïns. Amb l’eixample del Barri Nou sorgiren la plaça del Pes del Rei, porxada, la Bladeria, amb els magatzems del comú, i alguns carrers que baixen del planell de Sant Llorenç: els de Montgai, de la Claveguera, de Rufes i de Vallbona, desapareguts en construir-se la catedral nova. A la plaça del Pes del Rei, davant la Bladeria, s’alçà l’Hospital General de Santa Maria, raó per la qual l’antic carrer del Forn de l’Assoc passà a anomenar-se de l'Hospital. Les travesseres d’aquest carrer eren els carrers de les Caldereries, de les Carnisseries, de Jaumatà o d’Almactà i del Portal de la Fusteria (actual carrer de l’Alcalde Mestre).

«Entre els carrers de l’Almodí Vell i dels Obradors, al Barri Nou, es troba la Seu Nova de Lleida. La seva edificació es decidí quan el capítol es va convèncer que la Seu Vella era definitivament perduda. El primer projecte fou enderrocar l’església de Sant Llorenç i bastir la nova catedral en el seu lloc. Malgrat l’aprovació reial, el projecte va ser desestimat car en aquest lloc la nova seu corria el perill de trobar-se entre els focs dels castells de la Suda i de Gardeny i, a més, era massa lluny del centre urbà. El 1745, Ferran VI n'autoritzà la construcció al lloc actual, però això no s’acomplí fins al regnat de Carles III, que destinà a la fàbrica la quantitat de 240.000 rals anuals mentre durés l’obra. El lloc escollit per a situar-la fou la plaça de l’Hospital de Santa Maria, on hi havia l’Almodí de la ciutat (que fou enderrocat) i el convent de frares mercedaris i diverses cases i carrers que desaparegueren. L’obra de la Seu es començà el 1761, quan era bisbe de Lleida Manuel Macías de Padrejón, i el 1781 es consagrà, bé que no restà enllestida fins el 1790.

(...) «De l’Hospital de Santa Maria, on hom es proposava de reunir els diversos hospitals que hi havia a la ciutat, la primera pedra fou posada el 14 d’abril de 1454 i les obres duraren fins el 1520, en temps del bisbe Jaime de Conchillos, el seu gran benefactor. D’un gòtic florit, els plans són d’Andreu Pi, encarregat de l’obra de la Seu, i del 1517 al 1519 hi treballà Gabriel Borrell, autor de la planta inferior i les galeries del pati, que tot i ser gòtiques mostren la influència del Renaixement. A la façana, damunt el portal adovellat, sobre el qual hi ha els escuts de Lleida, el dosser filigranat estatja el nínxol d’una bella Mare de Déu. Al pati, voltat de gàrgoles, hi ha l’accés a la capella de l’Hospital, amb una làpida que recorda la munificència d’Onofre Cerveró. A l’altar de la capella, també gòtica, hi ha el retaule d’Escarpenter, barroc. És també remarcable la imatge de Santa Maria, en relleu, al pany inferior de la galeria gòtica, davant el llindar, senyal heràldic del capítol, que amb la seva aportació contribuí a la construcció de l’hospital. El 1476, encara inacabat, ja assistia malalts i pelegrins. L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i el 1942, any de creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou cedit a aquesta institució com a seu en perpetuïtat» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Martí.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri universitari de l'Estudi General, la primera universitat de la corona, fundada per Jaume II al 1300, s'estenia al peu del turó de la Seu per la seua banda més assuajada, l'occidental, entre Sant Martí i el portal de la Suda, al cap del Carrer Cavallers, i el de Boters. Allà hi hagué les facultats universitàries, les residències de les autoritats del campus, les cases d'hostes per als estudiants... i probablement moltes tavernes per atendre aquesta població de tendra edat juvenil. L'Almodí, dit també la Panera, era la llotja de contractació agrària de la ciutat, la primera Mercolleida per entendre'ns. Entremig de ses 21 columnes de gairebé 6 m. (5,70 exactament) s'hi comprava i venia oli, blat, vi i tota mena de productes de l'horta lleidatana. El bestiar es tractava a les fires, o bé al Cappont o a l'esplanada del Camp de Mart.

L'església romànica de Sant Martí, del segle XIII, fou una altra de les primeres esglésies aixecades a la ciutat després de la conquesta urgellenca i reial de 1149. El pas del temps li reservaria la pèrdua de les funcions religioses i l'ús com a edifici militar de polvorí des de la 
Guerra dels Segadors. 

«Al raval que durant l’hegemonia musulmana s’havia format al peu de la costa de Rodamilans, al llarg del camí de Montsó, prop del mercat sarraí de l’Almodí (el lloc en temps posteriors serà anomenat plaça de la Panera, el 1166 s’hi fundà la parròquia de Sant Martí, en una vella mesquita vora el portal de Montsó. Des d’aquest fins al de la Suda hi havia el carrer de Cellers (documentat al segle XIV), avui anomenat de Sant Martí, on hi havia l’Estudi General, la famosa Universitat de Lleida que donà nom al pla dels Gramàtics, topònim que perdurà fins que en temps de Blondel hi fou construït, el 1785, un gran dipòsit per a l’assortiment d’aigua potable a la ciutat. D’aleshores ençà, hom anomena el lloc pla de l’Aigua. Fora dels edificis de les Escoles i dels hostals i albergs dels estudiants, la parròquia martinenca era un humil barri de llauradors. És l’Estudi el que donà prestigi a la parròquia. Sota les ogives de Sant Martí, cada any, la vigília de la Candelera, s’elegia un nou rector entre els escolars de Catalunya, València i Aragó. D’origen semblant a Sant Llorenç, la que fou església parroquial de Sant Martí és d’un romànic més avançat que aquella, que s’ha datat al segle XIII, encara que la documentació es remunta al segle XII i les excavacions que s’han portat a terme han permès descobrir una necròpoli d’aquest segle. Al capdamunt del carrer de Sant Martí, l’església és situada al peu i a tramuntana de les roques del Sas i de la Suda. 


