Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bordeta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bordeta. Mostrar tots els missatges

20140515

[724] La fàbrica Cros a Lleida, 1964

1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros» (SACE, ICC).
Vista aèria de l'entrada de la N-II vella de Lleida ara fa cinquanta anys. Poc abans de la imatge hi havia la cruïlla amb l'antiga C-1313 cap a Alcoletge, Balaguer, Andorra i Puigcerdà. El primer tram, com ara, feia una mica de pujada; a l'esquerra s'hi havien construït recentment els dipòsits de la CAMPSA, encara existents. A continuació, on ara hi ha el polígon dit Neopark, hi trobàvem l'antiga fàbrica lleidatana de la Cros, on s'hi produïen adobs. Darrere, els xalets dels directius i, al fons, el cementiri, sense les ampliacions posteriors. Fins a dalt als Mangraners, tot eren camps de conreus, mentre que avui ja tot és un continu de naus fins a tocar dels carrers del barri.
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
La fàbrica tenia entrada de ferrocarril i tot. En primer terme, la torre del dipòsit i la bassa d'aigües, i el nombrós conjunt d'edificis amb què es va anant ampliant la primitiva fàbrica instal·lada al lloc als anys 1910s, dita llavors «Sociedad Ibérica del Azoe», després empresa «Cros». 
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
De la carretera N-II cap als Mangraners, tot eren trossos. A data d'avui, tot és polígon.  
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
Detall de la gran planta d'adobs nitrogenats, per davant de la qual va passar molts anys el cotxe de línia que ens portava a la capital. La foto fa molt més goig que la vista real, ja que els ferros eren envellits i tot era recobert de la pols dels adobs.
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
Un detall esplèndid de les anomenades tres carreteres, on ja hi havia l'edifici de la benzinera. L'una carretera era la N-II; l'altra, la que pujava cap als Mangraners i cap a Tarragona; la tercera, la que anava directament cap a la fàbrica de cervesa San Miguel, en funcionament des del 1957. Aquest camí deixà d'existir quan es féu el polígon del Segre, llavors del tot inexistent, com bé testimonia la imatge.
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
Més enllà de les tres carreteres, direcció a la ciutat, les nau de la fàbrica de mobles que encara avui hi ha i després de la baixada, l'hotel i benzinera Lamolla, a data d'avui bàsicament en desús. Llavors era un dels punts hotelers i de restauració de moda. Al fons del fons, la gran corba que feia la N-II davant dels Condes vells, ja que la carretera de BCN a la capital de l'estat veí llavors encara passava pel mig de la ciutat. La variant cap al pont dels instituts no es faria fins passada una dècada, a començament dels 70s.
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
Detall del vell cementiri de la ciutat, d'escabrós record, atès que davant seu, i durant una bona colla d'anys durant la postguerra, s'hi interrompia el trànsit a trenc d'alba, per afusellar-hi els presos polítics republicans. En honor seu i del meu repadrí executat, la meua santa imprecació als franquistes espanyols: tant de bo us podriu a l'infern!
1964. Lleida. Fàbrica de la «Cros».
Malgrat la mala definició de la imatge, s'aprecia com la Bordeta tot just era també un barri incipient, amb poques construccions i encara molta horta. 
Cliqueu també:

