Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'Albi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'Albi. Mostrar tots els missatges

20150906

[1143] Vistes de l'Albi garriguenca

Anys 1920. L'Albi (les Garrigues).
Preciosa postal acoloria de la població garriguenca, amb vista a la façana de l'església des del carrer de Francesc Moragues i Barret (1868-1935), fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Dalt de tot el rellotge públic que s'hi col·locà, mentre que pel carrer terrós tres canalles hi juguen. La raó del nom potser rau en la relació del fundador de la Caixa amb els Barons de la vila.
2002. L'Albi (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Vista aèria de la població, als peus del castell. 
2002. L'Albi (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Detall de la trama urbana voltada de paisatge garriguenc.
2002. L'Albi (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Una altra perspectiva aèria de la vila a començament d'aquest segle.
2002. L'Albi (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Els orígens de la població remunten a la torre de guàrdia que les legions romanes hi construïren per vigila la Via Augusta, convertida en castell sota dominació sarraïna i després de la reconquesta. La població prehistòrica d'aquesta part de les Garrigues durant el Neolític és ben testimoniada per les pintures rupestres que s'hi han conservat. Potser no sempre fou tan dura la vida en aquests latituds.

«Durant la dominació musulmana, aquest indret ja apareix amb el nom de l’Albi, els darrers anys dins el valiat de Siurana. Sembla també cert que els castells de l’Albi, Cervià i el Vilosell, al peu de la serra de la Llena, avançada dels sarraïns de Prades i Siurana, foren restaurats per Alfons I vers el 1178 i foren donats als Cervera. Però les cartes de població són més tardanes. La de l’Albi no es conserva, però s’hi al·ludeix el 1202, quan Pere I el Catòlic atorgà carta de poblament a la veïna població de Cervià, que fou concedida, com ho havia estat l’Albi, a Guillem de Timor. Segons aquest instrument, les franqueses de Cervià havien de ser les mateixes concedides a l’Albi (segurament vers el 1196 per Alfons I).

«Si hom admet la identificació de l’Albi amb l’Albium esmentat en el Liber feudorum maior, el 1178 el lloc era ja habitat. Als soterranis del que resta del destruït castell de l’Albi hi ha vestigis de murs que semblen anteriors a l’època medieval. Fou centre de la baronia de l’Albi, que comprengué sempre el poble de Cervià de les Garrigues. N'era senyor a mitjan segle XIII Arnau de Timor (1236-81), descendent del primer repoblador. Un segle més tard (1336) n'era senyora Sibil·la de Montcada, casada amb Eimeric de Centelles, a la qual succeí el seu fill Ramon de Centelles i de Montcada, mort vers el 1361 sense successió. El lloc de l’Albi era domini de Ramon Pere, influent ciutadà de Lleida, el 1365» (enciclopèdia.cat).
Anys 1970. L'Albi (les Garrigues). 
Un parell d'imatges en blanc i negre dels carrers.
Anys 1970. L'Albi (les Garrigues). 
El campanar vist des de les runes del castell.
Anys 1960. L'Albi (les Garrigues). 
Una postal en blanc i negre amb diferents vistes de la vila.
2005. L'Albi (les Garrigues). 
dins Catalunya, poble a poble, Ed. 62.
1917. Castell de l'Albi (les Garrigues).
Col·lecció de 19 fotos de les runes del castell a Rafael Dalmau, editor, Arxiu Pere Català i Pic
Anys 1960-1970 ca. L'Albi (les Garrigues). 
La gent de l'Albi acudeix a l'ermita de Sant Cosme i Damià, potser en la diada dels Sants. Malgrat la marca d'aigua, la imatge té un valor etnogràfic de primera mà.

