Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges

20160402

[1366] Montlluís, el mont del Rei Sol

1680 ca. Montlluís (la Cerdanya). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana)
A la dreta del riu Tet, s'aixecà la fortificació militar de Montlluís, dalt del turó, a més de 1.500 m. El plànol és fet de cara al sud, o sigui, en un mapa «normal» veuríem la Tet passant per damunt del conjunt fortificat. El Pla de la Perxa cerdà era una important cruïlla de comunicacions entre el nord de Catalunya i la vall del Segre. 

La «Pau» dels Pirineus de 1659, signada a l'illa dels Faisans entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França, per mitjà de la qual es repartien la nació catalana, havia deixat en el cor de la Catalunya pirinenca una ratlla fronterera entre dos poderosos estats absolutistes, i la primera acció del Borbó francès, a banda de prohibir la llengua del país, fou construir una línia de castells i ciutadelles defensives que asseguressin l'annexió a França del nord del nostre país.
1680 ca. Montlluís (la Cerdanya). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana)
A la banda sud-est, s'hi construiria la vila, abaluardada tota (A), al voltant de l'església i l'ajuntament (O), davant per davant a la plaça major. També s'hi observen els pavellons amb funció d'hospital (P), els bastions defensius i la porta de la vila (I). 
1680 ca. Montlluís (la Cerdanya). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana)
Damunt la vila, la ciutadella, fortament protegida per quatre baluards a cadascun dels punts cardinals, amb una porta de comunicació amb la vila, o Porta Reial (B). A l'altra banda, la sortida de socors o emergència (H), en cas improbable de setge. Dins la ciutadella, s'hi compten les diverses edificacions destinades a la tropa d'ocupació gavatxa, de més de 4.000 soldats, i fins i tot una capella pròpia i probablement, arrodonit al bell mig, el pou d'aigua.
1680 ca. Montlluís (la Cerdanya). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana)
Detall de les fortificacions, projectades pel mariscal Vauban a partir de 1679 i que foren anomenades del Mont de Lluís, Montlluís, en honor al Rei Sol, que tots dos es cremin a l'infern de la història per les atrocitats comeses contra la nostra existència com a nació. Calia protegir la nova frontera, no fos cas que els catalans volguessin reunificar-se. De fet, no els hauria calgut tanta feinada, ja que la desídia de l'Estat espanyol d'abans i després de l'Antic Règim per reclamar aquest tros de territori català ha estat modèlica i absoluta. Cosa que, de passada, prova que Catalunya no és Espanya, ja que en cas contrari no pararien de reclamar-la igual que fan amb el pedrot gibraltarenc. L'annexió del nord català a l'estat veí del nord, als espanyols no els ferí ni els fereix cap honor patri. Ans al contrari, l'annexió colonial de la resta de Catalunya del sud i la contenció del veí septentrional al Pirineu, ja els deixava satisfets. 
1680 ca. Montlluís (la Cerdanya). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana)
Però com que la Cerdanya era una gran plana, oberta pel Segre, calia deixar-la protegida. La tasca, encomanda al mariscal de França, Sebastien Le Preste de Vauban, orfe i pobre, educat pel mossèn que el recollí, fidel oficial de Le Condé durant disset anys, dotat per a la matemàtica i l'enginyeria militar, s'encomanà amb cor i ànima a la tasca, que també inclogué altres fortificacions al llarg de la nova i artificial frontera estatal sobre els segles d'història del territori català.
Segle XX. Montlluís (la Cerdanya). 
Des de l'aire és encara molt evident la fesomia militar del conjunt fortificat. Encara ara, la ciutadella és ocupada per la militarada gavatxa, per remembrar-nos de nord a sud de la nostra nació que cal tornar a guanyar-se la llibertat arrabassada.
Segle XX. Montlluís (la Cerdanya). 
Diversos detalls de la ciutadella d'ocupació de la Cerdanya. 

