Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Torms. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Torms. Mostrar tots els missatges

20160128

[1296] Les Garrigues de Vallverdú i Sirera

1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La situació general dels pobles de les Garrigues: dalt d'un tossal». Detalla l'escriptor que «els Torms té un dels termes municipals més petits de les Garrigues, ben aprofitat, però. Han sabut anar a buscar l'aigua pel al poble en uns pous obrats a la vall... Per a ajudar-se en els ingressos han muntat un bon conjunt de granges avícoles. Hom s'adona que aquesta gent no dormen, no emigren, s'aferren a la terra i la defensen amb una elegant tenacitat». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La pujada és dura, però a mig aire trobeu la plaça de l'església -barroca, no cal dir-ho-. El temple llueix un campanar amb teulat de ceràmica molt decorativa. Algunes de les cases de la plaça són força antigues, amb balcons de farga... Més amunt, hi ha un barri alt, derruït, amb fonts que ja no ragen. La llum esclata contra les parets dels edificis ensorrats». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una era rodona per batre-hi el gra quan a l'estiu bufa la marinada. 
«Els Torms, que ofereix una bona perspectiva des de qualsevol lloc des d'on es miri, és un poble al qual cal ascendir travessant la riera. A la part de baix del poble us saluden les escoles, amb una pineda entorn, escoles datades del temps de la I Guerra Europea, absolutament vàlides avui, en llur estructura». L'antiga escola la trobarem caminant «amb calma pel poble. Us ensenyaran una casa amb escala exterior que encara en diuen 'l'estudi', on s'hi feia escola abans de la construcció del grup escolar del 1916 (obra de l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa)», que era lleidatà de naixement.
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Fins molt modernament la balma del Cogul estigué sense protecció. Tothom qui volia podia acostar-s'hi. Les figures, exposades com estan a les rigors del clima estiu i hivern, han perdut, naturalment, bona part dels colors originaris, i fins i tot cal mullar-les per a veure-les bé. La gent, els visitants, les mullaven amb líquid corporal...»

La Diputació hi col·locà a la fi un reixat, que no es pogué tancar durant més de cinc o sis anys, fins que se li va comprar un cadenat, «la clau del qual té l'encarregat, un home molt simpàtic, admirador i convençut panegirista de l'art dels seus avantpassats». 
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La balma on apareixen les pintures és una gran roca -uns 11 metres d'extensió- sota el poble, al vell camí que enllaçava Cogul amb l'Albagés. Es pregunta l'Homenot: «Realment, dansen les dones entorn de l'home? O l'home hi fou afegit més tard? Recordem que les pintures rupestres sempre corresponen, malgrat compartir molts cops el mateix indret, a mans diverses. En tot cas, en aquesta primera manifestació de l'art del Llevant, en contrast amb l'art del Nord -cantàbric-, hom s'adona, certament, d'un principi d'organització tribal, hom veu un testimoni diguem-ne social».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les atencions al nou tractor, L-6499, al qual «li prodigava tota mena d'atencions. Igual que havia fet anys enrere amb la mula, la qual duia a remullar o raspallava els diumenges». Segueix el gran escriptor garriguenc: «L'aspersor o irrigador era ni més ni menys que una sulfatadora, aquesta meravellosa primera màquina que van tenir els pagesos: és, certament, una de les més antigues, i de les que menys han canviat. Avui dia està essent substituïda per les bótes o bocois a molta pressió produïda pel motor. Però encara són utilitzades en les petites vinyes, als horts, etc».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Sobre ella: «Malgrat l'actitud de la mestressa, ella no ens estava veient, sinó que mirava el que feia una veïna a la finestra». A Granyena, «el paisatge que domineu des de migdia és superb. Voltant pel poble trobareu també racons exquisits, com la complicada portada barroca del temple, i tot un carrer gòtic que arrenca de la plaça de l'església».
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest poble està inclòs dins el Segrià, però... té totes les característiques dels garriguencs... frontera imprecisa en tants de punts entre una comarca i l'altra». Afirmació que ha passat a la història: l'arribada aquests anys 2000 del reg de suport ha provocat la compra massiva de terrenys, la plantació de fruiters, i la destrucció de les velles espones de pedra per tal d'aplanar i amorosir les finques als marges dels tossals. Els vells carreus, fets amb pic, pala i suor, s'han colgat a tres metres sota terra. Quan en el futur els redescobriran, què deuran imaginar què eren o per a què servien?
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Parlar de les Garrigues és parlar de l'angoixa de l'aigua. Angoixa... quant al regadiu: els pobles han resolt darrerament llur problema d'abastament a les cases i a les granges avícoles mitjançant motors que pugen l'aigua de pous més o menys allunyats. Ara bé, per als petits horts dels voltants de la població, no sempre han recorregut a la força elèctrica, sinó que continuen, molts veïns, fent ús dels pouets hort per hort, pous de sis o set o quinze metres de profunditat, que devien cavar els besavis i dels quals trauen l'aigua mitjançant corrioles; aquí a Alcanó, on l'aigua és més superficial, empren llargues barres amb contrapès. El mateix sistema que als països àrabs, el mateix sistema que els enginyosos alexandrins perfeccionaren».

