Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bisbat de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bisbat de Lleida. Mostrar tots els missatges

20160707

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els cartutxos informatius del mapa.

20150106

[922] Retaule gòtic de Sixena (ii)

Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

El carrer doble de la dreta s'enceta amb la Resurrecció i Ascenció de Crist al cel.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Jesús ressuscita. El sarcòfag i els soldats són representats al més pur estil del XIV. No hi havia coneixement iconogràfic del temps dels romans.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de Jesús ressuscitat, amb els forats dels claus i la nafra al costat. Maria l'esguarda, sempre elegantment vestida. La biografia de la Mare de Déu se supedita als fets de son Fill.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall dels soldats medievals, que figuraven que eren romans al sepulcre de Jesús.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

L'Ascenció de Jesús al cel, contemplada per Maria i els apòstols.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de l'Ascensió de Jesús.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

S'observa el gran desplegament de color de l'autor. 
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Segueixen la Pentecosta i l'anunci de la mort de Maria.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

La Pentecosta. 
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

L'Esperit Sant davalla sobre la Verge i els Apòstols.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Un àngel, en presència de Déu Pare al cel, anuncia la mort i resurrecció de Maria i li dóna la palma que portarà al soterrament, com a símbol de resurrecció.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detalls de Maria i de l'àngel amb la palma celestial.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

La biografia mariana s'acaba amb la Dormició de Maria i la seua Coronació.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Maria al llit de mort, acompanyada dels seus parents i amics, al més pur estil medieval.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de Maria jacent, amb la palma al damunt del cobrellit. Les robes reflecteixen l'alta classe social de les religioses de Sixena. L'autor dóna gran acoloriment al conjunt.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall dels psalmistes al peu del llit de Maria.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Jesús corona sa Mare com a Reina del Cel després de la seua resurrecció.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de Maria coronada.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

La Coronació de Maria té lloc al palau celestial, envoltat d'estels.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

La predel·la o bancal del retaule, que afegeix quatre escenes eucarístiques, relacionades amb els miracles de l'Òstia sagrada (sempre administrada pels ministres de l'Església), i una magnífica escena central amb el Sant Sopar.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Quadre que representa una plaga d'insectes, que sembla que provenen d'unes arnes cilíndriques del fons de l'escena. Només pot ser vençuda per la força de la Sagrada Forma, que s'ofrena en capsa oberta.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

El peix, símbol dels cristians, mengen de la Sagrada Forma. 
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Jueus i infidels rebutgen l'Òstia, que és font de vida.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Sant Sopar, amb la taula parada i els apòstols al voltant de Jesús, sis a cada costat.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de Jesús ensenyant l'Eucaristia als deixebles seus.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

La maldat i la traïció ja covaven en l'esperit de Judes. Per representar-ho, l'artista superposa la figura d'un dimoniet sobre la capa i cap de l'apòstol traïdor.
Segle XIV, entre 1363 i 1376.
Retaule de Santa Maria de Sixena,

Monestir reial de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).

Detall de la taula parada al més pur estil medieval: panets rodons, aigua i vi, i uns bons coltells per esbocinar el pa. Sobre estovalles blanques, decorades als extrems per una quadrícula que recorda l'escaquer dels Urgell. Al plat central, un conill rostit sencer o bèstia similar. Tots mengen pa, mentre que Judes allarga el braç perquè sembla que prefereix el tall. Un apòstol, potser Joan, s'ha adormit. Quan tots reposaran, tindrà lloc la traïció.