Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Barraquer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris G. Barraquer. Mostrar tots els missatges

20170307

[1653] L'incendi del Convent del Roser de Ciutadilla

1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'austera façana de l'antic convent dominic de la vila urgellenca.

«El convent dominic del Roser fou fundat el 1582 per Gispert de Guimerà, l’obra d’aquesta casa va començar aquell any i el 1587 ja s’havia acabat. Es tractava d’un convent de reduïdes dimensions tant pel que fa a l’església i espais conventuals com pel nombre de membres de la comunitat. No va patir especialment els efectes de la guerra del Francès i els frares només van abandonar la casa de manera puntual, salvant els béns. Durant el trienni Liberal la casa fou suprimida temporalment però s’hi va quedar un dominic al seu càrrec, tot i que secularitzat. La desamortització de 1835 va arribar amb una comunitat reduïda a només dos membres, el prior i un laic, el sacerdot es va quedar a la parròquia de Ciutadilla mentre que el convent quedava abandonat i anava caient en ruïna. El 1845 s’hi allotjaven obrers que treballaven en les carreteres i el 1896 l’església ja havia perdut la teulada. Es van poder salvar alguns elements de mobiliari i sarcòfags de la família dels fundadors. Finalment el convent fou arrasat i la portada de l’església es va portar a Reus» (monestirs.cat).
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detalls de l'edifici ara fa cent anys, abandonat des de la desamortització dinovesca.
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
A l'arribada de la desamortització tan sols hi havia dos monjos al petit recinte conventual, i el prior, el pare Gregori Oliva, passà a rector de la parròquia. El retaule major era dedicat a la Mare de Déu del Roser, mentre que «el retablo del brazo del crucero del lado del Evangelioestaba dedicado a Santo Domingo y el del lado de la Epístola a un Crucifijo con la Virgen de la Soledad, y no había más». A final del segle XIX, l'enrunament era evident. 

Desconeix l'autor què se'n féu de la tomba dels Guimerà, «que se alojaba bajo el pavimento del mismo presbiterio». La nova funció de l'edifici: «El convento fue arrendado para posada en 1845, cuando la construcción de la carretera de Tremp a Tarragona, y así continuó algunos de los años siguientes». S'hi copia l'anunci que l'Estat (llavors espanyol) publicà per a la venda d'aquest béns exclaustrats.
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El preu de venda era de poc més de 80 mil rals, «por cuya cantidad sale a subasta, no habiéndose podido capitalizar porque no produze renta alguna». Per això, no hi hagué comprador, i fou cedit al municipi, «ya para casa cuartel de la Guardia Civil de este puesto, ya para escuela pública de niños, parando hoy en ser albergue de gitanos con sus acémilas, mujeres y niños de paso a las ferias de Verdú y otras de este país».

L'estat del claustre al 1894 era bastant llastimós: «apenas se sostiene, estando medio calcinadas y rotas sus piedras a causa de un formidable incendio que prendió al gran depósito de leña que allí hicieron algunos propietarios». Al 1896, segons testimoni fiable d'un amic de l'autor, la galeria baixa encara conservava el sostre, però no pas la superior, «y todo el convento se hallaba en tal estado, que casi solo quedaban las paredes maestras».

Conclou graciosament l'autor: «De todas las anteriores noticias deducirà el menos listo que, dentro de poco, del templo y convento de Ciutadilla sólo quedará el recuerdo».
1906. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els anuncis de subhasta dels horts del petit convent, al «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida» dels anys 1840-41.
1896. El Convent del Roser (l'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
A final de segle XIX no hi havia cap arbre davant el convent (monestirs.cat).
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

De l'antiga creu de terme del convent ja no en restava res, substituïda per una altra de ferro.
1917. Església parroquial, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'altre gran edifici religiós del poble és l'església parroquial de Sant Miquel, «situada gairebé al cim del poble, al peu del castell. L’edifici data del s.XVII, però hi ha documents de l’any 1165 que ja parlen d’una primitiva església dedicada a Santa Maria. L’interior es caracteritza per una gran sobrietat.

