Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotògrafs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotògrafs. Mostrar tots els missatges

20170119

[1619] Vistes primerenques de la Seu d'Urgell

1890. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Fotografia datada al dia 18 del mes d'agost d'aquell any 1890, presa des del camí de la partida de l'Olla.

Lluís M. Vidal fou enginyer de mines i, per motius de sa professió, visità sovint l'Alt Urgell, sobre la qual escrigué un llibret tècnic, Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel (1883). Exercí per les Espanyes, i retornat al país redactà diversos estudis geològics dels Països Catalans (Lleida, Girona, Eivissa i Formentera). Membre destacat del CEC, en fou president entre 1896-1900 (enciclopèdia.cat). 
1890 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Les fotografies de Vidal i Carreras són de les més antigues imatges de la ciutat. Aquesta panoràmica ens ofereix una perspectiva de tota la vall del Segre, amb el Cadí que quedaria a la dreta.
1890 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

En els detalls d'aquesta panoràmica, presa des de l'oest, trobem el castell a l'esquerra i la ciutadella a la dreta, amb el poblet de Castellciutat entremig, i la Seu d'Urgell al fons de la vall. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Imatge del dia 8 de juny, amb vista de la ciutat des del camí de Torre Zulueta. S'aprecia bé el campanaret de Sant Miquel, adossat al claustre de la catedral, ben visible al bell mig de la imatge, A la dreta, la gran mola de l'edifici del Seminari nou, bastit per l'eminent bisbe acarlinat, Josep Caixal, cap al 1860. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Una altra imatge, similar a l'anterior, des del camí cap a la partida de les Torres, a l'esquerra del Segre. En primer terme, una palanca sobre el riu. Al centre, tot el conjunt monumental romànic, i al capdevila, l'edifici del seminari conciliar. 
1893. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Com era tradicional al país, les cases tenien grans galeries, sempre orientades al sol, indispensables per a la regulació de la temperatura de les cases i per a tasques d'emmagatzematge agrícola. El conjunt monumental de la catedral romànica presidia amb tota majestuositat la vila, i el seminari reforçà encara més el capdevila com a nucli de poder episcopal. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

L'imponent conjunt monumental romànic de la Seu, en fotografia datada de l'1 d'agost. La ciutat encara estava envoltada en algunes parts d'una tàpia o mur a manera de muralla. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Diversos detalls del palau episcopal, de la catedral romànica, de l'església de Sant Miquel, i de la porta d'accés a la vila arribant pel camí de Puigcerdà. Observi's la dona que torna de l'hort amb el cistell al cap. 
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El gran i nou Seminari conciliar de la Seu, amb la tanca nova de trinca.
1894. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El Seminari fou construït com un edifici de tres cossos, en forma d'E, orientat cap al sud, de cara a la vila, i s'hi compten fins a cinc pisos. Al cos central principal, s'hi veu una embastida parada, potser per a aixecar-hi una gran creu que el presideix. 
1895. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Vista panoràmica de la ciutat des de dalt del camí de Navinés, amb la vall de la Valira cap al fons. Per damunt les muntanyes, apunta la cresta de Salòria.
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El camí de Puigcerdà, arribant a la Seu. Hi veiem els pilons que marcaven la vora, i els munts de pedra que s'hi arreplegaven, probablement trets de mig dels camps de vinyes dels voltants. 
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Els vells porxos del carrer dels Canonges.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La façana del magne palau episcopal, símbol de la fortalesa i poder seculars del bisbat, reconstruït pel bisbe Caixal a meitat del segle XIX. Datada de l'1 d'agost.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Panoràmica presa al 31 de juliol pel camí que arriba al capdevila des de la Cerdanya.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Detall de la catedral, i del camí elevat sobre marges de pedra que travessava els trossos de sembrats i vinyes. D'aquesta manera se'n devien previndre les inundacions per les avingudes del Segre.
1900 ca. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El pont sobre el Segre als afores de la ciutat, amb el Cadí al fons.
1900. La Seu d'Urgell (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

L'antic pont de pedra només conservava la meitat de la seua fàbrica. Una avinguda del Segre, potser la del 1897 o alguna altra de les anteriors, sempre freqüents, se n'endugué la part de la marge esquerra, que fou refeta de fusta. Cap al 1905, s'hi faria una estructura de ferro, que perduraria fins a la guerra.