«Al fons,... compareu les dimensions de les cases amb la mola de l'església, És clar: en aquells temps encara hom pensava que, si convenia un dia, tot el poble s'hi hauria de poder aixoplugar. Pensem què fóra París, Sevilla o Barcelona amb una única església, però capaç per a tots els habitants».
1968. Maials (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests balcons, segons com els cau la llum, fan unes ombres delicioses sobre la rugositat de les parets primàriament arrebossades o de pedra irregular. I les dones d'avui, se'n riuen de les reixes... Si Julieta, en comptes de tenir un balconet de barana de pedra tan temptador i abastador, hagués estat ben engabiada per aquest procediment, no hi hauria hagut el daltabaix que hi hagué». A Maials, «no us perdeu, allí, el tomb per la vila closa, o part murallada del poble, enfora del qual un antic camí de ronda s'ha transformat, finalment, en un carrer més. Maials és un dels pobles que més fidelment ha conservat l'estructura circular antiga del casc primitiu». Faria bé de tornar-hi a anar, el nostre escriptor.
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
En alguna ocasió, hem llegit al Coromines que l'acompanyament d'article de tants i tants pobles garriguencs no es deu sinó a un costum popular desenvolupat durant els darrers tres o quatre segles, i que s'anà estenent de poble en poble. Arribant al Soleràs, «hom veu el gran sindicat agrícola, una esplèndida peça, a l'entrada de la llarga pujada que mena al poble. A primer terme uns hortets amb els seus pous. Aquesta és la Vall Gran, o vall del riu Juncosa. De riu, però, no en veureu cap. Això no vol dir que no hi hagi aigües subterrànies de més o menys fàcil extracció. En anys que plogui una mica, l'aigua pot estar a cinc metres de la superfície. Els pous són obrats amb pedra, carreus grossos, i l'aigua que en surt és potable i de gust lleugerament fangós».
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És en aquesta partida del terme que hi ha les fonts de Granyena, dites així perquè una mina d'aigua, amb cabana i gran pou, servia en temps antics per a fer arribar des d'aquest pou, mitjançant una conducció, l'aigua al poble de Granyena de les Garrigues». Conclou el nostre Homenot: «Hom s'adona ben bé de la migradesa d'aquests horts, de l'eixorquesa general de la vall, per on, teòricament, hauria de córrer un riu».

20150821

[1133] Astormenys, o dels Torms

1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista del municipi. Representa una gran penya, que és el que etimològicament significa el topònim, un torm o turmeda, un rocam, en un lloc on les Garrigues comencen a ésser altes, plenes de serres atossalades. Segons la Guia de Gentilicis (2012) del Parlament de Catalunya, els habitants del poble no en tenen, simplement se'n diu dels Torms

Però segons el mestre Coromines, oït al 1936, «allí alguns deien Astorms [amb aglutinació vulgar de l'article, i neutralització en A- de la E- àtona inicial] i com a gentilici astormenys i no sabien de què ve el nom; un altre explicà 'un tormo vol dir una roca sola; al poble li ve el nom d'uns cingles que hi ha al davall, a la Cova del Rec'». Que del poble se'n deia/diu planerament Alstorms o Astorms puc donar-ne fe: aquesta és la pronúncia que encara avui en fa el meu pare, en Josep del Valentí, del Soleràs.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista de la façana barroca de l'església parroquial, presa des del Carrer Major, llavors sense asfaltar, és clar, i amb la senyora que s'ho mira des del balcó.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall de la placeta amb el pilar i la pica de la font pública, al fons.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Gairebé amb 500 habitants cap al 1920, que marca el moment demogràfic més alt de sa història, doblant gairebé la xifra de feia cent anys (289 hab.), i reduïts a poc més d'un terç al cap de cent més (190 hab. darrerament). «Era del corregiment i senyoriu de l'Abat del Monestir de Poblet». La construcció de l'església de començament del segle XVIII marca el període més àlgid de l'economia garriguenca i té «lo frontispici... de pedra picada amb ornaments barrocs». Gra, oli i ametlles, però poc vi ja al tombant del XIX al XX. 

