Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Soleràs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Soleràs. Mostrar tots els missatges

20170127

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Vista general del poble, a la Vall Major, amb la cruïlla dels Aubagés i Juncosa en primer terme, i el preciós molí d'oli a l'entrada de la vila. La Vall Major o riera de Juncosa passa pel nord, i les rieres de Sisaltes i de Montbellet hi desguassen no gaire lluny.

La població i l'economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.

Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.

El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se'n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.

La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.

La història

El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. 

Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n'obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat (www.enciclopèdia.cat).


Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'ermita neogòtica del Sagrat Cor de Maria (1954), aixecada en plena repressió nacionalcatolicista (espanyola) de postguerra. La Santa Missió d'aquells anys arrasà el darrer alè de llibertat dels vençuts, i inculcà una religiositat tridentina de bracet de la persecució política governativa i la castellanització a les escoles.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Un racó de la vila, al cap de baix de tot del carrer de la Bassa, si no m'erro.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'església de l'Assumpció, amb un plàtan en el lloc de l'antiga font, que ja havia deixat de fer l'antiga funció d'abastament d'aigua des que ja va arribar a totes les cases.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'imponent i gairebé ja centenari molí d'oli, llavors encara amb les pedres de moldre i els esportins; des de fa uns pocs decennis, tot automatitzat amb un parell de centrifugadores. Més aulives hi hagués a tot el terme!

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Diverses perspectives de la vila, envoltada d'ametllers i aulivers.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista d'ocell de la població, amb la carretera de Bellpuig a Reus que la travessa per enfilar-se cap a Bellaguarda i la Granadella.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Modernament, la zona d'esbarjo amb les piscines i l'ajuntament s'han construït a baix a la vall. Dalt de la serra, el cementiri presideix el poble. Temps era temps, quan mon pare era ben jovenet, una tarda davant de casa estava a punt de desaparellar la mula, quan pujaven pel carrer la Bassa, a coll, un taüt després de l'enterro, perquè el carro de l'enterramorts el tenien espatllat. Quan el veieren, se'ls obrí el cor: aconseguiren de llogar al jove carro i mula per pujar fins dalt el taüt a canvi d'asseure'l damunt la caixa!
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. 
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. L'escut actual, per obra d'Armand de Fluvià, amb una creu papal de tres braços en honor -ho he llegit en algun lloc, però no en sé el perquè- de Sant Gregori. Els dos sols inferiors remeten a l'etimologia popular de Soleràs com si fos mot derivat de sol. 

20170125

[1625] Solerassenca, més

1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de la vila, antic domini de Poblet, amb una creu de doble braç. Ara fa un segle, grafiat com al Soleraç, però corregit després amb -s com a col·lectiu del topònim molt comú el Soler, solerars, terreny adient per a l'edificació. 
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La plaça de davant l'església, amb una típica tartana de l'època.

1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al llindar dels mil habitants durant el pas del segle XIX al XX, ara fa cent anys la vila assolí son màxim grau de desenvolupament, que certificà la construcció cooperativa del gran molí d'oli de Cèsar Martinell. La ressenya fou feta abans de l'aixecament d'aquest gran temple solerassenc del segle XX.

«Lo seu terme quasi tot de secà, puix sols rega uns hortets a la part baixa de la vall, produeix gra, oli, poc vi, llegums i pastures per al bestiar». Vol dir pastures de garriga. Però ja amb aigua aconduïda amb diferents fonts públiques i la gran bassa típica dels pobles on sobretot s'abeurava el bestiar. Amb escola de nois i de noies, un molí de farina i dos d'oli, i a una hora per camí carreter de la Granadella. 
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El carrer Major, davant de cal ferrer, segons les eines amuntegades a les vores, una pollegana de llaurar a l'esquerra, un carro i diversos cèrcols de roda a la dreta. L'expectació per retrat fou total, i segurament el fotògraf hi disposà els figurants.
Anys 1920-20. El Soleràs (les Garrigues).
Diversos detalls de la magnífica imatge, que retrata la vida popular, senzilla, del tot rural, de la vila i de les Garrigues de fa cent anys, amb diversos detalls com les padrines al balcó, la somera i la mula, la reparació de carros, el gos fidel que acompanya el pagès que ve de l'hort, les dones amb davantal o mocador al cap, les portalades rodones de gairebé totes les cases.