«A Sant Martí és ben manifesta la influència dels constructors de la Seu: cartel·les tolosanes, porta amb finestral al damunt; volta apuntada, arcs formers sostinguts per columnes amb capitells decorats amb temes vegetals (més senzills, però, que els de la Seu). A l’interior del semicercle absidal hi ha sis arquets sostinguts per columnes amb base àtica, d’on sorgeixen caps d’animals i rèptils. Al llarg dels segles XIV i XV s’hi construïren algunes capelles gòtiques, de les quals ens ha pervingut només la del Santíssim (que el 1429 era dedicada a l’Assumpció de la Verge), amb la imatge de la Mare de Déu a la clau. La porta lateral, amb arquivolta amb dents de serra, que donava a la plaça de l’Almodí, era per a ús del públic, ja que la de la façana principal comunicava amb el fossar. 


«Després dels setges que sofrí la ciutat durant el regnat de Felip IV de Castella, la parròquia desaparegué i l’església fou successivament caserna, parc d’artilleria i presó correccional. La parròquia fou restaurada pel bisbe Messeguer el 1893, que hi féu algunes reformes (fou reblerta ben bé un metre, cosa que fa variar les proporcions d’origen, i s’hi instal·là la porta romànica, que és l’accés actual, la qual havia pertangut a l’església d’El Tormillo (Somontano de Barbastre, que pertanyia al bisbat lleidatà), obra típica de l’escola lleidatana. Del 1987 al 1992 Sant Martí patí una restauració en successives fases que afectà la coberta i les parets laterals de la construcció. Com que la parròquia és una de les més pròsperes de Lleida i l’edifici de Sant Martí no és gaire gran, i fou necessari de bastir a la cantonada del costat una nova parròquia més gran als anys 70 del segle XX. L’antiga església romànica allotjà des del 1997 el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins el 2007, que fou inaugurada la nova seu. Prop de Sant Martí hi ha el Centre d’Art de la Panera,seu de l'Almodí, edifici bastit entre els segles XII i XIII, profundament remodelat posteriorment» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Andreu i el Romeu.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri de Sant Andreu s'estenia des del carrer Cavallers fins gairebé la Paeria, al peu del barri de la Universitat. Llavors, el carrer cavallers no tenia sortida al riu, i no la hi tindrà fins al tombant del segle XIX al XX. El carrer Major, en canvi, era territori de la parròquia de Sant Joan.La capella del Peu del Romeu sí, però, que ja hi era a la cantonada, en el lloc d'uns primitius porxos que s'enderrocaren per bastir-hi una primera capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus, posteriorment dedicada a Sant Jaume. 

L'església romànica de Sant Andreu, a sota del baluard de la Llengua de Serp, fou destruïda per una gran explosió durant el setge de 1707. Al 1754, el bisbe Galindo en consagrava la nova, d'estil barroc. Es comunicava amb el barri superior per la Porta de Sant Andreu, a on s'hi arribava per la Costa de Sant Andreu. Allà mateix, el torrent de Bonaire la separava de Sant Martí, entre el carrer de Joglars i de les Escoles de Lleis.

En aquesta part alta del barri i tot al llarg del carrer del Romeu, antic nom del carrer Cavallers, hi vivien escrivans i advocats, notaris i juristes, i també grans menestrals (mercaders, teixidors, sabaters, etc ) que fornien al barri universitari que tenien a tocar de serveis i altres productes que calia a estudiants, professors i religiosos. Bona part d'aquest barri fou desmuntat pel Borbó (espanyol) després de passar per les armes la ciutat al 1707, especialment en l'holocaust desfermat a l'església de l'antic convent del Roser que hi havia al mateix carrer Cavallers, on s'havien refugiats gran nombre de dones i xiquets. 

«El Romeu és l’antic barri cristià o mossàrab de la Lleida musulmana, i el nom es conservà després de la conquesta. Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers, anomenat al segle XIII el Romeu, i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç. En part dins la parròquia de Sant Andreu, el Romeu era divisòria entre aquesta parròquia i la de Sant Llorenç, i antigament, a més, fins al segle XV, ho era de dues religions: la dels jueus, que habitaven a la Cuirassa dins la parròquia de Sant Andreu, i la dels moros, que ho feien a la Moreria dins la parròquia de Sant Llorenç.

