Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albesa. Mostrar tots els missatges

20151126

[1223] Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La Noguera Ribagorçana entre Corbins i l'aiguabarreig amb el Segre. «Aigües impetuoses, alliberades ja de la servitud del quilovat».
1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vistes de Corbins (el Segrià). «Aquest és un dels rius llargs del país: 130 km», vint menys que la Pallaresa i lluny dels 220 sicorians. «És impossible de fer el curs de la Noguera Ribagorçana en cotxe de faisó lineal. Hom el deixa a Corbins, al seu quasi aiguabarreig amb el Segre i no el retroba fins a Alfarràs, on el torna a perdre, per tal com el salt de Santa Anna obliga la carretera a desviar-se cap a Benavarri. Així entre la Llitera i la Ribagorça el viatger automobilístic sabrà que després de l'embassament de Santa Anna hi ha el de Canelles, i que la cua d'aquest pantà el duria fins al Pont de Montanyana, on ara ha d'arribar després d'un interminable rosari entregirat de pujades i baixades per l'aspra, càlida i olorosa terra de la Baixa Ribagorça».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Placa d'un antic molí, avui convertit en productora de pinsos, a Albesa. La sèquia, com totes les del terme, deriva de les aigües de la Noguera Ribagorçana». Anota amb perspicàcia l'escriptor garriguenc: «En arribar al Segrià, la Noguera Ribagorçana ha passat a desdibuixar-se. Tant? Potser sí, perquè el fenomen, al Segrià, és que no podem parlar del riu en tant que entitat central. Aquí el riu és quelcom aprofitat i són els derivats els qui tenen més importància que el mateix cabal principal. Per exemple, entre Alfarràs i Corbins cap pagès no viu de cara al riu, sinó d'esquena: és la sèquia allò que a ell li importa, el canalet per a regadiu... Antigues sèquies derivades del riu han existit de segles, i el mateix canal de Pinyana, excel·lent obra dels inicis de la Reconquesta...»
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la frontera entre la truita i el barb, a les terres segrianenques d'Albesa, els vailets i algun adult aprofitat pesquen per procediments neolítics: bastonada i cop de roc, en tolles laterals del riu». En aquells temps, ja es «parla de construir el canal que uniria la Ribagorçana amb el Segre des de d'altura d'Alfarràs, aproximadament, amb la qual cosa entrarien en regadiu pobles del vessant meridional de la Serra Llarga, com Algerri, i Castelló de Farfanya, avui predominantment secaners».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pont nou d'Albesa, sobre la Noguera Ribagorçana. El cabal irregular del riu, determinat pel tancament o l'obertura de les preses hidroelèctriques, deixa al descobert codinars immensos».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del nou pont, després que l'exèrcit republicà fes volar l'antic en la seua retirada davant les hordes feixistes espanyoles.
1973. Benavent de Lleida. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El rec més viu de tot el Segrià, la sèquia de Pinyana, al terme de Benavent de Lleida. És un antic canal -derivat de la Ribagorçana- que, regatge a part, forneix l'aigua a Lleida». Ara també a molts altres municipis de la comarca, fins i tot de l'altra riba del riu, l'esquerra, com Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se del seu tradicional proveïdor, el canal d'Urgell. Coses de la enginyeria moderna! «El canal de Pinyana rep aquest nom perquè arrenca de la partida de Pinyana, exactament municipi de Castellonroi, pren les aigües de la Ribagorçana i fa els seus quaranta o quaranta-cinc quilòmetres de recorregut pel Segrià. Travessa les possiblement més antigues terres explotades de la comarca».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Al fons, les comportes del darrer pantà ribagorçà, i en primer terme el canal regulador, que desguassa en un impressionant tub de ferro per sota del qual passa la N-340. «A la dreta de la serra de Sant Miquel s'estén l'embassament de Santa Anna, que ha sepultat Tragó de Noguera i bon plec de caserius que vegetaven prop de riu, per cotes poc més altes que el llit. Dues poblacions tenim a est i a oest, no pas allunyades de la massa d'aigua: l'una a la riba esquerra, on les ones en llepen les cases, és el Boix. L'altra, a la riba dreta, allunyada, però interessant, és Valldellou».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La resclosa és situada entre dos penyals... com si els enginyers no poguessin sostreure's a la influència del factor natural... el Monderes i el tossal de Sant Salvador, però que semblen més altes pel fet de trobar-se, aquestes exactament, on s'acaba el paisatge ondulat i comencen les planes; volem dir amb això que després del pantà de Santa Anna la Noguera Ribagorçana serà ja un riu de plana, on l'horitzontalitat dels perfils paisatgístics només serà trencada per la presència dels característics tossals tabulars del Segrià».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ermita de Santa Anna, avui coberta per les aigües del pantà del mateix nom, on la Noguera enllaça amb el Segrià. Fotografia documental, monument ja desaparegut sota l'aigua».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'ermita romànica i del preciós campanar de cadireta que lluïa als quatre vents.
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El séc aprofitat per la presa de Canelles, una de les més espectaculars de tota la Ribagorçana. Al fons, el riu Guart. Darrera els morrots de la dreta, baixa la Ribagorçana... Aquesta enorme presa està muntada sobre un terreny poc consistent -o almenys poc consistent per a la pressió de tants milions de quilos d'aigua...- De forma que l'ENHER ha de farcir de ciment, mitjançant un sistema d'injectors, la muntanya, per tal de solidificar les terres i les roques, fent una massa compacta on hi ha les fenedures internes. L'obra de consolidació és una sagnia impressionant».


