Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20161204

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

1915. Pic d'Aneto (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916 (ddd.UAB).
Fotografia de Juli Barloque (esquerra) al cim de l'Aneto l'estiu de 1915, en el moment de col·locar-hi el primer llibre del Centre Excursionista de Catalunya, amb el guia benasquès Josep Sayó al mig i el pic de Vallhiberna al fons de la vista. La fotografia, a l'arxiu AFCEC, porta l'autoria del tercer home, gran fotògraf de l'època, Santiago Perdigó i Díaz-Caneja, i, per tant, és més probable que ell en fos l'autor. El dia exacte en què es col·locà aquest primer llibre del CEC dalt del cim més alt del Pirineu: el 8 d'agost de 1915. 
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
Ressenya d'una ascensió al cim de l'Aneto a l'estiu de 1915, com a homenatge al guia benasquès difunt, signada per Juli Barloque. 

«Abandonant el xalet de la Renclusa, llavors en construcció, en el que havíem passat la nit, ens dirigírem vers la cabana auxiliar, on dormien altres companys, menys matiners o més cansats». Eren les quatre de la matinada. «En José Sayó, tranquil, ben posades les bandes, engrassades les feixugues sabates, motxila proveïda, corda a l'espatlla, piolet en mà, esperava pacient que ens desdejunéssim». 

L'experimentat guia, que havia d'ésser l'arrendatari del nou xalet, era un bon coneixedor de la ruta d'ascens al gegant del Pirineu. L'enorme grandària de la glacera en aquells temps provocava l'existència de crevasses o grans esquerdes, molt perilloses; per tant, la ruta òptima, segons en Sayó, era «guanyar el Portilló de dalt, seguint amb tota prudència l'aresta fina i tallant que separa els glaciers de la Maladeta i d'Aneto».
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
La vista extasiant de la glacera de l'Aneto és descrita amb minuciositat. Fins i tot, en Sayó «amb la mirada tranquil·la i fonda del muntanyenc, contemplava una vegada més els glaços eterns de la seva muntanya». Cent anys després, l'adjectiu 'eterns' ja no és aplicable a la gelera de l'Aneto, en retrocés accelerat aquests darrers decennis. Llavors, aquesta glacera tenia una extensió d'uns quatre-cents metres i un pendent del 50% en algun indret.

La tasca incansable d'un autèntic guia, sempre davant i amatent a les necessitats dels qui vénen al darrere. «Guanyat el Coll de Corones, i vençuda també la forta pala de neu que puja arrapada al rocam fins prop del cim, arribàrem al Pas de Mahomet i allà es revelà una vegada més l'esperit tutelar d'en José» tot ajudant en el trànsit «per aquella cantelluda aresta de parets verticals que s'aixequen més d'un centenar de metres per damunt d'espantós precipici, en el fons del qual jeuen els glaços eternals d'Aneto i de Corones».
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
La silueta d'en Josep Sayó passant la carena de les muntanyes Maleïdes, en clixé de Mn. Jaume Oliveras. 
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
En Sayó portava en sa motxilla el primer llibre que el Centre Excursionista de Catalunya obrí al cim d'Aneto, i allà feren el solemne lliurament de l'àlbum a la muntanya, «que firmàrem tots nosaltres, ben guardat dins de dues caixes i sota la fita que s'aixeca en el propi cim». Conclou règiament i literària l'autor, que allà «deixàrem la penyora del domini de l'excursionisme català a mercè de les tempestes i turbonades, de les besades del sol i del mantell de la neu».

Al descens, s'acomiadaren d'en Sayó al Coll de Corones, atès que els dos excursionistes volgueren baixar cap a la cabana de la ribera de Vallhiberna, mentre que el guia retornava als seus dominis de la Renclusa. El buit del comiat d'aquell dia és metàfora del buit esdevingut després de sa desaparició l'any següent... «avui ja per sempre més».
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).

El reputat guia benasquès, home senzill i de la terra, gran amic de Juli Soler i Santaló, impulsor de la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, davant una magna esquerda a la gelera de l'Aneto.
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).
En Juli Bartoque i en Josep Sayó, en la cordada de l'ascensió a l'Aneto per inaugurar-hi el primer llibre del CEC. El tercer encordat, el propi fotògraf, que tenia llavors tot just 22 anyets.
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
En Josep Sayó, Pepe de Llausia, per la casa familiar a Benasc, davant el refugi a punt d'inaugurar-se i que havia de portar arrendat durant els propers trenta anys. El traïdor temps de la muntanya que tan bé coneixia li ho impedí. N'agafà les regnes son gendre, Antònio Abadias, que també es convertí en un altre gran dels llegendaris guies pirinencs del segle XX. 

