Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canigó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canigó. Mostrar tots els missatges

20170311

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa. 

20151118

[1215] Del Conflent i el Vallespir al Ripollès, 1700

1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
El Vallespir és una comarca nordcatalana vertebrada d'oest a est als costats del riu Tec, i tancada pel nord pel massís del Canigó. 
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
La hidrografia i l'orografia acolorides d'aquest mapa anònim són prou detallades. La toponímia, malgrat la francesització incipient, encara conserva l'arrel catalana de pobles i viles. La representació d'aquest mapa físic travessa les noves i artificials fronteres del Tractat dels Pirineus, i considera la unitat física de les terres catalanes com des de feia tants segles era sentida pels habitants d'una i altra banda.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
La Tet de Prats de Molló fins a Arles.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Prats de Molló i encontorns.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Detall de Prats de Molló, fortificada, i del poble extramurs. Dalt del turó, a més de 1.500 m d'alçada, la Torre de Mir, una torre de guaita del segle XIII, en ple domini dels Reis de Mallorca.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
La Tec i els petits llogarets de població al seu voltant.

1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
La població d'Arles, amb el Banys al seu costat, que tenien el seu origen en les termes romanes que ja hi hagué a l'Antiguitat. El Fort dels Banys ja és citada al segle XIV.

Vileta d'Arles diumenge a la tarda 
Joan Salvat-Papasseit (1925).

Vileta d'Arles diumenge a la tarda 
—tot de padrines amb còfies de neu— 
sota el cloquer inmortal que s'aguanta 
canta el mainatge cançons d'altre temps.

A cada porta és escrit: serenada,
amb guix tan blanc com la calç de bell fresc.
I una fadrina que passa us esguarda,
i ja sou d'Arles, perquè en sou corprès.

Una fadrina
i una altra i una altra;

vileta d'Arles, que guarnida que ets!
Els teus minyons que a la guerra marxaven
sols tornarien per fer de promès.

I una velleta que puja a l'església
i un estranger sempre bocabadat;
tota la plaça amb banderols de festa
i un xocolata com no n'heu tastat.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Detall de Sant Llorenç de Cerdà i Montalbà, a la dreta de la Tec.
1700. Prats de Molló, el Vallespir,
 «Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Detall de Vila-roja i Costoja. Geogràficament pertanyen a l'Alta Garrotxa i a la conca de la Muga. El nom de Costoja prové del llatí Custodia, ja que era un lloc de vigilància de la vall.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Les Torres de Cabrenç que restaven de l'antiga fortificació dalt de l'abrupta cresta que fa de partió entre els termes de Serrallonga i la Menera. El castell principal fou l'origen de la Baronia de Cabrenys, de gran extensió i que donaria nom al poblet alt-empordanès de Maçanet. Segons que llegim (viquipèdia):

El conjunt fortificat de Cabrenç, de grans dimensions i el més important de la regió, s'alçava al damunt d'un seguit de cims veïns i molt encinglerats a la serra que fa de frontera entre el Vallespir i l'Alt Empordà. Del castell, del segle IX, es conserva un clos emmurallat que comprèn la torre de l'homenatge i l'església de Sant Miquel de Cabrenç en el cim més al sud, de 1.326 metres d'altitud. 

