Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ceferí Rocafort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ceferí Rocafort. Mostrar tots els missatges

20170225

[1646] Castellbò, 1913

1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut divuitesc de la població, en el castellà obligat de l'època.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vila és al fondal de la Vall de Castellbò, «dominada per un turó a on s'alçava lo castell de la família vescomtal, del qual sols migrades despulles en resten», a 780 m. d'altitud. Amb 77 cases i 190 habitants, havia guanyat una mica de població durant el segle XIX. 

La parròquia havia estat col·legiata: «la porta principal és gòtica i de molt paregut traçat amb la de Sant Domingo de la Seu». Amb restes de retaules gòtics i una estàtua romànica sota la curiosa advocació de Sant Fum.

No es descuida d'anomenar la «ben arreglada i abundosa font, de la que s'assorteixin los veïns per a llurs necessitats», tocant a la vila. Dos molins fariners són prova de la important producció agrícola, amb escola de nens i nenes, i «és punt de la guàrdia civil» (ai las, les forces ocupants, probablement dels únics que en aquells temps parlaven en espanyol al poble). «Passa per dintre de la vila lo camí que va de la Seu a Sant Joan de l'Erm i Pallars. Fins a dit santuari des de Castellbò s'hi compten 4 hores» pel coll de la Basseta.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista general de la petita vila, que donà nom a l'històric Vescomtat de Castellbò medieval.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
S'hi fa esment del dolmen «a l'esquerra de la vall». Tota la vall, que constituïa un sol municipi ja fa cent anys, arribava justet als 700 habitants.

L'autor se centra llargament en les notes històriques sobre el Vescomtat, que es remunta al segle IX, «de la vall de Castell-lleó nomenada des de mitjans del segle XI, Castellbò».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall de la població i de la creu de terme sobre pilar de pedra al camí d'entrada.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al 1036 «era vescomte Mir-Guillem..., qui apareix casat en 1040 [per errada del text 1140]  amb una germana d'Arnau Mir de Tost». S'hi segueixen explicant les vicissituds conegudes aleshores de la família vescomtal, sobretot centrades en les disputes amb el bisbe de la Seu, el seu gran competidor en el domini del territori.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La referència als fets dels albigesos al segle XIII és obligada, i el pas a la casa occitana de Foix.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les lluites feudals foren constants a la vall i territoris veïns. El vescomte Mateu, casat amb una filla del rei català Joan I, va pretendre el tron de la Corona, que finalment passà a Martí I, «germà del difunt, respectant així la tradició de que sols los barons [homes] podien cenyir la corona aragonesa», mentre que ell fou pretendent per part de mare. Fins i tot ho provà per la via militar, i es dedicà a guerrejar pel Pirineu. Sense èxit, Mateu i tota sa família s'hagueren d'exiliar al nord dels Pirineu. «Amb tal motiu los foren confiscats tots los béns que tenien a Catalunya, per sentència de 28 de juny de 1397, essent ocupat per l'exèrcit reial lo vescomtat de Castellbò. Lo comte Mateu morí l'any següent, sense tenir descendència».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La tercera nissaga de vescomtes s'encetà, doncs, al tombant del segle XV. Durant la guerra de Catalunya contra Joan II, el vescomte Gastó IV, «casat amb Elionor de Navarra i per tant cunyat i després rival del desgraciat Príncep de Viana», veié confiscades ses possessions de part de la Generalitat. A començament del segle XVI, passà el territori a mans de Ferran I, que el cedí a sa segona muller, Germana de Foix, juntament amb les Valls d'Àssua, Vallferrera, Andorra i la vila fortificada de Castelló de Farfanya. Llavors tenia el Vescomtat un miler de focs, entre quatre i cinc mil habitants, entre els cinc quarters o districtes de què estava conformat, a saber: Castellbò (230), Organyà (146), Castellciutat (170), Tírvia (210) i Rialp o Àssua (243). Multiplicant per 4 o 5 els focs, obtenim la població, realment important en aquell segle, si la comparem amb la despoblació de segles posteriors.

Fruit de tantes lluites, el castell de Castellbò era ja enderrocat al 1519 en temps del Spill manifest. La vila, però, «era murada i tenia dues torres, la de Serrat i la de Malberc, i comptava 75 famílies», cap als 350 habitants. La importància del Vescomtat queda aclarida en veure els monestirs que hi hagué en sa jurisdicció: Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Andreu de Tres Ponts, Santa Cecília d'Elins, i el Priorat de Santa Maria de Costoja.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Altres antics monestirs del territori vescomtal, com Sant Climent de Codinet, Sant Pere de Vellanega, Santa Cecília d'Elins.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La portalada agoticada de l'antiga col·legiata de Castellbò (clixé A.Mas).

