Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Atlante. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Atlante. Mostrar tots els missatges

20161013

[1540] Gerri, notícia i vistes antigues

Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

El petit poble de Gerri al tombant del segle XIX al XX, amb el Raval del Roser en primer terme i el gran Casal de la Sal al fons. Presa des del barranc d'Enseu.
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

Esplèndida imatge de les salines des de dalt del poble, amb els erals i els conductes elevats d'aigua salada. Al fons, l'aleshores repoblat bosc de Pentina, al sud de la vila. 
1783. Gerri de la Sal (la Pobla de Segur). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
Descripció de la localització de la vila, «a la orilla occidental del rio Noguera Pallaresa en terreno montuoso, y en gran parte inculto por la muchas minas de hieso [ges o guix] en que abunda», amb notòria producció agrícola de tota mena.
1783. Gerri de la Sal (la Pobla de Segur). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
La vila devia quedar tancada per les mateixes cases i algun pany de mur, i per això descriu l'autor que «tiene tres puertas, un Hospital y algunos Oratorios», amb 100 veïns que feien unes cinc-centes persones. La referència a l'antiquíssim monestir és obligada. 

Però allò més destacat, sempre n'és la sal:
«A un tiro de fusil de la puerta que llaman de la Villa [la septentrional] hay una fuente de agua salada que sale de la falda de un monte, de cuyas aguas se fabrican muchas cargas de sal anualmente, de que no solo se abastece todo este partido, sino que se pasan una gran parte de ella a Francia, con permiso de S.M. [espanyola en aquells temps] por cuya quenta se administran estas Salinas».

Fins a la fi de l'Antic Règim, el senyor temporal de vila fou l'Abat del cenobi benedictí. Primerament, el monestir era dedicat a Sant Vicent màrtir, «pero despues que se halló una imagen de Nuestra Señora, se llamó de Nuestra Señora de Gerri». Probablement, el canvi degué tindre lloc en la reconstrucció del segle XII, quan l'església es proposava el control del règim feudal per mitjà del control del paper social de la dona, per a la qual desenvolupà el model marià basat en la virginitat, fins aleshores inèdit al si del cristianisme. 

El primer comte de Pallars, Frèdol de Tolosa, súbdit de Carlemay s'encarregà de la reconquesta i reedificació del monestir gerrienc, que els sarraïns havien destruït durant la primera meitat d'aquell reculat segle VIII.
1783. Gerri de la Sal (la Pobla de Segur). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
Ocupada altre cop pels exèrcits sarraïns meridionals, el comte Ermengol d'Urgell retornà la comunitat al domini pallarès i, «habiendo sido arruinada la Iglesia, si hizo otra vez nueva, de tres naves, y se acabó su fábrica el año de 1149», data en què fou reconsagrat l'edifici romànic, del qual actualment en resta l'església però no el claustre. A banda de gairebé tot el bisbam principal del regne, presidiren la cerimònia els tres principals senyors de la terra en aquell temps: el comte del casal de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el d'Urgell, Ermengol VII, i el de Pallars, Artal III. Probablement, també hi fou inaugurat el majestuós pont. 
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

El superb pont romànic d'un sol gran ull damunt de la Pallaresa, en una preciosa presa des de baix, de l'areny de la marge esquerra una mica aigües amunt, per poder enquadrar-lo tot sencer. Amb figurants i tot, que esperaven el retrat.
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

La part septentrional de l'estret de Collegats, baixant de Gerri cap a la Pobla de Segur. El camí de terra amb aquells antics i característics mollons de pedra de protecció. Com que s'hi aprecien pals de llum, cal datar la imatge després de la construcció del pantà de Sant Antoni, o sia, als voltants de 1915. No sabria dir ara mateix si hi havia pals de línia de telègraf cap a la primera dècada del segle. 
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

Vista del congost de Collegats i de la Noguera Pallaresa al lloc de «la casilla», potser cap a la sortida meridional, allà on al segle XIX hi hagué la Barraqueta o caseta on la Casa Bringuer de la Pobla de Segur cobrava el dret de pas, aprox. a la boca sud de l'actual túnel.
1900 ca. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Thomas. 

La data de circulació de la postal és del 1903. La vista, dels salins i eres a l'arribada a la població. amb la vila al fons, sempre amb el gran casalici del magatzem de la sal, l'Alfolí reial, destacant dalt del poble per sobre de les altres teulades. S'hi aprecia com el vell pont romànic descansava suaument sobre la marge esquerra de la Noguera.
1900 ca. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Thomas.