1935. El Soleràs (les Garrigues).
Tota la canallada de la vila, els xiquets a primeres files, les xiquetes i noies al darrere, davant la porta de l'església amb mossèn Ramon al mig.
1937. El Soleràs (les Garrigues).
Bitllets de 5 i 50 ctms. emesos per l'ajuntament durant la Guerra, amb un toc déco en el disseny, amb aquestes figures geomètriques centrals i la tipografia. 
1938. El Soleràs (les Garrigues).
Els bombardejos feixistes sobre la vila, des del mateix avió italià, probablement al 25 de novembre d'aquell 1938, el mateix dia que les bombes caigueren sobre la capital garriguenca de les Borges. S'hi veu la carretera de banda a banda de la imatge, que és la que puja cap a Juncosa, i la que baixa cap al peu, que és la de Bellaguarda. Del poble, se'jn reconeix el molí, a l'entrada del poble, el llarg i sinuós carrer Major, els nucli dels ravals a l'esquerra de la vila, i una taca blanca a dalt, que era la bassa del bestiar.  
1939. El Soleràs (les Garrigues).
En acabada la guerra, torna mossèn Ramon. Ara la foto, a la plaça, darrere la font, probablement davant l'escola, incorpora dos grans rojigualdes a costat i costat, i a damunt la porta s'hi llegeix: «En la España de Franco no se blasfema». La repressió nacionalcatolicista feixistoide (espanyola) fou molt forta en els pobles de les Garrigues. La pau arribà per victòria dels uns i derrota dels altres. El meu padrí Daniel, retornat de l'estada a la presó per rojo i separatista, havia d'anar cada divendres a la nit a portar dos pessetes a mossèn Ramon, per tal que no el tornés a denunciar i fer-se perdonar els pecats de republicanot. No cal explicar com costava de fer dos pessetes en aquells temps i alhora tirar endavant casa i família. Fins que no canvià el capellà al cap d'uns anys, no s'acabà aquest impost religiós als vençuts, que, a més, els volien humiliats. 
Anys 1940-50. El Soleràs (les Garrigues).
La costa que puja cap al carrer la Bassa, sense asfaltar. A baix a la plaça, davant l'església, hi parava l'auto de línia. A les parets, les antigues argolles per lligar la mula, reconvertides per penjar-hi les galletes de la brossa. Llavors, encara que ara sembli mentida, l'escombriaire passava casa per casa.


Més fotografies amb regust de la història de cada dia a elsoleras.cat.

20170123

[1624] Solerassenca

Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
El Sindicat o molí d'oli recentment acabat de construir, obra de Cèsar Martinell, inaugurada al 1920, que marca el punt culminant de desenvolupament de la vila. La guerra, la postguerra i l'emigració en canviarien de manera radical les expectatives.
1845. El Soleràs (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps i a velocitat de carreter, calien poc més de 5 hores per arribar a Lleida, i més d'un dia si hom es dirigia a Barcelona. «Situado en una hondonada, con clima muy benigno y sano».

A mitjan segle XIX, hi havia més de 60 cases però només 34 veïns, amb un total de 234 habitants, que feien una mitjana d'entre sis i set persones per casa. Les dades, probablement, referien a censos de començament de segle. Ja passada la meitat del XIX i gairebé fins als anys 20 del segle XX, la població s'enfilarà cap als voltants del miler d'habitants, en el període de màxima expansió demogràfica de la vila.

Amb 4 molins d'oli i forn de pa, i escola de nens, amb 24 xiquets, mentre que no s'esmenen les xiquetes, que probablement no acudien a estudi. El cementiri ja s'havia traslladat als afores, dalt del turó, i s'hi destaquen el pou que hi ha a la vall com a subministrament d'aigua i la bassa obligada per al bestiar.

El pou, que mai no s'ha vist assecat, fou molt important com a punt de proveïment durant la guerra, d'on s'extreia aigua dia i nit per portar en camions cap al front proper. L'aigua abundant del subsòl de la Vall Major, que per mitjà de pous regava els nombrosos hortets, contrasta amb la migradesa del regueret que travessa el terme, molt escàs i sovint sec durant els estiatges.

«Abundan las canteras de piedra, y hay en todo el mucho plantío de olivos, viñas, almendros e higueras». El camí que pujava per la Vall Major des de Torres, continuava vall amunt, cap als Torms i Juncosa, i d'allà, flanquejant el Montsant per Margalef, arribava fins a Reus. Constituïa una via directa de sortida cap al port de l'oli i les ametlles, en una via que era ja coneguda i usada per les legions romanes i mercaders de fa un parell de mil·lenis, segons les troballes de monedes que al llarg de la Vall Major s'han fet.

