Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esterri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esterri. Mostrar tots els missatges

20150807

[1120] Les primeres passes de la Noguera Pallaresa

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les capricioses Agulles d'Amitges, a la regió lacustre, veritable arxipèlag de llacs, que encadena la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall de la Ribagorçana». Segons que descriu l'autor, «la Vall d'Espot és d'accés violent, i els darrers quilòmetres fins al poble, on el bram del riu Escrita és realment eixordador, són molt drets». Llavors constatava que «Espot viu ja totalment del turisme. Sobretot, amb la inauguració de l'estació de Super-Espot, del turisme d'hivern».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Una esplèndida imatge del fotògraf lleidatà, amb les muntanyes i arbredes mil·limètricament reflectides damunt l'aigua plana del pantà. «Prop de la Guingueta, a la riba final abans d'Esterri, l'embassament de la Torrassa. La capçalera de la Noguera Pallaresa presenta aquestes embassades modestes, molt planes, manses». I afegeix sobre el poble que «la Guingueta, lloc que originàriament vol dir barraqueta, és ara una alineació de cases de pagès i hostals al llarg de la carretera a banda i banda».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Esterri d'Àneu, amb la punxa, tan pallaresa, del seu campanar, els alts del massís de la Bonaigua a l'esquerra i el riu ocupant l'amplada de l'escenari. A la dreta. la carretera que mena a la central».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'Esterri de fa gairebé 50 anys. «Esterri és una carrer -la carretera-, a la riba dreta del riu, més un pont d'esquena d'ase, amb la barana del nord més alta que la del sud -qüestió de vents i de torbs- i el poble vell a la riba esquerra. Esterri, com tota aquesta vall, és un cul de món. Ara les coses poden canviar si es duu a terme el túnel de Salau, amb comunicació cap a França. De moment, l'única comunicació vers el nord és cap a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua, un dels desencerts més grans que els enginyers europeus hagin fet mai». Encara avui tots dos túnels, tant el de Salau com el de la Bonaigua, són reclamats. Espero, en la meua modesta opinió, que no s'arribin a fer. Ja n'hi ha prous i massa, de turistes urbanites, al Pirineu! Perquè hi hagi futur, cal viure també d'altres sector més lligats a l'entorn i a la terra -crec.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Pont d'Esterri d'Àneu, que uneix el barri nou i el vell. País de nevades, hi són necessaris els esglaons als pendents, i també al pont, la barana de la banda nord, aixecada com una paret».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del campanar d'Esterri, vist des del pont, i d'un parell de personatges del país.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Aquesta caràtula d'Isavarre ens fa present que, a tota la vall, amunt, fins a Alòs de Gil [Isil], trobarem aquest mateix tipus d'escultura. Quasi totèmiques, aquestes caràtules no són mai agressives». L'autor garriguenc comenta la visita al campanar de l'església romànica d'Isavarre: «la campanera ens convida a pujar al campanaret, que avui hi ha funeral. A cada estirada de corda la campanera prega: 

Santes ànimes difuntes
al cel mos puguem veure juntes.