20160401

[1365] Montlluís, 1711

1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Un antic poble, el Vilar d'Ovansa, fou triat al 1679 per l'enginyer militar gavatxo Sébastien de Vauban per aixecar-hi una gran fortificació que assegurés l'annexió del nord de Catalunya al regne francès, igual que es faria amb la de Bellaguarda a l'Empordà. 
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Una dotzena de bastions convertirien la ciutadella en una fortificació inexpugnable.
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
L'entrada a la Catalunya del nord per la Cerdanya quedava del tot protegida. Els rajos del Rei Sol enderrocaren l'antic castell de la vila catalana, documentat ja al segle X, i se n'extirpà el nom original, Ovança, per passar a honorar el conqueridor francès, Lluís XIV. 
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Detall de l'antiga vila que fou refeta dins els murs de la gran fortificació.
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Detalls dels baluards de sota de la vila.
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Detall de la ciutadella i de la disposició dels barracons de l'exèrcit francès ocupant. Encara avui.
1711. Montlluís, la Cerdanya.
«Sammlung von Festungsplänen. I. Planes...»
Johann Georg Maximilian von Fürstenhoff, 1711-1732 (Deutsche Fotothek).
Detall dels baluards que protegien ambdues bandes de la ciutadella. Juntament amb la fortificació de Vilafranca de Conflent, foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco al 2008. Com a premi per haver servit per desmembrar una nació? Vergonya, cavallers, vergonya!

20160222

[1324] Línies de colorets damunt la Cerdanya

1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Aquest enginyer fou inspector de fortificacions del departament de la guerra del reialme francès des de 1684, on acabà de tinent. A final de segle, era enginyer en cap a Mont-Lluís. Participà a les campanyes de la Guerra de Successió a partir de 1708, i al 1725 esdevingué director de fortificacions al Rosselló.

Els francesos foren molt conscients que per assentar el seu poder sobre el nord de Catalunya no n'hi havia prou amb dibuixar línies de colorets en un mapa, sinó que calia ocupar militarment tot el territori. La fortificació (i ocupació i imposició de lleis i llengua franceses) de les terres nord-catalanes es féu amb l'excusa d'evitar la invasió espanyola, que mai no arribà. Mai més el Regne d'Espanya va reclamar aquest tros de Catalunya a França, sinó que intentà fer com ells a la Catalunya del sud, que d'aleshores encà reclamaria com a part de la seua unitat «de destino en lo universal». En canvi, mai no ha parat de reclamar un tros de roca com Gibraltar, perquè -en aquest cas sí- formava part dels seus antics dominis.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

«Carte d'une partie de Cerdagne avec les limites de Frances et d'Espagne» és el títol d'aquest mapa de repartiment de botí, de saqueig territorial impúdic
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Per entendre els colorets:
La línia groga marca el territori que romania ocupat per Espanya, mentre que la roja delimita el que detingué França. La línia verda marca el terreny que els francesos, en el súmmum del cinisme, reclamaven com a seu, «usurpé sur la Cerdagne françoise». Que quan es parla de la Cerdanya, sempre hi hagin d'afegir que si francesa que si espanyola, és ben indicatiu d'allò que és substancial d'allò que és circumstancial, i identificava fins a 4 punts calents. Mentre les autoritats disputaven, els habitants continuaven fent sa vida i parlant sa llengua, que no era cap de les dos llengües de les potències ocupants.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Els límits tancats de Llívia respecte dels seus propis veïns catalans centenaris. Els territoris en verd, són el punts reclamats per França. 
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Llívia la trobem emplaçada a la riba del riu Segre, just on la riera d'Estaüja hi aboca ses aigües (i que li imposava la frontera pel nord) i també la riera d'Eina, una mica abans que ho faci la riera d'Er. El poblet d'Estavar va quedar a la part que s'apropiaren els gavatxos.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Segre amunt de Llívia, sempre ja sota domini francès, el poblet de Ro. Aigües amunt de la riera d'Er, i dins els límits territorials de Llívia fins a la Font de l'Estany, el llogaret de Gorguja. 
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Seguint Segre amunt en aquest mapa capiculat, els pobles de Sallagosa, amb Vedrinyans dalt la serra (primers contraforts del Cadí pel nord) i de llogaret de Llo, famós temps després pels seus banys.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Cap a l'oest de Llívia, un altre llogaret que romangué dins els seus límits, Cereja. La sobrevinguda frontera s'establí a tocar de l'ermita, amb una pedra «marquée d'une croix» col·locada en dos llocs propers.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Angostrina quedà separada de la seua veïna Llívia, així com Targasona i el llogaret de Permanill, una mica més al nord. La ratlla administrativa s'anava marcant amb aquestes pedres amb una creu pintada o sobreposada al damunt.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Al sud de Llívia, el camí reial s'enfilava per avall cap a Puigcerdà, on tornaria a trobar la ratlla de divisió administrativa. Els habitants catalans de Les Escaldes, Dorres, Vilanova de les Escaldes Bell-lloc i Ur passaven a formar part del regne veí del nord. 
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Els habitants de Llívia removien constantment aquestes pedres frontereres. Sens dubte, uns minúsculs, inútils però dignes i lloables gestos de resistència davant l'absurditat del trossejament politicomilitar de la nació catalana: Enveig a l'un costat, la Torre de Jalabert (prop d'una creu de ferro) i Rigolisa a l'altre.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