És interessant el sarcòfag gòtic del s.XVI de la família dels Guimerà. Encara que ha perdut la policromia original s’hi pot veure l’escut i l’espasa. El cap del senyor reposa sobre dos coixins amb els símbols de l’heràldica familiar. L’espasa és plena d’escuts dels Guimerà. Als peus hi ha el cos d’un lleó que significa valentia.

També hi destaquen les dues capelles laterals, el terra enllosat i les rosasses que donen llum a l’interior» (turisme.urgell.cat). Probablement el sarcòfag hi fou traslladat des del convent. 
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una preciosa vista del camí al costat del convent, amb l'esvelt campanar de què disposava. 
1917. El Convent del Roser, Ciutadilla (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els arbres, recent plantadets a començament de segle, ja eren ufanosos al costat de la vella creu de terme ja substituïda. Durant la darrera guerra, l'església s'esfondrà. Al 1956, s'acabà d'enderrocar. Llavors fou dinamitat i les pedres s'aprofitaren per restaurar el campanar de l'església de Sarral (pàgines.uab.cat).

20161007

[1534] Santa Maria de Gerri de la Sal

Anys 1920-1930. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: M. Solé, editada pel comerç local Quincalleria Viuda Federico Viadera e Hijo.
Preciosa panoràmica de l'abadia benedictina a la riba de la Noguera Pallaresa, a l'altre costat del pont romànic.

«Sembla que en aquest lloc, a l’època visigòtica, hi hagué un monestir sota l’advocació a sant Vicenç, que fou restaurat el 807 pel prevere Espanell i cinc companys. Obtingué privilegis d’immunitat i confirmació de béns de Frédol (849) i de Ramon (865), comtes de Tolosa i senyors del Pallars. Al segle X prengué com a titular Santa Maria, segurament amb motiu d’acceptar la regla benedictina.

Al 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs i vengué al comte Ramon I de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que recuperà poc després. Joan XIII li concedí l’exempció episcopal el 966; aleshores tenia com a filials Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui, abans unit a Senterada, i de nou Sant Pere del Burgal; a la fi del segle XI tenia també units Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de les Maleses i en depenien una vintena d’esglésies de la comarca. Al 1122 el bisbe d’Urgell, Ot, hi fundà una confraria per promoure la devoció popular; aleshores hom començà a reedificar l’església.

Els comtes de Pallars protegiren inicialment el cenobi, i el 1096 l’afiliaren al gran cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella, unió que no en minvà la vitalitat (tenia uns cinquanta monjos a la fi del segle XI). A partir de la fi del segle XII els mateixos comtes li declararen una oberta oposició i li arrabassaren dominis i propietats. Aquesta oposició durà fins el 1371 i obligà el monestir, a despit de la seva exempció a cercar l’ajuda dels bisbes d’Urgell i dels sobirans Jaume I i Pere III.

A partir del segle XIV, el despoblament dels seus dominis i la introducció d’abats comendataris en completaren la decadència. El 1592 el papa Climent VIII donà disposicions per a redreçar el monestir i concedí que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El 1631 entrà a la Congregació Claustral Tarraconense, i molts dels seus abats detingueren càrrecs de responsabilitat. A causa de la Guerra de Successió perdé molts béns i en fou destruït l’arxiu.

L’explotació de la sal, de la font salada de Gerri, fou sempre un monopoli del monestir. A mitjan segle XVIII tenia només cinc monjos. Fou exclaustrat i extingit al 1835. L’espoliació popular i més tard una revinguda del barranc d’Enseu arruïnaren completament el monestir i el claustre. En roman sencera, però, l’església, consagrada al 1149, gran edifici de tres naus, separades per pilars massissos en forma de creu, d’on arrenquen els arcs torals. Sobre la façana, precedida d’un atri de tres cossos que protegeix el pòrtic romànic de l’església, s’aixeca un airós campanar de paret de tres pisos» (enciclopèdia.cat).
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