20161216

[1595] Castellciutat, 1913

1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut divuitesc de la vila, amb una torre com a símbol, tal com el seu nom de castell indica.
1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Vila situada en l'aiguabarreig del Valira i Segre», de cara a la Seu d'Urgell, a dos quilòmetres, i a una altiud de 705 m. «A una i altra banda de la població, coronen los serrats que la dominen les fortificacions...»

La fotografia que acompanya l'article és una vista de la població, clixé de Lluís M. Vidal, de final del segle XIX, i presa des del camí de la Seu, just a l'arribar al pont sobre la Valira.
1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
A començament de segle XX, la vila atenyé el seu màxim de població, però cap al 192o ja començà la baixada demogràfica de la major part del segle XX.
1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Plànol de la vila, amb la indicació dels principals topants i carrers.
1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'esglésai (12) i cementiri (13) dalt de tot, amb la plaça del Mercadal (6) ben a prop. L'altra plaça, la dels Estudis (9), més cap a la part baixa. A l'esquerra (29), la Ciutadella i el camí que hi puja (19); a la dreta, el castell (30). 

1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La tercera de les torres de la vila, la de Solsona (22), prop de les Cases roges (21). Una mica més avall, la Central Elèctrica «de fluid a la Seu d'Urgell i Castellciutat», i la Mansió Tonipal (24). Al costat del darrer meandre de la Valira, la Glorieta de Nistal (25), la fàbrica de llanes dels germans Farràs (26) i la caseta de la fàbrica (28), i el molí fariner (27) a tocar del riu.
1913. Castellciutat (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Hi havia servei diari d'autobusos a Lleida, i de carruatges a Pons, per enllaçar amb Barcelona, i Calaf, l'estació de tren més pròxima. «Té algun establiment de comerç, una fàbrica d'aiguardent, altra de filats de llana, una d'electricitat, tres d'embotits, un molí de farina i escoles de nois i noies». Al segle X, el lloc era anomenat Civitate-fracta, i l'autor n'explica la fundació del castell al selge XII que li acabaria donant el nom. 

Els fets de la carlinada del 16 d'agost de 1874 són breument ressenyats. «Los carlins estigueren en possessió de les fortaleses un any seguit, fins lo dia 26 d'agost de 1875, en què mancats d'aigua i sense poder rebre cap auxili, varen capitular davant les irresistibles envestides de l'exèrcit comanat per Martínez Campos, qui los tenia assetjats des de lo 22 de juliol i los havia dirigit 10.383 tirs entre granades, bombes i metralla».

Lo Spill manifest del segle XVI defineix la fortalesa com a «edificada a quatre caires, sense eixir cap torre. En lo pati hi havia un pou redó de pedra picada en què hi ha sempre aigua».

Castellciutat aguantaria fins al 1971 com a municipi independent. Actualment, tots els estudis dels especialistes assenyalen que, per estalviar recursos, encara cal fer desaparèixer més petits municipis. Aquesta és una tendència recurrent cada uns quants decennis des de la fi de l'Antic Règim ja fa més de dos segle. Quan s'adonaran polítics i tècnics especialistes que la solució és la inversa, deixar que la gent del territori es gestioni el seu dia a dia, si cal amb ajuda d'administracions de més amunt? 

20161208

[1589] El «testament» de Juli Soler i Santaló, 1914

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Discurs a la sessió de comiat a l'il·lustres excursionista celebrada al CEC al 26 de juny.
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les primeres excursions obeint a una idea i un ordre determinats les féu amb el distingit amic D. Francesc Carreras i Candi, i altres companys, per les comarques de les Guilleries i Collsacabra, des de 1893 a 1899, de resultes de les quals havia ja ingressat en el Centre Excursionista».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
També en companyia de Carreras i Candi, «emprengueren darrerament una sèrie d'interessantíssimes excursions a la línia d'Aragó i Catalunya, des d'Osca als Pirineus i Fraga com a límit meridional».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'any 1901 va llegir al CEC la ressenya d'una ascensió a la Pica d'Estats. Del Pallars a la Vall d'Aran per Aigüestortes les recorregué amb l'autor d'aquest mateix article, que en refereix alguna anècdota per subratllar-ne el caràcter, d'aquest «excursionista i decidit explorador del Pirineu».

