Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges

20160820

[1501] La Ribagorça (empantanegada) del segle XX

1964. El pantà d'Escales, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Una bella imatge del salt de la presa d'Escales, de 125 m. d'alçada.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa es reflecteix a l'aigua, mentre que l'home fa de mesura de les dimensions de l'obra. A la vora, s'hi observen les 'escales' que s'hi construïren per donar pas a la marge esquerre del pantà, fins al poble de Casterner de les Olles, poc després abandonat: les terres de la vall havien estat inundades i això va acabar amb el mitjà de via agrícola tradicional de la gent. Encara avui no ha estat prou reconegut el sacrifici dels habitants del Pirineu ribagorçà i pallarès durant l'espoli hidroelèctric a què fou sotmès el territori.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El nucli antic a tocar del riu, mentre que la població creixia a base de blocs de pisos per als treballadors de l'empresa hidroelèctrica, vinguts del sud peninsular majorment. Encara no hi havia la moderna i psicodèlica edificació de la nova església, de l'any 1955, cosa que indica que l'edició de l'obra fou lenta i laboriosa.  
1964. La presa de Cavallers, Caldes de Boí, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa, de 70 m. d'altura, fou feta aprofitant el gran estany glacial que ja hi existia a la capçalera de la Noguera de Tor, als peus del massís granític del Comaloforno i dels Besiberris al darrere. 
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La transformació del paisatge i de la societat pirinenques a causa de la construcció de les centrals fou brutal i inhumà. Sota el franquisme (espanyol), restà amagada per la premsa, i el NO-DO de l'època només en cantava les meravelles i difonia les sortides ribagorçanes del dictador (espanyol) a pescar. Diuen les males llengües que li posaven els peixos a l'ham.
Anys 1960. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça (enciclopèdia.cat).
El pantà d'Escales s'ubica al Pas d'Escales o de Sopeira, al «congost que forma, a la Ribagorça, la Noguera Ribagorçana en travessar la serra de Sant Gervàs, aigua avall del Pont de Suert, fins a Sopeira (és anomenat també congost de Sopeira ), on hi ha el monestir d’Alaó. Forma el límit entre les valls altes del riu i la Terreta, i fins a la construcció de la pista d’Escales hom guanyava aquest pas pel coll de Llastarri (1 300 m alt.) a l’est, i pel de l’Espina (1 110 m) a l’oest. El congost, un dels més importants del Pirineu català, ha estat modernament (1955) aprofitat en la seva major part per a la construcció del pantà d’Escales , de l’ENHER, d’uns 10 km de llargada; la resclosa té 125 m d’alçada, la seva capacitat és de 152 milions de m 3 i la potència instal·lada és de 45 000 kW.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Les grans instal·lacions de la Baixa Ribagorça comencen immediatament al sud del Pont de Suert amb l'embassament d'Escales, d'uns 10 km. de longitud, i acaben amb el de Santa Anna, a la sortida de la depressió central, de manera que tota la vall queda successivament negada, llevat de la rodalia d'Areny». L'ideòleg de l'empresa constructora, l'ENHER, sota els auspicis del govern espanyol, fou el lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), fill del pioner de la fotografia i de l'automòbil a Lleida, Victorià Muñoz.