20150905

[1142] L'Albi en començant el Nou-cents

1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de l'Albi, en castellà, car les constitucions dels successius reis i reines espanyols mai no han escoltat la veu del poble, d'aquest poble, tal com Salvador Espriu va declamar poèticament. L'arbre representa un àlber, dit albi, aubi en popular lleidatà, una més de les etimologies parlants, tan freqüents en l'heràldica catalana: associar el nom de la població a una paraula de la llengua i convertir-la en símbol sobre el camper.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

L'ermita dels Sants metges Cosme i Damià, a l'extrem de la població, aixecada cap al tombant dels segles XV-XVI, i restaurada després de la Guerra Civi, durant la qual resultà molt malmesa. És d'una sola i àmplia nau i quatre capelles laterals. El porxo d'entrada n'és un dels elements arquitectònics més antics. Segons la tradició, les restes dels sants, que eren bessons, metges i d'origen aràbic, hi són conservades. Moriren en les conegudes persecucions de Dioclecià a la Cilícia (Àsia Menor), cap al començament del segle IV. Quan la festivitat del 26 de setembre cau en diumenge la vila gaudeix de jubileu.
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
En efecte, situada entre les Garrigues i la baixa Segarra, que tradicionalment i popular és la part meridional de la comarca de l'Urgell, «en una suau pendent decantada a migjorn, al peu del turó coronat per les runes de l'antic castells dels barons, a la dreta del riuet Corp [Corb]». Poble de les Garrigues de l'arquebisbat tarragoní, fa cent anys tenia cap als 1260 habitants; ara, menys de la meitat, pocs més de 500.
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Indicador d'una certa importància de la vila és el fet que posseïa escola per a nois i noies. L'autor en destaca la plaça principal, «porticada i carrers lleugerament inclinats que porten sovint lo segell de l'antigor. La il·luminació pública és per electricitat». Es conservava llavors la «faixa de muralles que venia a cloure lo sumptuós castell habitat per los Barons d'Albi. La fàbrica d'aquesta construcció, en runes, es digna de visitar-se, puix constitueix un tipus de casa senyorial del Renaixement que no abunda a Catalunya». El pati cinccentista amb la galeria d'arcs i la majestuosa escala són destacats per l'autor (més fotos: turisme.albi.cat).
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detalls de la Creu de Terme gòtica, «darrere de l'església parroquial», destruïda al 1936.
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El terme de l'Albi s'emplaça entre el la plana i la costa, «quasi tot de secà», i s'hi destacaven fins a «tres premses [d'oli] de modern sistema». L'antiga tradició de la majorala del tambor, «elegida anyalment pel senyor Recotr d'acord amb l'Ajuntament. Lo dia del nomenament se fa càrrec d'un antic tambor d'una sola cara (pandero), i junt amb tres més quan hi ha una boda, dues d'elles tanquen lo carrer per a on ha de passar, amb una faixa de seda que sostenen una per cada cap. Així que arriba la comitiva, la del tambor tocant aquell estrany instrument canta una canço als nvis i queden detinguts [aturats] fins que deixen caure alguna almoina que serveix per subvenir les despeses del culte que es tributa a la Verge del Roser». 
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

L'altar major preconciliar de l'ermita amb els sants bessons Cosme i Damià.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

Un altre detall de l'altar major de l'ermita dels Sants metges Cosme i Damià.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

Una estàtua dels sants, potser la usada en la treta d'alguna processó.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

La nau de l'església parroquial, amb l'altar al fons, vista des del cor, amb una imatge del Crist crucificat, i potser un orgue a l'esquerra. 

El retaule de l'altar major fou destruït durant la guerra. Era un retaule construït per l'escultor Fèlix Sayas, d'origen navarrès i deixeble de l'escultor acadèmic Juan Adán, amb qui col·laborà en la construcció dels retaules de la Seu Nova de Lleida. El retaule de l'Albi fou construït entre 1789 i 1792 i se’n conserva la traça firmada per l’escultor i els regidors, el 6 d’abril de 1788, avui pertanyent a la col·lecció Martinell del Museu Nacional d'Art de Catalunya (pàgines.uab.cat).
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

L'altar major de l'església parroquial de Santa Maria del segle XVIII. A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

Vista de la nau central de l'església parroquial, amb els antics bancs de fusta i la trona de prèdica a l'esquerra. L'altar major abarrocat al fons, encarat a la imatge de l'absis, a l'estil previ al Concili Vaticà II. A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

L'adoració dels pastors. Detall de l'altar major de l'església parroquial.  A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita.
Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC).

L'explicació de la foto a l'arxiu diu que es tracta de l'altar de l'ermita, dedicat als Sants Cosme i Damià, però aquest no n'era pas l'altar major. 

