Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcanó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcanó. Mostrar tots els missatges

20160808

[1490] Lo Segrià dels seixanta (o de quan érem ben petits)

1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El Segrià és, per antonomàsia, la terra més immediatament veïna a Lleida-ciutat, particularment la compresa entre el Segre de Balaguer a Lleida i la Noguera Ribagorçana, i que limita al nord i oest amb la Llitera i el Cinca, i a la dreta amb l'Urgell. També les terres immediates al Segre, aigües avall de Lleida. La veritat, en tractar del Segrià, no se m'acut res més que un mot: la fruita».

«El tractor té cent quaranta cavalls de força, però fa els moviments amb la gràcia d'un elefant domesticat. Gira lleument les rodes davanteres, abaixa amb delicadesa les tres relles reversibles, però un cop arrenca per fer el nou solc, res no se li resisteix. En veure'l sentiu la mateixa sensació de quan veieu una força desfermada de la naturalesa, una rubinada, una ensulsiada: la màquina tot s'ho enduu. Fa un solc terrible, suficient per als fonaments d'una casa de planta baixa. Les herbes queden penjant a la lluentor feridora de la rella, llisquent de tant de fregadís amb la terra argilosa».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«El pagès del Segrià i de l'horta de Lleida és el més avançat de tots els pagesos catalans: aquí la mecanització ha arribat a filigranes de detall. Els tractaments a què cal sotmetre la fruita són delicats i constants: els arbres surten de l'abaltiment hivernal cap a finals de febrer i és aleshores que cal començar a mullar-los, a tractar-los el peu, a espolvorar-los, a pinzellar-los...» Continua descrivint el nostre Homenot de les Garrigues: «Els motocultors i les mules mecàniques són la visió constant per entre les fileres de fruiters plantats espessament en parcel·les absolutament replanades i verdejants... No veieu ni un sol animal de càrrega ni per miracle. El motocultor permet d'enganxar-hi un remolc i anar a plaça o al magatzemista...»

Després de cinquanta anys que aquesta fal·lera de la fruita començà al Segrià, la descripció continua essent fidel, excepte que els motocultors han passat a la història; ara per a les feines agrícoles cal portar tractorassos més alts que un Sant Pau, i els fruiters han acabat colonitzant tot el territori, en constant litigi amb el panís i l'aufals.
  
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Gairebé un paisatge lunar. Aquesta fotografia permet, sense més comentaris, d'entendre una mica què vol dir una gran finca cerealista... Els grans tractors llauren vuit hectàrees diàries! Cada tractor gros val mig milió de pessetes, i la coberta d'una de les grans rodes, 30.000». Millor que no comparem els preus amb els d'ara en euros. A fe de Déu que cauríem esmaiats.

«La gent malparla amb certa facilitat i és sorneguera. L'oripell oficial els deixa indiferents: se senten conscients del país, en són els amos i el motor. Ja els podeu anar al darrera amb un flabiol sonant. Són, com a l'Urgel, amants dels tecs, de les caragolades i de la carn, això darrer en un sentit amplíssim... Tothom es coneix, tothom es parla a crits...»

Continuem escoltant: «Ja falta poc perquè els vells pobles del Segrià esdevinguin ciutats agrícoles, d'amples carrers, d'urbanitzacions asèptiques. Com a tot arreu, som en plena transformació, però aquí accelerada, absolutament imprevisible en rumb i abast»; doncs així s'ha esdevingut.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Aquests exemples de producció en gros, d'explotació a mida gegantina, contrasten amb la personalització i petit abast de les propietats particulars de la resta del Segrià, que han trobat, això sí, llur rendabilitat en la fruita conreada amb tota cura». Els anys seixantes, setantes i vuitantes encara foren bons anys per als petits pagesos, que, com a casa nostra, amb poca terra i menant-ne una mica més com a mitgers, podien bonament campar, comprar maquinària, refer la vella casa... o fer estudiar els fills. Aquesta fou la meua herència personal: els estudis pagats per la fruita. Ara bé: sense vacances cap estiu, que bé que calia collir-la. Per això el Big Ben, la gran disco de Mollerussa en aquells vuitantes, arrasava tots els caps de setmana.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.