De seguida fou integrat a les tasques directives del CEC i encàrrecs diversos de col·laboracions fotogràfiques i escrites per al Butlletí. «Podem dir que... ell donava el to a la revista, contribuint-hi amb la seva valuosa col·lecció fotogràfica, il·lustrant ressenyes dels companys, o bé les pròpies, la lectura de les quals amb tanta delectació escoltàvem».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«L'any 1906 donà a l'estampa la notable Guia monogràfica de la Vall d'Aran, i, amb posterioritat, establí, amb les seves despeses, una estació meteorològica a Viella, que ha anat funcionant fins ara». Aquest llibre d'ara fa 110 anys, marcà la incorporació definitiva de la vall a la tradició excursionista catalana.

En conseqüència, «el gran afecte que portava a aquella allunyada comarca li fou correspost nomenant-lo fill adoptiu de la Vall tots els ajuntaments reunits a la Casa comunal de Viella».  

Era Val d'Aran a D. Juli Soler.
Es representant des pobles aranesi, admirats dera vosta obra e bastament agrahits pera vosta Guia de la Vall d'Aran, respetuosament vus ufreixen et mudest distintiu de consderarvus cum a hill dera nosta estimada terra. Es firmes e sellus que seguissen vus testimonien era unanimitat der acort pres en Viella a na de Seteme de mil naucents set»

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les seves campanyes pel Pirineu aragonès, del qual era Soler un entusiasta admirador, li havien proporcionat carinyoses amistats en la regió germana nostra, que ell va saber aprofitar per a solucionar satisfactòriament la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, al peu de la Maladeta». 

1914. «Diario de Huesca», 6 de maig. 
Article dedicat al recent decés de Juli Soler en què s'hi exalça sa figura, l'estima per la muntanya altaragonesa i l'ajuda que rebé des d'Osca i Benasc per poder fer realitat el projecte del refugi de la Renclusa, «el cual se construye sin subvenciones del Estado ni de la provincia». Encara una altra iniciativa estroncada: «También tenia en cartera proponer al Gobierno convertir en parque natural el Valle de Ordesa, encerrando en él toda la fauna de los Pirineos».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'empenta de Juli Soler com a impulsor del refugi de la Renclusa. A més, «com a complement d'aquesta obra tenia la idea d'obrir a la penya viva, prop del cim d'Aneto, una cova que servís d'abric per a qualsevol imprevist contratemps que sobrevingués als excursionistes que s'encaminessin al pic més enlairat del Pirineu, completant el conjunt amb un record que podia consistir en un pedró dedicat a Mn. Cinto, perpetuant en aquell mateix lloc el cant que l'immortal poeta dedicà a la Muntanya Maleïda».
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La darrera ascensió de Juli Soler a un cim del Pirineu, el Posets-Llardana i per la muntanya de Grist, a mig setembre, relatada per ell mateix per carta: «No ens escapàrem de la tronada, que ens deixà, amb el guia, ben xops, pernoctant en el covatxo de Llardaneta, amb prou feines aixopluc, sense foc i amb un fred més que regular. Fou una de les nits més dures que he passat en mes campanyes».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Les disposicions sobre la Renclusa deixades pel propi Juli Soler, que preveia d'acabar-ne el refugi l'estiu següent: «Per poc que el temps hi ajudi, el propvinent estiu podran, tots els que en aquell lloc acudeixin, contemplar amb íntima i patriòtica satisfacció com s'aixeca la nova obra, donant fer de vida de l'excursionisme català i palesa mostra, al davant de l'excursionisme mundial, de la nostra intensa acció de cultura».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La construcció del refugi (2.225 metres d'altitud) es féu sense cap mena d'angúnia econòmica per a l'entitat excursionista. «Aquest èxit és degut a la situació especialíssima, tal vegada única en tots els Pirineus, en lloc lògicament explotable, i que permet suposar l'obtenir-hi, si no un lucre, almenys un prudent reintegre de l'interès del capital, perquè pugui sostenir-se l'arrendador [en Josep Sayol] i per fer front als irremeiables desperfectes i avaries».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Defensa de la necessitat d'un abric encara a més altitud per protegir l'excursionista que tresca per les més altes crestes de les terribles tempestes de les alçades: «Fins al bon temps (juliol i agost) pot perillar la seva vida, capolat per aquelles imponents pedregades carregades d'electricitat, o bé pels inaguantables bufaruts [ventades]». 