La seua tasca fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi al 1981 i amb una avinguda de nova construcció al Cappont de la ciutat de Lleida. Però no acabo de veure clar, sigui dit amb tots els respectes, que s'homenatgi l'autor una obra faraònica i desmesurada, com la regulació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana, mentre encara el territori i la gent (la del país i la que hi arribà emigrada) que en patiren les conseqüències en la pròpia pell resten oblidats, i mentre encara els beneficis d'aquest pla van a parar a les butxaques de la casta dirigent (espanyola) neofranquista. Crec que ens ho hauríem de fer mirar.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Des de la capçalera fins arran de l'aiguabarreig amb el Segre hi ha tretze centrals».
1964. La Pobla de Roda, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El petit poble de la Pobla de Roda, aigües amunt de Roda d'Isàvena, la co-seu episcopal del Bisbat de Lleida-Roda durant gairebé mil anys. La carretera hi arribà el 1931 i vivia de la terra i de la ramaderia encara ben passada la meitat del segle XX. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La xarxa de carreteres ribagorçana a mitjan anys 1960 havia millorat molt en comparació a vint anys abans: tot fou per obra i causa de la construcció hidroelèctrica. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'explotació de la fusta, treta del bosc en cavalleries, i després transportada en camions a les serradores. Els antics rais hagueren de desaparèixer per força. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Mapa de l'Alta Ribagorça, de dels cims dels més alts cims dels Pirineus fins a la Serra de Sant Gervàs.
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El caseriu s'arrauleix damunt d'un petit pujol rocós que destaca enmig de l'àmplia cubeta terminal de la gelera que solcava la Vall de Barravés. Lloc situat prop de la confluència amb els camins que menen a la Vall de Castanesa i a la de Boí, la seva situació explica el paper de vila de mercat i fires de l'Alta Ribagorça. A primer terme, camps de cereals i farratges aprofiten el fons ampli i humit de la vall glacial». 
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El ferreny campanar octogonal de la vila, llavors sense teuladeta superior, presideix la vila i la vall. Els petits pallerets de garbes amuntegats en forma cònica s'anomenaven pessons o peçons, és a dir mugrons, per l'evident similitud. D'ací el mot passà a topònim de cims i estanys. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La vall de Barravés envoltada d'imponents cims per totes bandes. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Vilaller i el Pont de Suert, les principals poblacions que aglutinen l'Alta Ribagorça.

20160819

[1500] La Ribagorça del segle XX

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«La Ribagorça... és una comarca mancada d'unitat. Més que d'una comarca unificada al voltant d'una capital, es tracta d'una agrupació de subcomarques heterogènies, esteses al voltant de la conca de la Noguera Ribagorçana. El riu, tallat per congostos defícilment transitables, no constitueix ni de bon tros un eix longitudinal de comunicació que, com en altres valls pirinenques, formi la columna vertebral on s'articulen les activitats humanes de les valls afluents. Però amb tot, malgrat les dificultats imposades pel relleu, el veïnatge entre les diverses subcomarques que integren la Ribagorça ha creat vincles històrics que li donen un certa personalitat, que la llengua ha contribuït a mantenir i afermar».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'església vella del Pont de Suert, al nucli antic de la vila al costat de la Noguera Ribagorçana. «Aquest nucli, junt amb l'església, havia estat una dependència del monestir de Lavaix».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del riu al Pont de Suert, amb la canalla jugant i les dones rentant-hi la roba.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La façana fluvial de la vila, amb la vella església parroquial fins a la construcció de la nova, l'any 1955. La fotografia, doncs, és bastant anterior a l'edició de l'obra.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Els Encantats i el llac de Sant Maurici, «paisatge alpí de l'alta muntanya divisòra entre la Ribagorça i el Pallars».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Secció geològica de la comarca: «Si bé el retoc glacial no fou massa intens, ha estat suficient per eixampla el fons de les altes valls i crear en els circs de llurs capçaleres una zona lacustre important (estanys de Besiberri, Travessani, Cavallers, etc.). Les geleres descendien per la vall principal fins dos quilòmetres més avall de Vilaller, on es troba ben conservada la morrena terminal».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Allí on existiren geleres important, les cubetes, sobrecavades, han originat bones planes al·luvials -com a Vilaller i Boí-, sovint restes d'antics llac... Altrament, les antigues valls glacials afluents a la principal sovint resten suspeses i tallades per graus de confluència, com a Durro, Taüll, Llauset, donant origen a replans enlairats aprofitats per a prades i pastures. Aquests paisatges de l'Alta Ribagorça... resten barrats al sud per una potent alineació de relleus calcaris formats per les serres del Turbó (2.492 m), Vallabriga (2.012 m), Sis (1.793 m), Aulet (1.486 m) i Sant Gervàs (18.887 m), les quals els rius travessen profundament engorjats: l'Isàvena forma el congost d'Ovarra, la Noguera el d'Escales».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La Terreta, a la Baixa Ribagorça, al voltant del Pont de Montanyana, al costat de la Noguera Ribagorçana: «formes més suaus del relleu, conreus mediterranis: blat, vinya i olivera».
1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall de la Terreta ribagorçana, amb els dos ponts, el vell a dins la població, i el nou, molt llarg, als afores, a la carretera de Tremp abans d'arribar al Pont de Montanyana.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Encara a Benavarri sobresurten en els relleus de 700 a 800 m d'altitud... unes desenes de metres de calcàries exhumades que representen el darrer testimoni del cingle del Montsec. L'absència d'un gran sinclinal, similar al de la Conca de Tremp, fa, doncs, que a la Ribagorça no existeixi una depressió o fondalada semblant.
1964. Congost de Mont-rebei, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El congost del Mont-rebei. La foto correspon al primer caminoi a la roca, el de baix, del 1924, molt abans de la construcció del pantà al 1959. Igual que el nou camí, una trentena de metres més amunt, per salvar la inundació de les aigües quan el pantà és ple del tot, tots dos foren excavats a pic i pala. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'alta Vall de Barravés, a l'Alta Ribagorça. 
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