«Probablement oli, potser ous en calç. També podria ésser que hi encabissin aigua, les temporades d'escassedat. No tot el Segrià és regadiu: hi ha pobles que estan literalment endinsats a les eixutes Garrigues...»

Les tenalles d'artesania: «...aquestes tenalles regalimades de vernís, groguenques, vermelloses i color de guineu, amb els quatre monyons d'ansa i aquell acabament encorsetat. L'oli es conserva perfectament a les tenalles de terrissa, tan ben envernissades per dintre. Aquesta d'Alcanó és terra de cereals, d'oli i d'ametlles».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les grans sitges d'emmagatzemar gra, en una farinera als volts de Torrefarrera... La bellesa d'una edificació de tirat industrial, amb la seva fredor geomètrica, fa un contrast optimista en aquesta terra tan plena de productes naturals, curulla d'arbres, d'herbei, de terrasses llaurades fins al darrer centímetre».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El Segrià té alguns pobles nous de trinca, nascuts recentment a l'empara de les grans finques, propietat de particulars o bé més o menys relacionats amb organismes públics de crèdit agrícola. El poble de Gimenells, situat en un terme que fins als despoblaments del segle XVIII havia tingut un nucli de població, és una mostra d'aquestes grans explotacions agrícoles... Traçades per tècnics forasters, les edificacions... tenen un aire entre extremeny i andalús, ben poc adient a la comarca. Ben cert és que potser així alguns dels habitants no se sentiran tan allunyats de la terra que els veié marxar per venir-se'n ací».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Una imatge de l'abandó dels vells estris. El carro... encara està en bon estat, però aquesta gent s'han venut la mula i segurament no el faran anar més... Res no ens diuen un piló de tallar carn, absurdament arrambat a l'arbre, i una gàbia de porcs a mig consumir pel foc... acabaran servint de combustible algun matí d'esporgada, d'aire fi i tallant». Quina gràcia, el piló de tres potes, com el que teníem a casa dels pares, fa molts i molts anys. No n'havia vist mai més cap fins a retrobar-lo en aquesta imatge. 
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Els motocultors foren els primers grans dominadors de la mecanització del camp lleidatà abans que els tractors s'imposessin definitivament. El nostre de casa era un Pasquali, L-12312, si no m'erro. En plena matinada, els pares s'encaminaven cap al mercat de la fruita, amb la carreteta carregada de caixes de préssecs, peres o pomes. El pare feia de xofer i de macip, mentre la mare atenia els compradors. Quan tornaven a ésser a casa, arreplegaven la canalla i altre cop cap al tros. Després del Pasquali, arribà el Massey Ferguson 135, quina categoria, noi! Llavors el conreu de la fruita ja s'havia imposat del tot, i ja no calia anar a mercat, sinó que calia portar-la a la cooperativa o magatzem corresponent del poble. 
Per cert que, el mercat de la fruita de Lleida era a l'esplanada on s'hi va construir la Llotja. 

Així ens descriu el menut però rabiós motocultor, el primer vehicle mecànic que vaig saber conduir, el nostre saberut escriptor:
«Els homes de la fruita han trobat en el motocultor, d'introducció recent, l'estri ideal, la panacea de les necessitats i aspiracions. Aquí el veieu en la seva funció motriu: s'hi enganxa un remolc petit on poden viatjar còmodament dues persones per aquest paisatge de carreteres flanquejades d'arbres fruiters. El motocultor-vehicle és apte per a baixar a la capital a comprar, a vendre, a transportar la fruita... I també endiumenjat el pagès s'hi enfila amb la dona i va al metge, o a visitar parents del poble veí per la Festa Major. Un cop desenganxat, el motocultor tornar a ésser un motor amb rodes i unes vares-guia: hi apliqueu uns implements de rella, cultivador, grada o aixada mecànica, i conreeu com un rei la terra dels bancals estrets sota el brancatge espès de pomeres, presseguers i pereres. Aleshores aneu a peu, darrera la baluerna, al pas segur que el vostre pare i avi duien darrera la mula. I sobretot la utilitat immensa del motocultor és la del petit transport per l'interior de les finques».