«En 1835, ignoro el día, los monjes de Gerri salieron de su monasterio sin persecución personal, y aun pudiendo retirar algunas de sus cosas». Sembla que l'abat després d'uns dies a Andorra «con objeto de ir a tomar las aguas», s'exclaustrà a Peramea, a on continuà la seua acció pastoral. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«La iglesia es lo único que ha quedado; lo demás fue derribado por los cristianos: los libros o quemados o robados». Segons deien, un cop exclaustrats els frares, «llegó a Gerri una división llamada la Legión extranjera, compuesta de extranjeros; los alojaron en el monasterio, dicen que se abrieron la iglesia y robaron todo lo que les dió la gana, hasta los frontales del altar mayor, que los había de todo color y dicen que eran riquísimos». El mossèn Francesc Roca recollí els testimonis directes del pillatge. L'orgue hi restà també espatllat. 

«Los documentos y libros fueron robados y andan dispersos por las casas particulares... Un hijo de aquella tierra se me lamentaba de que algunos de los pergaminos de este archivo frecuentemente sirven para cubiertas de despreciables cuadernos. Ya en 1711 había tambíen devastado este archivo un ejército francés (...) El claustro y habitaciones monacales han sufrido total destrucción, de modo que del primero no resta ni una columna y por lo mismo ni un arco... El continguo torrente Enseu ha ido lamiendo y llevándose parte de las huertas de las casas monacales, y ha llegado a lamer el templo».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«El escudo de Gerri, copiado de unos sellos sobre oblea [hòstia]  insertos en documentos del monasterio».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'autor fa referència a una ressenya inèdita de Joaquim Gispert i Ferrater, «Excursión al Pallars, Caldas de Boí y Valle de Arán», 1887, en què dóna notícia de l'estat del cenobi cinquanta anys després de l'abandó forçós. Al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, de 5 de febrer de 1849, s'hi féu llistat dels béns monacals per a pública subhasta: l'era, els corrals, l'estable, la pallera, l'hort de l'abat, el del sagristà i el de l'organista, els horts dels monjos...

L'autor opina sobre el procés de subhasta que l'Estat (espanyol) portà a terme per desfer-se dels béns eclesiàstics incautats: «Ya en su lugar hemos visto cómo y cuándo el Estado, para deshacerse de los edificios, monasterios y conventos, que, según se ve, nadie compraba, llegó poco menos que a regalarlos. Las fincas se vendían con otras condiciones, tambíen ventajosísimas para el comprador, pero no tanto como los conventos».
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els horts dels monjos, mesurats en pórques, antiga mesura agrària catalana que equivalia a 1/12 part d'un jornal (1 ha comprenia 2,5 jornals per norma general, tot i que amb variacions segons quines comarques dels Països Catalans. Per definició global, un jornal era la mesura de terra que en un jorn podia ésser llaurat. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La llista d'horts i prats propietat del monestir era prou llarga. També incloïa el molí fariner de la vila.
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Però sobretot les possessions de més importància del monestir foren les salines gerrienques. És destacable la descripció que es fa de cadascun dels salins, amb ses eres i depuradores, casetes i hores d'aigua a cada torn.
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Més trossos, aquests ja més lluny del monestir, al terme de Bresca i de Bernui. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Posseí l'abadia la muntanya de Cuberes, jurisdicció d'Espluga i Solduga, on els habitants d'aquest pobles i dels veïns de Gerri, Bresca i Useu,  tenien dret d'artigar, pasturar i fer fusta per al seu ús, però no per fer-ne negoci. 
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Altres possessions les tenien als llogarrets de Seuri, Baén, Sorre, Baiasca, la Maranyosa. Al llarg dels segles, les herències rebudes i compres fetes pels frares benedictins esdevingueren, doncs, notòries. I juntament amb el monopoli de les salines demostren la importància decisiva que tingué el cenobi en la comarca.  

