Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granja d'Escarp. Mostrar tots els missatges

20161009

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Detall del campanar de l'antiga església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça als peus de l'església.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Rosselló (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.
Clixé d'Antoni Güixens.
1913. Torrefarrera (el Segrià). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.
1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Una barca de pas sobre el Segre.
1913. Seròs (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.
Clixé de Ceferí Rocafort.
1913. Maials (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general rere el les espigues a punt de sega.
Clixé de Ramon Molines, pvre. 
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.
1913. Almatret (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.
1913. Aitona (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La façana o frontispici abarrocat de l'església.
Clixé de Juli Soler.
1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 
«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.
La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.
Clixé de Lluís M. Vidal.

20160406

[1370] D'Avinganya, d'Escarp i de la Granja, 1910

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Clixé de Mn. Pere Molet. Vista exterior del monestir trinitari, amb el campanar balustrat, que destaca sobre l'horitzontalitat de l'edifici malgrat que l'esveltesa no era sa principal característica.
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
El conjunt monàstic sofrí una radical transformació de ses dependències al segle XVII, amb el canvi d'orientació de l'església i la construcció del claustre i dependències annexes. Del claustre «se'n conserven tres ales, havent desaparegut la de migdia, encara que amb perill imminent de derrumbar-se a qualsevol hora les restants». 

L'església més moderna té la portalada encarada a l'orient amb el presbiteri a l'altre extrem sense absis, a on «hi alçaren una paret llisa i res més... Fa de creueu en aquesta església la primitiva església gòtica, bonic exemplar del segle XIV. De manera que l'absis d'aquesta, que dóna al Nord constituïa darrerament la Capella del Sant Crist, imatge que es venera avui a la parroquial de Seròs. Lo que seria antigament ingrés del temple fou convertit en Capella de la Verge del Remei».

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

S'apunta a la necessitat d'augmentar l'aforament després del retorn dels trinitaris com a causa per a tan radical transformació arquitectònica. «Com que a la part en què estava l'entrada hi edificaren los claustres, farien nou ingrés per sol ixent i és l'actual». 
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Es fa notar la poca importància de les restes dels antics sarcòfags, un dels quals conservat al Museu Arqueològic del Seminari de Lleida en aquells temps.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

A sis quilòmetres d'Avinganya s'hi troba el poble de la Granja d'Escarp. Enlloc de dirigir-s'hi pel camí, escolliren d'anar-hi resseguint «lo braçal que mig penjat en la riba que forma el desnivell del pla de dalt amb l'horta, se feia molt més llarg, per quant s'havia de conformar amb les sinuositats, voltes i calçades que aquí un barranc, allà una roca sortint, més avall un ribàs amenaçant esllavissada, obligaven a fer al braçal». A migdia, però, «lo sol fort i ataubador picava de bo de bo. Més que de primavera, de juriol semblava».
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Detalls del calat dibuixat en l'arc de separació de la Capella del Remei. Clixé d'Atili Sales, metge lleidatà, que es féu càrrec de la sala de paidopatia (pediatria i ginecologia) de la nova Gota de Llet lleidatana de 1918, impulsada pel nou ajuntament catalanista i republicà d'Humbert Torres, guanyador de les eleccions de 1917. En aquell temps era el metge de Seròs.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

«Aviat mos envistàrem amb Escarp; allà més lluny i a l'altre cantó del riu, recolzada a la falda de la serra, estava la Granja. A poc saltàrem lo Canal d'Aragó i Catalunya, que allí mateix desemboca al Segre». Es dirigeixen al pas de barca per tal de travessar-lo: «Entràrem dins la barca, la magnífica barca que, com tothom recordarà, los hi fou regalada per la Diputació de Barcelona quan, havent-se'ls-hi endut la que tenien la gran avinguda que experimentà lo Segre a l'octubre de 1907... Consta de dos grans llaüts, lo Montserrat i el Barcelona, units per una plataforma en la que ben bé hi deuen cabre tres carros alhora». 

«L'horta, magnífica abans de la riada, està feta una llàstima; al millor, pel mig d'un codissal, una verdadera aglera, vegeten, raquítics i tristois, alguns presseguers, per haver-se'ls-hi interromput lo reg. Los granjolins poc a poc van arreglant-la».

L'apunt de vocabulari ens assabenta que una aglera és un pedregar [codissar] sec per on les aigües s'estenen només en cas d'avinguda o crescuda. Una glera és, doncs, un tros de llit de riu o torrent sec, ple de pedregam. Una pedra de glera o codís és una pedra riera, d'aquelles tan planes i polides, dites també palets de riera.
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

L'any 191o, a la Granja, ja havien rebatejat el carrer del camí de Mequinensa amb el nom de Diputat Macià. Després de dinar, visita «a les mines de carbó, que estan a dos quilòmetres davall de la Granja» i de l'ermita de Sant Jaume allà tocant mateix.

