Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Rosselló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Rosselló. Mostrar tots els missatges

20161119

[1569] La BCN de Doré, 1869

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La confusió inevitable d'aquells temps de Catalunya amb els nostres veïns de més a ponent. 
«Aussi bien, je devais à Doré de l'accompagner dans ce voyage...» per conèixer la terra i la gent de debò, «...avec ses rustiques Aragonais, ses vigoreux Catalans, ses Valenciens demi-nus et basanés...»
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'interior d'un vagó de tercera classe. Es tractava de la línia de Mataró, que aleshores arribava fins a Tordera. 
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Il n'y a guère plus de deux siècles que le Roussillon est devenu une province française». El text és ple de tòpics espanyolitzants, poc adequats a la realitat catalana i molt del gust dels lectors agavatxats. Després del Voló, «nous transitons le col de Pertus: la diligence ne pouvait gravir que lentement ces routes escarpées». El dibuixant aprofita per pendre apunts de la naturalesa turmentada i feréstega del coll que travessa l'Albera pel Vallespir, que ja les legions romanes de Cèsar i Pompeu van franquejar.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Une chène-liège» o alzina surera, de braços retorçats, amb la diligència que avança penosament per l'estret camí del coll del Pertús.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Des de la dominiació francesa, el gran castell de Bellaguarda aixecat per Lluís XIV parteix el nord del sud del país. A la Jonquera els visats i pertinences dels viatgers són revisats amb detall. La sagacitat i bona apreciació dels autors queda ben contrastada: «Nous voici donc en Espagne, ou pour mieux dire en Catalogne, car les Catalans ne se considèrent pas comme Espagnols», encara que segueixen amb referències a tots els tòpics ressuats habituals d'aquella època, amb menció de Sancho Panza i tot. Destaquen la visita de la ciutat de Girona, amb resum dels seus encants monumentals.
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Una agrest naturalesa conformava el pas pel camí del coll, ben protegit amb pedra per evitar les cingleres. Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.
1862. Girona, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
«Ce dans une des sombres rues de Girona que, vers l'heure de minuit, nous entendîmes pour la première fois ls voix melancoliques des 'serenos'. Ces gardes de nuit, avec leur manteau du couleur de muraille, leur lanterne et leur pique, reporten en plain mouyen âge».
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Dalt d'un turó, les runes del castell de Bellaguarda.

1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Tràfecs del viatge i descoberta d'una sínia: «La noria, l'anaoura des Arabes, est une machine d'une simplicité tout à fait primitive, qui sert à élever l'eau destinée a l'arrosage...» i segueix una llarga descripció del mecanisme.
1862. «De Perpinyà a Barcelona», 
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls d'una sínia a força de somera. A causa d'un accident del carruatge en què anaven els viatgers per culpa d'una riera crescuda amb les pluges, el dibuixant i l'escriptor van topar amb una sínia tradicional, tan vella com la mateixa civilització. 
1862. El coll del Pertús, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Superada la riera, la diligència reprèn el viatge i aviat arriben a Tordera, «estation extême du chemin de fer qui doit, dans quelques anées, être terminé jusqu'à a la frontière de France». L'interior dels vagons de tercera classe «nous offrait les scènes les plus amusantes et les plus pittoresques: des paysans catalans, au large pantalon de velours [vellut], retenu par une ceinture rayée, à la veste courte, coiffés de gorro, ou long bonnet de laine rouge [barretina], étaient groupés au milieu de véritables montagnes de melons, de fruits de toutes sortes...»

El viatge amb ferrocarril fins a la capital li fou agradable: «Le chemin de fer de Barcelone suit presque constanment le bord de la mer... à gauche la mer blue comme le ciel et unie comme un miroir était sillonée par des nombreuses barques de pêche...» Quan la mar era forta, semblava que els ralls se submergien dins l'aigua: «un train passait et paraissait qmarche sur l'eau».
1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Els serenos de la Jonquera, que tant sorprengueren els il·lustres viatgers.
1862. La Jonquera, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Escena costumista a la duana de la Jonquera.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Arribada a la capital catalana. Descriu l'autor, per a un públic francès, més enllà dels tòpics cervantins sobre la ciutat: «Aujourd'hui, Barcelone ressemble beaucoup à Marseille: c'est la même activité, le même mélange de nations diverses, la même absence d'un type tranché. Les mantilles ne se mostrent que très rarement...» Després passem a la descripció de la catedral, «que les Catalans apellent la Seu, manque de façade, mes l'interieur est un des plus beaux qu'on puisse voir».
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Passatge d'una riera, crescuda per les pluges.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La línia de tren de Mataró a la capital, ran de mar, com si passés per damunt de l'aigua, fet que sorprengué els visitants.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Descripció del claustre de la catedral i dels pidolaires dels voltants, sobre els quals es fa gairebé un tractat de costums. A continuació, la referència a Santa Maria del Mar.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Els demanaires i mendicants dels voltants de la catedral. 
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Descripció del cementiri, el de Poblenou, l'únic existent encara llavors abans de la creació del de Montjuïc: «ici, pas un arbre, pas une fleus, pas une brin d'herbe; partout du marbre ou de la pierre». El personatge de l'enterramorts els cridà l'atenció i també el fet que el seguici no acompanyés la família fins al cementiri per veure l'enterrament pròpiament dit. 