«Al segle XIII, al Romeu hi vivien escrivans, juristes, sabaters, teixidors, blanquers, mercaders, pintors i altres menestrals i encara no hi havia cap església. Aviat, però, alguns dels seus habitants es feren poderosos: els Gralla, els Cubells, els Gallard, els Santcliment, els Montsuar, els Riquer i altres; al segle XVI i al XVII era una via senyorívola on habitaven una gran quantitat de ciutadans i pròcers. Aquest fet li ha valgut la denominació moderna de carrer de Cavallers, en detriment del Romeu, el nom antic. La confluència del carrer de Cavallers i del carrer Major és ja d’antic anomenada el Peu del Romeu; inicialment hi havia uns porxos (segle XIV) que els veïns van demanar d’enderrocar per fer-ne una plaça. Al lloc on havien estat aquests porxos es documenta el 1399 una capella dedicada per Berenguer Marquès a la Mare de Déu de les Neus, que posteriorment passaria a ser de Sant Jaume.

«Al carrer de Cavallers es començà a construir al segle XVIII l’edifici del Roser, aprofitant les restes d’un convent de l’orde dels predicadors que havia estat destruït al mateix segle, durant la guerra dels Segadors. La nova església del Roser fou en gran part destruïda el 1707 durant la guerra de Successió, i restaurada entre el 1735 i el 1752 amb una forta influència barroca tardana, amb alguns motllurats de guixeria classicitzants. El claustre, de tres pisos, és obrat amb maó. L’edifici ha tingut utilitats diverses al llarg dels anys. Conté l’Escola Municipal de Belles Arts, una sala d’exposicions, el Museu d’Art Jaume Morera, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Lleida» (enciclopèdia.cat).


Sant Andreu sempre fou parròquia de llauradors i menestrals, tot i que tota la part inferior del barri, a llevant del carrer Cavallers i per damunt del Carrer Major, era ocupada per la Cuirassa o call jueu, a on s'hi accedia per les escales de la Costa del Jan i amb els carrers principals de la Juderia, la Plaça Reial (després dita del Seminari Vell perquè hi hagué el col·legi dels jesuïtes entre el 1603 i fins a sa expulsió al 1767). Actualment en vies d'agençament, sembla que fou construït sobre una zona d'antigues adoberies de l'època d'Ilerda i a on potser també hi hagué algun fortí, que hauria perdurat fins al període sarraí i per això se'n deia Cuirassa, i una zona tancada amb murs que es convertí amb el temps en el gueto jueu de la ciutat, amb porta d'accés, pel carrer de Sant Cristòfol, dit del Voltor antigament, damunt del Romeu i cobert en bona part .

«A la parròquia hi habitaven sobretot llauradors, menestrals i jornalers, com a les parròquies veïnes de Sant Llorenç i de Sant Martí. L’antic edifici parroquial fou destruït durant la guerra de Successió per causa d’una gran explosió (1707) que danyà també moltes cases de la parròquia (...) Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Juderia, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell, perquè hi hagué el col·legi universitari de la Companyia de Jesús entre el 1603 i el 1767). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab que hi havia, potser d’origen romà (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: la Suda.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

L'altra part del barri universitari pertangué a la parròquia de la Suda, és a dir, de la Seu Vella.

«Els límits del barri de la Suda comprenien, a més del tossal on s’alça el vell alcàsser sarraí que donà nom al barri, les roques Sobirana, Mitjana i la Roqueta, com també, per extensió, la costa que modernament s’anomenarà del Canyeret. Del castell del Rei baixaven dues calçades: la de ponent vers el portal del Sas i la del NE, en la qual confluïa el carrer del Palau del Bisbe (avui baluard de Pilat). El barri de la Suda ja existia durant la dominació àrab, quan era residència dels notables i de l’alta jerarquia musulmana i, des de la conquesta cristiana, esdevingué el lloc preferent de les dignitats eclesiàstiques i de la clerecia en general, que s’hi van anar establint sobretot després de la construcció de la Seu Vella (1203-78).


«Mentre hom bastia la catedral fou aixecat el conjunt d’edificis que hi havia davant la Suda, a sopluig de la Sala Capitular, la Casa dels Canonges o Canonja, la Degania o Priorat, l’Almoina i altres dependències que esmenten els documents medievals: la Casa de l’Obra, la Casa dels Entremesos, etc. Així, el barri de la Suda es convertí en un barri levític per excel·lència, on la clerecia gaudia d’immunitats i privilegis que la feien invulnerable.

«El barri de la Suda contenia diverses construccions d’interès, però poques han pervingut fins a l’actualitat. En destaquen dues; d’una banda, la Suda, el vell alcàsser sarraí, posteriorment modificat i reconvertit en el castell del Rei i, encara després, en el que avui s’anomena Castell Principal. De l’antiga Suda àrab sembla que no resta dempeus gairebé res. Era un castell bastit pel valí Ismā'īl Banū Qasī el 882 amb finalitats defensives, fou molt modificat i reconvertit per Ramon Berenguer IV i per Jaume I (que en féu substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra, com és explicat en la seva Crònica). D’aquest castell del Rei medieval es conserva l’ala de migdia, formada per un cos allargat, amb contraforts a la part interior, i a l’exterior defensat per diverses torres rectangulars que se'n destaquen, del temps de Pere el Cerimoniós. Aquest rei reforçà, a més, les torres que ja hi havia. Pere el Cerimoniós féu bastir també la capella reial (que s’enderrocà el 1812 per l’explosió del polvorí, durant la guerra del Francès), que era decorada amb pintures de Ferrer Bassa. A partir de Martí l’Humà, el castell del Rei ja no fou habitat pels sobirans; tot i així, en temps de Joan II s’hi feren algunes obres defensives.