El terme de Llívia s'acabava a Oncès (i Càldegues una mica més enllà) on la ratlla fatídica creuava el Segre. El camí ral hi anava paral·lel, i el mapa indica el punt del Pas dels Bous com a límit terrestre de l'illa territorial de Llívia pel sud. 
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

L'anomenat Pont de Llívia del Camí Ral sobre el Raür, que poc més avall desaigua al Segre marcà des de l'ominós Tractat dels Pirineus (1659) la separació entre el nord i sud de Catalunya. El poble d'Ix, el Mas Blanc i el Mas d'en Pixa, i l'Hostal d'Anaïx (d'anar a Ix) restaren damunt, el Mas Negre al davall.

En aquest pont, aviat s'hi anaren creant diverses guinguetes, és a dir, tavernes de camí, que amb el temps es convertiren en un barri d'Ix. Passat el temps i arribada la desfeta napoleònica de Waterloo (1815), el pretendent del tron francès, el Duc d'Angulema Lluís (XIX) Antoni de França, deixà l'exili de Barcelona per acostar-se a França i s'instal·là al primer poble en territori francès oficialment i administrativa, per fer valdre els seus drets a la restauració de la corona. Aquest fou, més enllà de Puigcerdà, era la Guingueta d'Ix. 

Els prohoms guinguetesos, per curar-se en salut davant del Borbó gavatxo, el reberen amb tota parafarnàlia, a la qual el Delfí correspongué amb el nomenament de burg o ciutat d'aquella barriada d'orígens tavernaires. Els locals proposaren dir-ne Burg-Angulema, en honor al Borbó, però el duc es decantà per una demostració d'amor vers la seua dona i cosina, Maria Teresa de França, primogènita dels monarques guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta, i li atorgà el nom de Bourg-Madame, perquè el títol de la infanta borbona gavatxa era de Madame Royale.

D'aleshores fins ara, ironies de la història, els guinguetesos han de portar penjada aquesta llufa reial, segurament com a penitència dels excessos dels seus avantpassats a les guinguetes de mala vida del camí ral.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Puigcerdà entre el Segre i el Querol, amb el pont de Sant Martí (no pas el Raür com indica el mapa, que desguassa al Segre poc després del pont de la Guingueta). El camí ral de Llívia hi baixava per un tros llavors descampat amb la creu de terme de la vila al costat del camí. Cap a l'oest de la vila, Saneja i Senillers. 
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Després de Puigcerdà, el Segre enfila un bocí cap al sud, amb els contraforts del Cadí a l'esquerra, a sota de Vilallobent. Oceja i Palau, a la riera de La Vanera o Llavanera, perden la loteria i es queden del costat roig; Age també: es quedà del costat groc. Perquè toqués del costat que toqués, Catalunya tingué les de perdre en aquella ruleta de la història.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Dalt del Cadí també hi passaren -hi passen encara- les línies de colorets. Al mapa, el Coll de la Creu de Maians, que ja dóna a la Vall de Ribes, i el Coll de la Bassa, cap al nord, cap a Vallcebollera, molt a prop ja de les fonts del Segre i del Puigmal.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