L'espectacle d'una execució capital al garrot vil «nous laissa les plus vives impressions; il semble qu'on veuille donner la plus grande publicité possible a ce trite spéctacle». La descripció de la pena del condemnat és prou detallada.
1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Un enterrament en nínxol, amb la família desconsolada en el darrer adeu.
1862. BCN, Cementiri del Poblenou, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls de l'escena fúnebre.
1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'execució d'un criminal sovint portava aparellada l'explicació de sa història en algun plec de cordill, en vers, i l'autor inclou en la ressenya «la traduction littérale d'une complainte que nous achetâmes après l'execution de Francesc Vilaró:

Vilaró est condamné
À mourir par le garrote vil,
Ainsi finit, à soixante ans,
Ce malfaiteur sans fou ni loi».
1862. Execució al garrot vil, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'execució al garrot vil del criminal Francesc Vilaró.
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
La descripció de la «pétulance méridionale» als Camps Elisis, «belle promenade ombreuse à l'extrémité de Barcelone», amb degustació inclosa de l'orxat de xufla. Finalment, la parada a les Rambles és obligatòria: «La Rambla est le véritable centr du mouvement, le boulevard des Italiens de Barcelone; c'est là qu'on peut se faire une idée exacte de la population catalane; tous les types y sont représentés...» 
1862. BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
L'excel·lent article, tot i que farcit de tòpics espanyolitzants ací i allà que impediren als autors de copsar l'autèntica arrel de la gent de la terra, acaba amb referències a Montserrat i a la ciutat romana de Tarragona.
1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
El principal passeig de la ciutat, ple de gom a gom.
1862. La Rambla, BCN, «De Perpinyà a Barcelona».
«Le Tour du Monde. Nouveau Journal des Voyages», Gustave Doré (dibuixos) i Ch.Davillier (text).
Detalls dels personatges habituals de la Rambla d'aquells temps.



20160823

[1503] La Catalunya septentrional del segle XIX

Anys 1880. Cotlliure (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El pintoresc port de la vila de pescadors de la costa vermella rossellonesa. L'antiga vila medieval fou destruïda per les noves fortificacions divuitescques del mariscal Vauban, i el barri de pescadors que hi romangué esdevingué la Vila vella, entre la riba esquerra de la Ribera del Dui i l'església de Santa Maria dels Àngels, també de l'època de la refortificació, que aprofità una torre de l'antiga muralla com a campanar.
Anys 1880. Cotlliure (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detalls del port, de l'església i del campanar.
Anys 1880. Cotlliure (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

La Ciutadella militar amb què els francesos ocuparen la vila i dominaren la costa nordcatalana. 
Anys 1880. Cotlliure (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detall dels fotògrafs als fossats de la fortificació, construïda per la força de l'Estat (francès) sobre l'antiga vila medieval, amb la consegüent expropiació i foragitament dels habitants cap als barris a peu de platja. 
Anys 1880. Elna (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

L'antiga seu episcopal rossellonesa, que des de la Pau dels Pirineus s'establí a Perpinyà i passà a jurisdicció francesa. La dita "pau" només fou l'excusa per al trossejament administratiu de Catalunya. Per aquest preciós claustre romànic s'hi passejà Anselm Turmeda quan a començament del s. XV fou nomenat Bisbe d'Elna. 
Anys 1880. Portvendres (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

