Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 2000-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 2000-10. Mostrar tots els missatges

20170309

[1654] Estampes urgellenques de Ciutadilla del XIX al XXI

1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).

Probablement, la primera fotografia de la petita ciutat (< -ICULA) del senyoriu de Guimerà, datada del 10 d'abril. El castell domina la vall del Corb, amb un majestuós pont de pedra sobre el riuet.
1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).

Detall del poble, encara tot emmurallat. S'hi aprecien ben bé les torres de la muralla, després de la successió de bancals que esglaonen el turó. A la dreta, l'antic monestir dominic del Roser amb l'esvelt campanar que guaitava sobre la vall. 
1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Detall del monestir del Roser, prop del pont de pedra sobre el riu Corb i del camí de carro tot ple de mollons de pedra. 
1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El castell de Ciutadilla a final del segle XIX.
1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
L'austera i esvelta torre militar que presidia el magne castell, amb els finestrals gòtics. Resum d'història a l'enciclopèdia.cat:
«Com altres pobles d’aquestes terres, el poblament s’inicià al voltant de la torre-castell i va créixer de dalt a baix, com Guimerà, Rocafort i d’altres. El castell de Ciutadilla és ja esmentat l’any 1165, en el testament de Bernat d’Oluja, senyor de Ciutadilla i feudatari de Guillem de Cervera, el qual, trobant-se mortalment ferit, féu una deixade suo dominico a Santa Maria de Ciutadilla, amb l’objecte que tothora un clergue hi pogués residir i servir Déu; en el testament s’anomena també el castro de Ciutadilla . En el segle XIII es coneixen plets entre els homes del castell de Ciutadilla i els del veí castell de Nalec, sobre les aigües del Riu Corb vers els anys 1265-80. A la Cort de Barcelona i Girona del 1358 es fa al·lusió a Gispert de Guimerà com a senyor de Ciutadilla. 
«El domini de Ciutadilla sempre fou dels Guimerà fins a la fusió d’aquesta família amb el llinatge dels Meca, barons de Castellar del Vallès, a la fi del segle XVII. En la guerra de la generalitat contra el rei Joan II, l’onze d’octubre de 1462 Guerau de Guimerà, senyor de Ciutadilla, fou declarat enemic del Principat i donada l’ordre que li fossin confiscats els béns, que 10 anys després ja se li havien retornat.
«El segle XVI fou l’època daurada de Ciutadilla, tant per la reconstrucció del castell, un magnífic palau residencial, com per l’edificació del convent del Roser, per part dels Guimerà. Al segle XVII, Ramon de Guimerà va significar-se com a exponent del partit català durant la guerra dels Segadors i el setembre de 1640 fou nomenat plenipotenciari de la diputació del General per a concertar amb França un ajut militar.
«L’any 1702, Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar del Vallès, fou creat marquès de Ciutadilla per haver adquirit el domini de Ciutadilla per part de la seva muller Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, baronessa de Sant Mori, títol que amb posterioritat li reconegué el rei-arxiduc Carles III. El títol de marquès de Ciutadilla el 1788 va passar als Cortés de Andrade, el 1824 als marquesos de Sentmenat i, finalment, el 1971 als Sagnier.
Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat, tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis , obra llatina de Petrarca: 'A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà'».
1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El pati d'armes del castell.
1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
La porta d'entrada i els arcs ogivals visibles a l'interior del castell, renovat al segle XVI amb aires renaixentistes.
1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
Una meravellosa imatge del poblet urgellenc, ja sense la muralla que el tancava. La vista és presa des de baix a la vall, entre els conreus de vinya. Sembla que les rabasses siguin mortes, ja que no s'hi aprecia brancam, potser per la incidència de la fil·loxera. 
1890 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El castell senyorial encara era tot conservat. L'església parroquial, just al costat dels murs de la fortificació. Les terrasses fluvials, convertides en feixes de conreu, van pujant esglaonadament fins a tocar del poble mateix. 