Una de les campanes és esquerdada, però l'habilitat de la senyora Conxita n'arrenca modulacions suaus. Un gos es posa a udolar quan sent les campanes. Deuen ésser els reflexos condicionats».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pallaresa amunt, a Borén, hom troba alguns ponts ja en desús. Les masses del fons conserven, tot i l'estiu, cintes de neu, i l'aigua baixa de Montgarri escumejant».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'estany o embassament de Borén, molt enfonyat entre els alts impressionants que, per l'esquerra, s'enfilen al massís de la Bonaigua. A mitja muntanya, al fons, Àrreu». Una imatge preciosa del fotògraf Sirera.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Borén. Pica d'aigua beneita. Gairebé paleolítica, aquesta fera ens esguarda des d'un silenci de segles. La pedra ha estat simplement buidada, però amb prou feines desbastada exteriorment».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sant Joan de Gil [Isil] és un enorme esglesiot arran del cementiri, a sis-cents metres del poble, aigües avall. Heus-en ací la portada, elegant en la seva sobrietat i exactitud de proporcions».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Gil [Isil]: el pont, d'arc graciós; a l'esquerra, l'illa que conté una esplanada i l'església entre els dos braços de la Pallaresa. Ensota el pont, el desguàs de la sèquia de la serradora». S'hi afegeix que es tracta del «poble de les falles. La paraula, ací, ha conservat tot el seu regust medieval. La Pallaresa fa una illa al mig del poble, illa on com a París hi ha l'església. Aquestsa île de la Cité deixa un barri de bordes i mitges casetes enllà del braç esquerre, i tot el poble més antic enllà del braç dret. Naturalment, hi ha dos ponts. A l'illa de la ciutat hi ha també una serradora, que havia estat molí i, naturalment, fou la primera productora d'electricitat al poble. Per cert que la màquina per a aquesta central la portaren arrossegada per bous a través del Port d'Aulàs, ara fa uns setanta anys: de la Pobla en amunt, Gil [Isil] fou la primera població que tingué enllumenat elèctric». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del campanar i del pont de Gil, ara dit més acadèmicament Isil. La pronúncia col·loquial com a Gil fou oïda per Coromines a Esterri, Alós i Sort als anys 1920, i la corrobora encara als anys 1970s en Vallverdú. Diu en Coromines: «avui és encara la pronúncia vulgar més estesa entre la gent de la vall; però després de la guerra s'ha reintroduït Isil en l'ús corrent».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Mai no havíem vist un cementiri arran de l'aigua com el de Gil. El perfum, la netedat de l'aire, la fressa de l'aigua, l'alegria del cabal, esbandeixen qualsevol idea fúnebre». L'autor s'esplaia en la vella tradició de les falles d'Isil: «Al cim d'una muntanya a la riba dreta s'encenen brancs grossos de pi i entre 11 i 12 de la nit els homes joves els baixen en un descens verticalitzat i fantasmal, llançant-los i recollint-los pels barrancs. La dansa de les falles és espectral. Així arriben aigües avall fins a la gran església de Sant Joan, i amb el cremall fan una creu a la porta dient: Tu ho vas fer, jo també. Tornen a Gil, i a la plaça fan la gran foguera, i ho celebren amb vi, pastes, ball i fanfara. Per trenta cases habitades, la festa ja està bé». Actualment, tot s'ha desmesurat.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Alós ja jo hi queda gent. El campanar sembla que gemegui, tot el fustam corcat, mentre ens hi enfilem. Les quatre vaques d'una casa surten a pasturar, acompanyades d'una vella que sembla formar part de la terra. Les balconades s'estan enfonsant, les bostes de vaca omplen els carrers...» I descobreixen les estatuetes del primitiu romànic de la portada de l'església, «aquestes figures deformes, simplificades en el tractament de la pedra, que evoquen l'època negra de Picasso...»
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Alós de Gil, on els escultors de tota la vall, des d'Isavarre fins pràcticament a la frontera, han deixat mostres d'una tosquedat i expressivitat corprenedores». Certament, semblen minairons petrificats.Les figures d'Adam i Eva al frontis de l'església de cap a l'any 1000 duen la signatura de l'artista, Arnal Piher [Pierre]. 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Gil, una antiga conducció desvia un cabal d'aigua que ha fet de tot: moure la serradora, alimentar la central elèctrica local i proporcionar aigua neta -i fresca- per a les bugaderes». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Les cases de Montgarii, a la pista que des dels Pla de Beret segueix el curs de la Noguera Pallaresa, prop de la frontera, i rera el massís del mateix nom de Montgarri». De manera natural, el Pla de Beret s'estén entre les dos Nogueres, la Pallaresa i la Ribagorçana.

