Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges

20150504

[1029] Les primeres fotos d'Artesa de Lleida, encara més

1913. Artesa de Lleida, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El segell de l'ajuntament vuitcentista, amb la fulla d'auliver.

1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés (MDC-AFCEC).
Una altra imatge de la processó, on s'aprecia al fons de carrer dels Gallart, allà on s'acabava el poble a tocar del camí de Lleida, un arc enramat, probablement com a benvinguda al Senyor Bisbe de Lleida. 
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall de la imatge portada a l'espatlla, amb les autoritats civils i religioses al darrere.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall dels artesencs, ben mudats amb armilla, camisa blanca i pantalons de vellut. Al darrere de tot, les dones totes negres i amb mantellina
1913. Artesa de Lleida, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Llavors això del Segrià encara no era en ús. Artesa havia sigut, i és encara, una població típica de la plana lleidatana o de l'Urgell, en el sentit més geogràfic del topònim. «Comprèn lo despoblat de Vinatesa, principalment dedicat a pasturatge per a lo bestiar», on hi havia les pletes. A començament del segle XX, s'arribava gairebé als mil habitants (967), que al 1920 ja s'havien ultrapassat (1128).
1913. Artesa de Lleida, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
S'esmenta l'escola per a xiquets i xiquetes, l'existència d'enllumenat públic, i l'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell, que «cap al final del seu curs passa pel terme d'aquest poble, essent lo penúltim que rega». Però és clar que «també hi discorre lo riuet nomenat la Femosa, que tan sols porta aigua en temps de pluja».
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés (MDC-AFCEC).
Una altra preciosa imatge de la processó, arribant ja a dalt del carrer dels Gallart.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Dos minyons artesencs, amb la gorra a la mà, vestits amb les típiques bruses de l'època. Els carrers eren tots encara de terra, i quedaven encara moltes dècades per endavant de pols i fang abans que s'asfaltessin.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall de les velletes al balcó, amb el domàs penjat, la gàbia i la persiana. 
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall de la pronunciada costa del carrer dels Gallart que calia pujar en processó.

20150503

[1028] Les primeres fotos d'Artesa de Lleida, més

1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés (AFCEC).
Magnífica imatge de la processó, potser per la Mare de Déu d'Agost. Els enormes domassos penjats dels balcons semblen de color negre, però potser eren més aviat granats.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Les cases de tova, amb escasses obertures. L'ambient de la processó, dita professó en col·loquial lleidatà, és captat magistralment per l'ull del fotògraf: els mossos abanderats que obrien la comitiva, els escolans, la banda, la imatge portada a les espatlles,... i la canalla rondant d'ací cap allà.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
La primera part de la professó era territori dels homes. Les dones venien a la part del darrere. Després, es passaria a fer la fila d'un costat per a ells i la de l'altre per a elles. Encara avui en els enterraments es manté la separació per gèneres en els bancs de l'església a molts pobles de la plana lleidatana. La imatge de la Mare de Déu desaparegué cremada al 1936.
1889. Artesa de Lleida (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
A finals del segle XIX, la població havia augmentat cap als 700 habitants. Històricament, la vila havia estat dependent de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jesrusalem. Cinc-cents anys abans, s'hi comptaven entre 120 i 150 habitants, tots tancats a la vila closa. Ara sí que ja s'hi mencionen dos escoles, probablement l'una de xiquets i l'altra de xiquetes. Del segell oficial, comenta Pleyan que «trae un ramo que no sabemos a qué aludirá». De sempre que s'ha dit que era un ram d'auliver.
1889. Artesa de Lleida (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Les disquisicions etimològiques de Pleyan, que porten a considerar, amb bon criteri, confirmat al llarg del segle XX, que l'Artesa de la plana lleidatana és filla de l'Artesa de riu Segre amunt, repoblada després de la presa de Lleida a mitges entre el comte de Barcelona i el d'Urgell, que hauria assignat aquest terme als seus cavallers i vassalls artesencs.

20150502

[1027] Les primeres fotos d'Artesa de Lleida

1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés (MDC).
La primera fotografia, probablement, de la població, captada des del camí o carrertera de Lleida, a la sortida del poble, arremolinat al voltant de l'església i la vileta o vila closa medieval.
1845. Artesa de Lleida (el Segrià). 
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
El poble gaudeix de «clima templado y muy saludable», amb 85 casas «todas de tierra», és a dir, segons el tradicional sistema de construcció amb tova. Ben bé no és veritat, perquè a la vileta hi havia i hi ha cases i alguna casal de pedra. S'hi parla d'escola de nens (22), però no de nenes. De l'ermita de Sant Ramon, diu que «ninguna particularidad ofrece».
1845. Artesa de Lleida (el Segrià). 
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Dels 1200 jornals de terra s'explica «que aunque son de tierra fértil por naturaleza, no porduce la parte destinada al cultivo, todo cuanto podria rendir, porque escasea mucho el riego, no teniendo otras aguas que las del riachuelo llamado la Femosa, el cual suele agotarse durante el estío». Fins a l'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell, la vila depenia de les rogatives, i solia participar en les processons o tretes de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís per demanar pluja per als ordis. S'hi mencionen els dos molins, l'un fariner i l'altre d'oli, que tenia la població ja en aquells temps. Abans de la bufada demogràfica amb l'arribada de l'aigua, la població tenia uns 500 habitants, o sigui, 68 veïns o caps de casa.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall de la vila, amb el campanar de Sant Miquel (segle XVIII) sobre l'horitzó. La casa amb les arcades a la galeria era de la família Sangenís, una de les cases més fortes del moment, que al segle XX donaria un alcalde franquista espanyolista a la ciutat de Lleida.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés (MDC).
La vileta o vila closa de la població, assentada sobre un gran pedrot de roca, on cresqué la petita vila medieval. S'hi accedia per dos portes, l'una que donava a l'església i l'altra al carrer dels Gallart, la casa senyorial de la població.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
Detall de campanar al capdavall del carrer únic de la vileta. Les mateixes cases, dalt del rocam, feien de tancament emmurallat.
1909. Artesa de Lleida, Fot. Josep Massot i Palmés.
El matrimoni del balcó no es va voler perdre la foto, llavors tota una novetat. Al carrer, una senyora sargeix una camisa a la fresca. A la paret, un fanal indica que el poble tenia llum i enllumenat públic, segurament del salt proper del Canal d'Urgell, terme amunt, de La Eléctrica Puigvertense.

20141219

[900] Artesa de Lleida, una història gràfica: cap al segle XXI (xix)

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Després d'una generació, una altra en ve. Les imatges dels anys vuitanta i noranta del segle XX, deixaran pas a les noves vistes del nou segle.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Als inicis de la mecanització de la recollida de la fruita, a començaments del 1990, les màquines eren del tot casolanes encara.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
El caràcter del tot agrícola dels petits pobles de la plana lleidatana anirà minvant, en favor de petits polígons i del treball en els serveis, sovint a la capital o en les capitals de comarca.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
La renovació urbanística també fou evident, cada cop més gran, fins que se sortí de mare
 i tingué el punt culminant en la bombolla immobiliària de la primera dècada de l'actual segle XXI. 
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Els records dels padrins i padrines, testimonis de primera mà del segle XX, comencen a envellir de manera definitiva.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les noves generacions renoven ineluctablement les cases i les famílies.

2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Els pobles continuaran la seua petita història de cada dia, feta de trossets vida de cadascuna de ses famílies i veïns.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Línia successòria dels hereus de Cal Moix d'Artesa de Lleida des de fa dos segles.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Les conclusions i la bibliografia del treball.
2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida».
Per acabar, els obligats agraïments.

 «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,
treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,
INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.

part 1: