Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Boters. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Boters. Mostrar tots els missatges

20161117

[1568] Lleida després de la Guerra del Francès, 1812

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
«Plan de la place de Lerida et des Forts, indicatif des ouvrages qui ont été ruinées par l'explosion du Magasin à poudre arivée dans la nuit du 16 Juillet de 1812, et de ceux qui ont été executées 1) pour retablir le Grand Fort, 2) augmenter la défense de la Madeleine et des Carmes, 3) ajouter à celle du Corps de Place depuis la Porte de Boters jusqu'a celle de St. Antoine et en suivant jusqu'a la barrière du quai».

Aquest plànol recull les obres efectuades després de l'explosió del magatzem de pólvora de la Suda la nit del 16 de juliol de 1812, quan la ciutat era sota dominació napoleònica, i que va destrossar l'absis lateral nord de la Seu, llavors caserna militar des de l'ocupació borbònica (espanyola). També es repararen les bretxes dels baluards del Carme i la Magdalena, fruit del setge de 1810, i el reforçament de la muralla des de la Porta de Boters fins a la de Sant Antoni i fins a la banqueta del Segre. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La fortificació de Gardeny damunt del turó a la sortida de la ciutat pel camí de Fraga, que pujava gairebé fins al molí fariner de la Mariola. S'hi veuen bé el castell i església de dins el clos murallat. Al peus, el reg que baixava de la Mariola amb ses derivacions. La sínia del molí era moguda per l'aigua d'una gran bassa allà formada.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El turó i la fortificació de Gardeny amb el Segre i l'horta de Rufea als peus, amb el camí que passava ran de riu. A l'altra marge, el camí d'Albatàrrec.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall ampliat del fort de Gardeny, on s'hi aprecia el camí de pujada, el perímetre murallat i els edificis històrics, i del molí fariner de la Mariola, al costat del camí de Fraga, que passava damunt un pont de fusta per les escorrialles del rierol. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La tradicional silueta emmurallada de la ciutat, ajaguda al llarg del riu i sota la vigilància del Castell. El plànol presenta dos grans requadres estripats o fets malbé, per sort fora de la representació urbana.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Seu Vella amb tots els detalls arquitectònics, i les principals artèries i edificis històrics de la vella ciutat de començament del segle XIX. L'absis lateral nord ja no hi és dibuixat, desparegut aquella nit de juliol de 1812, tal com s'escriu en el mateix plànol.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del baluard de Louvigny. Al seu costat, hi hagué (hi ha encara, a l'esquerra) els dos pous de gel construïts a final del segle XVII, cilíndrics i soterrats, de 14 m. d'alçada i coberts amb volta, on s'hi guardaven blocs de gel entre capes de palla, probablement extrets del riu gelat, per tal de fer-ne ús durant els càlids estius ponentints. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El riu Noguerola, als afores de la muralla medieval, irrigava bona part de les hortes de Balàfia. En arribar a tocar els murs, els feia de fossat natural. Un ramal entrava dins el barri de la Magdalena i en sortia a tocar del baluard del Carme. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'església de Sant Martí i el portal abaluardat que hi havia. Carrer amunt, la Panera i tota la resta de casernes militars i edificis d'intendència de l'exèrcit ocupant de torn, o bé espanyol, o bé aleshores francès. S'hi veu ben bé el Pla dels Gramàtics, des de feia ben poc, convertit en el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit gràcies a la construcció al 1785, per impuls del governador Marquès de Blondel, del gran dipòsit d'abastament d'aigua de la ciutat, provinent del Canal de Pinyana. A l'esquerra, a tocar de la Porta de Boters, el nou Palau del Bisbe des del segle anterior (foragitat també al 1707 del vell palau a tocar de la Seu Vella pels militars ocupants) i l'església de Sant Llorenç, units per mitjà d'un pas o edifici transversal. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El baluard de la Llengua de Serp permetia, per mitjà de l'artilleria, dominar tota aquesta part de la ciutat. Al carrer Cavallers, l'Església dels Dolors i el convent dels Carmelites Calçats, amb el gran hort posterior. Cap a dalt de tot del carrer, l'església de Sant Andreu. A la banda de baix, el carrer Cavallers donava al carrer Major, sense sortida al riu, just al costat de la capella del Peu del Romeu. El gran edifici en forma d'U era l'antic seminari del bisbat lleidatà, traslladat a final del segle XIX al gran edifici de nova planta de la Rambla d'Aragó, fora muralla, actual rectorat de la UdL.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
L'entrada a la ciutat per l'Arc del Pont, llavors ja renovat en estil setcentista, que donava accés a la Plaça de Sant Joan, a la dreta, i al carrer Major a l'esquerra. Al costat del riu, l'antiga estretat banqueta. L'edifici de la Paeria és el primer que veiem destacat tot baixant,  i a la Plaça de Sant Francesc, l'església i claustre del mateix nom. Davant del Peu del Romeu, al començament del carrer Cavallers, l'església i convent dels Agustins, abans extramurs a Fontanet, i que a partir de l'exclaustració es convertiria en el primer gran teatre lleidatà, destruït per l'incendi de 1876.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Detall del carrer Major, amb el Peu del Romeu ben visible a la cantonada amb el carrer Cavallers, i fins arribar a l'antic Hospital de Santa Maria.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Plaça de Sant Joan, amb l'antiga església gòtica, enderrocada al 1868, igual que l'edifici de magatzems que tenia al davant. L'església tenia un gran campanar al costat nord, mirant cap a la Seu. Al mig de la plaça, una gran font monumental, potser encara la polèmica Font de les Sirenes, aixecada la 1791 i que només resistí una quinzena d'anys els embats del bisbe i dels puritans lleidatans, atès que Neptú era sostingut en una alta peanya recolzada sobre 4 gran sirenes amb els pits enlaire.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El carrer Major de Sant Joan per amunt. La sortida de la plaça es feia pel carrer Estereries, desaparegut després de la darrera guerra. Més amunt, s'hi aprecia bé el carrer Clot de les Monges, sense sortida a Ferran, igual que actualment. En aquesta part de la ciutat, a l'actual plaça de la Sal, hi hagué la primera porta de la muralla, dita Ferrissa. Segurament encara amb la ciutat sota dominació sarraïna, la ciutat començà a créixer cap als barris del Carme i la Magdalena, que ja quedaren inclosos en el recinte de les darreres muralles medievals, reforçades amb els baluards dels segles moderns. 

El gran edifici amb pati, avui tapat, és el de la Diputació, que fou aixecat cap al 1790, en època de Blondel, amb els diners deixats en herència pel nostre governador californià Gaspar de Portolà, com a hospici damunt de l'antic Hospital per als pobres, dit del Sant Esperit, que havia estat molt danyat pels embats del setge de 1707. Gairebé cent anys després, al 1873, l'edifici fou agençat per instal·lar-hi les dependències del govern provincial.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La mil·lenària, o gairebé, cruïlla al començament dels carrers Carme, per baix, i Magdalena, per dalt, un dels centres neuràlgics de la ciutat durant segles. Allà hi hagué fins ben entrada la postguerra els anomenats Porxos del Massot, visibles al plànol, lloc habitual de verdulaires i castanyeres. A l'extrem del carrer del Carme, l'església i convent dels carmelites descalços que li donà el nom. Sembla que ocuparen el convent cap al 1690, però de seguida la guerra contra els Borbons va obligar a evacuar-lo, amb l'església encara inacabada. Cap a mitjan segle XVIII, refet el convent, els carmelites empenyeren l'acabament de l'església, consagrada l'any 1776.

El temple es posà sota l'advocació de la Magdalena, atès que la primera església gòtica del barri, malmesa irreparablement en el setge de la Guerra del Francès de 1810, li era dedicada. Cap a final del segle XIX, s'hi féu el canvi d'advocació, però l'edifici va tornar a partir greus desperfectes durant la darrera guerra. L'any 1959 fou inaugurat l'edifici actual.

