Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

20170129

[1628] «M'enterro en els fonaments»

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
L'autor de l'Aranyó volgué deixar testimoni del seu temps tot al llarg de la seua obra novel·lística. En aquest cas, i com deia la coberta de l'edició, «amor i sang en la Barcelona d'avui», barreja de literatura social i novel·la negra, que afegeix el retrat de l'inevitable trencament generacional dels anys 60.

La novel·la fou editada a Proa, Col·lecció A tot Vent, núm. 135, llavors sota la direcció de Joan Oliver. El pròleg anà a càrrec de Joaquim Marco, que en destacà la trama detectivesca, l'enfrontament generacional, l'integrisme ideològic del pare, que serà combatut i posat en evidència pel seu propi fill, la rebel·lió del jovent contra l'ordre establert, el substrat existencialista i els tocs de lliure sexualitat. La novel·la, escrita al 1962, fou capaç de retratar els incipients moviments ideològics i morals de la joventut europea del moment, que acabaria per esclatar al maig del 68 parisenc, no pas a la Barcelona grisa i sotmesa, encara vençuda, dins l'Estat espanyol del moment, una dictadura sorgida d'una guerra cruel i abocada a una persecució implacable de la nostra llengua i cultura.
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Per causa d'unes comprometedores fotografies de contingut sexual explícit juntament amb una fotografia d'un cadàver, trobades a l'habitació del fill entre les seues coses, el pare iniciarà una camí de descoberta i d'investigació per conèixer aquell que se li apareix com un desconegut.

«M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de bons costums, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot fent ús de la violència i força eixelebrat, ocupa el segon capítol que ell numera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la» (Carme Rosanas).
-Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
«L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte». 
Un bon fragment de diàleg entre pare i fill:
http://www.xtec.cat/~rsalvo/pedrolo/dossier/composic.htm
1968. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Un breu de diari de l'època amb la notícia de l'edició de l'obra: «Una història d'amor i de sang en la Barcelona d'avui. La novel·la més audaç del nostre escriptor més coratjós». Destaca la foto de l'autor, encara jove, quan la silueta que tenim acostumada és la del Pedrolo de gran.

Per a la recepció de l'obra pedroliana i el seu relegament durant la 'transición' pel seu radicalisme moral i extremisme polític independentista, veg. «Molesta Pedrolo?», Xavier Borràs (2010). Passats els anys ens adonem que no era ell l'extremista, sinó tots els altres els tous i condescendents amb un règim pseudodemocràtic, fill de la dictadura i espanyol com sempre. Potser la nostra societat havia sortit tan justeta de forces de la nit del franquisme que no s'hi pogué fer més. O sí?


Una visió més recent de la qüestió  a «Avui es parla de Pedrolo», de Fèlix Edo, «Serra d'Or», núm. 670, pp. 41-44, 2015.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Cartell de 'La Respuesta', adaptació dirigida per Josep M. Forn.

Els protagonistes, Francesc Viader (fill), Marta May (amiga) i Jorge Torras (pare).

«La Renata és una cambrera que manté una relació sentimental amb l'Àlex, un jove i innocent estudiant que, després d'assabentar-se que la seva xicota té també un afer amb el senyor Molina Costa, es capfica de tal manera que decideix assassinar l'home sense pietat. El noi porta a terme el pla, però després que la policia examina el cadàver i dur a terme la investigació, les conclusions són confuses i l'Àlex no és descobert. Ara bé, el seu pare, l'influent doctor Farràs, sospita d'ell i s'hi enfronta».
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 14 de novembre.
«'La Respuesta' era el títol d'una pel·lícula de Josep M. Forn que es va estrenar al principi de la transició política, quan Arias Navarro era el cap del govern [espanyol] i va passar de llarg. Després de setze anys del seu rodatge (1969) i deu del vistiplau de la censura [espanyola], el director creu que és ara quan s'estrena de debò el seu film».

Aquesta fou l'obligada malastrugança de l'obra literària, i en aquest cas cinematogràfica, de Pedrolo: la persecució i prohibició polítiques de ses obres per causa del règim espanyol de torn.
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 17 de novembre.
«Quan el cinema català defuig, espantadís, qualsevol apropament a la conflictiva realitat que ens toca de viure... veure una pel·lícula rodada en ple franquisme, que es planteja obertament la lluita antifranquista amb totes les seves conseqüències, com a mínim ha de fer-nos reflexionar». Afegeix el crític Joan Lorente-Costa: «Gràcies a M'enterro en els fonaments el cinema català compta amb un retrat insòlit i contemporani (encara que esquemàtic) de la joventut que vint anys més tard assumiria el poder (o l'alternativa de poder)».
1986. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 16 d'abril.
Ressenya de la pel·lícula amb motiu de sa emissió per TV3. La cinta, segons Quim Casas, «es presenta com un melodrama tens que opta més pels problemes generacionals que no pas per la documentalització del moviment estudiantil que sorgia en aquells temps. El to de la pel·lícula és avui força llunyà. El discurs ideològic, els diàlegs, cançons de Raimon, Espinàs, etc., tot ens evoca uns temps cinematogràfics ja passats, que no van tenir efectivitat a causa de l'enfrontament constant amb la censura». Censura franquista espanyola (aclariment per als més joves).
1979. Manuel de Pedrolo, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Diari «Avui», 7 de juny.
Pedrolo, «profundament humà, sorprenentment prolífic, íntegrament català».
2001. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Ed. Proa, La Butxaca.
La darrera edició fins avui de l'obra.