«És de necessitat, per això, oferir a l'excursionista que després d'utilitzar el refugi vulgui assolit qualque indret de la zona alta de la muntanya, que és la més atractívola, un lloc d'abric...on pugui aixoplugar-se... i fins que li pugui servir d'asil en cas d'una inesperada indisposició o accident. Una cova oberta a la penya, i tapada amb una petita porta de ferro, de capacitat suficient per allotjar qualques persones, és l'única construcció pràcticament possible a fer allí, i que serà ben suficient per al fi que es desitja».

Aconseguits els permisos dels ministeris espanyols corresponents, Juli Soler especifica el lloc exacte de construcció d'aquest recer a la roca viva: al Coll de Corones, a 3.170 metres d'altitud, «distant quatre hores curtes del refugi de la Renclusa i a uns quaranta minuts del cim del pic d'Aneto,... s'obrirà en els espadats al SE de la bretxa una cova d'uns 12 metres cúbics de capacitat (2 metres x 3 íd. x 2 íd.). La seva obertura es trobarà orientada vers el migdia ponent (Vallhibierna-Cregüeña), orientació que permetrà que sigui ben assolellada fins a la posta, conservant així tota l'escalfor i sequedat possibles».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Juli Soler també demana la senyalització de les rutes d'ascens, tasca que ja començava a fer-se en zones alpines, amb pals i targes de ferro, «collades directament a la penya i en els indrets ben visibles, on constarà la direcció, la cota d'altitud, distància a l'origen, etc». Caldria així mateix, segons l'il·lustre excursionista, vetllar per la bona conservació de les «montjoies, o petits munts de pedres de què els guies i excursionistes es valen allí per anar segurs en la llur marxa». 

Encara un darrer encàrrec per a la posteritat excursionista:
«I ara, suposant a l'excursionista satisfet i orgullós en ple domini del pic d'Aneto, el més alterós dels Pirineus... allí, en aquell enlairat lloc, se li presentarà davant del seu admirat esguard... en el mateix ras que forma el cim, bo i amagat en el munt de llambordes, un llibre o quadern en blanc on pot inscriure el seu nom i les impressions que li siguin suggerides. L'existència d'aquest quadern és deguda a la iniciativa de l'empresa del Casino de Bagnères de Luchon, iniciativa ben laudable...», però que cal substituir per un quadern català.

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Per això, l'excursionista «si és de la terra... sens dubte que sentirà esclatar en son ànima, com a expressió patriòtica, la necessitat que les cobertes del susdit portin, d'aquí endavant, gravada la gloriosa senyera de l'excursionisme català».

Finalment, en Juli Soler proposa als «consocis, i als bons catalans aimants de les glòries pàtries, la idea de perpetuar en el més alt cim dels Pirineus, el cim d'Aneto, la memòria del que fou en vida un dels més il·lustres companys de pelegrinatge en aquells indrets desolats, ensems que el seu cantor immortal, el nostre Mn. Cinto Verdaguer; d'aquell que dedicà un dels cants de son grandiós poema Canigó a les Muntanyes Maleïdes, visió genial, superba expressió d'aquells espectacles ja mai superats; d'aquell que, amb sa inspiració sens parió, ens fa sentir la grandiositat de la llegenda cabdal i, com ningú, l'aspra fredor de les geleres, el caòtic aspecte dels roquissers per entremig dels quals treuen llurs capets descolorits les humils floretes glacials...»

Per fer-ho, caldria la col·locació d'una «artística placa de bronze, collada en el munt de llambordes que formen la fita termenal», com a «modest pagament del gran deute que l'excursionisme català té amb son excels company, glòria de la nostra pàtria i cantor de les Muntanyes Maleïdes». 

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El 'testament' de Juli Soler als seus consocis excursionistes acaba amb una crida a portar a terme aquest modest però emotiu «pla d'intervenció cultural i patriòtica a les Muntanyes Maleïdes», de manera que esdevingui «una bella mostra, als ulls de l'excursionisme mundial, de lo que és capaç de fer l'excursionisme de la nostra terra».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danés,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
S'hi ressenya la inauguració als estanyols de Cadí, al cor del Canigó, de la primera tenda de campanya adquirida pel CEC. «Bé sembla cosa de poca importància... i, no obstant, aquella tenda representava per a en Soler una victòria, la consecució d'un ideal: el d'avesar els nostres excursionistes a la vida de campanya..., a la vida... prenyada de molèsties, certament, però reblerta d'emocions de record immarcessible». 