La vila de la Costa Vermella amb el port natural d'aigües més profundes de tota la costa nordcatalana. L'entrada era protegida per fortins amb peces d'artilleria, des del Fanal, des del cap de Biarra i des del cap d'Ullastrell. Portvendres, anomenada Portus Veneris en llatí, ha estat proposada com el lloc del temple de Venus en èpoques remotes, potser al tossal del Fanal. 
Anys 1880. Portvendres (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Fins al començament del segle XIX, la petita població depengué de la veïna de Cotlliure. Pere III hi féu excavar el port i s'hi mantingué un foc de nits al cap de Biarra per a ajut dels navegants catalans. Inevitablement, Vauban en fortificà els turons per defensar-la i evitar-ne en el futur el reagrupament amb la resta de Catalunya. 
Anys 1880. Portvendres (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detall del reducte fortificat del cap del Fanal, que protegia l'entrada al port.
Anys 1880. Portvendres (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detall de la costa escarpada, amb un figurant sobre una roca. 
Anys 1880. Portvendres (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detall de la costa. Els indrets destacats de la costa de Portvendres són, d'occident a orient, la Platja de l'Oli, la Carranca del Matxo (senyal mariner), la Punta d'en Raja Magre, la Punta del Cementiri, la Platja d'en Baus, el Cap Gros, la Punta de l'Orada, les Seques de l'Orada (escull), la Punta de la Moresca, la Seca (escull), la Platja de la Moresca, la Punta del Genovès, la Seca del Piló, o dels Pilots (escull), la Carranca del Fanal Petit (senyal mariner), l'Ansa Gerbal, el Fanal Petit, el Fanalet (els dos darrers, senyals mariners), l'Ansa dels Tamarius, la Punta del Sagar, l'Ansa Cristina, la Punta de la Mare de Déu, el Foc del Moll, la Gitada, els Blocs (escull), l'Ansa de l'Espeluga, la Punta del ''Pytheas'', la Font de l'Emili (senyal mariner), el Port d'en José, la Mota, o Roca de la Mota, el Trapador, o Roca del Trapador, la Cardenalana (els tres darrers, alt fons), el Salt d'en Bazaine, la Roca Blanca, les Almes d'Alt de Biarra, Aigua Dolça, l'Aquàrium, el Rec del Cony (els sis darrers, senyals mariners), la Pedra (escull), el Cap de Biarra, el Freu de Biarra, la Cova de Biarra, la Cova dels Uixols, els Casots de Biarra (els tres darrers, senyals mariners), Santa Caterina, el Rovellat, Renyacans (els dos darrers, senyals mariners), la Punta d'en Botifarra, la Platja d'en Valentí, la Punta del Gravat, la Llosa (alt fons), la Platja de Bernadí, la Gravada, o Punta de Polilles, la Platja de Polilles, la Platja del Forat, els Casots de Polilles, la Ferradura, la Barbotera (els tres darrers, senyals mariners), la Punta d'Ullastrell, els Porcells, les Truges (els dos darrers, esculls), la Punta del Mal Cagar, la Platja d'Ullastrell, el Cap d'Ullastrell, l'Escull d'Ullastrell, el Trallo de la Faluga (els dos darrers, esculls), el Gran Bassam i els Remolinats d'en Pistolina (els dos darrers, senyals mariners) (viqupèdia). 
Anys 1880. Banyuls de la Marenda (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Un espigó a la platja, i la vinya a les espones del tossal. 
Anys 1880. Banyuls de la Marenda (el Rosselló).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Probablement, una expedició pesquera, amb els senyors amb llaç i barret, i els pescadors amb els pantalons arromangats. 
Anys 1880. Els Banys d'Arles (el Vallespir).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Vista d'un indret natural al poblet català del Vallespir. El lloc és anomenat la Gorja d'Hanníbal, a l'indret del riu Rom. 
Anys 1880. Els Banys d'Arles (el Vallespir).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

La Cascada del riu Rom, dita d'Hanníbal. perquè se suposa que hi passà el general cartaginès en la seua expedició contra Roma. Pels estrets del coll de Panissars entrava la via Augusta a la península. 
Anys 1880. El Portús (el Vallespir).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El pas pel coll del Portús que uneix la Catalunya de l'un i l'altre costat de l'Albera, alhora que separa els Estats que se'ns van repartir l'administració i domini politicomilitar al segle XVII. 
Anys 1880. Bellaguarda (el Vallespir).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Restes del fortí que s'encarregà de marcar la frontera al coll del Portús, lloc de pas secular per on transiten ara la carretera i l'autopista.
Anys 1880. Sant Miquel de Cuixà (el Conflent).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El claustre romànic del monestir benedictí al peu del Canigó. El monestir fou fundat al segle IX, i el claustre data del segle XI. Els abats Garí i Oliba el van convertir en un dels centres espirituals i culturals més destacats de la Catalunya feudal,
Anys 1880. Sant Miquel de Cuixà (el Conflent).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Els capitells romànics, alguns dels quals es troben al museu The Cloisters novaiorquès. Cap a la segona meitat del segle XX s'endegaria la reconstrucció del cenobi. 
Anys 1880. Sant Miquel de Cuixà (el Conflent).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El monestir romànic és emplaçat a la vall del riu Llitera o ribera de Taurinyà. En els segles de l'Edat Moderna, el cenobi decaigué tot i que mantingué la vida monàstica fins a l'època de la Revolució francesa. Els edificis són venuts per a usos agrícoles, el campanar nord s'esfondra l'hivern de 1829, els col·leccionistes se n'emporten els capitells i les columnes

Al 1913, un escultor estatunidenc, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al museu The Cloisters de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: 'les havien comprat ells i pertanyien a França' [només des del Tractat dels Pirineus, però]. Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965 i a petició seua, per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1938, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir de Catalunya durant la Guerra Civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1954, Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957. El 1969, fou recuperada l'ara de marbre, romànica, de l'altar major, conservada en una casa de Vinçà (viquipèdia).