En el congostos que separaven l'alta i la baixa terra ribagorçana, s'hi establiren els monestirs, que ajudaren a unir els territoris de banda i banda. «Generalment es fixaren al peu dels congostos que tallaven el pas al llarg del riu i on el camins es veien obligats a remuntar el muntanyam de les serres interiors...» Feien la mateixa funció que els hospitals pirinencs, d'ajuda al pelegrí i als marxants de bestiar.
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del Monestir d'Ovarra, «d'ascendència visigòtica, a la dreta de l'Isàvena, al peu del congost del Gavarret».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El Monestir d'Alaó, a la sortida del congost d'Escales, actualment temple parroquial de Sopeira».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detalls de l'esplendorós monestir d'Alaó, abans de la moderna restauració. 
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Claustre romànic de la catedral de Roda, des de l'any 1149, diòcesi agermanada amb la de Lleida, i fins al 1999, per mor del furibund nacionalisme (espanyol) excloent i culturicida.
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall dels arcs romànics de Roda d'Isàvena. 

20151208

[1241] La Noguera Ribagorçana del Pont de Suert al túnel de Viella

1973. El Pont de Suert. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Pont de Suert no ofereix, d'entrada, un pont, sinó una piscifactoria que és la de més capacitat de tot el Pirineu i una de les més grans d'Europa... El nom de Pont li ve de l'existent entre la població, a la riba esquerra, i el Barri d'Aragó a la dreta».
1973. El Pont de Suert. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«...El nucli antic de la població, corresponent a un poble de muntanya de cens reduït, roman intacte, entorn de la plaça, els porxos, els carrers ombrívols o amb arcs a manera de foradades que baixen vers l'antiga parroquial. El poble és un exemple típic d'emmirallament en el riu. Grans roques formen els fonaments de les cases del nucli antic. Vist des de la riba dreta, des de l'altra banda del pont o els carrers del Barri d'Aragó, el Pont de Suert és negrenc, alterós, ratat,... amb l'àbsida de l'església caient a pic damunt l'aigua».
1973. Vilaller. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Afores de Vilaller. El pastor, llarga vara i cama àgil, al front del seu ramat, s'adreça, per una miniescenografia de pessebre, vers les vores de la Noguera Ribagorçana». I sobre la població: «Vilaller, ran de carretera, té un aire tot modern, amb urbanitzacions fins i tot de luxe, i de les antigues mines en resta poca cosa, a penes activitat. Però el poble antic té encara gran saboria».
1973. Estany de Besiberri. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La paret muntanyosa que separa la Ribagorça Alta de la Vall d'Aran té, a llevant, un llom immens de pics i estanys que continuaran fins a la vall de la Pallaresa». I la ruta de la Noguera va arribant al seu cap: «Així, pujant i pujant, entre un paisatge ja desproveït d'arbres, entre pics de 2.500 a 2.900 metres, visibles però mantenint-nos nosaltres a 1.600, arribem al conjunt de cases que formava l'antic hospital de Viella, ara boca del túnel. És exactament ací on pot deixar-se de parlar de Ribagorçana estricta. perquè aquí per a formar el riu, han confluït tres torrents: el que baixa per la riba dreta del Pic de Mulleres (3.000 m), i els dos de l'esquerra, del llac Rodó i del llac de Rius. Així s'ha format la Noguera Ribagorçana; el túnel marca també el canvi de vessant».
1973. L'Aneto, Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Els grans rius de l'occident aboquen llurs aigües a l'Ebre, a partir de la Zona Axial. I quin pic més representatiu d'aquesta zona que l'Aneto? Heus-el des de l'aire».
1973. Cardet, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la vall de la Noguera de Tor, Cardet ofereix el seu campanar de cadireta, i el porxo de l'església, tan humils. A l'altra banda, però, sobre l'abisme, l'àbsida esdevé altíssima».