El motocultor, doncs, facilità la transició de la força animal a la tractora pel fet que funcionava de la mateixa manera: amb l'home agafant, caminant i acompanyant el vehicle des del darrere. Només tenia dos pegues al meu parer: la gran sorollada que feia i que calia engegar-lo amb sogueta a cop sec de llom. Acaba en Vallverdú dient: «En plena temporada de recol·lecció i en pocs quilòmetres, n'arribeu a trobar a dotzenes: llur espetec és rítmic, identificable, amorosament insistent, com un cigaleig augmentat i ronc». Quedi constància dels nostres honors a la petita bèstia mecànica, que, per cert, encara espetega de primera i això que se n'hi deu faltar ben poc per als cinquanta.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Una casa de l'horta prop de Torrefarrera. Aquesta comença a ésser una masia considerable, però... la primitiva edificació... és una típica torre feta amb toves, ja desgastades per l'erosió».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Avinganya, prop de Seròs. No es tracta de cap poble, sinó d'un antic convent, que el senyor d'Aitona permeté que fos edificat en terres seves que, a tal finalitat, cedí a Sant Joan de Mata. És una edificació començada al segle XIII en temps de Pere el Gran. Hi residiren monges trinitàries, i hi foren enterrades infantes reials. De membres de l'orde trinitari n'hi hagué fins a l'exclaustració de 1835».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El monestir, invisible a la foto, car queia a l'altre costat de l'església, posseïa grans propietats, exonerades amb la desamortització. Com és costum en aquests casos, el procés de descomposició d'aquest convent de trinitaris descalços de la Mare de Déu dels Àngles d'Avinganya està molt avançat. En podeu veure les escasses restes que romanen en peu a 5 quilòmetres de Seròs, aigües avall del Segre».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aigües avall del Segre, una plantació de pomeres. Hi ha arbre d'aquests que fa les pomes a centenars de quilos. La pomera té una florida borratxa i prodigiosa, exuberant... És temps de llaurada, i el cultivador ha deixat la simetria dels solquets a les parcel·les, com esgarrapades afectuoses... Terra de terrasses fluvials, càlida i generosa. Si havíem de recomanar-vos una fruita excel·lent d'aquest indret, us recomanaríem, però, no pas la poma, sinó el préssec... gairebé al capdavall del viatge del Segre, els préssecs es fan dir sí senyor».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'horta immediata a Lleida hi deuen viure unes quinze mil persones. L'habitatge és el tradicionalment anomenat 'torre' o caseta d'una o dues plantes, que avui es va modificant i fent-se més sòlida i espaiosa. Fins i tot hi neixen xalets, però aquests vora la carretera d'Osca, que a la foto veieu passar pel costat de l'Edifici Clínica de la Seguretat Social». Efectivament, el primigeni Hospital Arnau de Vilanova era un enorme bolet aixecat enmig de les fèrtils terres de la partida de Vallcalent i Boixadors, avui del tot irreconeixible.

«...al nord trobaríem la partida d'Alpicat, i al sud, Malgovern, Rufea, Fontanet..., tots noms evocadors, molt antics, que assenyalen un assentament a l'horta tan antic com la Reconquesta».
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Recol·lecció de l'arròs... esplanades reblertes d'aigua, pous i fang. Els homes, amb llurs grans barrets, ajupits tot el dia amb aigua fins als genolls. Això passa a Suquets, que, com altres grans finques de les proximitats de Lleida, posa en producció terres aspres mitjançant el cultiu de l'arròs, que, per aquesta banda del nord-oest de la ciutat, ha arribat a qualitats força acceptables». Al fons, sembla entreveure's un pagès amb el càntir o silló ben aixecat per combatre la calor dins d'aquestes «autèntiques grans tolles artificials, on el sol pesa i fa de l'aigua una tèrbola caldera». 

