Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrer Major. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrer Major. Mostrar tots els missatges

20161117

[1568] Lleida després de la Guerra del Francès, 1812

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
«Plan de la place de Lerida et des Forts, indicatif des ouvrages qui ont été ruinées par l'explosion du Magasin à poudre arivée dans la nuit du 16 Juillet de 1812, et de ceux qui ont été executées 1) pour retablir le Grand Fort, 2) augmenter la défense de la Madeleine et des Carmes, 3) ajouter à celle du Corps de Place depuis la Porte de Boters jusqu'a celle de St. Antoine et en suivant jusqu'a la barrière du quai».

Aquest plànol recull les obres efectuades després de l'explosió del magatzem de pólvora de la Suda la nit del 16 de juliol de 1812, quan la ciutat era sota dominació napoleònica, i que va destrossar l'absis lateral nord de la Seu, llavors caserna militar des de l'ocupació borbònica (espanyola). També es repararen les bretxes dels baluards del Carme i la Magdalena, fruit del setge de 1810, i el reforçament de la muralla des de la Porta de Boters fins a la de Sant Antoni i fins a la banqueta del Segre. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La fortificació de Gardeny damunt del turó a la sortida de la ciutat pel camí de Fraga, que pujava gairebé fins al molí fariner de la Mariola. S'hi veuen bé el castell i església de dins el clos murallat. Al peus, el reg que baixava de la Mariola amb ses derivacions. La sínia del molí era moguda per l'aigua d'una gran bassa allà formada.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El turó i la fortificació de Gardeny amb el Segre i l'horta de Rufea als peus, amb el camí que passava ran de riu. A l'altra marge, el camí d'Albatàrrec.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall ampliat del fort de Gardeny, on s'hi aprecia el camí de pujada, el perímetre murallat i els edificis històrics, i del molí fariner de la Mariola, al costat del camí de Fraga, que passava damunt un pont de fusta per les escorrialles del rierol. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La tradicional silueta emmurallada de la ciutat, ajaguda al llarg del riu i sota la vigilància del Castell. El plànol presenta dos grans requadres estripats o fets malbé, per sort fora de la representació urbana.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Seu Vella amb tots els detalls arquitectònics, i les principals artèries i edificis històrics de la vella ciutat de començament del segle XIX. L'absis lateral nord ja no hi és dibuixat, desparegut aquella nit de juliol de 1812, tal com s'escriu en el mateix plànol.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del baluard de Louvigny. Al seu costat, hi hagué (hi ha encara, a l'esquerra) els dos pous de gel construïts a final del segle XVII, cilíndrics i soterrats, de 14 m. d'alçada i coberts amb volta, on s'hi guardaven blocs de gel entre capes de palla, probablement extrets del riu gelat, per tal de fer-ne ús durant els càlids estius ponentints. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El riu Noguerola, als afores de la muralla medieval, irrigava bona part de les hortes de Balàfia. En arribar a tocar els murs, els feia de fossat natural. Un ramal entrava dins el barri de la Magdalena i en sortia a tocar del baluard del Carme. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'església de Sant Martí i el portal abaluardat que hi havia. Carrer amunt, la Panera i tota la resta de casernes militars i edificis d'intendència de l'exèrcit ocupant de torn, o bé espanyol, o bé aleshores francès. S'hi veu ben bé el Pla dels Gramàtics, des de feia ben poc, convertit en el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit gràcies a la construcció al 1785, per impuls del governador Marquès de Blondel, del gran dipòsit d'abastament d'aigua de la ciutat, provinent del Canal de Pinyana. A l'esquerra, a tocar de la Porta de Boters, el nou Palau del Bisbe des del segle anterior (foragitat també al 1707 del vell palau a tocar de la Seu Vella pels militars ocupants) i l'església de Sant Llorenç, units per mitjà d'un pas o edifici transversal. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El baluard de la Llengua de Serp permetia, per mitjà de l'artilleria, dominar tota aquesta part de la ciutat. Al carrer Cavallers, l'Església dels Dolors i el convent dels Carmelites Calçats, amb el gran hort posterior. Cap a dalt de tot del carrer, l'església de Sant Andreu. A la banda de baix, el carrer Cavallers donava al carrer Major, sense sortida al riu, just al costat de la capella del Peu del Romeu. El gran edifici en forma d'U era l'antic seminari del bisbat lleidatà, traslladat a final del segle XIX al gran edifici de nova planta de la Rambla d'Aragó, fora muralla, actual rectorat de la UdL.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'entrada a la ciutat per l'Arc del Pont, llavors ja renovat en estil setcentista, que donava accés a la Plaça de Sant Joan, a la dreta, i al carrer Major a l'esquerra. Al costat del riu, l'antiga estretat banqueta. L'edifici de la Paeria és el primer que veiem destacat tot baixant,  i a la Plaça de Sant Francesc, l'església i claustre del mateix nom. Davant del Peu del Romeu, al començament del carrer Cavallers, l'església i convent dels Agustins, abans extramurs a Fontanet, i que a partir de l'exclaustració es convertiria en el primer gran teatre lleidatà, destruït per l'incendi de 1876.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del carrer Major, amb el Peu del Romeu ben visible a la cantonada amb el carrer Cavallers, i fins arribar a l'antic Hospital de Santa Maria.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Plaça de Sant Joan, amb l'antiga església gòtica, enderrocada al 1868, igual que l'edifici de magatzems que tenia al davant. L'església tenia un gran campanar al costat nord, mirant cap a la Seu. Al mig de la plaça, una gran font monumental, potser encara la polèmica Font de les Sirenes, aixecada la 1791 i que només resistí una quinzena d'anys els embats del bisbe i dels puritans lleidatans, atès que Neptú era sostingut en una alta peanya recolzada sobre 4 gran sirenes amb els pits enlaire.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El carrer Major de Sant Joan per amunt. La sortida de la plaça es feia pel carrer Estereries, desaparegut després de la darrera guerra. Més amunt, s'hi aprecia bé el carrer Clot de les Monges, sense sortida a Ferran, igual que actualment. En aquesta part de la ciutat, a l'actual plaça de la Sal, hi hagué la primera porta de la muralla, dita Ferrissa. Segurament encara amb la ciutat sota dominació sarraïna, la ciutat començà a créixer cap als barris del Carme i la Magdalena, que ja quedaren inclosos en el recinte de les darreres muralles medievals, reforçades amb els baluards dels segles moderns. 

El gran edifici amb pati, avui tapat, és el de la Diputació, que fou aixecat cap al 1790, en època de Blondel, amb els diners deixats en herència pel nostre governador californià Gaspar de Portolà, com a hospici damunt de l'antic Hospital per als pobres, dit del Sant Esperit, que havia estat molt danyat pels embats del setge de 1707. Gairebé cent anys després, al 1873, l'edifici fou agençat per instal·lar-hi les dependències del govern provincial.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La mil·lenària, o gairebé, cruïlla al començament dels carrers Carme, per baix, i Magdalena, per dalt, un dels centres neuràlgics de la ciutat durant segles. Allà hi hagué fins ben entrada la postguerra els anomenats Porxos del Massot, visibles al plànol, lloc habitual de verdulaires i castanyeres. A l'extrem del carrer del Carme, l'església i convent dels carmelites descalços que li donà el nom. Sembla que ocuparen el convent cap al 1690, però de seguida la guerra contra els Borbons va obligar a evacuar-lo, amb l'església encara inacabada. Cap a mitjan segle XVIII, refet el convent, els carmelites empenyeren l'acabament de l'església, consagrada l'any 1776.

El temple es posà sota l'advocació de la Magdalena, atès que la primera església gòtica del barri, malmesa irreparablement en el setge de la Guerra del Francès de 1810, li era dedicada. Cap a final del segle XIX, s'hi féu el canvi d'advocació, però l'edifici va tornar a partir greus desperfectes durant la darrera guerra. L'any 1959 fou inaugurat l'edifici actual.

L'església gòtica de la Magdalena era situada aprox a la cruïlla dels actuals carrers Democràcia amb Magdalena. El barri es formà ja en època musulmana, al vell camí de Corbins, que arrencava de la Porta Ferrissa. Després de la conquesta urgellenca i barcelonina, la nova parròquia s'esmenta ja al 1163, encara no quinze anys després, i fou aixecada a l'extrem del barri, on no hi havia cap casa i amb la muralla a tocar. Durant el segle XIII s'hi bastirà la notable església gòtica, malauradament esfondrada després de cinc segles. En el moment que es degué fer el plànol, encara hi devia haver les runes, i potser hom creia que en fóra possible la reconstrucció. Per això encara la hi dibuixaren.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La muralla de Boters, futura Rambla d'Aragó, amb els envejats horts episcopals i l'església de Sant Llorenç, que en tancar-se la Seu Vella per mor de l'ocupació militar espanyola, hagué d'assumir les funcions de catedrals durant bona part del segle XVIII, fins que la Catedral nova fou acabada i consagrada. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria medieval al davant, i el Convent del Roser del carrer Cavallers ben a prop, on a mitjan d'aquell segle XIX s'hi instal·laria el primer institut de secundària de la ciutat i província. 