20150806

[1119] De Sort, Pallaresa amunt

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Sort, que conserva algunes edificacions de començaments de segle [xx], aquesta sirena, eixalada a mitges, somriu, llunyana i inescrutable, als vianants que recorren el passeig». Explica l'escriptor de les Garrigues que «la població s'estén bàsicament al llarg de dues vies, l'una ben antiga, el carrer Major, que corre al llarg de la població i desemboca a la plaça de Sant Eloi, i l'altra, paral·lela, és la carretera, situada enfora de la població i amb aires de passeig».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sort, situada sobre terrenys relativament tous, permet una agricultura de muntanya mitjana -patates, farratges i cereals. El terreny agrícola és aprofitat fins a altures respectables... Al cim, un poc separat del nucli de la població, hi resta el castell dels Comtes de Pallars. Aquest comtat va néixer el segle X, quan va segmentar-se l'antic Ribagorça-Pallars... No va estendre's mai tan avall com el d'Urgell, sinó que restà clos en les muntanyes i en la seva forma de vida pastoral».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El carrer Major de Sort. Flux de gent entre ribes de botigues. A la dreta, els porxos de la casa del general Josep Moragues, aquell que cantà, dramàticament, Àngel Guimerà».  Afegeix més endavant l'autor: «Del carrer Major vers ponent, és a dir, cap a la costa, s'enfilen carrerons menuts... Inferior als 2.000 habitants Sort manté, amb tot, un petit mercat secundari, i és previsible que el turisme augmenti l'aspecte comercial modern que es va ensenyorint de la població». Només que ningú no s'esperava aquest excés, ei, a parer meu.

«Josep Moragues, gran general, combaté contra les tropes de Felip V. Empresonada la seva família, el general-guerriller aconseguí d'alliberar-los de Balaguer. La Conca de Tremp va veure la seva derrota, en girar-se-li en contra no solament els botiflers, sinó els sometents. Finalment, aquell home que recorria la muntanya va proposar de capitular a la Seu d'Urgell el 1713. Però les condicions que els seus capturadors acceptaren de moment, no foren respectades... Això el va empènyer a tornar a la lluita: el 1714 el trobem als volts de Ripoll i Bagà. Arribada la repressió felipista, Moragues i alguns altres compromesos més intentaren de fugir a Mallorca, però foren detinguts el 1715, ajusticiats i esquarterats. El cap de Josep Moragues fou exposat en una gàbia al portal de mar, a Barcelona, i hi restà fins al 1727. Àngel Guimerà li dedicà un poema contundent, aflamat i macabre».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A Llavorsí, enforcat de tres corrents fluvials, hi ha un bon joc de ponts. Les arbredes es troben només, arran de riu: les muntanyes veïnes són pelades, pissarroses, quasi hostils». Aclareix en Vallverdú: «Diuen els tractadistes que Rialb marca l'entrada a la muntanya pròpiament dita» i que «el riu... ara, assolida una cota respectable, s'afua, a trossos, en ràpids... Aquest fenomen es troba normalment a la primavera i a l'estiu. Les passeres provisionals que la gent del país fa amb troncs són aleshores aixecades, per por que el corrent impetuós se les endugui». A Llavorsí, «hi ha un pont que permet tornar a la riba dreta, mentre per l'esquerra les fortes aigües que baixen unides de la Vall Ferrera i de la Vall de Cardós claven una bona empenta a la Noguera Pallaresa».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Prop d'Escaló, la mare i el fill, a l'hora de berenar. Dins un cert bucolisme molt repetit, l'aigua passa rabent a llur darrera, vora les gran pedres i el prat amb quatre fruiters».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Llavorsí, Rialb, Sort, escenaris de les proves de caiacs a l'estiu. Aigües braves, que permeten d'unir el coratge dels participants i l'esbarjo de les famílies».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tant a la Ribera de Cardós com a la Vall Ferrera abunden aquests pobles a penes dibuixats entre la bardissa i les roques, amb el campanar i puntut i les golfes-badiu. Ainet de Besan, Araós...»
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Arestui, a la vall de Baiasca, en la grisa i ombrívola tarda. Els teulats, amples, parlen de les dimensions de les cases, que en aquestes soledats glaçades, acullen gent, eines, serveis, a l'hivern».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Vall Ferrera, branca més oriental dels corrents que alimenten la Pallaresa en el sector al nord de Llavorsí, és... un paradís de la pesca, amb superabundància de francesos practicants».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Escaló, porxos baixos, edificats com la resta de parets amb aquestes llesques pissarroses que donen aquest picat característic, confegeixen encara una imatge poètica i malenconiosa». La raó: «Porxos baixos, sopluig de la neu, escales altes per a entrar a les cases»Encara més: «tota la població té l'aire pastoral, humit, negrenc... Un portal mena al carrer alt de la població després de la plaça. Tot de gossos de pastor romanen ajaguts, pacients vigies de les hores mortes...» Un món ja del tot desaparegut sota el vendaval implacable de la turistada.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els llosats -avui escassos- són els representants d'una artesania esforçada: riu de Baiasca amunt, les deixalles de pissarra no aprofitables s'amunteguen vora la barraca-obrador». S'aprecia a la imatge la magnífica passera de fusta per travessar el corrent d'aigua.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Baiasca, a la vora del riuet del seu nom, afluent a la dreta de la Pallaresa, sembla defensar el morrot muntanyenc que quasi tanca la vall, de difícil recorregut per camins penjats».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall del poble de Baiasca als anys 1970, en una vall que «s'endinsa per Arestui i, giragonsant a gran altura, amb el barranc al fons, permet visions d'autèntica muntanya primitiva». L'aïllament i precarietat de vies de comunicació l'han salvada de l'especulació turística ferotge.

20120713

[165] Esterri d'Àneu

Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Les crestes del Tesso o Tèsol de Son a l'hivern: «Mentre el món sia món, la Cendrosa serà de Son» (dita popular).
M'aclareix l'amic Joan Vilanova: «No és una dita. Està escrit al testament d'una dona de Son que va llegar la finca 'Cendrosa' al municipi, significant que la finca no podia ser venuda a ningú i havia de romandre per sempre més propietat del municipi».
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Altar major de l'església.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
L'entrada al poble. Nom d'etimologia basca, que significa «el lloc de la pleta» (Onomasticon de Coromines), la terra baixa dels ramats quan havien d'abandonar les muntanyes a l'arribada del fred.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Els pallers de garbes a Santa Maria d'Àneu, amb el monestir romànic de fons. Documentat al segle IX, es creu que ja era un santuari visigòtic.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Cascada del riu d'Escalarre. Nom mixt d'arrel llatina (escala) i sufix bascoide, típic del període bilingüe català-basc de la vall d'Àneu entre els segles VIII-XII.
Anys 1920-30. València d'Àneu. 
Imatge idíl·lica amb un ramat de bens pasturant, encara sense adossades!
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Vista del pla.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Vista del pla, que corrobora el sentit etimològic de la «pleta» o tancat.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Vista del pla.

Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Vista del pla.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
La creu de terme del segle XVII al carrer Major, a tocar de l'hotel que en aquell temps ja hi havia amb una preciosa tribuna vidriada.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Perspectiva inversa a l'anterior del carrer Major.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Preciosa imatge del pont medieval del s.XIII sobre el riu de Son.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Carrer Major, amb un estable per a automòbils, segons el rètol, i l'operari municipal arruixant el carrer i l'entrada de l'església amb la manguera per evitar la pols.
Anys 1920-30. Esterri d'Àneu. 
Àlbum del fotògraf aranès Manuel Solé, de Bossòst.

[142] De quan a Gerri feien sal