20160821

[1502] Vistes pirinenques ribagorçanes del segle XIX

Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Esplèndida vista de l'encara gran glacera de l'Aneto al segle XIX, amb uns excursionistes provant l'ascensió.
Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Les esquerdes del gel endurit com si de roca es tractés. 
Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Una vista espatarrant de la serralada maleïda.
Anys 1880. L'Aneto (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Vista de l'Aneto amb tota sa gelera als peus des dels Aigualluts. Els francesos en digueren Le Néthou, adaptació afrancesada del topònim ribagorçà d'Aneto, perquè fou des d'aquesta banda de la Ribagorça que s'iniciaren les expedicions al cim, conquerit l'any vinent farà 175 anys.
Anys 1880. El Forat de la Renclusa (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El forat de la Renclusa, «gouffre» en francès: precipici, abisme, atès que el naixent però acabalat riu Éssera s'hi precipita per fer-se subterrani. 
Anys 1880. La Renclusa (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El primitiu abric de la Renclusa, quan només era una petita bauma a la roca. 
Anys 1880. L'Hospital de Benasc (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

L'Hospital de Benasc al segle XIX, emplaçat a 1.758 m d'altitud a la marge esquerra de l'Éssera naixent, al peu de la línia de crestes que separa la Ribagorça del Comenge. Actualment és el centre d'una estació d'esquí de fons, però els seus orígens es remunten al segle XII, quan per iniciativa de l'Orde de l'Hospital fou aixecada la primera construcció per tal d'auxiliar els pelegrins i viatgers que gosaven travessar la cadena pirinenca. 
Anys 1880. El Port de Benasc (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El Port de Benasc (2.444 m) vist des del nord a la vessant de la Garona.
Anys 1880. L'Hospital del Port de Benasc (Banhèras de Luishon).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Magnífica vista completa de la pujada fins al port de Benasc des de l'Hospital de Banhèras, o sigui, per la vessant nord, també obra dels hospitalers al segle XIV. La denominació d'«Hospice de France» n'és la denominació nacionalista gavatxa des del segle XIX.
Anys 1880. L'Hospital del Port de Benasc (Banhèras de Luishon).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detalls de l'alta vall del port de Benasc des de la banda septentrional.

20160707

[1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detalls meridional i septentrional de les diòcesis. S'aprecia com, bàsicament la diòcesi barbastrenca fou creada amb jurisdicció sobre les valls pirinenques de Vió, Bielsa, Puértolas, Gistau, i Benasc, per tal de controlar i impermeabilitzar la frontera. Els territoris de terra baixa, arribaven fins a les envistes de Montsó seguint el curs alt del Cinca, fins al Grado Éssera avall i fins al curs mitjà de l'Isàvena poc abans de La Pobla de Roda. Les poblacions de les capçaleres de l'Éssera i de l'Isàvena havien pertangut al bisbat de Lleida des del 1149. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els límits meridionals del Bisbat de Lleida a la frontera de l'Ebre: Faió i Mequinensa.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera administrativa existent des del mateix segle de la conquesta no fou mai ni frontera lingüística ni eclesiàstica. D'això darrer, ara ja n'és. La propera pèrdua serà la de la llengua mil·lenària dels pobles de la Franja i els límits provincials passaran també a ésser-ne els lingüístics? Doncs cal pensar i actuar de manera diferent del que ho hem estat fent aquests darrers trenta o quaranta anys. Ei, potser m'equivoco. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles del Cinca i de l'Alcanadre més enllà de Saidí, límit lingüístic occidental.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els pobles de la Franja, com Castellonroi, Camporrells, Estopanyà o Benavarri, sempre havien pertangut al bisbat lleidatà. I més enllà i tot, com ara Binéfar.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera occidental del bisbat se situava a Sixena, panteó de la casa reial barcelonina, amb el sepulcre de Pere I el Catòlic i de sa mare la reina Sança, i als límits del desert dels Monegres, a Candasnos i fins a Peñalba. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La frontera de les diòcesis a la desembocadura de l'Éssera al Cinca, poc més avall del Grado i de Graus, respectivament.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
L'Éssera, la ribera del qual havia estat territori de la diòcesi lleidatana fins a la capçalera, llavors feia de frontera episcopal fins a Campo, i fins poc més avall d'Ovarra pel que fa a l'Isàvena. Entremig de totes dues valls, el territori del voltant del Turbó fins a Veri restava dins la diòcesi originària, la lleidatana i catalanoparlant.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
La ribera de la Noguera Ribagorçana sempre s'havia mantingut dins la diòcesi originària de Lleida-Roda, amb la vall de Barrabés fins als límits de la Vall d'Aran, d'adscripció episcopal a Comenge fins al 1803, que passà al d'Urgell. La línia vermella marca el límit territorial entre l'Aragó i Catalunya, però no pas el límit del bisbat lleidatà.
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Ribagorçana avall, Soperia i el Monestir d'Alaó sempre en dominis episcopals lleidatans. El poble avui abandonat de Castaner de les Olles al pantà d'Escales, el podem apreciar al mapa siscentista, i també el Pont de Montanyana, a cavall del riu. 
1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Els cartutxos informatius del mapa.