En aquells temps, el meu pare Josep treballava a temporades per a un conegut viverista a la partida de Granyena i hortes d'Alcoletge, Lo Cotxero, juntament amb un altre xicot, lo Federico, originari del Delta. L'amo li digué un dia: 'Federico, vés al cap del reng i porta-mos lo silló'. El xicot, creient, se n'hi va i torna al cap d'una estona amb... la sella de la mula! No havia sentit mai la paraula lleidatana silló.
1968. El Segrià.
«Catalunya Visió 04», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«L'ermita de Granyena, aigües amunt del Segre, a la riba esquerra, entre el riu i el ferrocarril a la Pobla de Segur. Aquestes ermites de l'horta són -o més ben dit, eren- llocs de romiatge i de fontada. L'ermita antiga no l'ha vista ningú en tres-cents anys: fou manada enderrocar pel senyor de Rogles, general francès, entre altres edificis de l'horta. D'aleshores data la desaparició de gairebé tots els poblats de l'horta i els monuments que albergaven. Però l'edifici modern no deixà d'atraure els lleidatans, que s'hi aplegaven i hi anaven pel vell camí que voreja el Segre o bé en barca, car hi havia aquest mitjà de transport. Prop l'ermita hi havia les basses d'amarar cànem, que en temps antics era cultivat a l'horta, però avui en dia l'indret és immillorable per al cultiu de la pera, i tot són fruiters. L'ambient d'horta es reflecteix bé en la fotografia: exuberància vegetativa, fusta a dojo, fem al bell mig de la plaça».

En efecte, temps ha, encara en la postguerra, el tercer diumenge de setembre era dia d'aplec a l'ermita de Granyena, i els alcoletgencs hi feien cap a carrera feta. Era com la segona festa major de setembre. En carro, el camí de Granyena era el més curt per atansar-se fins a Lleida, i, per tant, les relacions entre els habitants del poble i els de la partida eren molt freqüents. Si no recordo malament, en una època hi hagué una taverna, de parada obligada per als transeünts d'una i altra direcció.

20160324

[1357] Alcanó, vistes d'abans i d'ara

1921. Alcanó (el Segrià).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La casa forta o castell d'Alcanó retratada gairebé fa cent anys.
1921. Alcanó (el Segrià).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La casa forta del castell d'Alcanó, a la Plaça Major, és edifici de pedra amb algunes finestres gòtiques i murs de carreus gruixuts. Potser fonamentada cap al segle XIII, probablement com a petita fortalesa. Després de passar per diferents mans, en una petita part de la casa actualment encara hi viu una família.
1913. Alcanó (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista d'Alcanó, amb un canó com a figura. Un típic cas d'etimologia parlant, és a dir, per similitud del topònim amb un mot comú de llengua. Sovint, es tracta d'un lligam no fundat, fruit de l'assimilació popular de nom i cosa. 

Escriu el nostre etimòleg de capçalera que Alcanó és «poble de les Garrigues, a uns 20 kms. dret al sud de Lleida». La pronúncia del nom del poble solia ésser dispar: «la gent vacil·la en l'anàlisi de la primera síl·laba, que la gent més senzilla sent com a article català [el Canó], i els més instruïts l'hi aglutinen [Alcanó]...» L'origen etimològic és sens dubte aràbic: «probablement de kanun 'focarium, alcanon'» amb el significat de foc, llar
1913. Alcanó (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Ceferí Rocafort també inicia l'article escrivint «lloc de les Garrigues situat en un replà a la part baixa d'aquesta comarca, a 14 quilòmetres aprox de Lleida». I és que llavors no hi havia dubte: a Alcanó començava geogràficament parlant la comarca garriguenca. Al 1920 tenia 469 habitants, gairebé 150 més que feia un segle (1831) i 200 més que avui.

