Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20161205

[1585] L'antiga fira de bestiar de Salàs de Pallars

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).

Malgrat haver desaparegut cap a finals dels anys 1970s, la fira de bestiar de Salàs segueix en la memòria popular dels veïns de la vila. La primera referència històrica data de 1380, quan el rei Cerimoniós, Pere III, va concedir al comte de Pallars l'autorització per fer-hi una fira que durés deu fins a quinze dies seguits. Als segles XVIII i XIX, aquesta trobada de bestiar de peu rodó, és a dir, cavalls, eugues, mules, matxos, rucs, i someres (i no pas bestiar vacum ni porcí ni d'altra mena), arribà a la màxima projecció. Eren temps en què augmentava la producció agrícola i el trànsit de traginers. En el diari del viatge divuitesc Francisco de Zamora s'hi recull que «hay feria de ganado famosa, y para recogerlo hay cuarenta corrales en que pagan por mula 4 pesetas y dan paja» (10 d'octubre de 1788).

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Reflexiona el nostre estimat Espinàs, cronista curós de la terra (en el castellà imposat per la dictadura espanyola d'aquells anys als mitjans de comunicació de les colònies catalanes): «Yo no sé cuántos años sobrevivirán todavía las grandes ferias de ganado. Varias razones, entre ellas la mecanización del campo, explican la progresiva decadencia de estas tradicionales concentraciones». Després de sis segles, la fira de bestiar començava la llarga agonia que la portarà a desaparèixer al cap d'uns vint anys, crec que al 1974, gairebé com l'ominós règim polític. 

De fet, Salàs celebrava dos fires: l'una a mitja tardor (12 de novembre) i l'altra al primer diumenge de Quaresma. Aquesta era la més concorreguda, i sembla que la data fou escollida per la gran saviesa popular convertida en necessitat durant segles: el primer diumenge de Quaresma, en coincidir sempre amb la lluna plena, facilitava el pas per camins i muntanyes, i donava certa precaució contra els bandolers i saltacamins. 

Aquell any de 1959, arribaren a la fira de Salàs un miler d'animals de peu rodó. «Antes de la guerra, una mula de 3 años valía algo más de 2.000 pesetas». La carestia de la postguerra, en féu apujar el preu i «por una buena mula se llegó a pagar treinta e inlcuso cuarenta mil pesetas. La apoteosis se prolongó durante casi diez años; en la actualidad, la baja es evidente»: per una bona mula, 22 mil, i per un bon matxo, 17 mil. 

La descripció de l'ambient i de la manera de tractar reflecteixen el tarannà característic dels firaires d'animals, sense gaire importància dels papers i molta de la paraula donada. «Aquí se compra y se vende a menudo por cantidades muy voluminosas -hay quien adquiere cien animales- y no aparece ningún papel... Lo que vale es el trato verbal, la palabra»
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una estampa d'un dels estables per guardar-hi el bestiar. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
L'arribada del bestiar, sovint encara sense transport mecanitzat, després de trasllats de quinze hores.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal, «una calle pendiente», és on s'alineaven els animals per a exposició als compradors. Si el venedor acudia amb gran quantitat d'animals, els estabulava als estables preparats que hi havia a la població: «Sencillamente, en Salàs hay tantas cuadras como casas. Es una población única, perfectamente preparada para la feria».

El passeig pel Firal no estava exempt de riscos: «Me han advertido varias veces del riesgo siempre posible de recibir una coz», escriu l'Espinàs. Per la qual cosa es feia indispensable l'ús del bastó, que li és proporcionat per un veí: el bastó de Quinquillanya, de fusta rosada, prima i flexible, tan altes com una persona. «Si una de estas bestias se aproximada demasiado, basta enseñarle la vara, no con ademán amenazador, sino como quien exhibe un salvoconducto. La mula, que sabe leer el alfabeto de la quinquillanya, orienta inmediatamente sus expansiones en otra dirección».