«Té escola d'ambdós sexes», és clar. La nova escola encara no construïda en la primera edició d'aquesta obra de Carreras Candi. I també «hi ha aigua conduïda per a los serveis domèstics».
Anys 1940-50. Els Torms (les Garrigues).
Una preciosa vista antiga de la població, de Ramon Serentill (www.elstorms.cat), el qual a més explica que el «el mestre i poeta Joan Benet i Petit, a banda de la reconeguda dedicació a l'ensenyament, va conrear una veritable vocació envers les lletres. És autor, entre d'altres, de la sèrie «El trobador de la Mare de Déu», i va ésser, amb tot, un enamorat de les Garrigues, que sempre guardà un emocionat record dels anys passats als Torms, com reflecteixen els seus versos:

A llevant miren els Torms,
del Tossal Agut joguina;
la vileta, dolç enyor
de la meva llunya vida.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
El Portal de la vileta medieval (festacatalunya.com).
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Les pedres llinderes de les cases assenyalen l'inici del creixement del poble fora de la vileta medieval, carrer del Portal avall.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Les preuades escoles astormenyes, del temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba, inaugurades per Eugeni d'Ors al 1916.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Diversos racons de la població. Amb la preuada aigua... per a les piscines. A veure quan arribarà la de reg!

20150820

[1132] Els Torms, del XIX al XXI

2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre).
Vista d'ocell d'aquest poble de les Garrigues, on s'observa bé l'antiga vileta o vila closa, al costat de l'esbalç, i l'eixample a l'altra banda, per avall a la vall.
1845. Els Torms (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
A més de sis hores de carro de la capital lleidatana es trobava el poblet fa més de cent cinquanta anys. O no en fa tants: després de la guerra encara hi havia qui feia aquest trajecte. «Situado en una cuesta en medio de 2 pequeños arroyos que corren al Norte i al Sur del pueblo». Fins a Barcelona, 29 hores. A l'estiu, el clima és «más fresco que en los otros pueblos de la comarca».

A mitjan segle XIX, s'hi comptaven 40 cases, incloses l'ajuntament, amb una presó que hi havia, i l'escola de nens: «escuela de primeras letras asistida por unos 15 niños y dotado el maestro en 350 reales de los fondos municipales». Un souet normalet, però de ben segur complementat pels ous, capons i garrafetes d'oli de les famílies.

En destaca també l'església de Sant Joan Baptista, «junto a la cual está el cementerio que forma parte de la población», en una època en que a gairebé totes les viles i ciutats se n'imposava el trasllat als afores, fet que deixà obertes les placetes davant les esglésies.

«Para el abasto del vecindario hay una balsa inmediata al pueblo hacia el Sur, y un pozo abundante a 1/2 cuarto de hora en la parte opuesta... le bañan dos arroyuelos que se unen a 1/2 cuarto de hora del pueblo, y continuan con dirección al Este hasta desaguar en el Segre, poco más abajo de Torres». 

Què en direm del terme? Doncs que «es todo secano, escepto algunas huertas que se riegan con las aguas que proceden del valle del Salt, y en su mayor parte es de mala calidad, bastante quebrado y plantado en gran proporción, de viñedo, olivar, almendros e higueras, con algunos nogales y moreras en los valles»Caça de moltes perdius i conills, «y pocas liebres». Això sí, «2 molinos aceiteros» i també forn de pa.

