Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Basses d'Alpicat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Basses d'Alpicat. Mostrar tots els missatges

20120408

[127] Victorià Muñoz, fotògraf

1900 ca. Lleida. V. Muñoz. 
Fira de bestiar, ed. Hauser i Menet.    
Presa feta cap a l'antiga carretera de Barcelona, just sortint del pont a mà esquerra. Es tracta molt probablement de la fira que es feia durant la festa major de maig, i s'hi oberven els ramats recollits en rocles o rotllanes a l'areny del Segre. Al fons el pont del ferrocarril.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Camps Elisis, ed. Hauser i Menet.     
Les columnes que marcaven l'entrada als Camps Elisis, amb els plataners ja ben crescudets.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Canal de Pinyana, ed. Hauser i Menet.  
L'inici secular del canal, abans de la construcció del pantà de Santa Anna, en els últims congostos del Montsec a Castillonroi.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Les Basses, ed. Hauser i Menet.     
Les basses depuradores de l'aigua de Pinyana que havia de reposar i sedimentar abans d'abastar la ciutat de Lleida. Amb el temps i perduda la seua funció original, foren l'inici de les cèlebres Basses d'Alpicat.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
La Paeria, ed. Hauser i Menet.   
Façana antiga de la Paeria a la Banqueta primitiva, convertida en un estret passeig un cop perduda la muralla, per on traginaven els carros de la «carretera» Barcelona-Madrid.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
L'Oratori de la Sang, ed. Hauser i Menet.     
Al capdavall del carrer Sant Antoni, en el mateix lloc que actualment.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Setge de 1707, ed. Hauser i Menet.     
Fotografia del gravat de Gabriel Bodenehr, de 1720. 
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Museu Diocesà, ed. Hauser i Menet.    
El bisbe Josep Meseguer i Costa fundà el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, al recentment inaugurat edifici del Seminari Conciliar (1893), amb la intenció d'evitar l'espoli per part de col·leccionistes privats. De ben segur, el primer museu de la ciutat en tota la seua història.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta de l'Anunciata a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.  
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta dels Apòstols a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta dels Fillols a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Església de Sant Llorenç, ed. Hauser i Menet.     
Postal sobreescrita segons costum de final del segle XIX.

[126] Victoriano Muñoz, fotografia lleidatana centenària

20110918

[57] Primers biquinis lleidatans

Uns quants records més de les Basses d'Alpicat, el remei popular per excel·lència de la canícula lleidatana, juntament amb l'altre típic «complex» del Racó d'en Pep, do you remember? Els primers biquinis autòctons abans de l'èxode lleidatà cap a la Costa Daurada tarragonina. 

Anys 60. Esplèndida imatge aèria de les Basses d'Alpicat. Lleida.
Anys 60. Esplèndida perspectiva aèria de les Basses d'Alpicat des de l'altra banda.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat amb vestit de bany encara.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Els primers biquinis autòctons.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. La mateixa barana amb diferent peça de bany.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Adhesiu.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Els vestidors amb les portes de coloraines.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. 
Recordeu el rellotge de sol que hi havia?
Anys 60. Les Basses d'Alpicat.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat esperant la temporada.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Banderí amb l'aguilot.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. 
La llum de la canícula de la plana de Lleida.

[56] La Platja de Lleida

20110915

[56] La Platja de Lleida

1967. Les Basses d'Alpicat. 
La «platja» de Lleida plena de gom a gom en una xafogosa tarda d'estiu al ponent català. Qui no en recorda els tobogans?

Efectivament, ho heu endevinat: la platja de Lleida del segle XX foren les Basses d'Alpicat, denominació popular del nom franquista oficial "Parque del Alcalde Pons". L'èxit de les Basses com a punt neuràlgic de l'oci estival familiar dels seixanta i dels setanta rau en dos factors: primer, la calor asfixiant a la plana lleidatana que tothom ha pogut experimentar al llarg dels anys, i segon, els aires de modernització social que van suposar en una Lleida afranquistada fins a la mèdul·la, tot i que ara no ens en vulguem recordar. Com tantes altres vegades al llarg de la història, els canvis profunds no tenen lloc si la gent no passa davant de la classe dirigent establerta per estirar el carro.

Durant segles, la calor cunicular a Lleida s'havia apagat al riu, ja fos riu amunt cap a Granyena, o ja fos riu avall cap a Butsènit, en els meandres plens de grava que el jaç del riu havia anat acumulant. A principis dels seixanta, l'altra platja de Lleida, la segona en el temps i encara actual, entre Salou i Cambrils, tot just començava a fer els seus primers passets. L'Alcalde Pons tingué l'encert de convertir un espai que ja era freqüentat pels lleidatans en certes dates, com ara el dilluns de Pasqua per anar a menjar-hi la mona, en un espai d'esbarjo, fins i tot podem dir sense exagerar de peregrinació: a les primeres piscines dels nens i adults lleidatans durant l'estiu, als primers pícnics familiars durant l'entretemps, al primer -i únic fins avui- càmping de la ciutat, als primers vestits de banys femenins a la piscina de dones (d'obligada concessió a l'acèrrim conservadorisme de la cúria lleidatana) abans que el triomf del biquini enviés la repressió social i religiosa a l'infern. Aquesta peregrinació es feia en la línia d'autobús que recorria els cinc o sis quilòmetres de distància enmig d'una sufocació que només es païa amb el deler de la imminent remullada refrescant que ens hi esperava. Uns autobusos amb les mames carregades de senalles i bosses, la canalla amb els flotadors i les pilotes de propaganda... Hi hagué molts dies d'estiu que s'hi amuntegaren més de deu mil persones! És clar que als pobles encara no hi havia ni una piscina municipal, i que les famílies de tota la comarca hi fèiem cap, en el nostre cas amb un flamant 4 llaunes, com se'n deia dels Renault 4.

Les antigues basses depuradores de l'aigua de Pinyana, en què des de començament del segle XX s'intentava eliminar el fang en suspensió per donar més qualitat a l'aigua de boca, van deixar de fer la seua funció quan la conducció de l'aigua es convertí en canonada tancada. La inauguració de les dos primeres piscines l'any 1958 tingué lloc, previsiblement, un 18 de juliol (els més grans ja saben per què, els més joves que facin una recerca de dates a veure si ho descobreixen). La dècada dels vuitanta l'oci estiuenc lleidatà començà a enfilar la carretera de la Riba, el semàfor de Vilaverd... i cap a Salou i Cambrils falta gent! La construcció de les piscines dels pobles i dels barris de Lleida acabà de rematar les Basses, que van acabar tancant. Ara hi ha un pla de recuperació. Esperem que s'encerti a recuperar un espai tan nostàlgicament popular i recordat.

Anys 1900. Les Basses d'Alpicat.
Les noves basses depuradores de la sèquia de Pinyana, que servien per sedimentar els fangs suspesos en l'aigua de boca de la ciutat.
1952. Les Basses d'Alpicat. 
Encara com a basses depuradores. Durant la dècada dels 50, s'hi anirien plantant arbres i, finalment, es convertirien en la «platja» de la Lleida popular de la segona meitat de la dictadura franquista.

1964. Les Basses d'Alpicat. 
Càmping.
1965. Les Basses d'Alpicat. 
Càmping.
1967. Les Basses d'Alpicat. Entrada. 
Els 4L eren els «amos de la carretera».
1969. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
1972. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
1975. Les Basses d'Alpicat. Lleida.

Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Banderí.

[57] Primers biquinis lleidatans