Les apreciacions de l'autor sobre la manera de parlar i comunicar-se dels firaires a l'hora de tractar conformen una autèntica perla etnològica. L'escassedat i vaguetat de les paraules era absoluta, per evitar de comprometre's i guanyar posició estratègica en el tracte. Per comprovar si la mula és guita o pacífica, calia tocar-les en punts sensibles. La concepció de la llibertat de la fira (en una època en què si alguna cosa mancava era precisament la llibertat), fonamental per a una bona venda, és magníficament explicitada per l'Espinàs. L'altre gran puntal de l'esdeveniment és la gran qualitat de la mula catalana en comparació a la francesa, tema ben resumit per un veterinari a l'autor. Sembla que als catalans, a rucs i a mules, no ens guanyava ningú...
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els animals venuts, ja carregats dalt d'un camió al final de la jornada.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Dos magnífics matxos francesos presentats per Llorenç Cortina, tractant i cuiner excepcional», que forní al nostre escriptor amb un autèntic bastó de quinquillanya per poder passejar pels Firals. El personatge «compone una figura inolvidable con su pañuelo blanco al cuello, su toscano [caliquenyo] entre los labios y el clásico 'ram' de albahaca [alfàbrega] en la oreja».

El mot quinquillanya, quinquillaina o tintillaina es refereix a la fusta de l'arbust dit tortellatge o tantellatge. Les variants de denominacions ja indiquen el caràcter popular de la dita fusta. S'explica al DCVB que és un «Arbust de la família de les caprifoliàcies, espècie Viburnum lantana, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades subcordiformes, obtuses i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses, i baia ovoide comprimida, successivament verda, vermella i negra; cast. viburno, viorno, mentironera. Les branques d'aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons...

Etim.: del llatí vg. *tortĭliagĭne, derivat de tortĭle, ‘torcedís, vincladís’, segons probable opinió de Coromines (BDC, xxiii, 305). La forma tintillaina o tintilaina en aranès significa ‘sumac’, planta usada en tintoreria, i per això Coromines li atribueix un origen llatí vg. *tinctĭliagĭne, derivat de tinctĭle, ‘tintori’. Si realment hi ha aquesta duplicitat d'orígens, és evident que la semblança de nom ha fet que tintillatge prengués el significat de tortellatge. La forma tantellatge també és probablement un derivat de *tinctiliagĭne, i sembla confirmar-ho la forma Illa Tintillagine que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) com a corresponent a l'actual topònim Tantellatge del Solsonès. La forma quinquilaina de Tor és efecte d'una deformació consonàntica de caràcter expressiu».

És un arbust silvestre (Rhus coriaria) que fa uns fruits rodons i rojos. «Deu ser aquest arbust el que va donar nom al llogaret de Tantallatge en el Cardener (agregat de Navès)», escriu Coromines, que afegeix que es tracta d'una «fusta bona i flexible, usada per a forques i bastons».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Los gitanos acampan en los alrededores de Salàs».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal de Salàs on se celebrava l'esdeveniment. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Alguns dels firaires característics, gent d'una altra època, amb brusa i boina, amb els prims bastons de quinquillanya en mà, que ens colgarien de bitllets de dalt a baix, malgrat l'aparent rusticitat pirinenca. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
En els dies de fira, cada casa de Salàs és una fonda. «Los hay que sólo pueden ofrecer dos o tres camas, pero  no faltan las que tienen montadas treinta o cuarenta», i potser un total de 2.000 entre tot el poble. I un detall sorprenent: «Lo más corriente es que, si se conocen, dos, tres o incluso cuatro duerman juntos, porque les sale más barato», confessa l'Emili de Can Puig, «al que llaman Salvador por tradición familiar».

El menú de sopar d'un dia de fira de 1959: «sopa de pasta, patatas y espinacas, ensalada con 'arengada', bistec con patatas, tortilla a la francesa, manzana y almendras». Després cap al cafè, a fer un cafè, copeta i caliquenyo, i a jugar a la botifarra, que per a l'Espinàs és «un juego que desconozco, aunque tiene que ver con la manilla». O bé, un espectacle de varietats per a entreteniment del respectable. Assegura l'autor: «Yo desearía poder tranquilizar a las madres y esposas de las aldeas: en la feria de Salàs, hoy, el peligro de hecatombe moral y financiera es prácticamente inexistente». No sé si pel simple fet d'haver de fer el comentari, això és gaire tranquil·litzant. 