«Tocant a la població hi ha un vell edifici a quatre vents, de pedra escairada, amb finestres gòtiques, i una creu de terme a la plaça». A l'inici de segle XX s'hi feia escolar per a nens i per a nenes. En canvi, «la falta d'aigua, puix han de recollir la pluja en basses, com passa en altres localitats de la rodalia, fa que resti improductiva bona part de terra del seu extens terme», sense comptar amb el salobre que puja «en alguns punts en temps d'humitat».

La producció agrícola estava centrada en el cereal i acompanyada del vi i de l'oli, per al qual disposava de molí. 
2007. Alcanó (el Segrià).
La casa forta o castell d'Alcanó en una vista actual. 
Anys 1980. Alcanó (el Segrià).
Postal amb l'escut heràldic de la vila, amb el canó.
Anys 1970-1980. Alcanó (el Segrià).
Vistes de la població (fototeca.cat).
2002. Alcanó (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista aèria, en què s'aprecia bé l'antiga vila recollida, i l'església que s'hi afegí en una punta al segle XVIII. 
2002. Alcanó (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Detalls del poble antic i de les antigues pletes de bestiar als afores. Temps enrere, la carretera o camí de carro havia de passar per davant l'església i continuar per la Plaça Major per davant la casa-castell, i d'allà enfilar cap a Lleida.
2002. Alcanó (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Diu la descripció que el relleu del terme és típicament garriguenc, amb auliveres i ametllers com a eixos del paisatge. Després de 15 anys, ja no podem dir-ho amb aquesta rotunditat. L'arribada de l'aigua ha canviat la fesomia del terme: i és que tot a la vida té dos costats. Que sigo per a bé!
2002. Alcanó (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
La Festa Major per Sant Blai, quan l'auliva ja era al sac, i la d'estiu al juliol.
Anys 2000. Alcanó (el Segrià).
Dues precioses imatges del poble arroplegades d'Internet. 

20160323

[1356] Alcanó, l'antiga porta de les Garrigues


1921. Alcanó (el Segrià).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

L'últim poble del Segrià, porta de les Garrigues. Les ondulacions del terreny s'hi comencen a notar i les espones de pedra amb les feixes d'aulivers s'hi dibuixaven ací i allà... fins que a començament del segle XXI, l'arribada de l'aigua d'Utxesa les ha fet desaparèixer: les màquines les han soterrat per aplanar els trossos i posar-hi reg de suport per a nectariners o ametllers. Per això, ben aviat, ja només podrem dir antiga porta de les Garrigues.

La imatge és de la plaça de l'església, amb una creu de terme ja de ferro, però que probablement pogués haver estat de pedra en altres temps. L'església de Sant Pere té la portalada del barroc auster com la majora de les esglésies lleidatanes del segle XVIII. L'arribada de l'arbequina en aquells segle aportà un cert avanç econòmic que de seguida es convertí en nous temples. 
1845. Alcanó (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
«Es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas», comença escrivint l'autor, de 45 cases en carrers espaiosos i còmodes. Entre aquestes, destaca per la solidesa dels carreus, l'antiga casa forta del poblet, probablement «un fuerte en los tiempos antiguos».

Escola de 15 nens, però no de nenes, i l'església de Sant Pere Apòstol servida de capellà i sagristà, «que también hace de camanero, nombrado por aquél». El gran mal de la terra fins fa pocs anys, que no hi havia aigua: «pues únicamente hay en el pueblo las pluviales que se recogen en algunas balsas, de las cuales se sirven los habitantes para surtido de sus casas, abrevadero de ganado y bestias de labor»

Per aquest motiu, part del terme no era cultivat, «si bien hay... muchos árboles silvestres que proporcionan leña para combustible». Els camps de conreu es deixaven de guaret meitat per meitat cada any, i se sembraven de cereal; els camps menys productius, de vinya i aulivers. 