20161221

[1603] Castellciutat, entre el castell i la ciutadella

1890. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Retrat del 9 d'agost d'aquell any, probablement el més antic que hi deu haver de la població, la ciutadella i el castell.
1890. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
A llevant de la població, el derruït castell. A ponent, la derruïda ciutadella. L'antic poder militar de la Seu d'Urgell convertit en record. 
1845. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

El poble de Castellciutat distava 30 hores de carreter des de Lleida i 40 des de Barcelona. Disposava de 83 cases dels corresponents veïns, amb un total de 374 ànimes, fet que donava una mitjana de 4,5 persones per casa. Tenia «escuela de primeras letras dotada con una corta cantidad, a la cual asisten muy pocos discípulos». Aquí sí que devia fer-s'hi realitat allò de passar més gana que un mestre d'escola. Sort dels veïns que devien proveir-lo d'ous, verdura i botifarres!

La «Ciudadela de Urgel» destaca, juntament amb el castell a l'altre turó, i amb la torre dita de Solsona, «a 1/2 cuarto de hora siguiendo la misma 'conca' próximo a las avenidas de Andorra». La Valira i el Segre transcorren pel seu terme, però «por la profundidad de su cauce no pueden aprovecharse sus aguas más que para el riego de algunos prados que se hallan en sus mismas orillas».

S'hi fa la descripció del pont sobre la Valira, «con dos arcos, sobre el cual pasa el camino público de Urgel a Lérida y Barcelona: el arco que mira a Urgel es de esta ciudad, por hallarse al medio del puente la linea divisoria de los términos».
1900. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Vista del poble amb la ciutadella al damunt.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Una costa de la vila, amb espectadors al carrer i als balcons.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Una vista de la vila darrere del panís, prop de la Valira.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
El poble des del costat dels marges de pedra del camí.
1901. Castellciutat (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (AFCEC-MdC).
Detalls de les cases del poble abocades sobre la vall de la Valira.
2002. Castellciutat (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Exactament igual que durant segles, la vila continuada ajaçada entre els dos turons fortificats, damunt del gran meandre de la Valira just abans que desguassi al Segre. La carretera moderna, ara dita C-14, la revolta per darrere del turó del castell, mentre que antigament pujava cap al poble i baixava cap a la Valira per enfilar el camí de la Seu d'Urgell pel pont medieval de dos ulls, compartit entre els dos pobles, refet a començament de segle XX, que degué durar fins a la postguerra, i allà on ara hi ha el pont modern. A la propera espenta urbanística (que esperem de no veure) els carrers de la Seu ja arribaran a la Valira.

20161109

[1563] L'Espluga garriguenca

1900 ca. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926).

El castell de la població al tombant del segle XIX al XX. Les veïnes, amb el llarg davantal que solien dur, preparades per al retrat, però l'altra al balcó no ha volgut baixar. 
1845. L'Espluga Calba (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
A la comarca de les Garrigues, al partit judicial i província de Lleida, i de l'Arquebisbat de Tarragona, «situada en el fondo de un valle, próximo al riachuelo llamado de Rinet». En aquella primera meitat del segle XIX, tenia «66 casas y la del Ayuntamiento, un palacio antiguo en el centro del pueblo, que los vecinos llaman el Castillo». Però no pas en castellà, llengua d'imposició (espanyola), sinó en el més pur lleidatà garriguenc: lo castell. 

A l'escola de primària hi acudient de 20 a 25 nens! Quin contrast amb la crua realitat actual. Sobre el riu de Rinet s'hi escriu que «nace en los peñascos de Altallat [el Tallat] y su curso es de tan corto caudal que hay años que llega a secarse durante la estación de verano».

Al terme, «mucho plantío de olivares [aulivers], i viñedo, arbolado de encinas [alzines], robles, pinos, madroñeras [arboços]...» L'oli es produïa en un molí amb dos premses, i també hi havia molí fariner, «que muele a temporadas». En aquelles 66 cases, hi vivien 58 veïns o caps de família, és a dir, 358 persones, una mitjana de sis per llar. Actualment, hi viuen poc més de 400 espluguencs, havent arribat a més de mil al tombant del XIX al XX.

Detall històric: «En Espluga Calba sufrieron los carlistas del Camp de Tarragona a fines de 1836 una completa derrota por la columna de Iriarte, que les mató 105 hombres».
1900 ca. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926).