«En temps de Felip IV de Castella, durant la guerra dels Segadors, el mestre de camp Saint-Pol hi començà unes obres de fortificació inspirades en les del francès Vauban, obres que prosseguí el 1707 el comte de Louvigni, el qual tancà tots els passos de la Suda i adaptà bèl·licament els quatre baluards, de l’Assumpta, de Louvigni, del Rei i de la Reina, entorn de l’antiga fortificació. A ponent hi havia la porta d’accés, amb fossat profund i pont llevadís. A la primeria del segle XIX el castell del Rei tenia tres naus entorn d’un pati porxat i d’una galeria amb arcades que mirava al Camp de Mart, i la façana principal a Gardeny. L’explosió, ja mencionada, del 1812, esfondrà una gran part de l’antiga fortalesa. El 1928 foren desmuntades les voltes gòtiques de l’ala de migdia, ja que hom tenia por que s’enderroquessin; aquest mateix any s’aixecaren uns plànols que es conserven al Museu Militar del castell de Montjuïc de Barcelona, i el 1931 el conjunt fortificat del Castell Principal fou declarat monument nacional. En la guerra civil de 1936-39, una nova explosió (1936) esbotzà l’ala de ponent de la fortalesa i el pont llevadís.

«Entre els esdeveniments que han tingut lloc a la Suda, a més de celebrar-s’hi corts diverses vegades, cal esmentar que el 1150 s’hi esposaren Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya, que Ferran, el d’Antequera, hi dictà la sentència contra el seu rival Jaume d’Urgell, i que aquest Dissortat hi estigué pres al 1413. Les fortificacions aixecades als segles XVII i XVIII envolten el monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Joan.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El barri de Sant Joan «davallava per la costa del Canyeret pels carrers de la Rodola de Sant Joan, del General i la baixada de n'Olius fins a la Porta Ferrissa, partió amb la parròquia de Magdalena. Vora el Segre corrien les carreres Major i Mitjana i l’areny on al segle XVIII es construí la Banqueta (a càrrec del mariscal Blondel, en 1787-94, per protegir el carrer Major de les riuades i, alhora, desviar la carretera de l’interior de la ciutat).

«La plaça amb l’església de Sant Joan era al mig; fou urbanitzada el 1440. El carrer de la Rodola de Sant Joan, esmentat ja els dies de la conquesta, partia del portal de Sant Andreu i sempre fou la via principal de la costa, que recollia les torrenteres origen dels carrers esmentats. El carrer del General, amb voltes apuntades i sostres embigats, rep aquest nom perquè des del 1499 fou seu del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Segles abans, el casal contigu era dels Boixadors (1180), posteriorment dels Navarra (1420-1500), que donaren paers i prohoms al municipi, al segle XVIII hi vivia el botànic Jordi Blet i, cent anys després, Josep Mensa i Font, un dels fundadors de l’Acadèmia Mariana. Avui és ocupat pel Teatre Municipal.

«En les antigues carreres Major i Mitjana hi havia obradors i tallers. El carrer Major ha estat i és important com a via comercial ja des d’antic. Els llinatges més influents de la Lleida burgesa, els Marquès, Solsona, Barutell, Navarra, Baró, provenen de mercaders i del dit carrer. L’antiga església parroquial de Sant Joan, que havia estat consagrada el 1372, fou enderrocada el 1868. Vora seu hom construí, al cap de pocs anys, una nova església parroquial, neogòtica.

«Els Porxos, a la plaça de Sant Joan, ja existien al segle XIV. Els de Dalt, que es prolongaven fins al carrer Major, eren els Cobertissos de la Cort, i els de Baix eren de la Pellisseria. A la plaça de Sant Joan hi havia també diversos gremis i albergs dels Sescomes, Montsuar, Sassala, Espens, Olzinelles, Cerveró, Pou, Agulló, Altet, Moliner, Remolins, etc. Les dues illes de cases que hi havia al mig de la plaça foren derrocades, amb l’escorxador i els porxos, al 1442. El 1880, mentre s’alçaven els fonaments de la nova església parroquial de Sant Joan, aparegueren diverses columnes cilíndriques, fragments de fusts estriats i un capitell d’ordre corinti de grans proporcions i esculpit, en pedra de Tarragona, al període de la decadència. Sembla que aquestes restes corresponen al susdit temple romà. Malgrat que el monument no s’ha conservat i que la informació in extenso sembla un bon tros fantasiosa (hom parla de 12 cel·les pavimentades amb jaspi, de l’abundància de columnes d’aquest mineral, de diamants i altres objectes valuosos i, en canvi, es contradiu en parlar de les dimensions dels vestigis i la fondària a què aparegueren), la menció de gerres de ceràmica que contenien ossos humans barrejats amb cendra fa pensar si es tractava d’un columbari romà o d’una necròpoli d’incineració hallstàttica (...)

«A ponent de la plaça de Sant Joan hi ha la plaça de la Paeria. Al segle XII era un pardinyal, amb adoberies, molins i casals. Hi ha la casa de la ciutat o Palau de la Paeria, notable edifici del segle XIII que fou bastit per Arnau de Sanaüja i fins el 1342 fou la casa d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques. Posteriorment, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat (fins aleshores la paeria havia estat domiciliada a la costa de Sant Andreu), que en prengué possessió al 1383. Entre el 1470 i el 1475 s’hi efectuaren reformes notables, i també el 1599, com l’eixamplament de la Sala de Consells.