El camí cap a la Granadella es trobava «en mal estado». A mitjan segle XIX, ja hi havia molí d'oli i algunes carboneres. Amb 412 persones, gairebé tenia llavors el doble d'habitants que actualment, que deu fregar els 250. 
1921. Alcanó (el Segrià).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Detall de la façana de l'església de Sant Pere. És en el s. XVIII, l'any 1752, quan el 29 de juny fou treta a pública subhasta l'actual església, diada de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau. L'obra fou adjudicada als constructors de Lleida Agustí Biscarri, Miquel Batiste i Josep Miquel, pel preu de 4.200 lliures, moneda de Barcelona (que l'any 1921 fou valorat amb 11.200 pessetes moneda d'or), incloent-hi tot el material de l'antiga església, prestacions de tot el veïnat i pagament per les 27 famílies que eren les que feien el poble, i a qui s'hi imposà el 20 per cent de tots els productes (la memòria d'on és extret aquest resum no fa en cap moment menció dels anys que es trigà a pagar-ho).


La primera pedra fou col·locada el 23 d'agost de 1752, essent rector de l'església en Joan Ribes i Miret, nat a Torres de Segre, i que visqué al poble durant 40 anys, vicari general en Doctor Pere Bean, i Bisbe de Lleida en Gregori Galindo. Fou beneïda un cop acabades les obres, el dia 3 de febrer de 1758 (Festa Major de Sant Blai) i declaraven Patró de la parròquia Sant Pere Apòstol (extracte és tret d'una memòria feta per Mossèn Sebastià Masip). El mateix dia de Sant Blai fou beneït tocant mateix a l'església el cementiri vell; aviat, el nou i actual ho va ésser l'any 1842 per D. Antoni Fontan, rector de la parròquia i que morí a Barcelona essent canonge de la Santa Església Catedral (viquipèdia).

1921. Alcanó (el Segrià).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

El Crist d'Alcanó, probablement destruït durant al 1936 juntament amb dos interessants retaules barrocs del mateix segle XVIII, el de l'altar major i el del Roser.
1889. Alcanó (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres UdL).
Lentament, cap a la fi del segle XIX, el poble ja perdia població: 370 habitants, homes i dones gairebé per meitats. Això sí, «pertenece ya a los pueblos que constituyen las Garrigas». Sovint, el diccionari de l'historiador lleidatà repeteix les dades del de Madoz. 
1889. Alcanó (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres UdL).
Llarga disquisició toponímica, sobre la qual «nos convence de que en los tiempos árabes fue Alcanó una almenarao lugar avanzado del waliato de Lérida, alrededor de cuyo fuerte se alzó la población». Alcanó vindria a significar punt fort, militar, de guàrdia. L'etimologia popular, per casualitat, vingué a reforçar aquesta idea, i incorporà al segell del poble un canó, segons joc de paraules amb el nom de la vila.

Al 1203, la vila apareix com una de les possessions dels canonges de Sant Ruf, i posteriorment passà al capítol catedralici fins a la fi de l'Antic Règim a començament del segle XIX. Molt interessant és la citació aportada pel gran historiador lleidatà de la Renaixença, sobre la compra venda d'esclaus a la Lleida del segle XIII: una sarraïna blanca (per tant, probablement, filla de relació forçada) pel preu de 70 sous jaquesos. 
2010. Alcanó (el Segrià).
L'Església parroquial de Sant Pere (foto: viquipèdia).

2010. Alcanó (el Segrià).
L'amic i historiador Santi Campo Moralejo em fa arribar aquesta valuosa imatge del capitell de l'antiga creu gòtica d'Alcanó. El capitell és ara al cementiri de la població.