Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1960-70. Mostrar tots els missatges

20170129

[1628] «M'enterro en els fonaments»

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
L'autor de l'Aranyó volgué deixar testimoni del seu temps tot al llarg de la seua obra novel·lística. En aquest cas, i com deia la coberta de l'edició, «amor i sang en la Barcelona d'avui», barreja de literatura social i novel·la negra, que afegeix el retrat de l'inevitable trencament generacional dels anys 60.

La novel·la fou editada a Proa, Col·lecció A tot Vent, núm. 135, llavors sota la direcció de Joan Oliver. El pròleg anà a càrrec de Joaquim Marco, que en destacà la trama detectivesca, l'enfrontament generacional, l'integrisme ideològic del pare, que serà combatut i posat en evidència pel seu propi fill, la rebel·lió del jovent contra l'ordre establert, el substrat existencialista i els tocs de lliure sexualitat. La novel·la, escrita al 1962, fou capaç de retratar els incipients moviments ideològics i morals de la joventut europea del moment, que acabaria per esclatar al maig del 68 parisenc, no pas a la Barcelona grisa i sotmesa, encara vençuda, dins l'Estat espanyol del moment, una dictadura sorgida d'una guerra cruel i abocada a una persecució implacable de la nostra llengua i cultura.
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Per causa d'unes comprometedores fotografies de contingut sexual explícit juntament amb una fotografia d'un cadàver, trobades a l'habitació del fill entre les seues coses, el pare iniciarà una camí de descoberta i d'investigació per conèixer aquell que se li apareix com un desconegut.

«M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de bons costums, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot fent ús de la violència i força eixelebrat, ocupa el segon capítol que ell numera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la» (Carme Rosanas).
-Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…
1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
«L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte». 
Un bon fragment de diàleg entre pare i fill:
http://www.xtec.cat/~rsalvo/pedrolo/dossier/composic.htm
1968. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Un breu de diari de l'època amb la notícia de l'edició de l'obra: «Una història d'amor i de sang en la Barcelona d'avui. La novel·la més audaç del nostre escriptor més coratjós». Destaca la foto de l'autor, encara jove, quan la silueta que tenim acostumada és la del Pedrolo de gran.

Per a la recepció de l'obra pedroliana i el seu relegament durant la 'transición' pel seu radicalisme moral i extremisme polític independentista, veg. «Molesta Pedrolo?», Xavier Borràs (2010). Passats els anys ens adonem que no era ell l'extremista, sinó tots els altres els tous i condescendents amb un règim pseudodemocràtic, fill de la dictadura i espanyol com sempre. Potser la nostra societat havia sortit tan justeta de forces de la nit del franquisme que no s'hi pogué fer més. O sí?


Una visió més recent de la qüestió  a «Avui es parla de Pedrolo», de Fèlix Edo, «Serra d'Or», núm. 670, pp. 41-44, 2015.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Cartell de 'La Respuesta', adaptació dirigida per Josep M. Forn.

Els protagonistes, Francesc Viader (fill), Marta May (amiga) i Jorge Torras (pare).

«La Renata és una cambrera que manté una relació sentimental amb l'Àlex, un jove i innocent estudiant que, després d'assabentar-se que la seva xicota té també un afer amb el senyor Molina Costa, es capfica de tal manera que decideix assassinar l'home sense pietat. El noi porta a terme el pla, però després que la policia examina el cadàver i dur a terme la investigació, les conclusions són confuses i l'Àlex no és descobert. Ara bé, el seu pare, l'influent doctor Farràs, sospita d'ell i s'hi enfronta».
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 14 de novembre.
«'La Respuesta' era el títol d'una pel·lícula de Josep M. Forn que es va estrenar al principi de la transició política, quan Arias Navarro era el cap del govern [espanyol] i va passar de llarg. Després de setze anys del seu rodatge (1969) i deu del vistiplau de la censura [espanyola], el director creu que és ara quan s'estrena de debò el seu film».