Però, ep, al fons de la sala, «seis guardias civiles aseguran al mismo tiempo la honestidad del espectáculo y el orden público». El règim del dictador espanyol és encara molt règim, i molt dictador, i molt espanyol. 

Molt il·lustrativa la referència de l'Espinàs a la construcció del pantà de Sant Antoni al 1914 al terme de Salàs, que perdés ses millors 400 hectàrees de conreu, i la meitat de la població en cinquanta anys: «Los campesinos de Salàs tomaron el camino de las ciudades e incluso el de América. Los que se quedaron tuvieron que luchar con el problema de las tierras de secano y la escasez de agua». I això al costat d'un pantanàs! Avui podem afegir que la gent del país fou ben enganyada per polítics locals, burgesia industrial catalana, casta ministerial espanyola i empresa hidroelèctrica canadenca: cap o gairebé cap de les promeses de millora foren portades a terme, i la decadència de la terra que acollia els pantans, silenciada. El règim havia expropiat l'empresa de Pearson, i l'havia cedida al mallorquí March, el banquer de Franco durant la guerra. Encara avui, saber de tota la colla de neofranquistes, descendents d'aquells franquistes, que cobren dividends de l'aigua del Pirineu posa els pèls de punta. Esperem amb ànsia que la nova República Catalana sàpiga gestionar i redistribuir els beneficis econòmics d'aquest bé natural i públic que ha de ser l'aigua.

Finalment, una altra lliçó etnològica de l'autor: la descripció de l'art de firar o de tancar un tracte, que acaba sempre així: «-Fet? -Fet!... y se estrechan las manos en forma de cruz».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra foto de joves gitanets, ètnia de bona part dels firaires. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra vista del carrer del Firal.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Per reconèixer les mules guites, calia tocar-los(-hi) les parts sensibles.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els firaires amb brusa negra, boina i quinquillanya. Altres venedors, com aquest valencià que despatxava mantes  i faixes, també feien cap a fira. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
La prosa literària de l'Espinàs acomiada la vila i la fira de manera elegant. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un cop comprat l'animal, calia que el nou propietari marqués l'animal amb unes estisores i li fes un senyal que l'identifiqués. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un altre dels expositors d'eines auxiliars o d'accessoris: els arreus de tota mena per a matxos i mules, collars, sogues, selles, i tota mena de guarniments per menar o poder treballar amb aquells seculars vehicles animals.  

20161122

[1571] Gerri de la Sal, entre el cenobi i l'alfolí

Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Vista general del poble, amb les salines de l'entrada del poble a l'esquerra, l'antic monestir a la dreta, i la Noguera Pallaresa amb el seu majestuós pont de pedra medieval al centre de la imatge.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La carretera al seu pas per l'interior de la vila, a tocar del riu al llarg del Raval de Roser, amb la taverna de Casa Tomàs a l'esquerra. Una vista que, amb les obres d'eixamplament del pas que s'hi estan fent aquests darrers mesos, ja haurà passat a la història.


Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
L'antic monestir de Santa Maria, amb els antics camps dels horts dels monjos convertits en un tros de cereal, ja segat, i amb les garbes preparades i ben lligades per tal que el carro les vingui a recollir.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Detall de la vila i del monestir. La Pallaresa baixava al costat de l'alt mur de protecció de les eres de les salines.
El monestir de Santa Maria de Gerri
«L’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, és situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, davant de la vila. S'hi accedeix mitjançant un pont. Ressalta per l’esvelt campanar d’espadanya de tres pisos.