Damut la Catedral nova, l'antiga església de Santa Clara, desapareguda, amb el convent adossat, actualment remodelat i seu dels Castellers de Lleida. En el pati, ben visible, s'hi fan els assajos de la colla en els mesos de bon temps, mentre que a l'hivern cal fer-los a l'interior, és clar.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Tota la banda occidental de la ciutat i la muralla, amb el convent i església de Sant Antoni, i el portal del mateix nom que donava accés a Gardeny i al camí de Fraga i de l'Aragó. Bona part dels edificis en aquest racó de ciutat n'acolliren els bordells. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El Pont Vell, i únic de la ciutat durant gairebé dos mil·lenis. El Cappont continuava abaluardat, i no serà fins passada la meitat del segle XIX que en començarà el desenvolupament urbanístic, que ja havia tingut durant els segles medievals, però que s'havia abandonat per raons naturals a partir del segle XVII  a causa de les freqüents i devastadores avingudes del Segre, i per raons militars de protecció i defensa de l'entrada del pont, que era tant com dir de la ciutat.

Destaca amb claredat en els camins que surten l'arbrat de què disposaven. Eren aquells camins d'antany, plens de grans arbres a banda i banda, que proporcionaven a caminants i carros una ombra ben delitosa durant les assolellades migdiades lleidatanes. Sembla segons el plànol, que hi existí una petita plaça rodona, potser lloc d'esbarjo i, probablement, primera i primitiva idea de fer-hi un gran parc, que l'alcalde Fuster hi inauguraria, però a la banda de damunt del pont, al 1864: els Camps Elisis.

20160810

[1492] La Lleida popular de Vallverdú i Sirera

1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

La  magnífica vista del turó de la Seu Vella sobre la ciutat i el pla segrianenc. Escriu Vallverdú: «L'elogi de la fotografia com a obra d'art el fareu vosaltres, lectors. Aquí només ens cal insistir en el contrast, sempre magnífic i sempre creador, que la mola de la Seu Vella fa amb el pla circumveí... La ciutat s'estén avall, i pel costat del riu, que més enllà descriu un dels seus elegants i inacabables meandres, fins al límit del Segrià i les Garrigues». 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  mateixa foto, però en un suport més brillant i no tant acartronat com a la del llibre. «Hom no sabria dir si la ciutat fumeja d'activitat o està endormiscada en aquesta boirina de fumeroles».

Com a capital del Segrià, escriu l'Homenot garriguenc: «El centre de tot aquest eixam bullent d'activitat, el catalitzador comercial i la catapulta motora del fenomen de revigorització econòmica que es viu, és la ciutat de Lleida. Camperola i deixatada, rica i enèrgica, poc donada als fenòmens intel·lectuals, girada d'esquena a la literatura, però selecta en els seus autors i artistes, assimiladora d'aragonesos i hostatjadora de gent de pas, independent i tabalota, és la capital ideal per a un país que està fent el seu futur».

Com a segrianenc i lleidatà puc i vull dir-hi la meua sobre la ciutat dels últims tres o quatre decennis, en els quals ha predominat (també en altres latituds del país) l'actitud (anti)cultural anomenada de nou ric. I quan les butxaques s'omplen massa de pressa de diners i la mentalitat no evoluciona al mateix ritme, doncs es cau en les ridiculeses de voler fer el grande, i amagar el passat, la pagesia, els tocinos, la fruita (amb les comptades excepcions que calgui). Així gairebé hem tapat totes les sèquies que travessaven el terme, quan a tot Europa s'hi fan passejos vora l'aigua. Bona part dels lleidatans de la capital no han trepitjat un poble de sa comarca, si no és per anar-hi de restaurant. No s'enorgulleixen gens ni mica de la tradició agropecuària de la qual provenen, i només pensen a invertir les plusvàlues a Baqueira o Cambrils. 