«Mirem avall. A la presa del sobreeixidor hi ha el gran regle graduat amb cotes; la màxima, mai atesa, és la dels 507: en els moments òptims, de més gran confiança de l'empresa constructora, ha arribat a permetre's la 466. És a dir, que ens trobem amb un volum possible, donada l'amplada i la longitud de l'embassament; volum, però, que per ara no arriba a probable, i que encara és imprevisible quan arribarà a factual».
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Baixa Ribagorça presenta aquesta brolla pobra, oferint-la amplíssimes extensions. A primer terme, la Ribagorçana; al fons, el riu Guart, formant l'un i l'altre el pantà de Canelles», ensota del congost de Fet. 
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort, a la Noguera Ribagorçana. Poble totalment abandonat, en espera de les aigües de l'embassament de Canelles, si mai aquest arriba a omplir-se. Al fons, l'impressionant congost del Fet»
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort té exactament al darrera el congost del Fet... és una altra meravella de la naturalesa. L'esforç d'aquests rius pirinencs per arribar a la plana hauria de ser correspost amb visites agraïdes de la gent de la plana per tot el seu curs».
1973. Congost de Fet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Mont-rebei, a l'altura del poblat de Fet, comença el congost d'aquest nom, sinuosa i pelada incisió en la roca per on discorre la Noguera Ribagorçana...»

20130221

[288] Esglésies de Balaguer, 1918

1918. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1918. La Portella.
L'església romànica.
1918. Balager.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.

1918. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1918. Torre-serona.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Balaguer.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Albesa.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. La Portella, Vilanova de Segrià.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Benavent de Segrià, Torre-serona.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.
1919. Lleida, Sant Ruf.
Butlletí CEC, núm. 296, 1919.

20120626

[159] Del Merli d'Alguaire

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
 Diu la llegenda medieval que quan el comte Ermengol d'Urgell va voler apoderar-se del convent i ja creuava el pont d'Albesa per disposar-se a l'atac, la Verge el va cegar temporalment, fins que reconeixent l'error i posant-se sota l'advocació de la Mare de Déu, el comte Ermengol n'esdevingué el primer dels devots i gran protector.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  La població, conquerida pel comte Ermengol VI d'Urgell, fou donada als Hospitalers pel rei Alfons I. El castell d'Alguaire fou un dels dominadors de la plana del Segrià durant segles. A partir del s.XIII hi hagué el convent de les monges hospitaleres, que perdurà fins a la destrucció del lloc durant la Guerra dels Segadors.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Detall de l'ermita i de la casa de l'ermità. Tot escrit en un perfecte lleidatà, amb a- inicial.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Vista actual de l'ermita, d'origen visigòtic, anterior a la conquesta musulmana. Segons Coromines, l'etimologia faria referència al tipus de terrenys calcaris saulonosos. La remissió a «merlet» sembla una etimologia per semblança popular, que va acabar creant la llegenda que la Mare de Déu fou trobada sobre les runes d'un merlet per un pastor.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Detall del comte Ermengol acompanyat del seu exèrcit i dels seus llebrers: «que anant ab gran rigor contra las Sras. del Convent d'Alguaire i quan fou en lo pont d'Albesa, perdé la vista» (amb gran rigor: molt fortament armat).
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Detall del castell d'Albesa i de la seua horta prop del pont sobre la Noguera Ribagorçana.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Detall de la vila d'Alguaire, amb la creu de terme en primer lloc i el campanar de l'església de Sant Sadurní. Al fons, el poble de Vilanova del Segrià.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Detall del penitent comte encegat pel miracle de la Mare de Déu a l'horta de la Portella, amb aquest poble i l'espadanya romànica al fons, ja que el poderós comte no pogué travessar el pont d'Albesa. Ni el comte d'Urgell ni els seus soldats són guarnits a l'estil medieval, sinó que són dibuixats com a soldats de l'edat moderna.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  Vista d'Alguaire des d'un altra perspectiva. Darrere el poble, la bassa de l'om, de segur lloc secular de bany dels alguairencs per refer-se de la canícula de la plana segrianenca.
Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
  L'espadanya romànica del convent potser ja no existia en l'època que es pintaren els murals. Que la vila d'Alguaire aparegui amb el campanar de l'església barroca setcentista potser ens hauria de fer datar les pintures un segle més tard del que habitualment se solen situar.
Segle XIX-XX. Ermita de la Mare de Déu del Merli, Alguaire.
  Fotografia de començament del segle XX.