Meravellós testimoni del Raval del Roser, amb els salins als peus de l'estret camí. La conducció canalitzada de l'aigua salada des dels afores al nord de la vila es feia en aquests canalons elevats, de fusta, que travessaven per baix al riu i per sota del pont fins als salins d'aigües avall, els més amplis, a l'entrada de la vila, davant per davant del monestir.
1900 ca. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Thomas. 

La mateixa postal, escrita per davant, segons el costum de l'època. La part posterior era enterament dedicada a l'adreça i franqueig.
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silvi Gordó i Montanya -SGM, la Pobla de Segur.

La sortida de Collegats, a 4 quilòmetres del «pintoresco pueblo que posee salinas». Diria que la imatge és de l'entrada a l'estret pujant de la Pobla, tot i que la vista està encarada cap al sud, i que l'edifici que s'hi veu és l'Hostal del Pas o Barraqueta abans esmentada, on s'hi feia el cobrament del dret de pas i on també s'hi podia fer nit. 
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, Tolosa.

Vista dels «alrededores», del barri dit del Comte, a tocar de l'actual cruïlla de Balestui, a la dreta de la Pallaresa. L'església del Carme hi és actualment desafectada.
Anys 1900-1910. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, Tolosa.

Magnífica presa del Raval del Roser des de l'altra banda del riu. Al peu del mur de l'estreta carretera, les conduccions de l'aigua salada cap als salins, que veiem allà tots blanquinosos i planers. Les finestres i finestrals de les cases encara tenen totes pintades un marc en blanc de calç i algun llençol de la bugada penjat i tot. 
1938. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La casa comercial de Gerri, dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos, o també Comerç, féu fer en aquells començament de segle XX una edició de cartes postals als prestigiosos germans Labouche de Tolosa, o també al conegut fotògraf aranès Manuel Solé. En la imatge anterior, al peu a la dreta, hi veiem la indicació. Prova que el negoci de la sal encara devia surar amb certa prosperitat. Molt pocs poblets com Gerri podien permetre's aquestes edicions simplement perquè no hi havia prou mercat.
Anys 1920-30. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
 No tinc referències de l'edició, que devia d'ésser una postal genèrica que es personalitzava amb el nom del poble que el carter demanava. Del tot segur que es tractava de l'estampeta que repartia per a les estrenes de Nadal. Una altra prova d'una certa prosperitat de la vila.

20160325

[1358] Gandia en acabant el segle XVIII

1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Vista setcentista de la històrica ciutat ducal dels Borja, ben emmurallada a la ribera del riu Serpis, ja en el tram final de la gran horta que rega.  
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La ciutat tota arremolinada dins la muralla al voltant de la Col·legiata de Santa Maria (1) i la petita parròquia extramurs, a on s'accedia per la Porta del Raval (14) al peu del tossal del Mont Oliva (8).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
L'escut històric de la ciutat, amb una estela o cometa de sis puntes d'argent sobre un pany de mur argentat en camp d'atzur.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La banda oriental de la ciutat, al costat del riu Serpis i de l'imponent pont medieval (16). Més enllà, la desapareguda ermita de les Ànimes (9). En aquesta part de la ciutat hi ha l'històric Palau Ducal (6), encara llustrós en aquell segle XVIII, en què s'hi construí la magnífica i versallesca galeria daurada. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall del Palau Ducal amb la cúpula (6). Més enllà el convent gòtic de Santa Clara (3). 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A sota del palau, l'antic edifici del quarter general (12) borbònic, i detall del vell pont medieval de la ciutat. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La part sud i occidental dels murs de la ciutat, des del raval extramurs, a l'inici del qual hi hagué un gran edifici amb la porta (15).  A més de la Porta del Raval (14), en aquesta banda de la muralla s'obrien també els portals del carrer Major (11) i de la Vila Nova (10). 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de l'antic raval extramurs i dels portals d'accés a la ciutat.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A l'extrem més occidental de la vila, el destacat casalici de la Universitat de Gandia, fundada pel duc i sant Francesc de Borja al 1549, i regentada pels jesuïtes fins a l'expulsió decretada pels Borbons al 1767. En primer terme, el convent dels framenorets franciscans (4).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
La imponent seu gòtica de la Col·legiat de Santa Maria de Gandia (1), ampliada i enriquida durant segles per l'impuls bé dels Ducs, bé dels Borja. Ben a prop, l'església de Loreto (5).
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Els carrerons de la vila vella de Gandia, amb l'antic Hospital (7) en primer terme. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de la muralla siscentista, que tenia grans torres defensives, i un fossat que en protegia l'aproximació. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Detall de la trama urbana d'arrels medievals.
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
A mitja llegua de la Mediterrània, al costat del riu Alcoi (o Serpis), «en un delicioso llano... cercada de altos muros...», ciutat ducal i cap de la vall de Bairén, que comprenia tota l'horta de Gandia. 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Demografia: «la habitan mil doscientos y once vecinos», o sia, cap als 6.000 habitants. Sobre el Convent de Santa Clara, s'escriu: «fundado por D. Luis de Vich, consegero del rei D. Juan II de Aragón, por quien le tomó baxo su Real Protección. Fue su fundación el día 8 de mayo de 1462 por Madama Escarleta, Princesa de la Sangre Real de Francia...»