20140126

[590] Lleida, primera postguerra


Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Una esplèndida imatge zenital de la Seu, tot just desallotjada de la militarada espanyola ocupant i als inicis de la seua llarga restauració.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Detall del campanar per restaurar, igual que el claustre i els arcs gòtics, que s'aprecien encara tapiats tal com havien estat per gairebé 250 anys.
Anys 1940. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
La vista zenital és ara sobre la falda del turó i fins al Segre. A l'esquerra, (sembla que) s'aprecia l'edifici del gobierno civil franquista en construcció, i l'Avinguda del Segre encara per obrir.
Anys 1940. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
La Rambla de Ferran de la postguerra, llavors popularment dita Fernando. S'hi veu la cruïlla històrica del carrer Magdalena amb el carrer del Carme, i al damunt el Canyeret de la postguera. La plaça Magdalena, on ara hi ha l'auditori, estava ocupada per un gran magatzem municipal.
Anys 1940. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Els palaus de l'Audiència i de la Diputació, refets. En primer terme, l'església i claustre dels franciscans.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
El barri de la Bordeta, als seus inicis.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Detall del barri de la Bordeta: carrers amb cases soltes i barrejades amb els horts i els trossos.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Vista aèria de la ciutat. En primer terme els trossos (camps de conreu) de la Partida Rossinyol, actual polígon de cases socials Juan Carlos, a la Mariola.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
El passeig de Ronda encara per construir.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
A la dreta, els dos claustres de l'antic Seminari i actual rectorat de la UdL. 
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
La presa de la Canadenca i l'inici del Canal de Seròs. El llarg assut de la Mitjana, que eleva el nivell del Segre, no té gaires cases a l'altre costat: és el lloc on creixerà el barri de Pardinyes.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Els arenys de la Mitjana, actualment plens de vegetació, i la riba del Segre a Pardinyes sense urbanitzar.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Detall del Camí de Granyena, encara existent en aquest bocí, a tocar del canal de Seròs.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Una altra perspectiva de la presa de la Canadenca a la Mitjana. Fins a la via del ferrocarril (a l'esquerra se'n veu un bocinet de pont) no hi havia cap carrer ni casa, tot eren hortes i camps, mentre que actualment està tot construït i ja hi ha un altre pont entremig, el de Baró de Maials.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Esplèndid detall de l'inici del Canal de Seròs, construït al 1913.
Anys 1950. Lleida. La Seu Vella.
Lleida: de l'alba al ponent, Ateneu Popular de Ponent, 1970.
Un Segre pletòric. Al fons a la dreta, l'estació de ferrocarril, amb els antics magatzems en aquest costat de la via.

20130608

[370] La Bordeta del 1920

1929. Lleida, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
Vista aèria del Canal de Seròs al seu pas per la Bordeta, llavors un barri encara incipient, amb torres d'estiueig, sovint amb aires modernistes, alguna de les quals encara subsisteix. 
1929. Lleida, Josep Gaspar i Serra. 
El pont del Canal de Seròs a la Bordeta, amb el campament de la Canadenca una mica més avall, avui dedicat a Museu de l'Aigua dins l'espai enjardinat del Parc de l'Aigua.
1929. Lleida, Josep Gaspar i Serra. 
El pont del Canal de Seròs a la Bordeta, ara tot urbanitzat a la dreta i resseguit per un carrer de cases a l'esquerra. Abans del pont, avui hi ha les instal·lacions del Sícoris. El detall de les torres en mostra algunes de realment espectaculars.
1929. Lleida, Josep Gaspar i Serra. 
El pont del Canal de Seròs a la Bordeta, amb el campament de la Canadenca una mica més avall, avui dedicat a Museu de l'Aigua dins l'espai enjardinat del Parc de l'Aigua.
1929. Lleida, Josep Gaspar i Serra. 
El Canal de Seròs a la sortida de la Bordeta, enfilant per mig de trossos i camps. A l'esquerra, el camí d'Albatàrrec, i a la dret, la filera arbrada que resseguia la Sèquia de Fontanet després de passar pel Molí de Vilanoveta. Al fons, transversal al canal, s'hi pot distingir la ratlla de la Femosa, poc abans de desembocar al Segre.