La vall de Querol, amb la Torre de Querol a tocar del riu. També altres llogarets com Iravals i Santa Eulària van haver de conformar-se amb el costat roig, o sia, gavatxo. Mentre que al sud Guils, més enllà de l'antic llogaret de Sant Pere de Cedret, del Coll de Someres i de Quer de Llinars, s'aconformava amb el coloret groc. En una altra ironia de la història, instintivament o no, l'il·lustre enginyer autor del mapa, va acolorir la ratlla divisòria del nostre país amb els nostres propis colors nacionals.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

Encara més cap endins de la vall, fins a Cortvassill i la vila de Querol, per l'una i l'altra banda de la serra divisòria.
1703. Línies de colorets damunt la Cerdanya,
Marc-Antoine de Cheylas (1665-1737) (Gallica).

La Muntanya de la Tossa, ja cap al Pimorent i direcció Andorra.

20141024

[857] Estampes lleidatanes, 1914

1914. Lleida.
L'areny del Segre entre el pont del tren i el bou pont modernista. La banqueta de l'Avinguda del Segre llavors no existia. La Seu Vella presidint la composició, dalt del turó pelat i destruït per les tropes espanyoles d'ocupació des del 1707.
1914. Lleida.
La Seu Vella.
1914. Lleida.
Els pagesos de l'horta lleidatana, els diumenges de guardar.
1914. Les Borges Blanques.
La plaça major borgenca.
1914. Verdú.
El castell.
1914. Verdú.
El castell i la torre.
1914. Verdú.
La portalada romànica de l'església.
1914. Bellver de Cerdanya.
El Segre pirinenc.
1914. Basella.
El Segre a la Ribera Salada s'havia endut el pont.
1914. Seròs i Tremp.
La ferida, encara oberta cent anys després, de les hidroelèctriques lleidatanes, al Pirineu i a la plana.
1914. La Seu d'Urgell.
Mercat al carrer major. 
1914. La Seu d'Urgell.
Una esplèndida panoràmica de la Seu d'Urgell amb el Segre als peus, de Josep Claverol. És probable que sigui una edició dels primers anys del segle.
1914. La Seu d'Urgell.
Vistes al Cadí.
1914. La Seu d'Urgell.
Pati del quarter i govern militar de l'exèrcit ocupant espanyol d'aleshores.
1914. Lleida.
Anunci del viverista dels Camps Elisis.
1914. Lleida.
Una carta postal del viverista mata-segellada aquell any, en edició de Sol i Benet.
1914. Bellpuig.
Exportació oleícola centenària de l'Urgell.
1914. Tàrrega.
Detall del finestral gòtic de la Casa Sobies, antic Hospital dels Ardèvol.

1914. Tàrrega.
Bitllets del tren de Lleida a Barcelona, al preu de 1 pta. de Tàrrega a Lleida, i 5,55 pta fins a Barcelona... en tercera classe. Els preus no eren pas a l'abast de tothom.
1914. Tàrrega.
Capçalera de tocs modernistes dels fulls de factures de la coneguda «Fonda España» targarina, davant l'estació del tren, amb habitacions esmaltades, timbres i llum elèctrica. Hi feia parada el cotxe de línia de Lleida a BArcelona, i tenis el «garage» al costat. 
1914. Cervera.
Capçalera d'una factura de la ferrateria Pipó, dita en castellà de l'època «hojalatería». 
1914. Lleida.
Els bons d'emprèstit emesos per la Joventut Republicana de Lleida per al finançament del local social del Casal Republicà a Blondel, inaugurat l'1 de gener de 1919, obra de l'arquitecte Alfons Florensa, sota l'alcaldia del Paer en Cap Humbert Torres, que l'havia guanyada per als republicans catalanistes (1917-20).
[607] Pantà d'Utxesa centenari