L'església gòtica de la Magdalena era situada aprox a la cruïlla dels actuals carrers Democràcia amb Magdalena. El barri es formà ja en època musulmana, al vell camí de Corbins, que arrencava de la Porta Ferrissa. Després de la conquesta urgellenca i barcelonina, la nova parròquia s'esmenta ja al 1163, encara no quinze anys després, i fou aixecada a l'extrem del barri, on no hi havia cap casa i amb la muralla a tocar. Durant el segle XIII s'hi bastirà la notable església gòtica, malauradament esfondrada després de cinc segles. En el moment que es degué fer el plànol, encara hi devia haver les runes, i potser hom creia que en fóra possible la reconstrucció. Per això encara la hi dibuixaren.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La muralla de Boters, futura Rambla d'Aragó, amb els envejats horts episcopals i l'església de Sant Llorenç, que en tancar-se la Seu Vella per mor de l'ocupació militar espanyola, hagué d'assumir les funcions de catedrals durant bona part del segle XVIII, fins que la Catedral nova fou acabada i consagrada. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
La Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria medieval al davant, i el Convent del Roser del carrer Cavallers ben a prop, on a mitjan d'aquell segle XIX s'hi instal·laria el primer institut de secundària de la ciutat i província. 

Damut la Catedral nova, l'antiga església de Santa Clara, desapareguda, amb el convent adossat, actualment remodelat i seu dels Castellers de Lleida. En el pati, ben visible, s'hi fan els assajos de la colla en els mesos de bon temps, mentre que a l'hivern cal fer-los a l'interior, és clar.
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
Tota la banda occidental de la ciutat i la muralla, amb el convent i església de Sant Antoni, i el portal del mateix nom que donava accés a Gardeny i al camí de Fraga i de l'Aragó. Bona part dels edificis en aquest racó de ciutat n'acolliren els bordells. 
1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
El Pont Vell, i únic de la ciutat durant gairebé dos mil·lenis. El Cappont continuava abaluardat, i no serà fins passada la meitat del segle XIX que en començarà el desenvolupament urbanístic, que ja havia tingut durant els segles medievals, però que s'havia abandonat per raons naturals a partir del segle XVII  a causa de les freqüents i devastadores avingudes del Segre, i per raons militars de protecció i defensa de l'entrada del pont, que era tant com dir de la ciutat.

Destaca amb claredat en els camins que surten l'arbrat de què disposaven. Eren aquells camins d'antany, plens de grans arbres a banda i banda, que proporcionaven a caminants i carros una ombra ben delitosa durant les assolellades migdiades lleidatanes. Sembla segons el plànol, que hi existí una petita plaça rodona, potser lloc d'esbarjo i, probablement, primera i primitiva idea de fer-hi un gran parc, que l'alcalde Fuster hi inauguraria, però a la banda de damunt del pont, al 1864: els Camps Elisis.

20160504

[1400] Aigua de Pinyana per a les fonts de Lleida

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

Plànol de la capital lleidatana sota el regnat del segon Borbó espanyol, Carles III (1759-1788). L'època del despotisme il·lustrat començava a arribar de ple a la ciutat. Francesc Llobet (1705-1785) era fill d'una família originària de Perpinyà. L'exili d'una certa classe dirigent rossellonesa després que el nord del país passés a mans dels Borbons francesos arran del Tractat dels Pirineus és un tema encara poc treballat. Estigué lligat sempre a la vida militar com a enginyer al servei dels Borbons espanyols. Al 1774 fou nomenat director d'enginyers del Principal, on romangué fins a la seua jubilació deu anys després.

En aquells temps, s'intentava ordenar el creixement urbanístic a les ciutats, construir en els espais lliures que hi quedaven, reordenar la ciutat vella, les muralles... Un dels primers que impulsà aquesta transformació urbana de la ciutat de Lleida fou Francesc Llobet, tasca continuada pel Marquès Lluís de Blondel, arribat a Lleida al 1786 com a corregidor. 

La pax borbònica, feta de persecució i anorreament, havia impulsat durant tot el segle XVIII la recuperació econòmica de Catalunya, que tornarà a veure's frenada per la Guerra del Francès. Aquesta represa social innegable anava acompanyada de la negació de la personalitat i l'autogovern seculars de la nació catalana. 