Índies Negres és el nom amb què els anglesos anomenen les mines d'hulla i fou el títol que Jules Verne donà a una seua novel·la de fulletó al 1877 i que degué ésser coneguda de l'autor de la ressenya, Mn. Esteve. 

Només dos o tres són mines actives. «Uns anys atràs estaven totes en explotació activíssima i hi estaven empleats la major part dels braços de la Granja. Avui són comptats». Per traure el carbó, s'hi construí una via per a vagonetes, rebutjant l'oferiment del riu, relatat pel vicari amb poètica prosopopeia. 

L'ermita de Sant Jaume «sembla un colom aturat sobre una roca com si es preparés a emprendre el vol... L'ermita es troba a mig serrall en una replaceta guaitant al riu» i a un panorama «bonic i encantador. A baix lo riu mormorant l'eterna cançó del seu remoreig. A mà esquerra, cap a migdia, lo racó de Mequinensa, i en un turó... lo seu castell. Davant nostre la serra del Vedat amb sa hermosa pinada...»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

Des de Sant Jaume cap al nord, «se divisen la Pedra de Rondan, Sant Salvador, Sant Simó, monestirs aquests desallotjats, acabant-se la serra entre les negrors de la Ribera del Cinca». Aquesta negror era deguda als «grans boscos de figueres i olivers... i per entremig, com una serp que s'esmuny silenciosa per una immensa bardissa, s'escorre el Cinca».

La Pedra de Rondan [o Roldan]: «En una de les estribacions [contrafort] d'aquesta serra s'hi alça un turó, des de lluny perfectament cònic, coronat per una penya. Deien que anys atràs era molt més ferma i, efecte de l'acció del temps, s'ha anat esgallonant i desprenent-se'n algun bocí... Conta la tradició que l'heroi llegendari de la França la hi tirà amb lo dit petit des de l'altre turó on s'alça lo monestir de Sant Salvador. Quina forçada!»
1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De la cova de Sant Jaume, els granjolins n'extreien una espècie d'argila blanquinosa, remei «molt indicat i eficaç per a curar les escaldadures». Els excursionistes, entre els quals s'hi trobava el recordat pedagog Frederic Godàs, visiten a llum d'espelma una de les mines, i un cop feta l'exploració, s'encaminen a la mina de «cement. Aquesta començava a obrir-se aleshores». 

Arribada l'hora del retorn, tornen a creuar el Segre amb la barca i, ara sí, fan parada al Monestir d'Escarp per fer-hi «un vistasso... ja que el temps no permetia altra cosa ni l'edifici mereixia més». Ja que l'edifici del segle XVII «ara resta tot enrunat no quedant més que les parets mestres que van desplomant-se a poc a poc». 
1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

De retorn a Seròs, a l'hora foscant, els llums elèctrics, ja des de lluny, reben la comitiva excursionista. L'Elèctrica Serosense hi produïa electricitat des del 1903. Després de tot un dia d'excursió pel Baix Segre, els homes estaven afadigats, rendits, atrallats: no podíem pas dir ni piu! Les cames se negaven a sostenir-nos... Com qui no diu res havíem caminat a la ratlla de nou hores... però l'esperit encara... es movia en aquella atmosfera pura de naturalesa i art...» L'encomi final de l'autor als beneficis de l'excursionisme és destacable i com a bons caminaires retornen  a les «habituals ocupacions en espera d'empendre-la qualsevol dia a un altre indret».

20160314

[1346] Viatge al Baix Segre, 1908

1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
La ressenya comença pel Baix Segre, amb indicació de la barca de Torres de Segre que permetia als carruatges de passar a la banda dreta del riu i enllaçar amb el camí de Fraga. La barca de la Granja també permetia «guanyar el riu per medi de la barca que transporta a Escarp, en l'aiguabarreig mateix del Cinca (102 metres sobre el nivell del mar)».

Es descriu la marge esquerra del Segre, des d'Albatàrrec fins a Torres, «vorejant en el trajecte l'hermosa horta que rega la important sèquia de Torres», i fins a la Granja d'Escarp. 
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
«La Granja és molt coneguda per les mines de carbó i ciment que s'han vingut explotant fins quatre o cinc anys endarrera. El pas de la barca es troba a un quart i mig del poble. En substitució de la que se'n va emportar la riuada d'octubre, avui n'hi ha una altra formada de dues ajuntades per la plataforma i de gran capacitat».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
Allà, «se veu l'enorme recolzada que formà el riu, enduent-se'n bona partida del terme en sa destructora avinguda del 22 d'octubre de 1907, lo que motivà com a mida de defensa que es construïssin per l'Estat uns dotze o catorze murs de penetració, espuntadors o pedrets, com allí els anomenen, de 30 a 40 m de llargada, i fets de grans pedres esgraonats en el lloc de més perill. A càrrec del poble i amb les subscripcions públiques, se n'han construït set de més petits en altres llocs igualment amenaçats per la corrent».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
Les barques les va pagar la Diputació... de Barcelona! El funcionament era prou senzill: «De part a part de riu hi ha tirada una sirga de fils d'acer de 33 mil·límetres de diàmetre, de la qual pengen dues carrutxes (corrioles) enforcades, a on va estacada la barca. A les carrutxes, ferro d'enforcament i cadena que ferma les barques per la proa, se les anomena cataldo».