Si volien correu, tres cops per setmana, se l'havien de pagar, «por encargado que envía el ayuntamiento».
Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues).
Les característiques espones de les feixes amb què es guanyava terreny per al cultiu. La construcció dels marges de pedra a totes les Garrigues entre el segle XVIII i començament del XX és una obra de proporcions faraòniques, un veritable monument megalític, digne d'ésser reconegut com a patrimoni de la humanitat. Explica l'esforç i el sofriment per la subsistència d'una gent senzilla i humil, arrelada a la tradició i a la terra. L'arribada del reg aquest inici de segle XXI està causant estralls en aquestes espones de pedra, que són colgades miserablement per tal d'aplanar els trossos, sobretot en zones de les Garrigues més planes i no tan atossalades. 
Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues).
El molí d'oli del Sindicat fou aixecat amb l'esforç de tots els pagesos del poble, grans i petits, amb l'ajut del mossèn, un claretià impulsor del cooperativisme agrícola. El meu pare, el Josep de Cal Valentí, sempre havia sentit explicar que, quan a mitja construcció, es van acabar els diners, es va presentar el padrí i patriarca de cal Beà amb una mitja de dona tota plena de duros de plata, i gràcies a aquesta donació es pogué acabar l'edifici. El meu pare hi treballà amb encara no vint anys a finals dels anys 40, en plena misèria de la postguerra. Llavors el molí produïa a ple rendiment, amb nombrosos jornalers, en un procés de fabricació d'oli secular, molt dur físicament pels pesos que calia arrossegar i la calor que hi havia a la sal de les premses, allà on s'omplien les piles dels esportins a palades de la pasta de l'auliva xafada. 
Anys 1918-19. El Soleràs (les Garrigues).
Diu la ressenya històrica del web de la Cooperativa Agrícola del Soleràs que l'edifici de Martinell és «un petit edifici de planta rectangular destinat integrament a moli d'oli i pensat per allotjar sis premses. Es va aprofitar un canvi de rasant del terreny per aconseguir que la planta del soterrani fos accessible directament des del carrer», mentre que la planta superior que «és accessible per la porta situada a la façana principal. La distribució de l'edifici es va dissenyar només per dur a terme la producció de l'oli. La planta superior era una única sala destinada a rebre i a pesar les olives, després passaven a la part inferior on eren molturades, premsades i per decantació separat l'oli dels demés components de les olives. L'oli resultant s'emmagatzemava en dipòsits soterrats anomenats trulls».

Els anys han portat canvis en la distribució interna de l'edifici. La gran sala central on s'amuntegaven els sacs d'aulives, i on s'hi feia el ball de festa major, ha estat posteriorment compartimentada. La mecanització del molí des de final del segle XX, la feia innecessària.

Un gran web amb fotografies històriques de la vila i dels solerassencs: www.elsoleras.cat.
1918. El Soleràs (les Garrigues).
Breu notícia a «La Vanguardia» del 10 de gener de 1918, on s'informa de la constitució de la companyia «Eléctrica Garriguense», que havia contractat amb la Canadenca el subministrament elèctric per abastir aquesta part de les Garrigues i fins al Baix Segrià.
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Vista acolorida de la vila, arraulida entre el tossal i la vall al voltant de l'església. S'hi veu com el molí fou posat als afores, a peu de la carretera de Bellpuig a Reus, ruta traginera d'exportació agrícola, i com s'aprofità el desnivell per fer-hi dos pisos: a baix, les premses i trulls, a dalt, la sala per entrar-hi els sacs, que abans calia fer per torns i en proporció als quilos de collita declarats, car abans de la mecanització el premsat no podia donar a l'abast. A més, les aulives calia portar-les netes de casa, és a dir, passades pels llargs porgadors que, plantats a les entrades de les cases i amb llum d'oli als vespres, servien perquè tots els de casa, petits i grans hi triessin les fulles i brots que queien a les borrasses durant la recol·lecció. 
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Detalls de l'esplèndida vista acolorida a la vila de fa cent anys. Gairebé podem trepitjar els terrossos del tros d'ametllers, tot llauradet a l'espera de la pluja de primavera. 
Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues).
Una altra vista des del Comellar, amb els ravals del segle XIX a la banda baixa de la vila.
1605. El Soleràs (les Garrigues).
Mapa de Vrients, el primer del Principat. El mapa fou encarregat per la Generalitat a un taller de cartografia flamenc, i el resultat fou un gran mapa mural, sovint bastant aproximat a la realitat, tot i que en el cas de les Garrigues això no s'acomplís, ja que hi apareixen els pobles barrejats amb altres veïns de la Ribera d'Ebre i del Priorat, i la Vall Major de Juncosa, el Soleràs i Granyena no sols no hi existeix, sinó que trobem els pobles en valls diferents.
1716. El Soleràs (les Garrigues).
Mapa del botifler comte de Darnius, a on s'aprecia la divisió entre les Garrigues baixes i les més atossalades, i la situació, encara més aproximada que real, de pobles i viles.