Aquesta fou l'obligada malastrugança de l'obra literària, i en aquest cas cinematogràfica, de Pedrolo: la persecució i prohibició polítiques de ses obres per causa del règim espanyol de torn.
1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 17 de novembre.
«Quan el cinema català defuig, espantadís, qualsevol apropament a la conflictiva realitat que ens toca de viure... veure una pel·lícula rodada en ple franquisme, que es planteja obertament la lluita antifranquista amb totes les seves conseqüències, com a mínim ha de fer-nos reflexionar». Afegeix el crític Joan Lorente-Costa: «Gràcies a M'enterro en els fonaments el cinema català compta amb un retrat insòlit i contemporani (encara que esquemàtic) de la joventut que vint anys més tard assumiria el poder (o l'alternativa de poder)».
1986. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 16 d'abril.
Ressenya de la pel·lícula amb motiu de sa emissió per TV3. La cinta, segons Quim Casas, «es presenta com un melodrama tens que opta més pels problemes generacionals que no pas per la documentalització del moviment estudiantil que sorgia en aquells temps. El to de la pel·lícula és avui força llunyà. El discurs ideològic, els diàlegs, cançons de Raimon, Espinàs, etc., tot ens evoca uns temps cinematogràfics ja passats, que no van tenir efectivitat a causa de l'enfrontament constant amb la censura». Censura franquista espanyola (aclariment per als més joves).
1979. Manuel de Pedrolo, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Diari «Avui», 7 de juny.
Pedrolo, «profundament humà, sorprenentment prolífic, íntegrament català».
2001. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Ed. Proa, La Butxaca.
La darrera edició fins avui de l'obra.

20170127

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Vista general del poble, a la Vall Major, amb la cruïlla dels Aubagés i Juncosa en primer terme, i el preciós molí d'oli a l'entrada de la vila. La Vall Major o riera de Juncosa passa pel nord, i les rieres de Sisaltes i de Montbellet hi desguassen no gaire lluny.

La població i l'economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.

Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.

El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se'n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.

La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.

La història

El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. 

Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n'obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat (www.enciclopèdia.cat).


Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'ermita neogòtica del Sagrat Cor de Maria (1954), aixecada en plena repressió nacionalcatolicista (espanyola) de postguerra. La Santa Missió d'aquells anys arrasà el darrer alè de llibertat dels vençuts, i inculcà una religiositat tridentina de bracet de la persecució política governativa i la castellanització a les escoles.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Un racó de la vila, al cap de baix de tot del carrer de la Bassa, si no m'erro.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'església de l'Assumpció, amb un plàtan en el lloc de l'antiga font, que ja havia deixat de fer l'antiga funció d'abastament d'aigua des que ja va arribar a totes les cases.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'imponent i gairebé ja centenari molí d'oli, llavors encara amb les pedres de moldre i els esportins; des de fa uns pocs decennis, tot automatitzat amb un parell de centrifugadores. Més aulives hi hagués a tot el terme!

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Diverses perspectives de la vila, envoltada d'ametllers i aulivers.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista d'ocell de la població, amb la carretera de Bellpuig a Reus que la travessa per enfilar-se cap a Bellaguarda i la Granadella.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Modernament, la zona d'esbarjo amb les piscines i l'ajuntament s'han construït a baix a la vall. Dalt de la serra, el cementiri presideix el poble. Temps era temps, quan mon pare era ben jovenet, una tarda davant de casa estava a punt de desaparellar la mula, quan pujaven pel carrer la Bassa, a coll, un taüt després de l'enterro, perquè el carro de l'enterramorts el tenien espatllat. Quan el veieren, se'ls obrí el cor: aconseguiren de llogar al jove carro i mula per pujar fins dalt el taüt a canvi d'asseure'l damunt la caixa!
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. 
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. L'escut actual, per obra d'Armand de Fluvià, amb una creu papal de tres braços en honor -ho he llegit en algun lloc, però no en sé el perquè- de Sant Gregori. Els dos sols inferiors remeten a l'etimologia popular de Soleràs com si fos mot derivat de sol. 