S'hi fa referència a l'enrunat monestir d'Escarp: «el nom se li ha donat per ésser en aquell punt espadats els marges riberencs, accident que en altres llocs és conegut per riba o ribast».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
«Per posar-la en marxa, el barquer gira el govern (timó) de les barques, i amb una altra sirga més prima que també va de banda a banda del riu, a un metre damunt de les plataformes, un home fa un petit esforç per girar les proes cap al costat que vol dirigir-se, i la mateixa corrent fa caminar ben de pressa els bastiments».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
La façana principal del monestir d'Escarp «mira al riu, i el campanar, que encara resta en peu, es de planta quadrada i poligonal de la teulada en amunt de l'enrunada església», de les primeries del segle XIX, tot i que la fundació es remet a temps del Conqueridor o de son pare el Catòlic. Des de l'exclaustració era propietat particular.

Del monestir d'Escarp passem al de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya, «que havia pertangut a l'orde dels Trinitaris calçats». Se'n fa una resumida descripció.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
Un dels arcs gòtics de l'església del monestir d'Avinganya.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
L'estat d'abandó en aquells temps queda descrit quan veiem la capella de la Marededéu del Remei «convertida en llenyer».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
«Ja d'antic existia en aquest lloc una torre i casa forta anomenada d'Avinganya, de la qual en féu donació D. Pere de Bellvís», amb assistència del rei Pere I a la consagració de l'església al 1202, «essent el primer monestir que fundà Sant Joan de Mata en la Corona d'Aragó». Entre 1236 i 1529 fou monestir femení. Ocupat novament per religiosos després d'un fort episodi de pesta, fins a l'exclaustració de 1835, «iniciant-se allavors la seva ruina. La creu de terme que s'aixeca a l'entrada de Seròs encara és coneguda com la creu d'Avinganya».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
La creu gòtica d'Avinganya, a l'entrada del poble de Seròs.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
De Seròs diu que no ha «d'anotar-se en tot el poble cap detall digne de tenir-se en compte, puix [que] el palau del Marquès d'Aitona ni les altres cases distribuïdes en carrers ben desembarassats i amples places, res de particular ofereixen». Tenia Seròs en aquells anys 2.681 habitants, «a dues hores de Fraga i a cinc i mitja de Lleida, «amb qual capital hi ha establert servei de carruatges, sortint una tartana de bon matí, que retorna a la tarda».

D'Aitona, se'n fa esment del castell, a on «estigué pres, tal vegada en una de les dues torres que encara resten en peu, el desgraciat Príncep de Viana, tant benvolgut dels catalans com avorrit del seu pare Joan II, el qual trobant-se a Lleida en plenes Corts el 2 de desembre de 1460, ordenà [que] fos aquell detingut i traslladat a Aitona, sens dubte per por que el llibertessin [alliberessin] els lleidatans, defensors sempre de les bones causes». A veure si l'Alcalde Ros en pren nota i corregeix el rumb.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
A Aitona, «hi trobem... una creu de terme dintre de la vila, i un exemplar del més extremat barroquisme en la fatxada de la seva església, amb totes les desproporcions i contrasentits imaginables: serà de tan mal gust com es vulgui, però és una pàgina ricament presentada d'un període del nostre art en plena decadència».
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
La toponímia com a reflex de la «llarga dominació dels alarbs» a les nostres comarques, «a on deixaren una bella mostra de la seva civilització amb la ben disposada obra del canal que des del Segrià s'allarga per darrere Lleida fins a Soses», o sia, la sèquia de Torres.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).
Breu referència a Alcarràs, «vila coneguda per les seves aigües clorurat-sòdiques». Pujant cap a Lleida fins a la Creu del Batlle i l'ermita de Butsènit, es pot apreciar «en tot el recorregut des de Seròs l'esplèndida horta estesa per la canal del riu».

Acaba l'article amb un parell d'aclariments sobre les poblacions de Torrebesses i Sarroca. De la primera, se'n fa referència de l'antiga església romànica, i de la segona la torre del castell que restava dempeus, i l'elogi als membres del CEL, Centre Excursionista de Lleida, que aquell mateix any havien començat a publicar el seu butlletí.
1908. «De les Garrigues al Pla de Lleida», Ceferí Rocafort,
Butlletí del CEC, núm. 160 (UAB).

La Plaça de Sant Joan lleidatana, en clixé de Juli Soler, a començament del segle XX, amb la Seu Vella dalt del turó, llavors amb els arcs tapiats per causa de l'ocupació militar espanyola.