20160327

[1360] Monestir d'Avinganya, 1906

1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Portalada barroca, prou ben treballada, del conjunt monacal. 
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Aquest convent, situat a la riba dreta del Segre, sis llegües avall (27 quilòmetres) de Lleida i mitja de Seròs, és el primer que fundà Sant Joan de Mata a la Corona d'Aragó. Pere de Bellvís li cedí l'any 1201 una torre i casa forta dita d'Avinganya, amb els béns corresponents del terme d'Aitona d'on era senyor.  El Bisbe de Lleida, Gombau de Camporrells, consagrà la nova església al 25 de novembre de 1202. Entre 1236 i 1329 el convent fou ocupat per religioses, entre les quals algunes infantes de la corona catalana. 
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'autor es pregunta per quin motiu un convent de frares destinat a recollir almoines i mitjans per redimir captius es va aixecar al «casi desierto de Avingaña. Porque en efecto, hállase aislada la casa en un país donde ni siquiera existen alquerías o casas de campo; llano, monótono y, aunque fértil, triste». Se'n comenta la particularitat en l'emplaçament del campanar, a la capçalera enlloc dels peus o costats, com als temples gòtics. Descripció de l'església medieval, d'una sola nau.
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Detall de la portalada barroca. 
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Descripció acurada de l'interior de l'església, amb especial atenció a la capella del costat de l'Epístola, gòtica i de 9 m. de profunditat, a on es venerava el Sant Crist d'Avinganya, «hoy venerado en la iglesia parroquial de Seròs». Davant per davant, la capella de la Marededéu del Remei, amb un ornat arc gòtic. «En el muro del fondo, en lugar de haber un retablo, se abre la puerta de comunicación con el claustro».
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'autor es decanta per creure que el sarcòfag que trobà a l'església fou el de la infanta Constança, germana de Jaume I, que juntament amb una altra germana, la infanta Sança, foren de les primeres religioses a professar al monestir.

Relata la seua visita al conjunt monacal al 22 de juny de 1898: «Cuando... visité este notable e histórico templo, se hallaba convertido en sucio almancén de leña y otros objetos agrícolas, triste destino.... Inútil se hace, pues, ahora preguntar por los retablos, no quedando allí, como no queda, ni uno siquiera».

Afegeix sobre l'encarament de la construcció: «Mas permanece aún en pié el enigma de la insólita orientación, y debo descifrarlo. Por cierto que la solución es fácil, a la mano y evidente». El temple gòtic fou construït de la manera acostumada, amb alineació tradicional d'absis a l'Est i porta a l'Oest. Però posteriorment, «en siglos relativamente modernos, sin tocar sus muros», fou invertit, se'n tapià la portalada, es traslladà el retaule de l'altar major a la part oposada, on s'enderrocà l'absis, s'hi afegí el cor i s'hi obrí la portalada barroca, i acaba anotant cinc raons evidents d'aquest canvi.
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El claustre «es deshagogado y sencillo, pero rico, severo y pulcro», amb arcs per tots quatre costats, de 25 m. cadascun i 3,75 d'ample. Necessari de totes totes per aguantar les llargues i infernals migdiades d'estiu del Baix Segre. «En 1898, cuando lo visité, estaba convertido el patio en criadero de conejos», ple de brossa, amb l'ala meridional dedicada a llenyer, tota caiguda l'occidental, els pisos superiors sense sostre... «de modo que si una mano piadosa no acude presto, todo se igualará al suelo».
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Damunt de les galeries s'hi ubicaven les cel·les de les religioses. Se'n descriu la gran escala principal i les dependències i portes de sortida de l'edifici a l'exterior, les restes de biblioteca i arxiu.
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els béns rústics del monestir abastaven terres de rec i de secà, del riu fins a la serra, segons li explicà «el colono que habita el convento», a les paraules del qual afegeix el testimoni de «la vieja del hostal del pueblo que entretuvo mi comida con su histórica conversación», i el d'una altra «vieja, allí presente», que li ponderà les bondats i qualitats de la terra de conreu monacal.
1906. Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya (Seròs, el Segrià).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Detall de la fotografia, clixé de l'autor, amb el pati del claustre tot ple d'herbassar, i els vuit arcs de mig punt que hi havia a cada costat. El figurant podria ésser el masover que vivia al convent i en conreava les terres, llavors propietat d'un particular «que lo heredó sin duda de quién lo compró al Estado» en l'exclaustració de 1898.

20160210

[1312] El Convent de la Trinitat extramurs

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.
Vista preciosa de la Lleida del Cinc-cents. En primer terme, el claustre i campanar romànic del convent dels trinitaris, que l'autor confon amb els mercedaris (La Mercè, diu la inscripció damunt la teulada, tocant al campanar). Tots dos ordes religiosos eren ordes mendicants que es dedicaven a la redempció dels captius i als socors dels més necessitats, en el cas dels trinitaris, amb especial devoció al misteri de la Santíssima Trinitat. 
1563. Lleida, Van den Wyngaerde.
El Convent dels Trinitaris era davant per davant del dels Agustins, just a l'altra banda del pont de la sèquia de Torres, aprox. cap al final de l'Av. de les Garrigues actual, on hi ha la rotonda d'entrada a la ciutat. 
1906. Convent dels Trinitaris de Lleida
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
«Derribado hace tiempo el edificio de este convento, resulta imposible la inspección». L'edifici quedà ja seriosament afectat des del 1645 pels setges de la Guerra dels Segadors, i els frares es traslladaren a l'interior de les muralles de la ciutat. Amb els setges posteriors del segle XVIII i del XIX, només en restaren dempeus alguns murs, que s'acabaren d'enderrocar cap al 1873. El periple dins la ciutat n'és descrit per l'autor: en el moment de l'exclaustració de 1835 s'allotjaven en una casa del carrer de les adoberies o dels blanquers: «Esta casa daba a la nombrada caller de Curtidores i a la Bajada de la Trinidad».

El fundador de l'orde, Joan de Mata, fou un frare provençal. Escollí Lleida com a punt d'inici de les activitats de l'orde a Catalunya i Aragó. Al 1201, el cavaller Pere de Bellvís li cedí una torre a Avinganya, on s'aixecà el primer cenobi trinitari de la península, «y que se conoció siempre con el nombre de la Torre. El mismo año de la fundación del de Avinganya, vió Lérida tambien levantar el suyo, debido al propio Santo, en el hospital de peregrinos, de un caballero leridano llamado Pere Moliner... Hallábase situado al otro lado del Segre, junto al puente de la acequia de Torres...» 
1906. Convent dels Trinitaris de Lleida
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
Aquesta darrera casa dels dos o tres monjos trinitaris que restaven a la ciutat fou enderrocada també al 1880 «por haberse abierto una travesía desde la calle Carmen a la Rambla de Fernando... De aquí que esta travesía o calle de la Pescadería tenga el nombre vulgar de Bajada de la Trinidad». 

Al 1212, en el primitiu convent enllà de la plana de Cappont, «hospedóse... San Francisco de Asís, cuando con motivo de fundar el suyo pasó a Lérida. Recibióle en él San Juan de Mata, que entonces se hallaba aquí, permanenciendo juntos dos o tres meses», segons la llegenda aportada per l'historiador lleidatà Josep Pleyan i de Porta. Romanien cap al tombant del segle XIX al XX, dos talles de la Mare de Déu del Remei, l'antiga i la nova.
1644. Gravat de Lleida.
Detall del Cappont lleidatà, amb la sèquia de Torres molt ben dibuixada amb el pont que la travessava. Al seu costat, el convent dels Agustins (I) i més avall el dels Trinitaris (H). Probablement la fidelitat dels edificis al seu aspecte no és gaire elevada, però sí l'emplaçament. 
1645. Lleida. 
Detall de la Seu Vella. Sébastien de Beaulieu.
El Cappont lleidatà amb els tres gran edificis que tenia extramurs: el Convent de Sant Agustí (dreta), els dels Trinitaris més en primer terme i amb un edifici annex que sembla ja una mica enrunat, i més tocant al riu, al centre de la imatge, l'hostal o posada que la ciutat tingué extramurs.

