Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrocarril. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrocarril. Mostrar tots els missatges

20161106

[1560] La ullada lleidatana de Manuel Pinilla

Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La banqueta de Blondel en els anys que se'n va refer la balustrada (1923-24). S'hi observa bé la tanca de fusta de les obres i l'embastida amb què s'aixecaven els alts pilans decoratius. 
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Una cursa popular, potser durant la festa major, tot i que la gent encara va molt tapada de roba. El terra era típicament enllambordat. Els cartells mostren l'emplaçament de la Imprenta Sol, al núm. 42, i del servei d'òmnibus de Lleida a Franga, Mequinensa i Torrent.


Manuel Pinilla i Campoamor va néixer el 22 de novembre de 1881 a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Eduardo Pinilla i Fornell i Conchita Campoamor i Pérez. Va començar a treballar com a comptable per a les indústries hidroelèctriques al Pallars. El 1912 va ingressar com a caixer de la construcció a Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. coneguda popularment com La Canadenca. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Manuel va viure als campaments que l'empresa va construir per allotjar als empleats, com a únic mantenidor de l’organització administrativa de la companyia. 

Acabada la guerra torna a les oficines a Barcelona on és nomenat director de les caixes, nòmines i comprovants. L’any 1948 és ascendit a Interventor General. Manuel Pinilla es va casar en primeres núpcies amb Carme Padró Roca, qui va morir a Balaguer el 1918, i en segones núpcies amb Rosita Curet i Mayoral. Malgrat que Manuel Pinilla no va ingressar com a soci al Centre Excursionista de Catalunya, la família Pinilla va mantenir una gran amistat amb Gaspar Sala i Rosés de la Secció de Fotografia del CEC. Tant Manuel com les seves germanes Josefa i Conxita eren grans aficionats a la fotografia, i participaren en nombrosos concursos que organitzava la Secció de Fotografia del CEC. Va morir el 6 de març de 1962, amb 80 anys. 
(Fitxa AFCEC).

1912. La presa de la Mitjana, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
La recent construïda presa de la Mitjana i de les comportes del Canal de Seròs. A la marge dreta del riu, la ribera de Pardinyes, llavors sense cap construcció.

1915. El pont del ferrocarril, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La nevada de l'abril de 1915, que deixà un pam ben bo de neu, vista des del riu, amb el pont del ferrocarril al fons, on veiem com travessa un tren amb tota la fumerada. 
1915. Riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Un grup de nois de pesca al riu Segre, probablement riu avall de la ciutat, a la partida de Rufea.
1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Detall del mercat de la plaça, llavors enllambordada.
1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
 
La presa fou feta des de davant l'església. Al fons, sobre les teulades, el templet que corona (encara) l'edifici del costat de la Paeria.
1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La porta tapiada de l'entrada al claustre per la magnífica Porta dels Apòstols, amb el cos de guàrdia de la soldadesca d'ocupació (espanyola).
1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La Porta dels Fillols, que llavors donava a peu pla i amb un arbret just al davant. Al lateral, l'entrada exterior a la capella dels Sescomes.
Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Una exhibició de patinatge sobre rodes a les instal·lacions esportives del Camp d'Esports de la Joventut Republicana lleidatana, acabades just cap a aquella data.
Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Detall de l'espectacle artístic de patins. 
1923. La Plaça de la Sal, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La placeta de l'antiga porta ferrissa de la ciutat, amb la seu de la Caixa d'Estalvis de Lleida, un edifici d'aquells anys però ja enderrocat i refet en estil modern, actualment amb una oficina de la Caixa barcelonina. L'entitat financera lleidatana fou fundada al 1880 i fou un referent per a l'economia local i comarcal fins a l'absorció al 1979. El gran edifici del Montepio, no gaire lluny, mesurà sa esplendor durant la postguerra.
1923. Carrer del Cardenal Remolins, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Molt ple de magatzems per la proximitat a l'estació de ferrocarril. El cardenal lleidatà que dona nom al carrer i que visqué en el tombant del segle XV al XVI, doctor per l'Estudi General, fou conseller del Papa Alexandre VI i arquebisbe de Sorrento, i fou executor de les polítiques repressores d'aquests Borja contra les famílies romanes rivals. 
1923. Rambla de Ferran, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Els carrers i voreres enllambordats de la Rambla de Ferran, que no donava encara davant de la nova estació (1927), sinó a l'illa de cases que hi hagué al davant, i que fou enderrocada, allà on ara hi ha aprox la plaça de Ramon Berenguer IV.

20160721

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales»
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 
1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 
1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».
1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».


1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».



La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.
1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.
1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La portada de la publicació. 

20160719

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comptava Tremp ja amb més de dos mil cent habitants llargs a final del segle XIX. Però per carretera, calia fer un tomb fins Artesa de Segre per saltar-se el Montsec, ja que el pas dels Terradets encara no era habilitat. El tren donaria sortida als 12 municipis i més de 50 poblacions de la Conca.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ressenya històrica de la vila. Fins i tot s'identifica el comte pallarès Arnau de Mataplana, com a l'heroi llegendari «de una de nuestras baladas más populares», que Maragall reelaboraria literàriament per a la posteritat, encara que no el fes ben bé pallarès.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La història de la vila conclou en aquell final del segle XIX amb la «honra de ver celebrar en su recinto la magna reunión, que después de muchas vicisitudes ha dado por resultado la ansiada realización del Ferro-carril del Noguera Pallaresa, del cual no en vano espera la Provincia su regeneración moral y material, y por tanto el risueño porvenir que columbra ya allá en lontananza». La castellana prosa del nostre ínclit historiador renaixenço no preveia que la pertinença a un Estat centralista i espoliador impediria la realització d'aquell somni ferroviari.

A Tremp, la via creuaria el riu i per la marge esquerra aniria pujant fins a la Pobla de Segur. Repassa succintament els poblets de Talarn, Aramunt i Salàs.
1885. La Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Passava la Pobla dels mil set-cents habitants a final del segle XIX, «y a pesar de su altitud 535 m. en su huerta que riegan las aguas del Flamisell por medio de tres acequias, se dan toda clase de buenas frutas, buen aceite, bastantes cereales y vino». L'autor fa un intent d'interpretació etimològica de Segur. La via havia de travessar la Noguera i pujar cap a Gerri per la marge dreta. Finalment, però, la via no creuaria el riu a Tremp i ja pujaria per la marge dreta fins a la Pobla, on finiria.
1885. Els Collegats (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'estret dels Collegats, autèntica frontera entre la terra baixa i la muntanya. «No sabemos la dirección que tomará el ferrocarril al llegar al Pas dels Collegats...» Doncs cap ni una encara i després de més de cent anys del primer projecte. La descripció del congost en la prosa literària de l'autor és estimable.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comenta l'historiador diverses possibilitats per a l'etimologia de Gerri.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència inevitable al monestir de Gerri, des dels seus orígens visigots fins a la desamortització dinovesca: «No queda de su antiguo esplendor sino el recuerdo y si no fuera porque el fervor de los fieles ha conservado la iglesia ni esta tal vez aun quedara para atestiguar al viajero la importancia del antiguo monumento».

La fabricació de sal és mencionada, a partir de la font que hi ha «a pocos pasos de la villa». El projecte preveia un pont a Gerri per tal que la via saltés a la marge esquerra i continués amunt cap als llogarets d'Arcalís, Malmercat i Saverneda, «por los cuales pasara casi tocando la vía y cuya historia engalanan hermosas tradiciones de la edad media».