Excuseu-me la simplificació aquells qui no us hi sentiu retratats. No us ofengueu, car bé sabem que la ciutat ha fet esforços per posar-se guapa o per culturalitzar-se, però això no nega el fet que s'ha allunyat del seu entorn, del seu medi, de la seua pròpia arrel. I com bé diu l'adagi: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix. Aquest és ara per ara, el gran problema dels lleidatans, des dels carrers fins a les càtedres universitàries (Ei, potser l'erro). 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  imatge aèria emula la sensació que té el visitant que gosa pujar els 232 graons de l'escala del campanar de la Seu: l'àmplia visió del pla lleidatà, amb el qual la ciutat ha conversat i dialogat durant segles. Al fons del fons, el tossal del Montmeneu assenyala els confins segrianencs.
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La  Seu Vella, fortificada i refortificada amb baluards des del segle XVI, malgrat la decadència de la Suda o castell reial. Per als lleidatans, l'ocupació militar (espanyola) des del 1707 la va convertir en «lo castell». Cinquanta anys de restauració interior i exterior, a la foto encara poc visible, intenten de fer-ho oblidar. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
L'enllustrador, figura ja desapareguda dels carrers de les ciutats. «L'escena degué atraure força atenció, perquè està centrada a la plaça de Sant Joan, com si diguéssim el rovell de l'ou de Lleida».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Canyeret de Lleida... és un barri avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrants i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humits foren fets, en un principi, amb canyes i fant, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: Carrer del Botxí...»

Els enderrocs del pla urbanístic aplicat han desfigurat el plànol de la ciutat vella i del Canyeret. Llei de vida, suposem. L'arribada del Parador Nacional a l'històric edifici del Roser li acabarà de donar l'estocada de mort al tipisme carrincló lleidatà. 
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
La històrica botiga del «Baratillo» al carrer Major de Lleida. Llegim el que n'escriu en Vallverdú amb la seua sagaç mirada: «Aquesta botiga és insòlita... Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atrauen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants... Els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de manera diminuts que hi ha al carrer». Fins al punt que una vegada, amb set o vuit anyets, de tan atrafegada ma mare i de tan embadocat el nen, es van separar. Quan la meua mare se n'adonà, vinga córrer carrer Major amunt i avall, fins que em trobà a la portalada de la Paeria de la mà d'un urbà. Una petita aventureta.  
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Els joguets penjants del «Baratillo». Així descriu el carrer Major de la ciutat el nostre gran autor: «Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer Major. Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Pati del vell hospital medieval de Santa Maria, actualment seu de l'IEI, una de les principals institucions culturals de la ciutat. A principis del segle XX, quan es construí el nou hospital de Santa Maria als afores de la ciutat, a la carretera d'Osca, deixà de prestar les funcions assistencials a pobres i pelegrins. L'hospital, de data del 1453, tot i que «en principi fou pensat per a tota mena de malalts, no fou gaire utilitzat pels lleidatans rics, ni tan sols per la menestralia, i durant l'època renaixentista i fins a final del segle passat, tenia com a estadants més aviat la gent pobra o els visitants sense recursos que emmalaltien de pas per la ciutat».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les esplanades que hi ha vora la Catedral Vella, entre els panys de muralles a diferents nivells, són sempre concorregudes per la minyonada, que hi troba excel·lents camps per a la pràctica dels esports que no poden practicar al carrer, atapeït de cotxes... De moment, en aquestes esplanades hi ha lloc per a tothom qui hi vulgui jugar. Les pedres venerables no havien hagut de presenciar mai el que ara presencien...»
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Al turó de la Seu, en un indret més alt de nivell, vora el vessant que mira al nord, es drecen les tristes ruïnes de l'antic castell reial, anomenat la Suda. Fou fortalesa dels moros, i més tard Jaume I en substituí la seua silueta oriental per una altra d'aire romànic [Lladonosa]... L'esplanada que veieu al darrere de l'edifici ha estat netejada de runes, però antigament tot era edificació. Aquest magnífic alcàsser tenia una església capaç, segons el pare Finestres, d'acollir un poble de nodrit veïnatge».
1968. Lleida, el Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Solet de tardor. Barri pobre de Lleida. Ric de converses, però... A dins a les cases no hi ha ventilació. Però hom viu, i una llesca de pa amb arengada té totes les calories del món...»

20160307

[1339] Es crema el primer teatre lleidatà

1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
(La Ilustración Española y Americana
, 8-11-1876).
Incendi del teatre al matí del 22 d'octubre, i vista interior després del sinistre.
«Croquis de nuestro corresponsal artístico Sr. Mestre».
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Gravat publicat a l'època sobre l'incendi del primer edifici teatral que tingué la nostra ciutat. El teatre s'habilità sobre l'antiga església del convent dels Agustins. Aquesta comunitat s'establí al segle XIV al convent i església de Santa Maria de l'Horta, al costat de la sèquia de Fontanet, una mica més enllà de la Pobla de Cappont, on hi romangué fins al 1643, en què per causa del setge de la Guerra dels Segadors, la comunitat es traslladà al centre de la ciutat, al carrer Major, davant per davant del carrer Cavallers.

