Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bonaigua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bonaigua. Mostrar tots els missatges

20160605

[1433] De la Bonaigua a la Vall d'Aran, segle XVIII

1890 ca. La Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Només a la mateixa sortida d'Esterri, el camí ja fa costa amunt, «que con más o menos violencia sigue hasta lo alto del puerto». Deixant a l'esquerra, «la piedra de la posesión» (un molló del camí) s'arriba a València «y su castillo en otro tiempo famoso y aora arruinado enteramente». Llavors hi estaven aixecant la nova església. Continuem pujant amunt «siguiendo el arroyo de la buena agua que viene del Puerto», on «se ven cerca del camino por aquellos prados buenas nogueras que dicen los buscan los extrangeros para santos».
1920 ca. València d'Àneu.
Foto: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891-1931), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Toda la Ribera de la Buena Agua [Bonaigua] tiene avellanos y buenas truchas, en los montes abudules [bedolls] cuyo conjunto haze este camino divertido». Encara hi havia óssos en aquells temps, sobretot aquest de molt remarcable: «se nos dio noticia de un famoso oso caminero que anda en este Puerto haciendo terribles estragos en los ganados y defendiéndose a pedradas de los perros».

Remarca l'autor els molts salts d'aigua, especialment el de l'Estany Gerber, i resta d'estanys de la zona, amb indicació de la riquesa en truites de cadascun. Arriba a l'ermita de les Ares, «habiendo antes pasado el Mesón de la Bona Aigua, que son los dos únicos edificios que hay del Duque en que parece hubo un castillo de que quedan restos».
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Se pone tanta nieve en invierno en este Puerto que tiene obligación el mesonero de la Bona Aigua de poner unos pinos por señales por señales para que no se pierdan los tragineros y cobra por esto seis dineros». Cita l'autor altres valls que donen a la d'Àneu, com la d'Alós, «en donde hay una mina muy profunda... no es muy bueno, es malisimo». O el port de la solana de Son, «que cae a la falda del Teso... que es una montaña, pasa a... término de Espot o tira a la derecha, que da al Portarrón y cae a la Valle de Buí [Boí]»
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor que el nom d'Ares li ve «de las muchas que se sacan de la montaña de enfrente llamada Escalas de Baqueira; son mejores aras [pedres de marbre] las del Pla de Beret, que siguen hasta Montgarri, a donde pueden venir los franceses por los puertos de Orla, Aula i Salau, que son los 3 puertos que dan a la Ribera d'Alós siguiendo el río Noguera».

En una de les notes s'explica el tragí de fusta des de la Bonaigua cap a França. Els troncs els «han cortado unas compañías francesas en la Valle de Àneu y han subido arrastrando con bueyes los araneses poniéndolos pendientes hacia el río Ruda de modo que quitando dos estacas caen al río... y como este no tiene bastante agua se valen del arbitrio de serrar unos pantanos los quales recogen mucha agua, y abriéndolos repentinamente aumentan la del río y se llevan la madera hasta Garona». Sembla que les inundacions dels prats provocades per aquesta estratègia feien enfadar els pagesos, que «una noche pegaron fuego a la presa y ha quedado destruida».
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló
 (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
S'entra la Vall d'Aran baixant per la ribera de Ruda, «toda llena de prados sin haber en ella ni en sus montes árbol ninguno». Més endavant «se ve a la derecha el río Malo y más adelante entra en estos arroyos la pequña fuentecilla de que toma su nombre el río Garona».
1896 . Banhs de Tredòs.
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (AFCEC-MDC).

El riu Aiguamoix al costat dels banys, amb la palanca de fusta.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«A la izquierda se forma la Ribera de Aiguamòg... que tiene su origen en lo alto de los montes de ocho estanques... y a su derecha estan los Baños Cálidos tan celebrados, llamados de Aiguamoc, en los que hay una casa mala». Passada la palanca sobre la riera d'Aiguamòg, s'arriba al pont de pedra de la Garona «para llegar al lugar de Tredós que está a su orilla»

En tot aquest trajecte no hi ha «población ni puede haberla por la abundancia de nieves, solo sirve de pastos en verano». Descripció de Tredòs: «es un pueblo de 50 o 60 casas, sus calles aunque empedradas estan muy puercas porque echan la paja en ellas para que la pisen el ganado que transita al tiempo de ir al pasto y volver a casa».
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

Esplèndida vista amb la sega feta i les garbes ja amuntegades.
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

El pont romànic de la Capella.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Moltes teulades es cobrien de «paja de centeno larga y en mucha cantidad, por lo qual son aquí frecuentes los incendios y hará 18 años que este pueblo fue enteramente venido a cenizas... y no ha mucho que sucedió lo mismo a la capital de Viella». Recomana l'autor l'ús de pedra de pissarra. Fa una petita descripció de l'església de la vila, de Maria Santíssima de Cap d'Aran. 
1896 . Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).

1907. Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El nom del terçó de Pujòlo prové, segons l'autor, «seguramente de un pueblo que hubo de este nombre», i té com a capital Salardú. Segueixen en nombre d'habitants Tredós i Bagergue, Gessa i Unha. De Salardú se'n ressenya la font «que viene conducida por una cañería».

En destaca també l'església gòtica amb el Sant Crist de Salardú, «tenido por muy milagroso, atribuyéndole que hizo volver el fuego que intentava poner el conde de Foix en la puerta de la iglesia, y que reconocido, el conde le regaló la reja que hay en el presbiterio y quatro grandes ciriales». La posada, diu, n'era molt dolenta.
1896 . Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).
1907. Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Com a notes generals «para todo el valle», fa esment l'autor dels ramats del comú, o sigui, comunitaris de cada poble, també la incomprensió de la seua llengua castellana, per la qual cosa escriu que «conviene promover aquí la enseñanza y la lengua estableciendo escuelas en pueblos proporcionados del Valle para ambos sexos». Efectivament i desgraciada, al segle XIX arribaria la castellanització i espanyolització per mitjà de la introducció de l'ensenyament obligatori. 
1890 ca. Comuns de Salardú i Tredós (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).

Les pastures comunals araneses amb els pastors amb esclops, samarres i capes típiques.