«L’església abacial, amb alguns petits afegitons, és la mateixa que va consagrar l’arquebisbe de Tarragona, acompanyat dels bisbes d’Urgell, Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Saragossa i dels comtes de Pallars, el 25 de setembre de 1149. És un espaiós edifici de tres naus i tres absis. La central, més enlairada, és coberta amb una volta de mig punt que descansa sobre impostes, i les laterals, cobertes amb volta de quart de cercle, carreguen sobre els suports de la nau central per reforçar-la. És dividida per massissos pilars en forma de creu, que tenen adossades columnes per a sostenir els arcs torals de la volta principal.

«L’absis central, que té darrere seu un cos tardà, cambril i sala capitular, mostra interiorment altes fornícules on s’obren els tres finestrals amb columnes i arquivolta, i per l’exterior és decorat amb arcuacions cegues sobre mènsules, separades per mitges columnes sota un fris de dents de serra.

«Adossat a la primitiva façana hi ha un atri de tres cossos adaptats a l’amplada i l’alçada de les naus, cobert amb voltes d’aresta, que cobreix l’antiga portada, formada per arcs en degradació amb una arquivolta decorada que reposa sobre dos capitells esculturats. Així, els darrers pisos del campanar li donen una especial esveltesa, com l’aixecament de les teulades sobre unes sèries d'arcs buidats de ritme perfecte que aporten lateralment una gràcia singular. El cos —cambril i sala capitular— afegit al segle XVIII al final de l’església és força matusser i tapava els absis, i acaba amb un petit llanternó de coberta piramidal.

«A la banda de migdia de l’església hi ha el cementiri local i a la part N queda un munt de runa, que és tot el que resta del famós cenobi que va tenir més de 25 monjos (s’insinua un inici de claustre o corredor porticat). La seva destrucció data de mitjan segle XIX; primerament fou espoliat arran de l’exclaustració i desamortització (1835-40) i, després, unes avingudes del barranc d’Enseu el 1853 i el 1894 acabaren l’obra demolidora.

«De molt antic, la imatge romànica de la Mare de Déu era molt venerada i el monestir era molt conegut com a santuari marià. Se'n fa ressò ja P. Camós a mitjan segle XVII, el qual descriu el miracle del comte de Pallars, salvat per la Mare de Déu de Gerri d’enfonsar-se en el llac gelat de Montcortès, quan anava de cacera (aquest miracle, com també la festa de la consagració del santuari, consta pintat en requadres al fresc en el cambril del monestir).

«Al lloc de Gerri hi havia abans de la invasió àrab, en temps de dominació dels visigots, un monestir que el prevere Espanell i cinc companys van restaurar al 807. Ben aviat va obtenir privilegis d’immunitat i de confirmació de béns dels comtes de Tolosa i de Pallars, Frèdol (894) i Ramon (865). Inicialment s’anomenava de Sant Vicenç, segurament el titular del primitiu monestir anterior a la restauració, però al segle X va prendre el títol de Santa Maria, probablement al moment d’acceptar la regla benedictina. El 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs, i l’abat va vendre al comte Ramon II de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que Gerri recuperaria poc després.

«El monestir de Gerri va rebre tot seguit importants donacions de comtes i de magnats i el 966, quan el papa Joan XIII li va concedir l’exempció episcopal, tenia com a filials els monestirs de Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui i Sant Pere del Burgal. A la fi del segle XI tenia també units els monestirs de Sant Vicenç d’Oveix i el de Sant Pere de les Maleses, i depenien també del monestir una vintena d’esglésies, com les de la Pobleta, Baén, Peramea, Ancs, Montsor, Cuberes, Vinyafrescal, Sant Martí de Canals, Escart o Bernui, entre d’altres.

«El 1122 el bisbe sant Ot, que va actuar durant bastant de temps al capdavant del monestir de Gerri, potser amb el títol abacial i tot, hi va crear una confraria per a promoure la devoció popular i aplegar fons per a erigir una nova església, l’actual, consagrada el 1149. El 1096 els comtes de Pallars, que actuaven com a protectors del cenobi, l’havien unit al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, del qual depengué, almenys teòricament, fins al segle XIV. Al temps de la seva unió amb Marsella arribà a tenir, entre monjos i llecs, uns 50 comunitaris.