En els dos pics més septentrionals, cent i tres-cents metres més enllà, hi ha, respectivament, les ruïnes d'una torre de defensa dins un espai emmurallat (segle XIII) i una torre hexagonal (segle XIV). Fins al segle desè va ser la residència dels lloctinents dels comtes de Besalú al Vallespir. Els barons de Cabrenys, que visqueren al castell fins al segle XIV, tenien extenses possessions als pobles nord-catalans de Vallespir, Serrallonga, Costoja, Vilaroja, els Horts, Fontanills, Ribelles, Montalbà i Reiners. Encara que la residència de la baronia es traslladà a Maçanet al segle XIV, al mateix poble de Serrallonga hi van bastir al segle XVI un segon castell.
1700. Camprodon, el Ripollès
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
La comunicació del Vallespir amb el sud ripollenc per mitjà del Coll d'Ares, del de l'Agulla, del Bernardell i de la Marrana. De Molló a Camprodon, el Riutort baixa a trobar-hi el Ter. Molló, actualment al Ripollès, i Prats de Molló al Vallespir. Dos estats polítics separen una mateixa realitat geogràfica, històrica, social i lingüística. Un (de tants) punts de la vella Europa que testimonien que les fronteres actuals no s'han resolt bé i que, tard o d'hora, tornaran a variar irremeiablement.
1700. Camprodon, el Ripollès, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
Detall de Camprodon i de l'antic castell de la Roca.
1700. Prats de Molló, el Vallespir, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
El nord-oest de la comarca vallespirenca, cap a la Torre medieval de Goà, a tocar del llogaret del Pi, la qual formava part del sistema de més de vint torres de guaita i vigilància que establiren els Reis de Mallorca. És situada sobre un replà rocós d'una gran visibilitat, a 1.268 m. i feia d'enllaç, per una banda, entre la zona de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà i la zona del Capcir (Matamala, els Angles...), i per la torre de Rabastanys comunicava amb Vilafranca de Conflent, al fons de la vall.
1700. Sant Martí del Canigó, el Conflent, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
El Castell i l'Abadia de Sant Martí del Canigó. 
1700. Sant Martí del Canigó, el Conflent, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
El Canigó, la muntanya que simbolitza l'origen de la nació catalana.
1700. Sant Martí del Canigó, el Conflent, 
«Carte des environs de Prat de Mouillou» (Gallica).
El Castell i el poblet de Bellpuig, al Vallespir. Les ruïnes estan situades a 772 m. d'altitud, a la carena que separa les valls del riu Ample (tributari del Tec) i del riu de les Bules (tributari de la Tet). Hom hi pot accedir per un camí que surt del santuari de la Trinitat, a uns quinze minuts a peu. La seva estratègica situació dalt d'un penyal li dóna una extensa vista sobre les muntanyes del massís del Canigó, les Alberes, les Corberes i la costa del Rosselló i el Llenguadoc. Molt poques viles de les terres de parla catalana porten el nom de Bellpuig, com la nostra vila de la Plana urgellenca. 
Una anècdota d'aquest darrer tombant de segle, hi fou viscuda per Josep Pont, alcalde de Bellpuig, a l'Urgell, en aquelles dates. Decidit el municipi a fer una trobada de pobles anomenats Bellpuig, es dirigiren a la Catalunya Nord a visitar el llogaret de Bellpuig. Perduts entre carreteres i camins per tal de trobar-lo, es decidiren a preguntar a un pastor. Se li dirigiren en un rudimentari francès per demanar-li on trobarien el poble de Belpui, i aquest els contestà en perfecte català rossellonès: Que collons de Belpui! Bellpuig!

Una anècdota digna de les grans epopeies clàssiques, en què les arrels i autenticitat, la fidelitat i lleialtat són mantingudes per simples servents o gent senzilla del poble pla. Pla i català.

20140620

[757] Les runes de Sant Martí del Canigó

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques et romantiques dans l'ancienne France, II».
L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
L'abadia del Canigó tota enrunada abans de la restauració de començament del segle XX, iniciada pel bisbe de Perpinyà a instàncies de Jacint Verdaguer i en part sufragada per les donacions de milers de catalans d'ambdós costats del Pirineu. Escriu Mossèn Cinto a l'epíleg del seu poema èpic Canigó (1886):
Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent). 
dins «Voyages pitoresques ...», 
L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
La vida monàstica s'extingí cap al darrer terç del segle XVIII, després de vuit segles de presència benedictina al bressol de Catalunya. 
D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?


Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
L'herbassar s'apoderà de la cripta romànica, o església inferior, consagrada per l'abat Oliba al 1009. A final del segle X, a l'any 997, s'emprengueren les obres de construcció de l'abadia benedictina, impulsades pel comte Guifré II de Cerdanya, nét de Guifré el Pilós. Els primers monjos hi arribaren de Codalet, de la veïna abadia de Sant Martí del Canigó.
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars. 


1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques et romantiques dans l'ancienne France, II».
Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Les restes de l'església superior, que fou consagrada entre 1014-24.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Detall del mal estat de l'interior de la nau de l'església superior, sense sostre ni parets.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Detall de les columnes i capitells romànics que restaven després de més d'un segle d'exclaustració.
–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Un gravat preciós que oferia el cenobi a la pujada del pelegrí, al costat dels espadats del Pirineu.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Al 1035, Guifré II de Cerdanya, el comte fundador s'hi retirà a seguir la vida monàstica i hi visqué fins a la seua mort al 1050.
–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Una visió idíl·lica amb el pastor i el rabadà asseguts al prat mentre les ovelles pasturen.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Per entre les runes de la primitiva església romànica s'observa el ferreny campanar.
–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Detall dels capitells de l'església inferior, entre altres restes esbarriades per terra. 
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
El sostre esfondrat deixava veure'n el campanar.
–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Vista frontal del cenobi benedictí, amb la gran portalada sota el campanar.
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Esplèndida imatge del campanar i els absis que el pelegrí tenia quan arribava al monestir.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Detall dels absis i el campanar.
Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Adolphe Bayot, Thierry Frères.
Visió del monestir en el seu entorn pirinenc.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.



1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Adolphe Bayot, Thierry Frères.
Els pelegrins arriben al cenobi, que els rep amb la seua majestuosa torre.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.