«Al segle XVIII damunt la planta noble s’aixecaren dos nous pisos, sense gaire mirament, i el 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. El casal fou retornat a les línies primitives i reformat amb molta cura per l’arquitecte Ramon Argilés el 1927. L’edifici s’ordena entorn d’un pati quadrat amb arcades semicirculars. La façana és una bella mostra del gòtic civil; a la planta baixa hi ha el portal adovellat, amb l’escut del Principat de Catalunya al damunt i el de la ciutat a banda i banda. En aquest cos hi ha encastada una làpida del 1589 que parla de l’erecció de la Taula de Canvis. La planta sobirana, separada de la inferior per una cornisa, té cinc finestrals gòtics triforats, amb els arquets de mig punt emmarcats per guardapols amb ornamentació vegetal. El darrer pis fou afegit per l’arquitecte restaurador imitant les golfes lleidatanes medievals. A l’extrem, cara al carrer Major, s’alça una torre que encabeix l’escalinata al primer pis, només utilitzada en ocasions solemnes, on es pot admirar un finestral policromat que evoca l’escena medieval de quan els paers de la ciutat acollien sota llur protecció els pobles de contribució.

«Els soterranis, que avui contenen el Museu de la Paeria, són força interessants per llurs voltes massisses, que durant segles serviren com a presó municipal. Sota l’edifici s’han portat a terme diverses campanyes d’excavacions que han fornit restes iberoromanes i romanes, del segle V aC. La façana de l’avinguda de Blondel fou engrandida el 1930 amb una gran columnata sobre les arcades neoclàssiques. En un salonet veí de la sala de sessions es conserva el famós retaule gòtic de la Paeria, que havia pertangut a la capella de la Paeria, avui desapareguda. És obra de Jaume Ferrer II (que al 1439 pintava en una cambra sobre la sala de sessions, junt amb Pere Teixidor, a qui el 1444 hom va tornar un retaule perquè l’acabés, probablement el de la Paeria), d’un gran interès plàstic i cromàtic i enllaçat artísticament amb el retaule de Verdú, del 1434. S'hi reflecteix l’estil de Bernat Martorell. En la taula central hi ha la Verge amb els paers abillats amb gramalles i en actitud orant. En les taules laterals hi ha sant Jordi i sant Miquel; en la part superior, la Crucifixió, i a la predel·la els set goigs de Maria i figures de sants» (enciclopèdia.cat).

A la zona superior del barri, al costat del Romeu, hi hagué el ja desaparegut barri del Canyeret, aixecat de canyes i fang sobre les pedres dels palaus i edificis de la costa de Sant Joan des de la demolició ordenada pel Borbó (espanyol) ocupant de la ciutat des del 1707. «Es constituí a partir de l’antic carrer de Bardina (documentat el 1424 i que postriorment s’anomenà carrer del Canyeret), el qual rebia el nom d’aquell llinatge de repobladors. Hi havia edificis notables com els de la Casa Desvalls, magnífic casal renaixentista on s’estatjà l’anomenat Seminari de la Rodola, la façana del qual destruïren els encarregats de la neteja de Lleida posterior a la guerra civil de 1936-39, dels Boixadors, dels Comenges i altres.

(...) «De carrers estrets i costeruts, el barri era format per cases de fang i canyes, formant un dels espais més degradats de l’antiga ciutat de Lleida. Durant els anys 1960 va començar el seu enderroc, que finalitzà totalment el 1970. Els habitants van ser traslladats progressivament a allotjaments provisionals fins a la seva instal·lació definitiva. Alguns d’ells van romandre dos o tres anys a la Presó Vella de Lleida, fins que foren traslladats a uns barracons prefabricats disposats per l’Instituto Nacional de la Vivienda per acollir-los. Aquestes edificacions són el precedent dels blocs Joan Carles al polígon de Santa Maria de Gardeny, construïts durant els primers anys de la dècada de 1970.

«Des del 1970 el Canyeret restà un espai buit i problemàtic, ja que en el període de la transició política quedà poc definida la seva situació. A mitjan anys 1980 passà a dependre de l’ajuntament i s’hi iniciaren les actuacions. Modernament s’hi ha construït una zona de parc (Parc Màrius Torres) i també un complex d’edificis que conté els nous jutjats i l’ascensor que permet l’accés a la Seu Vella. Els jutjats, amb façanes de marbre blanc, són potser allò que més caracteritza el Canyeret» (enciclopèdia.cat).

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: raval de la Magdalena.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

A l'antic raval de la Magdalena, format ja en època sarraïna al camí de Corbins, que llavors començava a la Porta Ferrissa de la Plaça de la Sal. «Fou un nucli industrial important (hi havia teixidors, adobers, blanquers, serrallers, bruneters, etc. ) i sofrí molt en els diversos setges de la ciutat. Les vies principals en són els carrers del Carme i de Magdalena. La parròquia de Magdalena, en entrar els cristians a Lleida, era un raval tancat per muralles noves, anomenat pels sarraïns ar-Rabad.