20160113

[1278] El Priorat de Meià

1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera).
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barraquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
El santuari de Santa Maria de Meià al tombant del segle XIX al XX.
Anys 1960-1970. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera).
La reconstrucció moderna del santuari, probablement després de la guerra darrera,  hi afegí el campanar i no en pogué refer la cadireta romànica de l'espadanya.
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera d'Urgell).
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barraquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
Ressenya de la «Real e Insigne Iglesia Monasterial i Colegial de Santa Maria de Meià (según la llaman los documentos oficiales), la que ni llega a monasterio, pues le faltan los monjes, y pasa con mucho de simple priorato, tanto por su independencia de todo monasterio, cuanto por la importancia de su nombre, posesiones y jurisdicción».

Per la situació geogràfica, configura un territori propi, la Conca de Meià, «que compone el priorato, el cual aunque está cercano a la montaña [Montsec], es tierra templada, cuyos aires no son sobrado fríos, sí, empero, muy saludables», amb producció de tota mena de fruits i cereals, «con la abundancia que basta para sustentar y regalar a sus moradores y a los circunvecinos del priorato...»


«La antigüedad de esta casa se pierde en la cerrazón de los siglos». La primera documentació és de començament del segle IX. Hi ha notícia de tres temples de Santa Maria: «En 1210,y derribado el antiguo, se edifició el románico... descrito a mitad del siglo XVII por [pare franciscà Joan Gaspar] Roig i Jalpí». I en aquell segle XVII es començà l'edificació de la nova fàbrica de l'església, i desaparegué el claustre romànic. 
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera).
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barraquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
Detall de la façana de l'església, després de les obres del segle XVII, «de espaciosa y elevada nave, pero greco-romana con adornos dóricos en el arranque de sus bóvedas».
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera d'Urgell).
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
«Es el prior de Meià en todo su priorato exento de toda jurisdicción eclesiástica, y sujeto inmediatamente a la Sede Apostólica romana. Su territorio y priorato está separado de todo obispado y no está circuido a ninguno...»
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera).
 Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barraquer. Dibuix de Jaume Pahissa.
Imatge reproduïda en uns gojos moderns de l'antiga Marededéu de Santa Maria. Escriu Barraquer: «Su retablo mayor ostenta la venerada y antiquísima imagen de la Virgen titular hallada en los primeros años de la reconquista en una cueva junto al lugar, y el templo, como monacal y de mucha importancia en la antigüedad atesora numerosísimas y notables reliquias».
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera).
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall de l'edifici del monestir.
1906. Santa Maria de Meià, la Conca de Meià (la Noguera d'Urgell).
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Al segle XVII, cinquanta-cinc esglésies i capelles de la Conca de Meià eren subjectes a la jurisdicció espiritual del santuari. «De las villas, lugares, parroquias, términos y cuadras donde el prior de Meià tiene jurisdicción espiritual, casi episcopal, y la temporal,... son en número de treinta y dos». Després de la desamortització, el santuari es convertí en simple parròquia i «la vivienda prioral, casa del párroco», on hi vivia el mossèn.