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Es recorden diversos altres moments en companyia del Juli Soler excursionista. Un dels més colpidors: «una trista sort que tingué: la de descobrir les despulles dels dos nuvis, sortits en mala hora de Viella, torbaren la mort en un dels ports de la Vall d'Aran, embolcallats per la neu que el torb furiosament arremolinava».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fets del difunt Juli Soler: el seu exemple, els clixés fotogràfics, «testimoni eloqüent de les belleses de la nostra pàtria»;... el refugi de la Renclusa, «monument de pedra que ell mateix... s'havia començat a edificar;... en fi, sos notabilíssims escrits, per medi dels quals els vinents confirmaran la nostra opinió que son nom ha de figurar al costat o per sobre dels més famosos exploradors pirinencs».
Anys 1960-70. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).

20161111

[1564] L'Espluga Calba, el poble més antic de les Garrigues (potser)

1913. L'Espluga Calba (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Escut vuitcentista de la població, en el castellà imposat per l'Estat (espanyol) d'aquell temps.
Anys 1920-1930. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Vista del castell espluguenc, amb els finestrals del segle XIV. Una molt bona ressenya sobre l'Espluga garriguenca, la trobareu a: «El poble més antic de les Garrigues», Rosa Maria Anglès. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, 2011.

Potser no és ben bé el més antic, tot i que pel topònim hem de pensar que s'aixoplugaven en una espluga o bauma, però ens ho pendrem com si parléssim de l'oli: a cada poble, el més bo del món.
Anys 1920-1930. L'Espluga Calba (les Garrigues).
L'altar major de l'església parroquial de Santa Maria.
1913. L'Espluga Calba (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Vila de la Baixa Segarra...», aquesta comarca subjacent que s'entén pel sud de l'Urgell i fins al nord de les Garrigues, i que no va aconseguir carta de naturalesa en la comarcalització de Pau Vila. Al 1920, encara en una punta àlgida demogràfica, amb 1.233 habitants. 

«Hi ha una comunitat de monges dominiques terciàries dedicades a l'ensenyança. Un antic casal enmig del poble era conegut com lo Castell». Arribà a haver-hi 5 premses d'oli, «que és lo producte més important junt amb lo gra, i té molins de farina. S'hi cull poc vi [sic]...»
Anys 1960-1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
El campanar de l'església de la població. Els carrers, encara de terra i amb algun 600 aparcat a la vora. 
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Vista general de la vila (fototeca.cat).
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
El castell i la plaça, amb les cases renovades a l'estil dels 70.
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Una padrina vigilant de no relliscar. 
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Vista general, amb el campanar presidint el poble. 
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
La Cooperativa John-Fil, la cooperativa tèxtil més antiga de Catalunya, impulsada pel mossèn del poble d'aleshores, referent indiscutible en el gènere de punt, que ha vingut treballant des de 1970 per a les marques més destacades. La cooperativa va començar quan «un grup de pioners del poble encapçalats pel mossèn van iniciar la seva activitat tèxtil amb la finalitat d’obtenir uns ingressos complementaris als incerts beneficis del camp i aturar així el continuat èxode de gent jove cap a les capitals a la recerca d’un lloc de treball...

«Tenim una experiència acumulada de més de quaranta anys fabricant gènere de punt, i això ens dóna seguretat i, a la vegada, exigència i compromís per continuar treballant en la línia que tants èxits ens ha donat...

«Actualment, formem part de la cooperativa més de vuitanta persones provinents de l’Espluga Calba i de pobles de la rodalia, que treballem amb responsabilitat i un incansable esperit de treball buscant la màxima qualitat, la innovació, la perfecció i la satisfacció dels nostres clients» (http://www.john-fil.com).
Anys 1970. L'Espluga Calba (les Garrigues).
Vista del castell.
1980. L'Espluga Calba (les Garrigues)
L'antic escut de la vila. 
2002. L'Espluga Calba (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista aèria de la població, on es veu clarament el perfil de l'antiga vila medieval.
2002. L'Espluga Calba (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Detall de la trama urbana, agrupada al voltant de l'església i del Castell.
2002. L'Espluga Calba (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista general, en què s'aprecien els eixamples de la vila primitiva. 
2002. L'Espluga Calba (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
El Castell i l'església destaquen per sobre les teulades, i els camps conreats envolten la vila.
2002. L'Espluga Calba (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les principals dades de la vila actualment.