20161229

[1608] Calaf, bella flor de la Segarra (alta)

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Article dedicat a la vila altsegarrenca, ple d'anuncis de fàbriques i serveis d'ara fa quasibé cent anys.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'arc de l'antic hospital medieval, a la dreta de la imatge, avui encara conservat.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

La façana de l'església de Sant Jaume, amb el singular i esvelt campanar de prop de 60 m. 
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

«La seva principal riquesa és l'agricultura, si bé es desenrotllen algunes indústries, com fàbriques de serrar fustes, fàbriques de rajoles, etc. Té alguns importants comerços en grans i farratges, i una agència de transports d'importància.

La història es ressenya a partir del llibre publicat per Ignasi de Llorens i Gallard, natural de Salàs de Pallars, que exercí una temporada de metge a la vila altsegarrenca. Segons aquest autor, la fundació de la vila es remunta a temps del romans, a partir del nom «del pretor Calphuxnius».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

L'article fa un gran recull del folklore local: les lletres de les camilleres [caramelles]. Se'n publiquen les lletres de les «primeres... que sortiren a toc d'alba de 1840»:

«Camilleres no les cantaven
A Calaf, ni pensament;
els sabatots começarem
sols per un divertiment.
Els primers les començarem
el dia de matar el porc,
quan feien les 'butifarres'
a la voreta del foc».


Als qui no feien presents als cantaires, se'ls dedicava alguna agra estrofa:
«Mala casa, mala brasa,
mala brasa i mal tió;
a l'amo i a la mestressa
mala sort que Déu els do

Déu el do pigota i ronya,
i també el xarampió».


L'antiga rivalitat amb l'altra vila principal de l'Alta Segarra, Prats de Rei, queda reflectida en la rondalla popular que s'hi transcriu. És la història del Ricard de Prats de Rei, i de la calafina Agnès, casats d'amagat malgrat els recels dels veïns i famílies.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Un parell de poemes de calafins lletraferits. La lletra de les caramelles de 1899 a Calaf, d'autèntic regust popular:

«Nenes maques de Calaf,
no baixeu a les portelles,
puix al vespre hi sol haver
llops que es mengen les ovelles».

«Per tu han vingut rics hereus
de Manesa i d'Igualada;
Déu et conservi per a mi,
bella flor de la Segarra».
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Resum dels primers Jocs Florals calafins, inaugurats al 1903, i presidits per Leonci Soler i March (1858-1932), un destacat advocat terratinent, intel·lectual i polític de la Manresa del tombant d'aquell segle.
1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).

Diversos anuncis de magatzems, fàbriques, botigues, fonda, que es fa valdre el «gran local per a pupil·latges d'autos de totes menes», i «cafè i cinema» a la Plaça dels Arbres, quan encara era mut!

[1198] Mercat de Calaf, segle XVIII

20161209

[1590] L'antiga Vilella del Baix Cinca

1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina. 

Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps.

Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida.

El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».


1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Valeri a la partida de Daimús. Escriu Madoz: «Dentro de su circunferencia se encuentra una ermita dedicada a San Valero, situada en la partida llamada Daymus, en cuyo sitio hubo antiguamente un pueblo de este nombre del que se conservan algunos vestigios. Se encuentran también un edificio que contiene una máquina para cortar las aguas de la acequia dividiéndolas para las de este lado y la de la huerta de Fraga, un molino harinero al estreno de una de los dos espresadas acequias y dista 1/2 hora hacia el Oeste una altura llamada los Castellazos [Castellassos], donde igualmente existió un castillo en tiempos muy remotos».
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB:
«Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.).
Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.).
Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua.

Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre.


Hi ha a Velilla Sant Llorenç,
A Fraga, Sant Salvador;
A Aitona, Sant Cayetano,
i a Seròs hi ha l'Àngel gros.

Les mossetes de Velilla
a lo llum diuen 'candil',
a la finestra, 'ventana',
i al julivert, 'perejil'.


La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Un parell de follies fragatines més:

A Samalcoreig comença
la flor de les catalanes,
a la Granja, bocatoves,
i a Torrent, les esmolades.

Les mossetes de Saidí
han pujat al campanar
a menjar lo llantam
i no el poden acabar.


Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva.


Les follies mequinesanes no es queden enrere:

Maria, per bé que et vull,
no et casis a la Ribera,
que sols menjaràs baixoques
i flor de carabassera.


La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»:

A Samalcoreig, ai, ai!,
a Seròs, no tindràs fred!,
a la Granja, ai, ai, la mare!,
i a Mequinensa, no res!


Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa:

A l'horta me n'haig d'anar
a buscar una llauradora:
si m'arriba a dir que no,
l'ofego a la regadora [reg, sèquia].
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades:

«Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu.
Població: 469 h [2006]
Extensió: 17 km2.

«El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit.


«El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga».
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un bocí del Carrer Major.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines.

20160909

[1515] «O parir o morir» (adagis valencians divuitescos)

1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana»,
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 

(enllaç llibre electrònic gratuït).
Portada de la tercera edició del tractat paremiològic de l'il·lustrat notari valencià Carles Ros (1703-1773). Amb aquesta i altres obres de divulgació ortogràfica i gramatical volgué defensar l'ús de la llengua pròpia entre els valencians, de la qual n'era testimoni del procés accelerat de substitució lingüística en els àmbits formals.

El seu contacte amb la gent de classe humil per mor de la seua professió notarial l'acostà al sentiment popular i a la llengua del país. Començà a fer-ne servir la llengua en els seus col·loquis i romanços, els quals assoliren gran èxit en el seu temps, com el «Raonament i col·loqui nou en lo qual un llaurador li declara son amor a una dama chispera, requebrant-la per molts camins per veure si pot lograr-la per muller i al mateix temps li proposa son saber, maña i habilitat / compost per un boticari de manegueta, barber de barber i doctor de secà», o també el «Col·loqui nou, curiós, i entretengut, on se referixen l'explicació de les Danses, Misteris, Àguiles, i altres coses exquisites, tocants a la gran Festa del Corpus que es fa en València» (1772).


Ressenya biogràfica:
«Notari de professió, fill i nét de notaris. Defensor i propagador apassionat de la llengua catalana, ha estat considerat precursor del renaixement literari valencià. És autor d’obres apologètiques com Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752); d’obres gramaticals com Práctica de ortografía para los idiomas castellano y valenciano (1732); de vocabularis com Breve diccionario valenciano castellano (1739) o el més extens Diccionario valenciano castellano (1764), interessant inventari del llenguatge popular i de veus antigues, així com el Tractat d’adagis i refrans (1733) i nombrosos col·loquis i romanços populars, en català i en castellà, rics d’expressions folklòriques i populars. Tingué cura, a més, de l’edició del Llibre de les dones de Jaume Roig (1735) i de la Rondalla de Rondalles de Lluís Galiana (1768), així com dos manuals de formularis notarials» (enciclopèdia.cat).
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
Raons per a la defensa de l'ús de la llengua: 
«A què pot vindre traure jo aquest Tractadet ni cansar-me en allò que no serveix?».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
L'autor troba difícil d'escriure entre la gent per manca de costum: «...i com nostra Llengua és tan difícil d'escriure, hui en dia, per estar arrimada , i no usar-se, determiní també donar a la llum pública aquest altre Tractat...» També fa la definició de refrany: «...perquè Adagi o Refrany no és altra cosa que una sentència que corre en boca de tots, una llum de veritat manifesta que tot lo Món coneix... puix són relíquies de l'antiga filosofia...».

Per mitjà de l'ús propedèutic dels refranys vol introduir els lectors en l'aprenentatge de la lectura de la llengua, i també fornir a«la gent que no és estudiosa... una raó que conclou i desenganya, per a poder reptar o corregir los pares als fills, i els majors als menors, de modo que els fa obrir los ulls, i se'ls imprimeix en la memòria...»
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
Els orígens dels adagis són diversos. Molts foren traduïts i adaptats d'obres castellanes del seu temps, però de tant en tant pot retrobar-s'hi el regust valencià autèntic. L'ortografia de Ros arribà a un alt grau de depuració, cosa que es comprova pel fet que avui és fàcilment llegible. Ell mateix n'explica les bases en el prefaci de l'obra. 
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Als criats no els degues massa, 
perquè et trauran de ta casa».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Bé sap lo gat la barba que llepa».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Cartes, daus, dones i vi,
fan tornar al ric mesquí».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Dels meus vulles mal dir,
però no mal oir». 
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Gran cuidado el metge té
del malalt que paga bé»
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«On se fa foc, ix fum». 
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Ja que has fet lo santet,
fes l'altar».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Mai lo pereós [peresós] tindrà pa,
ni vi per a demà».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Ovella que bela, mos perd». 
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Qui es menja les madures,
que es menge les dures».
 
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Si tens la coa de palla,
no poses foc a la falla».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Uns tenen la fama,
i altres carden la llana».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
«Vols ser Papa?
Posa-t'ho en la testa».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
L'obra es complementa amb un glossari valencià-espanyol, «advertint que la ç de rasguer [ç trencada], ha de ser z en castellà».
1733. «Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica
per a escriure amb perfecció la llengua valenciana», 
Carles Ros,
ed. Josep Estevan, Plaça del Forn de Sant Andreu, V., 1788, 3a. ed. 
Més dades sobre l'obra de Carles Ros en l'article Un col·loqui poc conegut de Carles Ros, de Joaquim Martí Mestre, «Zeitschrift für Katalanistik», núm. 19 (2006), 153–196.