La parròquia del Raval era dedicada a Sant Josep. «Tiene esta ciudad siete Puertas, cinco calles principales, cinco plazas y varias callejuelas...» i no s'oblida de les tres sèquies «y un delicioso Paseo con una frondosa alameda».
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Al Palau Ducal, «aun permanece el oratorio en que hacía los exercicios espirituales» Sant Francesc de Borja, que tenia una gran cisterna que proveïa tota la ciutat, «la qual no tiene fuente alguna»

S'hi fa referència a la institució de la Universitat de part del Sant al segle XVI, «que fue el primero que se graduó en ella». Fou fundada amb permís de Carles V i extingida al 1772, i solia tindre uns tres-cents estudiants cada curs. 

Al costat del mar, l'antic Grau, amb torre de defensa «y algunos almacenes para los género de embarco, como de desembarco; en ester parage es en donde entra al mar el rio Alcoi».
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
L'horta de Gandia, regada pel Serpis (Alcoi) i Vernisa (de Nassiu o Balançat) «es muy grande, toda cubierta de frutales... y es fertilísima en flores, hortaliza y fruta de toda especia en tanto grado que solo de pimientos se dice asciende su valor anual a diez y ocho mil pesos». Remata amb una etimologia, segons ell, popular: «en una palabra, es tan abundante su vega, que los arrabales la apellidaban Conca de Laçafor [la Safor], que és lo mismo que campo de hartura»

L'etimòleg Joan Coromines posa la cosa al seu lloc, i descriu com safor prové de l'àrab sagra (en plural), i vol dir 'les penyes'... És etimologia perfecta per la fora i evident pel significat i la topografia». Afegeix una de les seues personals reflexions sobre el nom de la comarca: «Desaprovo, com inútil i arbitrària, la pensada d'alguns de canviar el nom de la comarca de Gandia en La Safor. El nom general Horta de Gandia és l'únic orientador i estable. Geogràficament és just dir-ne Gandia però no Safor, que no és sinó la serra de l'extrem Sud i els seus vessants». 
1786. Gandia (la Safor). 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IX (BNE). 
Una mica d'història i una referència final als agregats de Benipeixcar (76 veïns, prop de 400 hab.), del Reial de Gandia (118 veïns, prop de 600 hab.), avui municipi, i Benirredrà (111 veïns).

20151120

[1217] La Governació de Vielha al segle XVIII

Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran).
Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica).

Magnífica vista del convent, usat com a polvorí durant la darrera guerra i que acabà explosionant i esborrant la major part del vell edifici romànic. La llegenda afirma que el monestir fou fundat per Sant Paulí o per Carlemany, ja al segle VIII. La primera documentació que n'existeix, però, data de la concessió de delmes d'Alfons I, al 1175.
Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran).
Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica).

Detalls ampliats de l'edifici romànic, amb el característic campanar d'espadanya posat al mig del lateral, amb la porta a l'extrem.
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
«...está situado en la aspereza y altrua de los montes Pirineos, y en las vertientes que caen a Francia».
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
«Se compone su jurisdicción de tres villas y veinte y siete lugares de corto vecindario... Todo el término está dividido en sies Terzones... llamados Pujolo, Artias, y Garós,viella, Marcatoya [Marcatosa], Layrüssa [Lairissa] y Bossost».