20161231

[1609] Remix 1966

1966. Remix.
La dècada prodigiosa al seu màxim apogeu... tot i que encara anéssim en carro. Ben just els primers motocultors i tractors començaven a fer soroll per les hortes del país.
1966. Remix.
País sota dictadura franquista (espanyola). Els prodigis de la dècada no poden fer-nos oblidar la continuada repressió contra la llengua i la cultura, i la nul·la obertura política i social que exercia la 'casta' de la nostra estimada metròpoli, els avis de la casta político-econòmica actual, vaja. La imatge d'època mostra la capital barcelonina des del castell de Montjuïc, un dels feus de l'opressió, juntament amb la comissaria de Via Laietana.
1966. Remix.
La cruïlla de la carretera de Barcelona, quan encara passava pel Pont Vell i Blondel, perquè encara no hi havia feta la variant del pont de l'institut (llavors només un).
1966. Remix.
La grisa ciutat de Lleida de l'època, acolorida de postal.
1966. Remix.
Les Basses d'Alpicat, en plena efervescència dels 60s.
1966. Remix.
Encara amb Caixa d'Estalvis pròpia, que perduraria pràcticament un segle, des del 1880 fins al 1979. Una estructura d'estat que el gobierno s'ha encarregat de carregar-se.
1966. Remix.
Així era l'entrada al vell túnel de Viella per la boca sud. Un Seat-1500 hi dona la nota d'època. L'estat de les carreteres pirinenques era pèssim de debò.

1966. Remix.
Una gran iniciativa cultural mollerussenca que va quallar i encara perdura.
1966. Remix.
El preu d'un èxit, el del turisme de masses, sempre mal explicat, només amb dades macroeconòmiques, de beneficis, d'ocupació d'establiments... sense apreciar l'impacte real sobre el territori, la manera de fer i de ser, la insostenibilitat del model. Malgrat que alguns ho intentaven. Va ser en va: massificació i destrucció... i encara avui. 
1966. Remix.
Un botó de mostra. Salou, platja del llatzeret o dels capellans. El principi de la fi.

1966. Remix.
El Pirineu se'n salvà... però només uns vint anys més. I sobretot la darrera bombolla urbanística de començament de segle XXI l'ha deixat molt tocat. A la imatge, la palanca de Tavascan, amb el pont romànic al darrere. 
1966. Remix.
A la capçalera del Pamano, a la part alta de la Vall d'Àssua, l'estació d'esquí de Llessui, ara abandonada, fou la primera d'obrir al Pallars Sobirà. Aguantà una vintena d'anys.
1966. Remix.
A poc a poc, el lent renaixement de les cendres de la cultura i literatura sota domini dictatorial (espanyol).
1966. Remix.
Un cop païda l'època de resistència interior i de producció cultural a l'exili, úniques alternatives a la sanguinària repressió franquista, el país recomençava altre cop (un altre cop, i tants com calgui!) a bategar, encara feblement, però amb ganes, empenta i qualitat, com ara aquest llibre excepcional d'en Sorribes, text, i Pilarín Bayés, il·lustradora.
1966. Remix.
També en l'àmbit musical, amb Raimon musicant Espriu i altres poetes contemporanis.
1966. Remix.
Llavors, Serrat tenia, literalment, 20 anys. Bé, aprox, perquè en devia tindre 23 o 24 quan la gravà. Els Setze Jutges de la Nova Cançó, amb Espinàs al capdavant, començaven a fer-se escoltar de valent. 
1966. Remix.
Els hits internacionals es complementaven amb la música de guateque d'ús intern. Oh, la gauche divine!  Malauradament, no va servir per canviar res, al capdavall eren part del sistema. Més o menys com el PSC, vaja. 
1966. Remix.
Època d'esperança en el futur i de contradiccions en el present, com totes les èpoques, si fa no fa. Començava la ficció de l'Enterprise, nau interestel·lar multiracial, però la integració racial era encara una quimera més llunyana. 

Actualement i després de vuit anys de President Obama, continuem igual. Algú ha entès mai per què li van concedir el Premi Nobel?
1966. Remix.
La Declaració de Drets de la Nació Catalana d'aquell any, promoguda pel Consell Nacional Català a Mèxic, i presentada a l'ONU com a testimoni de voluntat d'ésser i d'exercir de subjecte polític en democràcia i llibertat. Cinquanta anys després, bregant per alliberar-nos del règim (espanyol) del 78, encara reclamem els mateixos drets. Fins quan? Fins l'any que ve, 2017, que esperem que sigui l'any de la República Catalana.