«La parròquia de Santa Magdalena ja era constituïda al 1163 i l’antic edifici parroquial, que sembla que era gòtic, subsistí fins al 1812. L’església vella tenia al costat la rectoria i la Casa de Beneficiats; el campanar era davant el carrer d’en Suera, continuació del de n'Amiguet. La façana lateral donava al que el 1429 s’anomenava carrer de la Creu Coberta de Magdalena. La rectoria feia cantonada al carrer de Bafart (aleshores d’Arnau de Ponts). Els banys de Magdalena, documentats al 1156 i encara existents al 1429, eren probablement d’origen àrab» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: el Cappont.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El Pont Vell i únic de la ciutat fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Hi havia el principal portal de la ciutat, probablement fortificat amb torres a banda i banda, que al segle XVIII esdevingué un Arc de Triomf més decoratiu.

El barri de Cappont era ja crescut, però molt reduït al voltant de l'accés del pont. Res a veure amb la seua extensió actual. La futura Avinguda de les Garrigues només era un camí polsegós i tota l'esplanada de cases actual només eren trossos i camps, fins al Convent de Sant Agustí (actualment el darrer carrer del Cappont, tocant als Comtes d'Urgell i la N-II), i una mica més avall, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris de Sant Joan de Mata (sovint dit com la Mercè), dedicats a la redempció de captius, i on diu la llegenda que s'hi estigué Sant Francesc d'Assís en el seu pas per Lleida. Aquests establiments resultaren molt danyats pel Setge de 1645 durant la Guerra dels Segadors, en temps de la I República Catalana de Pau Claris.

«A l’esquerra del Segre, el Cappont s’anà formant com a raval ja de ben antic, probablement després que hom construís, en plena dominació romana, un pont de pedra per passar el riu (futur Pont Major), i adquirí importància a l’Edat Mitjana. El raval i les hortes veïnes constituïen una illa, ja que un braç del riu envoltava el territori, que al segle XII s’anomenava illa de Mallorca i que fins al segle XVII era una propietat rural de l’horta. Als dies de la conquesta, al Cappont hi havia una caseria, la Pobla del Cappont, d’origen sarraí, que perdurà fins al 1643; la Pobla del Cappont, al segle XII, era habitada per repobladors de la Noguera i per població sarraïna que hi perdurà fins al segle XVII. Hi havia serradores, fusteries, ferrers, cistellers, filadors de cànem i tres hostals. Segons el capbreu del 1382 i els censos del 1429, devia tenir un centenar d’albergs, on vivien, entre d’altres, els Tapiol, els Agramunt, l’escultor Carles Gualter (mestre de la Seu) i el pintor Pere Garcia de Benavarri.

«El Cappont, en començar el segle XIX, era despoblat. El 1864, sobre aquesta caseria desapareguda s’alçaren els Camps Elisis i algunes serradores i altres empreses industrials més endavant, com la fàbrica Mostany. El 1854, l’ajuntament havia proposat d’urbanitzar la zona propera a la carretera vella de Barcelona. Ja hi havia una albereda que donava a la plaça dels Murmuradors, on es reunia la gent desenfeinada. Hom plantà fileres de plàtans, procedents de la Devesa de Girona, i traçà parterres, jardins, fonts i brolladors. El 1864, l’alcalde Fuster inaugurà els Camps Elisis; al jardí públic hi hagué fins al 1936 un teatre municipal i un templet de música. El pavelló-aquàrium és un interessant edifici de F. de P. Morera. 


«Abans, a la segona meitat del segle passat, s’hi bastiren cases de ferroviaris, torres, tallers i magatzems, i en la nostra postguerra una gran barriada a l’antic camí que pel pont de Sant Agustí (que no s’ha conservat) anava a Vilanoveta (avinguda de les Garrigues), travessat per l’avinguda de València. Hi ha els Quatre Camins, el camí vell d’Albatàrrec, etc. El barri de Cappont ha assolit els darrers anys una funció de serveis –amb un centre lúdic i la major part de les infraestructures universitàries– i de residència» (enciclopèdia.cat).

Els altres barris antics de Lleida fora muralla foren els de Sant Gil, el Mercadal i Gardeny. «La parròquia de Sant Gili era al bell mig de les Pardinyes, al peu septentrional del Sas (la gran roca sobre on s'assenta la Suda) on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili.

«El Mercadal ocupava els terrenys de l’actual Estació del Ferrocarril (edifici noucentista bastit al 1927 segons projecte d’Adolf Florensa), compresa la plaça de Ramon Berenguer IV. Constituïa una parròquia dedicada a Sant Pau i, com la de Sant Gili, consta en l’ordenació del 1168, data que coincideix amb la del privilegi d’Alfons el Cast per a l’establiment d’un mercat, el primer després de la conquesta, a celebrar el dijous. Al 1231 Guillem Hug de Tolosa disposava en el seu testament de crear-hi un hostal per als mercaders tolosans que vinguessin a negociar a Lleida. Segons els censos del 1429, al Mercadal hi havia els carrers de la Font del Rei, del Convent dels Carmelites, dels Molins de la Casa Antiga i del Portal Pintat, per on s’accedia a l’Aluderia. El 1972, quan es construïa la dita Estació del Ferrocarril, hom descobrí una necròpoli paleocristiana; avui dia les tombes es conserven al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