20150902

[1139] Runes del Castell de l'Albi

1907 ca. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Ceferí Rocafort (1872-1917), (MDC-BdC-AFCEC).

Un home assegut als arcs del vell castell de l'Albi. Tradicionalment la població havia estat assignada a la vegueria de Montblanc, però al segle XIX s'incorporà al partit judicial de Lleida i posteriorment, en començant el segle XX, al de les Borges Blanques, com totes les altres poblacions garriguenques.
1889. L'Albi (les Garrigues).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres).
Cap a la darrera dècada del segle XIX, l'Albi comptava més de 1380 veïns, uns cinc-cents més que ara al cap de cent anys. El terme «aunque montañoso es fértil y productivo», amb «toda clase de cereales, almendra, vino y aceite; se recomiendan especialmente los carneros de l'Albi, por su excelente casta».

En aquesta època ja es testimonien dos escoles, la dels nens i la de les nenes, «dotadas con 825 pesetas anuales, casa y retribuciones», cosa que no estava gens malament. 

Pel que fa a l'etimologia, el nostre historiador lleidatà, Pleyan i de Porta, situa el topònim de la població en relació a les antigues arrels celta, alb (alt), i llatina, albus (blanc), concurrents en nombrosos topònims europeus. Descriu l'autor: «¿Le va bien a nuestro Albi, pueblo, alguna de dichas significaciones? Podemos contestar afirmativamente. Situada la villa en un pequeño collado, en cuya cima se conserva todavía la típica casa señorial, que la domina, y no lejos de las elevadas y escabrosas sierras de la Llena, al compararla los antiguos con  los pueblos del llano de Urgel y del campo de Tarragona, bien pudieron en cierto modo al dar nombre al pueble, juntar al mismo la idea de altura, y así Albi querría decir interpretando el lenguaje de los celtas, pueblo de lo alto, o siutado en altura. Observe el lector al propio tiempo que las nevadas son en este punto tan frecuentes y abundantes como en las sierras de Montsant y de la Segarra»

Una bonica argumentació. En realitat, però, i segons el mestre Coromines, l'ètimon pre-, romà d'Albi, «certament no cèltic... és igual al de la il·lustre ciutat occitana... [que] si bé es podria sostenir ben seriosament que el de l'Albi sigui un nom transplantat del de la famosa capital llenguadociana, em sembla més probable que... hi hagi repetició d'un mateix nom pre-romà, entre terres de substrat tan semblant». Un bon resum de la qüestió l'ofereixen Ramon  Amigó i Ramon Pere (2001, IEC) a L'Albi i els seus noms:
2001. L'Albi i els seus noms, Ramon Amigó i Ramon Pere.
Pel que fa a l'ús de l'article, afegeix Coromines: «això sembla ser una passa o contagi que s'estengué quasi generalment en els noms de pobles de la comarca».
1889. L'Albi (les Garrigues).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres).
«En la ermita de San Cosme y San Damian se conserva un cuadro en el que se ve la población de Albi cercada de murallas».
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

Les runes del castell de l'Albi.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

Les arcades del pati del castell mostren la magnificència del monument.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

Detall dels dos pisos d'arcades.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

L'escala d'accés a la planta superior, entre sol i ombra.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

La portalada del castell.
1916. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC).

Detall de la façana del castell.
1910 ca. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Bartomeu Gili i Roig (1873-1926), Museu Morera.

Carrer de l'Abeurador amb la gernació tota mudada.
1910 ca. L'Albi (les Garrigues).
Foto: Bartomeu Gili i Roig (1873-1926).

Detall del carrer, amb la gentada que potser sortia de missa. Al poble ja hi havia cables de llum, cosa que pot ajudar a datar la imatge més exactament.
Anys 1900-1910. L'Albi (les Garrigues).
Foto d'autor desconegut, (MDC-BdC-AFCEC).

Detall del pati interior del castell, que el retratista va animar amb un grup de persones.
Anys 1900-1910. L'Albi (les Garrigues).
Foto d'autor desconegut, (MDC-BdC-AFCEC).

Detall dels joves i grans figurants.