1973. Cardet, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Cardet és pràcticament invisible. Encimbellat, no oferia fins ara oportunitat d'accés si no era a peu o amb animals de bast. Actualment, en redactar aquest volum  hom obre una pista que, vorejant el roquisser on s'assenta el poble per migjorn, permetrà d'arribar-hi amb més comoditat». En la imatge podem veure l'Homenot de les Garrigues fent fum amb la pipa a la boca. 
1973. Cardet, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Cardet és aviat vist. Però empenyem la reixa del cementiri que dóna accés a l'església. La part més interessant és la paret de l'àbsida, altíssima, de forma que la base és molt més ensota que el nivell del temple. El campanar és de cadireta, de dos pisos, i el porxo de l'entrada protegeix una portalada romànica. La dovella del centre té el crismó de cap per avall... Observareu que en aquestes ribes el romànic és llombard. L'àbsida de Carlet n'és un bell exemple, elegant, que cal admirar de prop».
1973. Barruera, Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Des de l'espadat de Carlet podem veure tota la vall de la Noguera de Tor. Llesp (l'embasament), el poble de Barruera, Boí encara més amunt».
1973. Barruera, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Barruera ofereix ja l'impacte turístic, en un seguit de xalets i d'apartaments de tipus d'estiueig al barri de la carretera... La Noguera de Tor està a punt de donar-nos entrada a les meravelles romàniques... arribem al paral·lel d'Erill-la-Vall, Taüll i Boí. Hom diu que estan en línia recta i, efectivament, des de Taüll semblaria que és així. Cap dels tres pobles no és arran de riu... Aquest riu de la Noguera de Tor ve de lluny, de les llegendàries altures».
1973. Erill-la-Vall, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Erill-la-Vall de bon matí. L'esveltesa dels campanars d'aquesta vall, els més famosos del seu gènere, quasi calcats d'una Itàlia que en fou mestra, són un dels atractius turístics més contundents».
1973. Erill-la-Vall, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detall de la plaça amb els vehicles del moment: un 2 cavalls (Citroën) i un 4 llaunes (Renault). Aquest darrer amb matrícula de Lleida 55 mil. El de casa nostra era un 65 mil i era de l'any 1970.

«Tota la Noguera de Tor està minada per les vores per canals o túnels que duen l'aigua d'una central a una altra... Tanta enginyeria, però, no us ha de fer oblidar la bellesa de superfície ni la delicades o la brusca magnitud del paisatge. Ni les activitats humanes. Entre les quals hi ha picar fusta, o sigui, tallar troncs d'arbre, operació feta estacionalment, amb més maquinària que no abans, però que continua tenint un aire de gesta antiga: homes i barraques bosc endins».
1973. Erill-la-Vall, Noguera de Tor, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A començament de segle [XX] fins i tot baixaven tramades o rais pel riu de Sant Nicolau i la Noguera de Tor, fins que van prohibir-ho. Eren quadrilles d'italians o portuguesos que vivien a temporades en coves i tallaven i quadrejaven els troncs d'avet i pi negre. Aquest transport fluvial ha desaparegut, com a tot arreu. Al llac Llebreta encara hi ha restes de l'entramada o restanca que feien per impulsar els troncs dels rais.

Acabada la guerra civil, hi hagué una altra activitat, inseparable de la muntanya: hi havia contraban de llana i tabac, naturalment originari d'Andorra i que entrava a la vall pel portarró d'Espot. Hi hagué també explotació minera: limonita, que provenia de Feneriu i de l'estany Roi... El mineral era transportat a bast fins a la Farga, que alguns diuen que era l'establiment d'aquesta mena més antic del Pirineu... La Farga no té a penes restes, però sí que n'ha estat conservat un (o el) martinet...»