«Pel portal de Gardeny, al final del carrer Major i davant l’Assoc, s’accedia al camí que duia al castell de Gardeny. És emplaçat al SW de la ciutat, damunt el puig de Gardeny (198 m), que, a la dreta del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. El castell fou centre de la comanda templera de Gardeny, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions que li foren cedides per Ramon Berenguer IV al 1149, com a compensació de l’ajuda en la conquesta de la ciutat. Els templers hi romangueren fins al 1314, després el lloc fou donat als hospitalers, que hi establiren un priorat que perdurà fins al 1772. Posteriorment, el castell de Gardeny fou convertit en caserna i, recentment, ha estat restaurat. Del castell resten dos cossos, de murs ben gruixuts, coberts amb volta apuntada. L’església de Santa Maria de Gardeny, de tipus cistercenc, és molt austera; d’absis poligonal, la volta de la nau és apuntada i l’únic ornament són els capitells corintis dels arcs formers; el portal és adovellat i emmarcat per una cornisa. Hi ha restes d’una capella gòtica, que el 1429 era dedicada a Sant Salvador» (enciclopèdia.cat).

20160604

[1432] «Guia Cicerone» a la Lleida de final del XIX

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Portada de l'edició d'un dels primers resums d'història de la ciutat de Lleida en temps de la Renaixença, encara en castellà. A poc a poc, però, aquesta redescoberta de la pròpia història de part de joves historiadors com Lluís Florejacs o Josep Pleyan aniria despertant part de la classe dirigent local, sempre aferrada -encara avui- al negoci i al poder.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la part de la plaça de Sant Joan que toca amb els porxos de la Paeria. En aquest punt de la ciutat, s'estrenà l'enllumenat de gas de la ciutat l'any 1861. A la paret hi podem veure els fanals. L'antic edifici de finestrals gòtics desapareixeria amb els anys. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els llargs títols descriptius de les obres de geografia humana del segle XIX.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la ciutat des de l'oest, en el camí que sortia de l'antiga porta de Sant Antoni en direcció a Fraga. La silueta de la Seu domina la ciutat, i a la dreta s'observen els meandres del riu, amb l'antic pont de pedra al fons.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els pals telegràfics que resseguien la vella carretera. A la dreta, les torres de la catedral nova; elevat al seu darrere, el cimbori de l'església del Roser; al centre, la fumera de l'antic molí (olier, crec) emplaçat sota l'actual carrer Acadèmia. Al damunt, el gran primer embalum de l'edifici de l'Acadèmia Mariana; al darrere, difuminats, la Casa de Misericòrdia i el campanar de Sant Llorenç que hi trau el nas. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les hortes de fruiters de Rufea en primer terme. Llavors, la ciutat no disposava de banquetes, i el Segre s'ajeia fins just al darrere de l'antic Hospital de Santa Maria. Al fons, el vell pont medieval de pedra, amb la caseta que tenia ben bé al mig. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Detall de la ciutat als peus de la Seu Vella, vista des del sud-oest.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les antigues portes de la muralla de Lleida eren sis: la del Pont, la de Sant Antoni, la de Boters, la de Sant Martí, la de la Magdalena, i la de Ferran. «Hoy la mayor parte de los transeuntes penetran en la ciudad por la puerta del Príncipe Alfonso, recientemente construida, que la que comunica con la estación del ferrocarril». Els noms regis fan referència als Borbons, llavors altre cop malauradament regnants, en acabada l'època d'exilli a què els forçà la Revolució de 1868. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
La parafarnàlia gramatical del castellà desplegat per l'historiador i cronista de la ciutat.
1877. Lleida. «Guia Ciceroe de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Recordatori dels inicis del ferrocarril lleidatà: de la primera barraca que feia d'estació «un poco más allà del cementerio» (a la Vilanoveta), «para que sirviera de estación en tanto se construía la actual y el puente de hierro sobre el Segre», per on circulà el primer tren al 2 d'octubre de 1861. La nova estació també inaugurada llavors, se l'endugué «un huracán... la tarde del 28 de febrero siguiente [1862]».  A l'esplanada que hi havia entre l'estació i la ciutat vella, s'hi havien emplaçat al llarg dels segles el Convent de Carme, el dels Santjoanistes, el del Sant Esperit, el dels franciscans i les esglésies de Sant Pau i Sant Gil, «además de la extensa plaza del Mercadal y muchas fábricas de curtidos las más». La devastació de la zona era notòria, «contribuyendo... a su destrucción las avenidas del Noguerola y los muchos sitios [setges] puestos a la ciudad, cuyo punto más vulnerable ha sido siempre éste».

Al setge de 1412 hi hagué en aquest pany de muralla ús de bombardes de part dels lleidatans, durant les escaramusses entre els partidaris de Jaume d'Urgell contra els de Ferran d'Antequera, l'altre pretendent al tron de Martí I l'Humà: «Esta es la primera noticia que, por lo que respecte a Lérida, se tiene del uso de estos instrumentos de guerra, de los cuales entonces la ciudad tenía fábricas».