1985. La persecució política de la llengua catalana,
Francesc Ferrer i Gironès, Ed. 62.

No s'ha de confondre un període determinant de la història econòmica amb cap període de plenitud nacional, com fan alguns destacats (i premiats a Espanya) autors locals; de la mateixa manera que ningú gosa tampoc considerar els anys de pax franquista i de desarrollismo, de gran impacte en el desenvolupament socioeconòmic del país, com a etapa ni esplendorosa ni resplendent ni enyorada, ans tot al contrari. Qui ho fa, subtilment o no tant (cfr. Cataluña y el absolutismo borbónico, Roberto Fernández, 2014), sota preteses consideracions de neutralitat i puresa científicohistòriques, només pretén tapar (en ús legítim de sa llibertat de càtedra) una determinada presa de posició ideològica. Perquè la suposada manca de presa de posició només n'és una altra.

Perquè l'absolutisme borbònic no fou a Catalunya només un període autoritari de l'Àntic Règim com a Castella o Normandia. Igual que a la Catalunya del Nord, sota l'absolutisme borbònic francès, a la Catalunya del Sud, l'absolutisme borbònic fou, a més a més, absolutisme espanyol, és a dir, un període de supressió de les seculars institucions pròpies de govern, i de lingüicidi deliberat, dirigit per ments sàvies i il·lustrades, que sabien en tot moment ço que feien i els resultats que perseguien. Des del 13 de juny del 1715, quan el Consejo de Castilla establí:
 “Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales ; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Catalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como también aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado”

fins a la fi del segle XVIII, se succeïren almenys una dotzena de lleis i decrets contraris a l'ús de la llengua pròpia i mil·lenària de la terra. A Catalunya, doncs, l'absolutisme borbònic espanyol no es resumeix amb aquella cèlebre màxima de «todo para el pueblo, pero sin el pueblo», sinó que fou sobretot «contra el pueblo».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).

El coneixement del territori i la geografia esdevé determinant en aquest afany transformador del despotisme il·lustrat. En aquest plànol s'hi donen les explicacions del «proyecto para introducir las aguas de la Acequia Mayor» a la ciutat. La sèquia no queda dibuixada perquè «cae fuera del plano y dista del punto... 600 varas».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Explicació dels punts per on passa el conducte «para fluir las aguas a las fuentes proyectadas», que són al carrer (plaça) de la Palma (col·locada al 1828 a la façana del convent de la Companyia de Maria i Ensenyança, a l'actual plaça de Sant Antoni Maria Claret), una altra als voltants de la Catedral Nova, a la plaça de Sant Francesc (traslladada al 1884 a la Costa del Jan i actualment base de la que hi ha a Ramon Berenguer IV) i a la de Sant Joan, que aleshores encara no era al mig de la plaça. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La fortificació de Gardeny, on hi havia la «Iglesia que sirve de quartel» (H) i el magatzem de pólvora (I). S'hi senyala l'entrada principal al recinte (J) i el reducte occidental (K). Les estretes feixes del turó indiquen la prominència de l'esbalç.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La partida de la Mariola, amb el camí que pujava cap a Gardeny. Just als peus del turó, baixava el rierol, que allà era regulat a l'anomenada pala dels Templers. Entre el turó i la ciutat, el molí que hi hagué fins a començament del segle, aprox allà on s'aixecà l'edifici modernista de l'Escorxador cap a l'any 1912. Degué començar com a molí fariner, però també funcionà com a molí d'oli, potser des d'aquests decennis del segle XVIII amb l'arribada de l'arbequina, tal com l'alta fumera que tenia el conjunt al tombant del segle XIX al XX testimoniava.

Una mica més avall un gran hort tancat probablement del bisbat, potser en la gran parcel·la on en el futur s'aixecarà l'Acadèmia Mariana. Un altre hort, ben regat i amb un petit molí, s'aprecia també cap al camí de Vallcalent.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La muralla que pujava fins a la porta de Boters (14) i la gran esplanada que hi havia al darrere Una mica més amunt del Baluard de la Concepció (a), entraria el conducte d'aigües de Pinyana fins al Dipòsit (32), òbviament per mitjà d'un pou o mina (d). El Dipòsit d'Aigües és la magna construcció soterrada de mides imponents en el seu bosc d'arcs i 25 grans columnes clàssiques, que esdevindrà el primer dipòsit d'aigua potable de la ciutat. Sortosament, encara avui conservada i que forma part del Museu de l'Aigua.

A la dreta, el quarter militar espanyol de Sant Martí (T), el magatzem del Capítol catedralici (R) i l'antiga església de Sant Martí (T), a tocar tocar de la muralla, «que sirve de almacén para utensilios».
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
La conducció d'aigües surt de la muralla pel baluard de la Concepció, cap al nord. Després d'uns trams trencats, enfila de dret cap a la sèquia major de Pinyana. A la dreta, al trencant del camí de Montsó, aprox. a l'actual Hospital de Santa Maria, hi havia les runes de l'antic Convent de Sant Hilari, potser juntament amb algun gran mas o molí. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
El plànol de la ciutat antiga, allargassa al llarg del Segre al peu del turó de la Seu Vella, llavors portada a la profanació i ús com a quarter militar pels Borbons. De Sant Antoni, a l'oest, fins a l'altre extrem de la ciutat, al barri de la Magdalena i el baluard del Carme, la ciutat s'arraulia i arremolinava als peus del quarter, que feia les funcions de ciutadella per al control dels lleidatans per part dels ocupants. 

A la part de Boters era on la ciutat respirava de l'atapeïment constructiu medieval. Allà s'hi instal·là el Bisbe quan fou foragitat pel primer rei espanyol a Catalunya del Palau Episcopal a tocar de la Seu Vella al 1707.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
S'observa en el plànol com la conducció d'aigua desvia des de més amunt del Convent dels Dominics (Roser) cap al darrere del carrer Cavallers, on baixa per la Cuirassa fins a la font de la Plaça Sant Francesc, amb una desviació cap a la de Sant Joan damunt del carrer Major. En canvi, no sembla pas que la conducció primera arribés a la font del Roser.
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»,
Francesc Llobet (Europeana).
Només un únic pont travessava el Segre, i així serà durant molt de temps més, fins als anys 1970, que es construí el pont dels instituts. D'aleshores ençà, un no parar de ponts i passarel·les han canviat el sentit i percepció de la mobilitat dels lleidatans, durant segles forçada a creuar només pel Pont Vell. El pont medieval de pedra tingué sis pilans i set arcades, i donava de dret a l'Arc del Pont o porta principal d'entrada a la ciutat, reformat en estil neoclàssic aquell segle XVIII. El Cappont no existia com a barri des del segle XVI, era només un gran baluard defensiu. El camí d'Albatàrrec marxava avall sense cap edifici encara, que començaran a reaparèixer cap a la primera meitat del segle XIX. 
1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos»
Francesc Llobet (Europeana).
La punxa del baluard del Carme, ocupada d'horts, amb la porta (16) de sortida de la ciutat. El Noguerola baixava per aquesta banda est de la muralla i la revoltava i seguia paral·lel a les adoberies gairebé fins al Pont Vell. Altres ramals es distribueixen pels horts de la zona, i fins i tot hi hagué una bassa. Algun dels ramals del Noguerola entrava dins la ciutat per dalt, per la banda de la muralla de l'actual carrer Salmeron. 

20130811

[419] Lleida, 1870

1870. Lleida.
Preciós gravat de la ciutat vista des del peu de Gardeny, encara amb la muralla de Sant Antoni i Boters, tal com l'havien vist durant molts segles els viatgers, o guerrers, que arribaven pel camí de Fraga. La data podria fins i tot ésser anterior, ja que des del 1860 la ciutat havia començat l'enderroc de les muralles.
1870. Lleida.
Detall de la Porta de Boters, a l'esquerra, amb Sat Llorenç al darrere. Muralla amunt, fins a Sant Martí.
1870. Lleida.
El camí d'entrada a la ciutat fins a la Porta de Sant Antoni, amb les dos torres de la Catedral Nova i davant mateix l'espandanya que hi havia dalt de l'Hospital de Santa Maria, llavors a tocar de muralla i de riu. 
1870. Lleida.
Detall de la Seu Vella, sempre majestuosament senyora de la ciutat, amb la falda del «castell» tota pelada per l'enderroc de cases i palauets efectuat per les tropes borbòniques espanyoles després del 1707. 
1870. Lleida.
La sortida de la ciutat per la Porta de Sant Antoni, cap a les hortes de riu avall. Amb la signatura de l'autor.
1870. Lleida.
Detall de la secular capital de la Terra Ferma catalana.

[68] Lleida setcentista