«A la fi del segle XII començà una època de calamitats per al monestir. Els mateixos comtes de Pallars Sobirà, envejosos del seu prestigi, li declararen una oberta oposició i començaren a arrabassar-li dominis i propietats. Aquest fet impulsà els abats de Gerri, a despit de la seva exempció episcopal, a cercar la protecció dels bisbes d’Urgell i dels reis Jaume I i Pere III. Aquesta guerra oberta va durar fins el 1371, però després encara restaren molts litigis per qüestions de jurisdicció, cosa que va forçar l’abat de Gerri, que a causa del despoblament dels seus termes es trobava molt mancat de diners, a vendre al vescomte de Castellbò, el 1426, la jurisdicció civil i criminal, i la quarta part del mer i mixt imperi dels llocs de Gerri, Cuberes, Sarroca, Sant Sebastià, Enseu, Escart, Canals, Corts i Sant Martí de Canals, fins aleshores de la baronia de l’abat. Com a record d’aquesta jurisdicció hi ha sobre les cases de Gerri la gran torre quadrada, mig malmesa, dita la torre de la Presó, i una torre de guaita, també malmesa, al flanc N de la vila, que domina la carretera. 

«Hom vengué també una part del dret d’explotació de la sal, documentada ja al segle XI, de la qual el comte Artau II de Pallars Sobirà va concedir 6 eres de sal, o basses-salines, als hospitalers. El monestir tenia, però, els drets majors i un monjo era nomenat el prior de la sal o del saler, pel fet de ser el qui controlava aquest lucratiu negoci.

«En els temps moderns el monestir entrà en un període de decadència per culpa dels abats comendataris, més desitjosos de cobrar les rendes que del bé espiritual del cenobi. El 1592 el papa Climent VIII, després d’un fracassat intent de secularitzar-lo, va donar disposicions per al seu redreçament i va concedir que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El monestir ingressà l’any 1631 en la Congregació Claustral Tarraconense, en la qual alguns abats de Gerri tingueren càrrecs de responsabilitat.

«L’aïllament i les calamitats de la guerra de Successió, que li feren perdre molts béns i ocasionaren la destrucció de l’arxiu, provocaren la definitiva davallada de la casa, que només tenia cinc monjos a mitjan segle XVIII, amb nou preveres seculars que gaudien de beneficis al monestir, on havien d’acudir en les festes principals. Fou secularitzat el 1835, després d’uns darrers temps agitats». (enciclopèdia.cat).


Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Crec que mai no se n'ha dit de Sant Pere, com diu el peu de foto. L'advocació primitiva era de Sant Vicent, abans que els primers monjos benedictins la canviessin per la mariana, en plena ofensiva eclesiàstica, en aquell tombant de l'Any Mil, per estendre el culte a la Mare de Déu, per a la qual van instaurar el misteri de la virginitat, com una eina de control social de l'Església sobre la classe dirigent militar del feudalisme a través d'una l'orientació religiosa i moral estrictes del cos i de la consciència de la dona. 
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La típica vista de la població, el riu, el pont i el cenobi, però ara amb el camp de blat de verd primavera, encara per segar.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La Pallaresa feia com un illot a tocar de les salines, que disposaven d'un alt mur que les protegies de les feroces avingudes del riu. Al fons, l'estret d'Arboló. 
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les eres de les salines. A l'esquerra s'hi aprecia l'antic camí que hi menava per sota de la carretera, més amunt.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La casa quadrada de la sal (alfolí o magatzem) dalt del poble, i els petits masos de recollida a peu d'eres. He llegit en algun lloc que l'alfolí gerrienc és l'edifici civil de planta més gran de tot el Pallars.
1948. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les salines a la sortida de la vila en direcció nord, amb el figurant amb barret i abric.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Una esplèndida imatge antiga del treball de recollida de la producció a les salines en aquesta portada del llibre Imatges i records del Baix Pallars. S'hi veu com amb les graneres de vímet s'escombrava la sal en muntets, i la gran quantitat de treballadors que aquest procés requeria.