Detall de la façana i la placa del castell espluguenc. 
1900 ca. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926).

Detall de la canalla jugant a la plaça, davant de l'ajuntament i el carrer Major.
1900 ca. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926).

Preciosa vista del campanar de l'església en un dia de processó, potser la de Corpus.
1900 ca. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926).

Detall dels abanderats que obrien la processó, amb alguns balcons plens de gom a gom.
1919. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista del palau-castell de la vila. El 29 de desembre del 1251, Jaume el Conqueridor, dóna a Eliardis d'Anglesola, abadessa del monestir de Vallbona de les Monges, el lloc de l'Espluga Calba en franc alou i amb facultat de posar-hi batlles.

L'historiador, Josep Joan Piquer i Jover, assenyala que la construcció de l'actual castell tingué lloc entre 1250 i 1350, en què l'Espluga Calba va pertànyer al monestir de Vallbona de les Monges. L'historiador lleidatà Josep Lladonosa, assenyala que al lloc que ocupa el castell espluguenc hi havia antigament una fortalesa musulmana.

El 30 d'agost de 1350, l'abadessa de l'esmentat monestir, signa l'escriptura de venda del lloc i del castell de l'Espluga Calba a Pere de Carcassona. Després de passar per diferents mans, els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem compren, el 13 d'octubre de 1405, el castell i el poble a Antoni de Montsuar. Seguidament el papa Benet XIII estableix la comanda de l'Espluga Calba, que comprenia també els municipis de Sidamon, Palau d'Anglesola, El Portell i Torrelavit. Així mateix, l'orde de Sant Joan de Jerusalem, adquireix a la vegada la jurisdicció civil criminal. De la seva aplicació en tenim constància l'any 1660 amb l'execució dels presos Llorenç Esteva i d'un altre personatge conegut pel sobrenom de Tristà.

A conseqüència de la desamortització decretada pel ministre Mendizábal, el 29 de febrer de 1836, els Hospitalers abandonen el castell, que fou adquirit després d'uns anys per l'espluguenc Joan Cendra, apotecari, que cap a finals de l'any 1860 efectuà una permuta amb unes religioses denominades Mercedàries que regentaven un col·legi ubicat a la casa de Ca l''Agna.

El dia 24 de setembre de 1877, tingué lloc l'arribada de les religioses Dominiques que varen instal·lar-se al castell, prèvia una amigable gestió amb la comunitat mercedària, composta de dues religioses que des d'aquella data, entraren a formar part de la comunitat de les Dominiques i va quedar extingida la de les Mercedàries. Aquestes religioses donen el nom de Sant Vicenç Ferrer al nou centre d'ensenyament; les monges tenien una sandàlia d'aquest Sant, que per evitar les calamarsades era exposada a la finestra principal del castell, els dies de tempesta.

L'any 1963, les religioses Dominiques deixen la seva residència i s'absenten de l'Espluga Calba, i donen l'esmentada sandàlia a la parròquia de la Immaculada, de la vila. El 17 d'abril de 1966, la Corporació Municipal espluguenca va adquirir per al municipi el castell pel preu de 300.000 ptes. Amb data 1 de juliol de 1992 i 5 de març de 1996 es constitueix respectivament, el Patronat per a l'Arranjament del Castell i l'Associació d'Amics del Castell. El 22 de juny de 1996 té lloc al castell espluguenc, el Capítol General de l'Orde Sanjoanista, que fixa l'Espluga Calba com a nova capital de l'antic Priorat de Catalunya (esplugacalba.ddl.net).
1919. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall del castell, amb l'antiga petita espadanya amb campana i les finestres gòtiques de la façana. Les escales pujaven fins a la capella del castell.

Un carro a la porta, i tot d'homes mudats, boina inclosa, i la padrina dalt del balcó. Tots ben preparats davant la novetat del retratista. 
1919. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'antiga creu de terme de l'Espluga Calba, coneguda com la Creu Grossa. Llavors ja de ferro, probablement destruïda la de pedra en alguna carlinada del segle XIX. 
1919. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista del carrer Major, sense asfaltar, les parets de tàpia i pedra, amb les típiques portes que s'obrien cap enfora i els balconets amb les persianes per damunt la barana. Per damunt les cases, el castell hospitaler de la comanda de l'Espluga Calba. L'edifici de la dreta, Cal Sila, era el casalici de l'ajuntament.