Explica la nota a peu de pàgina que al 12 de setembre de 1869 s'expedí el decret que autoritzà l'enderroc de les antigues muralles d'aquesta part de la ciutat i de les dels caputxins, «con motivo de venir a Lérida la Real Familia» (de l'Estat veí i metròpoli colonial nostrada). Llavors «se derribó un trozo de muro improvisando el camino que conduce a la estación, por el que entraron a la ciudad SSMM y Príncipes el día 5 de octubre del propio año de 1860». Al 1875, s'hi construí definitivament la porta, que anomenaren del «Príncipe Alfonso» (espanyol).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Del Passeig de Cabrinety se n'explica que «este paseo, o más propiamente esta rambla se comenzó a construir en 1860 sobre el que desde 1833 y con el nombre de paseo o plaza de Fenando VII existía en el espacio que ahora abarca el actual y la manzana de la izquierda», amb els jardins del General a la punta, més o menys a l'actual plaça de la Pau. Aquells jardins del General Cabrinety eren un lloc «de pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos»

Cinc o sis anys enrere, cap als inicis dels 1870s encara no hi havia cap casa a l'esquerra de Ferran. «A un lado resta en pié todavía la puerta de Fernando, sencillo monumento... Frent casi... está el establecimiento de baños, pequeño, pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del Convento de Carmelitas». Ben a prop, l'hospici i la Fonda España, «donde debe dirigirse el viajero que guste hospedarse holgadamente»

Malgrat tot, la continuació de la rambla de Ferran fins a l'estació, «el predilecto alguun día de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».

Carrer de la Democràcia: format sobre el baluard del Carme i de l'antiga església i cementiri de la Magdalena. Les runes de l'antiga església gòtica foren definitivament enderrocades al 1835, «aprovechandose la piedra en la construcción de los muros del paseo de Fernando». Ben a prop, hi hagué l'Hospital de nens òrfens, fundat extramurs per Sant Vicent Ferrer segons la tradició. 

La porta de la Magdalena havia tingut una gran importància en èpoques passades: «En ella prestaban los Reyes su juramento de guardar los fueros de la ciudad cuando a la misma venían por vez primera y en la cual no podían penetrar sin haber cumplido antes este requisito». Acaba Pleyan d'explicar tota la cerimònia del jurament feta pels nostres reis medievals en honor de la ciutat de Lleida.  
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els hostes reials de segles pretèrits solien hostatjar-se en algun palau de la Plaça Sant Joan, on tenien lloc les festes que se la ciutat li dedicava: «Consistían estas en encender por la noche grandes fogatas, profusión de blandones por las ventanas y las parrillas de la calles y de la torre de la catedral; además se aventavan las campanas, los juglares recorrían las calles y plazas...», a més de justes i tornejos i curses de braus. 

Fins i tot, davant la porta de la Magdalena hi féu jurament Felip V, al 24 de setembre de 1701, amb tanta festa que i lluminària «que no se hallaba de menos la luz del día». Al dia 30 el primer Borbó jurava les Constitucions de Catalunya a Barcelona. El joc de les potències europees faria canviar el destí del nou rei, quan a partir de 1705 Carles d'Àustria també s'ofereix com a pretendent i esclata la pugna successòria, en què els aragonesos i catalans preferiran la Casa d'Àustria com a millor garant del seus drets seculars. 

L'església de la Magdalena quedà molt danyada al 1812 quan explotà el polvorí que hi havia, amb grans desgràcies personals. Al número 22 del Carrer Magdalena hi visqué, segons la tradició, el Sant Patró de la ciutat. Recull l'autor el miracle del pou, «en el que el memorable ilergeta verificicó el milagro de hacer subir las aguas hasta el borde». El pou era als afores, «al lado del huerto de Biscarri en donde antes había el baluarte de San Anastasio, construido por los tiempos de la guerras de los segadores... y en cuyas murallas había la imagen del Santo, que tal vez sea la misma que se halla hoy en el molino de Vilanoveta»
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer del Carme s'acabava antigament a l'Hospici que hi havia, tot i que després s'hi afegí el convent del Carme. S'hi resum la història del convent del Carme i també de l'Hospici o «inclusa», en què s'hi acollien els nounats desemparats de la ciutat, des del 1787, amb els béns testamentaris de Gaspar de Portolà. Aquell anys de 1877 les Germanes de la Caritat hi acollien 82 nenes i 65 nens.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer de «Curtidores Alto», o carrer dels Blanquers, havia passat a formar part del carrer del Carme. Afirma l'autor que «la costumbre observada de unos años a la fecha de cambiar los nombres de la calles es censurable a todas luces». Els assaonadors lleidatans fabricaven «riquísimas suelas y cordobanes, hermosos dantes y marroquíes además de los finisimos pergaminos en donde se escribían aquellos códices y libros corales sembrados de miniaturas que tanto hoy admiramos». Pel que fa als guants, eren tan fins que «un par de aquellos podían y solían ser encerrados en cajitas formadas de una cáscara de nuez». Els productes s'exportaven per tota la Mediterrània, i fins i tot a Campània «tenía Lérida un cónsul y departamento en la Lonja».

A la punta d'aquest carrer, hi hagué una petita obertura als murs de la ciutat, coneguda com el Portal Pintat, que comunicava amb l'areny del riu i, més modernament, amb la Plaça Cabrinety.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Al barri del Carme, hi hagué també el carrer de Bafart, una potentada família nobiliària de la ciutat, propietària del molí de prop de Sant Ruf. També el carrer de la Botera, per on s'escolava l'aigua de pluja de bona part del barri cap al Noguerola.