20150731

[1113] Descripció de Bellpuig de les Avellanes, més

1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Imatge de final del segle XIX de l'ala sud del Claustre, amb les dobles columnes dels preciosos arcs romànics.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
El claustre «es románico puro y hermosísimo por la elegancia y senzillez de sus líneas. Queda al lado meridional del coro de la iglesia, con la cual comunica».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall del Claustre: «Su planta describe un rectángulo perfecto de 27,10 metros de longitud de N. a S., y 22,50 de latitud de E. a O., midiendo la anchura de la galeria 3,30».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La minuciosa descripció del claustre y de la Sala Capitular, sobre la raresa arquitectònica del qual escriu l'autor: «Bien podría este género de aquitectura calificarse de mínima expresión del ornato ojival, y todala pieza sabe al estilo egipcio». S'hi comenten les dos portes i el refectori.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Situació del Claustre en el conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Planta del Claustre premostratenc bellputxenc. Aquesta abadia donà origen a tota la resta de cases premostratenques del país: el santuari de Mare de Déu de Bonrepòs (1205, Pallars Jussà); Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229, Segrià); Santa Maria de Mur (1235, Pallars Jussà), i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca oriental). Quan es creà la congregació hispànica de monestirs premostratencs, el monestir de Bellpuig de les Avellanes, que sempre havia pertangut a lacongregació de la Gascunya, mai no s'hi integrà de fer i subsistí fins a la desamortització de 1835.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La cuina, les estances del pare abat, l'edifici «con las habitaciones monacales, la biblioteca, y con unas deliciosas galerías al Sur que dominan el valle». I resumeix: «Todos los gustos arquitectónicos que gozaron boga desde los tiempos de la fundación de este monasterio, dejaron en él profunda huella. El siglo XII, en el elegante claustro; el XIII, en la hermosa puerta, en la típica sala capitular y en los ábsides y crucero del templo, interrumpida aquí la obra ojival por muerte del conde Ermengol X; el XIV, en la bellísima capilla-cementerio; el XV, probablemente en la sillería del coro; el Renacimiento, en el resto del edificio, y el churriguereco, en retablos, bóvedas, fuentes i adornos».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La importància de la biblioteca fou ja esmentada per Villanueva al 1808 en sa visita al monestir, «entusiasmado por su biblioteca, archivo, monetario, sabios y observancia», y s'hi copien les ressenyes d'aquell autor sobre els pares Jaume Caresmar, Jaume Pascual i Josep Martí, grans erudits del temps dels il·lustrats.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Els estralls de la Guerra del Francès: «La guerra subsiguiente y la reolución liberal ahogaron con irresistible ímpetu esta semilla. De la casa, sarcófagos, biblioteca, códices y manuscritos hicieron campo de desolación».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Portalada d'accés a l'església, de primerenc gòtic català del segle XIV.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall de la porta gòtica o portal del poble, que era l'única pobla que donava accés directe al conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les rendes del monestir al segle XVIII, redactades en llengua catalana.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les runes del molí d'oli i del fariner: «Al pie de la tapia del monasterio, en un hondo del lado Sur vese aún hoy el molino del aceite, y un poco más allá, como a un tiro de perdigones agua abajo, el harinero, que aprovecha la del torrente y la sobrante del riego». També hi hagué pou de gel. I un passeig per a esbargiment dels religiosos: «En 1835, por lo alto de la sierra... corría un delicioso paseo para esparcimiento de los canónigos, el que a trechos tenía repartidas cuatro i cinco capillitas, y en el centro, detrás del monasterio, donde hoy la carretera de Àger cruza el paseo, un gran surtidor».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La vista del conjunt bellputxenc des de la carretera d'Àger.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció feta pel pare Pascual al segle XVIII dels passejos, fonts i brolladors, basses i arbredes als revoltants del monestir. Referència a les possessions de Vilanova de la Sal i de Bonrepòs, al Pallars.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Una vista de l'absis des del bosc.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció del monestir al segle XVIII. La importància de l'abadia queda refermada pel fet que «el Sr. Abad se venera como una de las dignidades de Cathaluña, tiene voto en Cortes, y se cuenta por uno de los principales Proceres del Concilio Tarraconense».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La relació dels veïns de Vilanova de la Sal amb els monjos del monestir, idealitzada per l'autor, «los cuales, con ser súbditos del monasterio y pagarle los diezmos, amaban cordialmente a estos religiosos...» Això és que l'autor no els va sentir blasfemar a l'estil del país, que feien baixar tots els sants del cel a la terra, a l'hora de deixar-hi els delmes.
Anys 2000. Marededéu de Bellpuig de les Avellanes.
Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.
La talla de pedra policromada de la Marededéu s'atribueix a Bartomeu de Robió, a mitjan segle XIV, principal representant de l'anomenada Escola de Lleida i escultor de la Seu Vella. Es creu que a la mà dreta hi portava un lliri, i és admirada per la indumentària tan rica que llueix. La contractació del mateix escultor que el de la seu lleidatana en l'època de màxima construcció de la Seu Vella, ens informa de la importància i possibles del cenobi bellputxenc.