20120304

[110] Canal de Seròs, 100 anys

La Canadiense (modernament normalitzat en La Canadenca) era el nom de l'empresa que va construir el canals de Balaguer i de Seròs, els pantans de Sant Antoni i Camarasa, i algunes altres obres hidràuliques per tal de fer negoci amb l'abastiment elèctric del Cap i Casal, en plena expansió de l'electrificació industrial. Podríem dir que fou la primera multinacional que s'establí a les comarques lleidatanes, del Pirineu a la plana, i en aquells temps d'ara fa justament cent anys, va donar feina a nombrosos pagesos dels encontorns. El meu repadrí del Soleràs hi acudí tota la temporada de construcció, des de la tardor de 1912 a la primavera de 1914, amb un carro de trabuc, ideal per al transport de terra, runes i pedres. Hi guanyà (hi suà a pic i pala) una petita «fortuna» per a l'època, i amb aquests diners pogueren comprar un petit tros d'«aulivers» a Granyena de les Garrigues. De fet, un bon tros ho esdevindria amb el temps i amb les espones que el repadrí hi va refer amb els dos fills rascant serra amunt, abans que tots dos morissin per atacs d'apèndix, ja que a pas de carro no pogueren ésser a temps d'arribar a l'hospital a Lleida. D'aquesta forma tràgica, aquest tros passà a l'herència de la meua padrina, i a través d'ella a les mans del meu pare, que l'acabà d'adobar i de posar en plena producció  (per tant, cal prendre's el significat de «passar a les mans» en sentit literal). En definitiva, una família lligada a la història de la construcció del Canal de Seròs i de l'electrificació i modernitat de les nostres contrades. Tot i que el lligam no vingué per les accions que posseïssin de l'empresa, sinó de la força dels braços i de la pudor de la suor que hi esmerçaren.


1912-13. Lleida. Canal de Seròs.
 Vist des dalt de les comportes, amb el pont del camí de Granyena i Alcoletge, sempre transitat, en primer terme. Un lloc on tothom sabia que no era bo per al bany, per l'enorme força dels borbolls i remolins de l'aigua quan surt de les comportes.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Per abuidar-lo, a banda del pic i pala, també van veure-s'hi les primeres màquines d'aquesta mena a Lleida. Diu el remitent, mal informat sobre la nacionalitat pròpia dels treballadors: «Une de ces machines qui travaillent plus vite que les ouvriers espagnols».
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
El desplegament de maquinària mai vista a Lleida abans fou imponent. Observem la triple línia de vies a diferent nivell, i els campaments d'obrers al fons, ja en el tram final.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall d'un dels «trenquets» de vapor per al trasllat de materials. Tots a punt per al «retrato» i per a la història.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Els encofrats de fusta per al revestiment formigonat del canal, un cop ja excavat, prop del campament de la Canadiense a la Bordeta, actualment Parc de l'Aigua.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall de les embastides. Al fons, el campament de la Canadiense a la Bordeta, actualment Parc de l'Aigua.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall de les comportes des del pont del camí de Granyena.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall de les comportes i del pont del camí de Granyena. Un dels traginers, amb carro de trabuc i mula, qui sap si l'atzar va fer retratar el meu repadrí?
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall de les comportes des del pont del tren, amb el canal ja revestit.
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall dels treballs d'encorament, amb la Seu Vella al fons  (foto: GREC).
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Detall de la construcció cap a Albatàrrec (foto: MDC).
1912-13. Lleida. Canal de Seròs. 
Homes, mules i màquines, tots junts en l'esforç per la construcció del canal, cap a Torres de Segre (foto: MDC).

20110811

[35] Qui oblida lo passat, oblida a si mateix

Aquest any 2010 s'ha consumat una altra obra desditxada: la cobertura de la vella sèquia de Torres al seu pas pel nou i modern campus universitari. I heus aquí la qüestió: per què una Universitat, pou de saviesa, ha de ser incompatible amb una sèquia, una de les nostres fonts de riquesa més arrelades des dels temps dels sarraïns? La cobertura d'aquesta sèquia ja ve de lluny. A l'inici del seu recorregut a Cap-pont, ja fou entubada fa molts anys. Potser algun de vosaltres, benvolguts lectors, ens ho podrà precisar. El meu pare recorda com encara hi anava a fer les llímpies cap allà a finals dels 50. «Llímpies», un mot de diccionari lleidatà, que volia dir netejar la sèquia -la secla- de senill, sisques i herbassar. Sisca, no el busqueu al DIEC tampoc! [sisca, cisca al DCVB].