«El terreno... es por naturaleza áspero, montuoso e intransitable, por estar situado en lo más fragoso de los montes Pirineos. Los frutos que siempre ha dado con mucha escasez y a esfuerzo de una impoderable fatiga... sirven de mantenimiento a estos naturales pra la mitad del año, y lo que necesitan para el resto de él, lo compran en la frontera de Francia... por estar cerrados los Puertos que hay».

La fusta dels boscos «solo sirve para edificios, pero no para embarcaciones». Sort, que si no ja no en quedarien, de boscos. Els gavatxos en compraven una part que s'emportaven riu avall: «y la conducen a su reino por el río Garona».
Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran).
Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica).

De l’edifici romànic de Santa Maria de Mijaran en romanen unes poques restes, car entre 1936 i 1938 el temple fou utilitzat com a polvorí, i fou volat el 17 d’abril de 1938. Les restes visibles responen a fragments de la capçalera, fragments del mur de ponent i dos contraforts amb inicis d’arrencada d’uns arcs.
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
Llavors encara hi havia ossos: «se crían en sus montes Osos, y mucha caza mayor y menor, siendo de una extraordinaria magnitud las liebres...» Es descriu el comerç de sal amb les mines reials de Gerri i Morreres, segons prerrogativa règia. Encara aleshores, la Vall pertanyia al Bisbat de Comenge. El traspàs al bisbat d'Urgell s'efectuà al 1805. «Y aunque no hay Santo Oficio de la Inquisición, siempre se ha conservado purísima la Religión Catòlica».
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
Per al govern secular, hi hagué un virrei, «un Gobernador militar y político nombrado por el Rey» (espanyol), que exerceix jurisdicció «en la misma forma y manera que se la concedieron los Reyes de Aragón... El Gobernador antes del ingreso en su oficio jura el cumplimiento de dichos privilegios».
Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran).
Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica).

Detalls de l'absis i del campanar.
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
Els tres batlles generals de Vielha, Pujolò i Bossòst. «Todo el valle en general se gobierna por seis Consejeros, y estos tienen toda la administración del valle con parecer de sus respectivos Terzones. Duran sus oficios un año y todos seis presiden en los Consejos Generales». L'ensenyament s'efectuava en tres escoles, a Vielha, Salardú i Bossòst, on hi havia mestre que «enseña a leer, escribir y algunos principios de gramática». Aquests mestres, «desde la real resolución de S.M. se dedican a enseñar la lengua Castellana, abriéndose los estudios desde San Lucas hasta San Juan». O sia, de Sant Lluc al 18 d'octubre fins a les fogueres del solstici d'estiu.


L'autor testimonia l'aplicació de la Reia Cèdua de 23 de juny de 1768 promulgada pel darrer dels Àustries espanyols, Carles III, «para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana con otras cosas que se expresa». L'article VII concreta: «Mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias».
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
Descripció de la capital aranesa, «situada en lo más fragoso de los Pirineos, en las vertientes del puerto de su nombre sobre el rio Negro, que pasa por medio de la población». Tenia uns 150 veïns, o sia, cap als vuit-cents habitants. S'hi feien dos fires l'any «y se venden en ellas ganado bacuno y mular».

A la Garona hi desaigüen «seis rios, que le hacen navegable para conducir madera y otras cosas». Naix al port de «Pereblanco o Pallás» (Peires blanques o Pallars, avui la Bonaigua), «con la particularidad de que de la misma fuente se forma el rio Noguera, que corre acia Catalunya... y el Garona, a Francia».
Segle XIX. Primera meitat. Convent de Santa Maria de Mijaran (era Val d'Aran).
Chapuy, Nicolas M. J. (1790-1858), [Couvent de la Mère de Dieu à Vézilles], (Gallica).

Restes de finestres gòtiques a l'edifici adjacent, que la comunitat hagué d'abandonar per la desamortització del XIX. 
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
Es detallen els veïns de cadascun dels trenta pobles de la Vall d'Aran. L'única indústria de l'època, la de «texidos comunes que sirven para el consumo de los naturales, de los quales la mayor parte vive del transporte de géneros y mercadurias de los Reynos de Aragon, Cataluña y Francia».
1783. Governació de Vielha. 
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom V (BNE). 
«...de la leche de bacas hacen mucho queso y manteca que llevan a Barcelona y otras partes». Els privilegis reials no comportaven gaire pressió fiscal, només «un galín de trigo o centeno... a excepción de los lugares de Les y Tredós».