Amb l'exclaustració de 1835, l'edifici fou reconvertit de seguida en teatre, el primer gran edifici destinat a representacions teatrals, si descomptem els patis de comèdies que hi hagué un poc més avall, al costat de l'Hospital de Santa Maria als segles XVI i XVII. A Lleida, no passava ben bé com a Londres, que havien bandejat els teatres a l'altra banda del riu, però gairebé, ja que el lloc del primers teatres, dels patis i del primer teatre a l'antiga església dels agustins, eren tot just a tocar del riu.



1810. Plànol de Lleida, de Laborde.
En el detall del plànol de la ciutat, s'hi marca l'església dels Agustins (20). Llavors el carrer Cavallers no donava a baix de tot, sinó al carrer Major, que com que feia de muralla no tenia tantes obertures. En aquest lloc exacte, s'hi establí el primer teatre lleidatà (no sé si municipal, probablement no), davant per davant de la capella del Romeu. 
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
(«La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Detall de l'incendi del teatre per la banda de la banqueta. Alfons el pont encara tenia la caseta del bell mig, i és representat tot recte, perquè faltaven dos o tres ulls de l'antic pont de pedra tocant a l'Arc, i havien estat substituïts per una passera de fusta tota horitzontal.
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
(«La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Les flames degueren d'ésser tan espectaculars com el gravat indica, atès que bona part de la caixa i del pati i llotges era fet tot de fusta. La ciutat ja disposava d'un incipient cos de bombers (amb casc i tot) que, com s'aprecia, intentaven lluitar contra el foc en presència d'alguns veïns amb barretina.
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
(«La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Des del riu fins al carrer es formà una cadena humana que traslladava galletes d'aigua per mitjà d'unes escales repenjades sobre el mur. 
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 96, de 5 de maig de 1930.

En aquesta altra imatge, segons un dibuix d'Artur Renyé, es veu l'incendi per la banda de la façana del carrer Major, just davant de la capella del Peu del Romer o de Sant Jaume, a la cantonada del carrer Cavallers, i com els bombers, mànega en mà, s'enfronten al foc.
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
Revista «Vida Lleidatana», núm. 96, de 5 de maig de 1930.

Dos detalls del gravat, probablement molt acostat a la realitat. Estic buscant alguna crònica del fets a la premsa de l'època, que fóra ben interessant. Al 1882 es construí el primer teatre dels Camps Elisis, aquest cop sí a l'altra banda del riu, obra de l'arquitecte Celestí Capmany, que tingué una característica forma circular, igual que l'envelat d'estiu que s'hi aixecava des de feia alguns anys. Aquest edifici també és cremà: el 22 de gener de 1886. 

Durant aquells anys del tombant del segle XIX al XX, Lleida no disposà d'un teatre fix, sinó que tornà a la provisionalitat dels envelats d'estiu, fins que al 1902 es dreçà un teatre nou allà mateix als Camps Elisis, del mateix arquitecte, que l'any 1918 passà a propietat municipal, i que perdurà fins a la desfeta social i cultural i de tota mena causada per la fúria dictatorial espanyola del 1939. 
1845. Lleida.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
El teatre es construí en el solar de l'antic convent dels Agustins, adquirit per la Paeria, sota la direcció del mestre d'obres Pere Casals. «Puede contener hasta 700 personas. La forma de la platea es una figura de herradura prolongada, tan defectuosa como todo el resto de la construcción». La il·luminació de la sala provenia d'«un hermoso quinqué pendiente del centro de la bóveda»

La crítica al mal gust de la construcció és demolidora, malgrat les obres de millora que s'hi havien fet darrerament: «los corredores son estrechos e incómodos y no lo es menos la única escalera que existe para bajar de los tres pisos, que causaría muchas desgracias en una noche de incendio». Sort, doncs, que la nit quan s'incendià no hi havia funció. 

També hi hagué un cafè: «dependencia del teatro, compuesto de un salon... y otro más pequeño contiguoa él donde hay una mesa de billar». Cèntric com era el local, devia ésser un dels llocs d'oci més freqüentats de la classe alta de la Lleida del segle XIX.
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Corprenedora vista de després de l'incendi, amb tot l'interior calcinat del teatre de l'antiga església del convent dels Agustins del carrer Major.
1876. Lleida, incendi del teatre del Carrer Major.
La Ilustración Española y Americana», 8-11-1876).

Detall de l'escenari en primer terme, amb les bigues caigudes. Darrere, la nau de l'antiga església, reconvertida en pati de butaques, i que potser també tingué alguna galeria de llotges, de fusta, que resultaren consumides. Al fons, la porta del carrer Major, i la part alta de la façana de l'antiga església que sobresurt per damunt les parets: tot el sostre, probablement de bigues de fusta, ha desaparegut del tot.