Finiquitats els més de mil anys de producció de sal per mor del progrés, ara potser s'hi podria fer unes piscines, que ara són d'última moda, d'aigua salada d'alta densitat, on el banyista pot flotar de natural, com si a la Mar Morta s'ajagués.

1900 ca. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Magnífica gravat de final del segle XIX, on encara s'hi distingeixen les runes de l'antic claustre, enderrocat definitivament per la riuada de 1894.

20160717

[1474] Organyà, postals acolorides

Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la vila a mitjan segle XX als peus de la muntanya de Santa Fe. Les postals acolorides tenen aquell innegable regust d'època i del pas del temps. Destaquen les gran galeries orientades al sol de migdia, autèntiques reguladores bioclimàtiques de les cases als pobles, i això que no havien anat a la universitat. El campanar presideix tot senyorial l'horitzó per damunt les teulades. 
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general de la vila, amb un preciós acoloriment verds, blaus i tons rogencs.
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Una altra vista general de la vila, de Janot. Disposar de casa fotogràfica ha fet d'Organyà una població sortosament ben retratada en els seus canvis al llarg del segle XX. 
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Dos vistes idèntiques de la vila des del Segre, però amb diferent acoloriment. Probablement, edició de Janot. 
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
El cami per la ribera d'Organyà, ed. de Fotográfica
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Pel camí a l'ermita de Santa Fe. 
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Vista general amb el Congost del Segre al fons.
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
El Congost dels Tresponts. 
Anys 1930 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Un carrer de la vila, amb un majestuós plataner en primer terme. La foto de Janot retrata l'Avinguda del Doctor Domenjó, que fou catedràtic del Seminari de la Seu d'Urgell, poeta de la Renaixença, que acompanyà Mn. Cinto Verdaguer en la seua visita a terres urgellenques i l'ascensió al Salòria. 
Anys 1950. Organyà (l'Alt Urgell).
Els camps en primavera als voltants de la població.
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
El carrer de Santa Maria.
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
El nou pont d'Espia de la postguerra. Als marges del Segre, encara s'hi veien els fonaments de l'antic pont romànic. 
Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
El Segre als peus de la vila, en un esplèndid acoloriment amb sensació d'aquarel·la.

Anys 1940-1950. Organyà (l'Alt Urgell).
L'antic pont penjant dels anys 1920 fou volat durant la guerra al 1939. Una palanca el substituí fins a la construcció del nou pont durant la postguerra, també sostingut amb cables, i que encara subsisteix fins avui. 
1955. Organyà (l'Alt Urgell).
Portada de la revista lleidatana «Labor», núm. 87 de juliol de 1955, en què encara podem veure la palanca de fusta sobre el Segre de la primera postguerra a la carretereta de Fígols. L'altra gran notícia d'aquell exemplar era el projecte de construcció d'un túnel de tramvia sota el turó de la Seu Vella lleidatana.
Anys 1940-1950. Fígols (l'Alt Urgell).
Una preciosa vista de la ribera d'Organyà, a la marge esquerra del Segre, entre el riu de la Vansa i el Torrent de Fígols, amb el poblet de Fígols d'Organyà (abans dit també Fígols prop Voloriu), al fons. Des dels anys 1970, dit Fígols i Alinyà, que s'ajuntaren per formar municipi. 
Anys 1940-1950. Fígols (l'Alt Urgell).
Una altra vista general molt similar, Janot fotògraf.

Anys 1940-1950. Fígols (l'Alt Urgell).
L'entrada al poblet, amb l'edifici de l'antiga fonda Narieda.
Anys 1940-1950. Alinyà (l'Alt Urgell).
El pont romànic del camí d'Alzina, en l'antic camí d'Alinyà a l'Alzina, sobre un afluent del riu Perles, que al seu torn desaigua al Segre per la marge esquerra.