1914. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Joan Roig i Font (MDC-BdC).
Una creu de terme emplaçada a la bassa d'abeurar els animals. 
1914. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Joan Roig i Font (MDC-BdC).
La intenció artística de la presa és notòria, car el retratista buscà el reflex del quadre sobre l'aigua de la bassa, amb la creu i els carros invertits. La creu, potser setcentista, es torcia ja sobre el fust. 
1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
Una antiga creu de terme als afores de la població, ran de camí. 
1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La creu de la bassa des d'una altra perspectiva.
1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
Detall dels figurants, amagats del sol a la portalada de la casa, amb la tartana aparcada al davant. El perill de caiguda de la creu era ben notori i el descalç del peu prou perillós.
1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
El retrat del castell, obligat per al fotògraf que passa pel poble. 
1918. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Pere Rosselló (MDC-Món Agrari).
Dos estampes tradicionals de la vida rural urgellenca de mitjan segle XX, en plena misèria derivada de la dictadura (espanyola). Tota la família al tros, a plegar les trumfes, en un cabàs, i carregades en sacs als carros. La collita s'havia de fer a força de lloms amb el xapo, una eina desconeguda de les noves generacions. 
1942. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Germà Garcia Fernàndez (MDC-AFCEC).
Les restes del castell a mitjan segle XX.
Anys 1970. Ciutadilla, l'Urgell (fototeca.cat).
Les porxades de la muralla a l'interior de la vila. 
Anys 1970. Ciutadilla, l'Urgell (fototeca.cat).Les precioses vistes típiques del poble, ajaçat sota el castell. 
2002. Ciutadilla (l'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Una bonica vista d'ocell. 
2002. Ciutadilla (l'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Al fons de la vall, el riu Corb.
2002. Ciutadilla (l'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Detalls del poblet urgellenc a l'entrada a la part mitjana de la Vall del Corb.
2002. Ciutadilla (l'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre

20170127

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Vista general del poble, a la Vall Major, amb la cruïlla dels Aubagés i Juncosa en primer terme, i el preciós molí d'oli a l'entrada de la vila. La Vall Major o riera de Juncosa passa pel nord, i les rieres de Sisaltes i de Montbellet hi desguassen no gaire lluny.

La població i l'economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.

Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.

El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se'n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.

La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.

La història

El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. 

Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n'obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat (www.enciclopèdia.cat).


Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'ermita neogòtica del Sagrat Cor de Maria (1954), aixecada en plena repressió nacionalcatolicista (espanyola) de postguerra. La Santa Missió d'aquells anys arrasà el darrer alè de llibertat dels vençuts, i inculcà una religiositat tridentina de bracet de la persecució política governativa i la castellanització a les escoles.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Un racó de la vila, al cap de baix de tot del carrer de la Bassa, si no m'erro.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'església de l'Assumpció, amb un plàtan en el lloc de l'antiga font, que ja havia deixat de fer l'antiga funció d'abastament d'aigua des que ja va arribar a totes les cases.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'imponent i gairebé ja centenari molí d'oli, llavors encara amb les pedres de moldre i els esportins; des de fa uns pocs decennis, tot automatitzat amb un parell de centrifugadores. Més aulives hi hagués a tot el terme!

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Diverses perspectives de la vila, envoltada d'ametllers i aulivers.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista d'ocell de la població, amb la carretera de Bellpuig a Reus que la travessa per enfilar-se cap a Bellaguarda i la Granadella.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Modernament, la zona d'esbarjo amb les piscines i l'ajuntament s'han construït a baix a la vall. Dalt de la serra, el cementiri presideix el poble. Temps era temps, quan mon pare era ben jovenet, una tarda davant de casa estava a punt de desaparellar la mula, quan pujaven pel carrer la Bassa, a coll, un taüt després de l'enterro, perquè el carro de l'enterramorts el tenien espatllat. Quan el veieren, se'ls obrí el cor: aconseguiren de llogar al jove carro i mula per pujar fins dalt el taüt a canvi d'asseure'l damunt la caixa!
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. 
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. L'escut actual, per obra d'Armand de Fluvià, amb una creu papal de tres braços en honor -ho he llegit en algun lloc, però no en sé el perquè- de Sant Gregori. Els dos sols inferiors remeten a l'etimologia popular de Soleràs com si fos mot derivat de sol.