Llavors se n'anaven cap als 350 habitants. Al cens del 2005 no arribaven a 200.
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Detall del nucli medieval, agombolat dalt del turó al voltant de l'església.Explica l'Enciclopedia que: «el poble dels Torms es troba a 476 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major, dalt d’un tossal. A mig vessant del nucli antic, d’origen medieval, hi ha la plaça Major, la casa del comú i l’església parroquial de Sant Joan Baptista, obra barroca del segle XVII amb portalada ricament esculpida i campanar vuitavat de tres cossos, acabat en cúpula. Domina el nucli un barri mig derruït, i a la part baixa del tossal hi ha les escoles, fetes durant la Primera Guerra Mundial per la Mancomunitat de Catalunya (1916), i un modern Gran Casal, conjunt que evoca el Liceu de Lleida (1913) sota la inspiració del pedagog lleidatà Frederic Godàs. Al nucli antic també es conserven part de l’antiga muralla defensiva i el portal d’accés del final del segle XIX. D’altra banda, a la casa anomenada “Cal Batlle vell” es conserven restes àrabs del segle XII. Al terme municipal han aparegut restes de tombes àrabs».

S'hi diu que al 1647 als Torms s'hi va allotjar un destacament de tropes gavatxes, aleshores aliades de la República Catalana durant la Guerra dels Segadors. Cosa que no devia d'impedir alguns batejos no desitjats. 
A moltes de les cases s'assignava una habitació per a la soldadesca, la requisamenta general de queviures degué ésser pa de cada dia per als llogarencs, i la situació insostenible per setmanes. Gran ironia d'una guerra que començà contra els excessos de les tropes espanyoles del Comte-Duc d'Olivares a Catalunya.
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
2002. Els Torms, a vista d'ocell (Diari Segre). 
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre). 
Una altra preciosa vista d'ocell amb sol de mitja tarda. El poble sempre ha estat orgullós de la seua escola: «El dilluns 10 de maig de 1918 s'inaugurava l'escola dels Torms. Els alumnes i el mestre Joan Benet i Petit havien guanyat el primer premi d'un concurs de redacció escolar celebrat a Lleida. El premi consistia en la construcció d'una escola nova. L'escola va ésser, doncs, una de les quatre que, a manera d'experiència pilot, la Mancomunitat de Catalunya havia establert segons les directrius pedagògiques més avançades de l'època. Els Torms va acollir una comitiva encapçalada pel director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya, el senyor Eugeni d'Ors, acompanyat per Alexandre Gali, el diputat Alferd Pereña, l'arquitecte Adolf Florensa (difusor de les corrents noucentistes) i de Valeri Serra Boldú, que glossà l'efemèride a La Veu de Catalunya» (Ramon Serentill Massip). Un premi monumental per a un concurs de redacció. No sé si ara es construiríem gaires escoles!
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre).  
El nucli antic tenia l'església en una banda. Des del tossal, els nous carrers, a partir del segle XVII i sobretot amb la posada en cultiu de l'arbequina, van créixer cap a la vall.
2002. Els Torms (les Garrigues), a vista d'ocell (Diari Segre).  
Les dades històriques de la població, una tinença del monestir de Poblet, com bona part de la Vall Major.

20130722

[402] Terres de Lleida (v), les Garrigues de 1913

1913. El Cogul, Les Garrigues.
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Probablement, una de les primeres fotos en la història de la població, amb una expectació immensa.
1913. El Cogul, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Detall de la gernació congregada, amb les dones esclofollant ametlles en primer terme.
1913. El Cogul, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Les pintures rupestres.
1913. La Granadella, Les Garrigues.
«Geografia General...» per C.Rocafort.
L'entrada a la Granadella arribant de les costes de Bovera, en fotografia de Lluís M. Vidal de 1894.
1913. La Granadella, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Una processó retornant a l'Església, amb la creu de terme al davant.
1913. La Granadella, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
L'església de Santa Maria, segle XVIII.
1913. Juncosa, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Vista de la població des de la vall.
1913. Juneda, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
La població amb els característics horts tapiats en primer terme.
1913. El Soleràs, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
La plaça de l'Església, amb la costa cap dalt al carrer de la Bassa a la dreta.
1913. Puiggròs, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
La població dalt del turó. 
1913. Els Torms, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
L'Església dels primers anys del segle XVIII, amb façana barroca, amb la font a la plaça.
1913. Torregrossa. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
Ara poble de la comarca del Pla d'Urgell, sempre havia format part de les Garrigues històriques. Vista de l'entrada al poble venint de Juneda, amb les profundes trilles del pas dels carros.
1913. Vinaixa, Les Garrigues. 
«Geografia General...» per C.Rocafort.
La portalada romànica de l'església de Sant Joan, de començament del segle XIV.


Més imatges centenàries de les Garrigues: