Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1707. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1707. Mostrar tots els missatges

20160302

[1334] Monestirs lleidatans medievals

1873. Monstir de Sant Ruf, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
És el més antic dels monestirs lleidatans des de la conquesta de Lleida al 1149, fundat pel mateix comte Ramon Berenguer IV al 1157 en donació als monjos de Sant Agustí del Monestir de Sant Ruf de Provença d'un terreny «sito a media hora al norte de la ciudad».
1873. Monestir de Sant Ruf, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El monestir fou una de les obediències medievals del d'Avinyó. Al segle XVI, l'ocupaven els frares cartoixans. En una butlla del Papa Climent VIII d'agost de 1592, aquests religiosos foren traslladats al monestir d'Scala-Dei, i el de Sant Ruf passà a mans del bisbe de la ciutat, «a trueque de ciertos censos que le pagaban los referidos monges por el señorío del lugar de Castelldàsens»

Acaba l'autor citant-ne les restes: «En la actualidad se descubren aun buena parte de sus ruinas, en el punto llamado Secanet, formando un bello constraste con la verda campiña que tiene al rededor». La decadència del monestir començà al 1418 quan se'n morí el darrer canonge, i va restar abandonat a mans del bisbat. Els setges del segle XVII i XVIII a la ciutat l'acabarien d'enrunar, ja que el lloc quedava al bell mig del camp d'operacions. Potser ja fóra hora, ara que s'ha quedat envoltat de cases i carrers, que la Paeria l'agencés i li restituís els honors com a primer establiment religiós de la Lleida medieval cristiana. 
1873. Convent dels Templers, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El repartiment de la ciutat entre els protagonistes de la conquesta fou d'un terç per al comte d'Urgell i dos per al de Barcelona. D'aquesta part, Ramon Berenguer IV en cedí una cinquena part als cavallers Templers, principalment al turó de Gardeny, atès que probablement ja hi hagués hagut una primitiva fortificació sarraïna, que hauria conquerit i ocupat, i des de la qual atengué l'atac a la fortalesa principal de Larida. 

Al 1196 ja hi tenien els Templers establert son convent, dalt de Gardeny, «cuya fábrica es a no dudar la existente, en la cual se ve todavía la casa fuerte y el templo, que estaba dedicado a Santa Maria». Explica l'autor en nota a peu de pàgina que a l'Esglésa de la Puríssima Sang de Lleida hi hagué l'antiga imatge de la Marededéu de la Cabeça, «que se dice es la que se veneraba en el convento de Gardeny».
1873. Convent dels Templers, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
A més de Gardeny, també posseïren els templers les terres adjacents al turó, conegudes amb el nom de Corda de Gardeny, a la falda del turó cap a la valleta de la Mariola, on hi havia la coneguda Pala dels Templers, una pala de rec «donde tomaban el agua para el riego de sus vastas heredades».

Atès que l'Orde Templer fou extingit al 1312 a tot Europa, cinc anys després l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que ja tenia la comanda de la Casa Antiga dins la ciutat, prengué possessió dels dominis de Gardeny. Els hospitalers s'hi estigueren fins a la desamortització, quan Gardeny caigué sota ocupació militar (espanyola), que el convertí en caserna fins al darrer quart del segle XX, que passà a propietat municipal.
1873. Convent de la Santíssima Trinitat, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'Orde dels Trinitaris descalços, amb son fundador, Joan de Mata, al capdavant, fundaren el seu primer monestir a la península a la Torre d'Avinganya. Aquell mateix any 1201, quan encara no havia començat la construcció de la Seu Vella, s'establiren també als afores de la ciutat, a l'Hospital de pelegrins que el cavaller Pere Moliner havia donat a la Paeria i aquesta al sant fundador: «Hallábase situado al otro lado del Segre, junto al puente de la azequia de Torres, donde persistió hasta ser trasladado dentro de la ciudad, y el cual se está derruyendo actualmente para abrir en su lugar una espaciosa calle», la Baixada de la Trinitat, un cop s'havien derruït les muralles de la ciutat.
1873. Convent de la Santíssima Trinitat, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'establiment trinitari de Lleida havia redimit de captivitat a final del segle XVIII, o sia, després de 600 anys de perseverant tasca, poc més de 300.000 captius. Això fa de mitjana uns 500 l'any, que per ésser pagats només amb els donatius dels lleidatans (i les rendes de l'establiment), no està gens malament. Sense oblidar que «las prerogativas que disfrutó esta casa de Lérida fueron muchas», entre les quals el privilegi que Jaume I els concedí privilegi de pescar a les aigües del riu Segre.

En els anys de Pleyan, s'enderrocava el darrer edifici que tingueren dins la ciutat. Les imatges de la Marededéu del Remei, l'antiga i la nova, intercessores de la redempció de captius, restarien de testimoni dels segles de presència de l'Orde a Lleida: la nova passà a la veïna església de Sant Joan, i «la antigua está en poder de Jaime Taró». Probablement desaparegudes en la crema d'esglésies del 1936.
1873. Convent de Sant Domènec, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El Convent dels Predicadors a Lleida fou el tercer de la Corona d'Aragó i, potser, creat (en mala hora) pel propi Sant Domènec, que en passar per Lleida al 1219 «pidió a D. Jaime el Conquistador que se hallaba en ella celebrando Cortes, la fundació de esta casa, que se la concedió el piadoso monarca señalando el sitio para su fábrica detrás de la Catedral [de la Seu Vella] y al NO de la misma»
1873. Convent de Sant Domènec, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Els frares predicadors instauraren tanta por en els dirigents de l'època que tots s'afanyaren a afavorir l'establiment. El primer edifici s'aixecà fora murs, molt a prop dels pous de neu del baluard de Louvigny, al Camp de Mart. Però quan Pere el Cerimoniós volgué reforçar la muralla de la ciutat per darrere de la Seu Vella, els féu traslladar a una casa prop de riu, però que «derribada en 1640 en las guerras contra Felipe IV se retiraron los religiosos a una casa de la calle Caballeros, que convertida luego en convento, ensanchóse con nuevas obras, contando en 1699 con  25 religiosos, y teniendo ya aulas de Filosofía y Teología que estaban agregadas a la Universidad».

El convent es trobava, doncs, a l'edifici del Roser. Durant la Guerra de Successió, octubre de 1707, «fue casi del todo destruída esta casa por las tropas sitiadoras, habiendo padecido mucho sus moradores y las personas que en ella se refugiaron, y a no haber intercedido el maestro Puigcantó, que había levantado este edificio, con el Conde de Louvigny, Gobernador de la Plaza, se hubiesen arrasado también sus paredes principales». Pleyan no gosà esmentar directament la massacre que les tropes borbòniques francoespanyoles cometeren entre els civils de la ciutats refugiats en terra sagrada. 

Al 1735, es posà la primera pedra per refer-ne de nou l'església, consagrada al 1752 «con la debida solemnidad, durando la fiesta desde las cinco de la mañana hasta las doce». Fa un repàs dels sants barons que donà la casa, i acaba: «Nada queda ya de los antiguos conventos: el nuevo inhabilitóse con la exclaustración del año 35, y al crearse el instituto en el año 1842 se instaló en el convento, si bien la Iglesia, que era la mejor de la ciudad, después de la Catedral, se dejó para el culto hasta el año 54, que se cerró definitivamente».
1873. Convent de Santjoanistes, Lleida. 
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Segons l'historiador lleidatà, no resten gaires notícies sobre un possible convent de l'Orde de Sant Joan. Probablement heretaren les possessions templeres extramurs, al nord de la ciutat, prop del convent del Carme, «en el sitio que hoy ocupa la estación de ferrocarril». També regentaren el molí fariner que hi hagué al peu de Gardeny.

20160212

[1314] L'artilleria francoespanyola contra Lleida, 1707

1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.
 (BDH).
El plànol de la ciutat fins a Gardeny amb l'emplaçament de les bateries d'artilleria que castigaren la ciutat l'estiu i tardor d'aquell nefand any. Diu la llegenda, que el mapa fou fet pel Duc d'Orléans, Felip, que poc després de finida la guerra fou regent del nostre regne veí del nord durant la minoria d'edat de Lluís XV.

Els plànols i mapes de Nicolas de Fer (1646-1720), cartògraf molt prolífic i de gran influència a la cort francesa en aquell tombant de segle, tenien un estil molt propi, que encara avui exerceix forta fascinació per la simplicitat del traç, per la forta coloració, per l'elegància del resultat. Des del 1690, rebé el suport del Delfí de la corona francesa, i amb l'arribada per via militar dels Borbons al tron del nostre regne veí de l'oest, esdevingué també geògraf oficial de Felip V. D'aquesta manera, els mapes que edità es convertiren en una mena de 'mapes oficials' de les dos corts borbòniques europees del moment.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709
(BDH).El volum recollit per Nicolas de Fer, «géographe de sa Majesté Catholique et de Monseigneur le Dauphin» sobre Les noves observacions dels membres de l'Académie Royale des Sciences francesa.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La ciutat emmurallada, a la marge dreta del Segre, al peu de la Seu Vella, i amb la fortificació de Gardeny riu avall, a l'altre costat de la riera de la Mariola, que desguassava al riu. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La riera de la Femosa desguassant al Segre per la marge esquerra, amb els camins que partien des dels convents dels Agustins i dels Trinitaris als afores del cappont. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El setge de la ciutat s'efectuà per la nord-est, lluny de l'abast defensiu de Gardeny. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La catedral vella i el castell de la Suda foren sotmesos a un fort bombardeig des de diversos angles i punts d'artilleria, protegits per les trinxeres d'atac excavades pels assetjants des de l'altra banda del Noguerola i de la muralla nord, que anava de Sant Martí a Sant Andreu, en l'actual Camp de Mart, llavors despoblat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del fort de Gardeny, sense cap feina ni paper en el setge artiller. S'aprecia com entre els dos turons principals de la ciutat, la petita vall de la riera de la Mariola baixava dreta cap al Segre, davant per davant de la muralla de Sant Antoni. D'aquest portal sortia el camí de Fraga que travessava aquesta riera per un pontet i continuava cap al camí de Butsènit.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Més enllà del baluard de Cappont, hi havia el convent dels Agustins i el dels Trinitaris. Probablement també alguna posada per als viatgers que, arribats tard o de nit a la ciutat, se'n trobaven les portes tancades. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El secular perfil emmurallat de la capital lleidatana des de l'Edat Mitjana: la muralla del riu, en bona part formada per les mateixes cases del carrer Major, la de Sant Antoni, la que pujava per Boters, amb el camí de Montsó, i la que partia la ciutat del burg de la Magadalena, desenvolupat ja durant la baixa Edat Mitjana, amb la primitiva porta ferrissa de la ciutat a l'actual plaça de la Sal.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El creixement i afermament del barri de la Magdalena obligà a la construcció d'una segona muralla que tancava fins al turó de la Seu, i una tercera que revoltava el turó fins al Camp de Mart per tancar amb la que arribava de Sant Martí. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El riu Noguerola féu les funcions de fossat i s'observa com fou derivat en dos per cobrir el baluard del Carme, que tancava la ciutat a tocar del Segre. A la dreta, l'antic convent del Carme extramurs. Més amunt, l'antiga església de Sant Ruf, enrunada des dels anteriors setges de la Guerra dels Segadors. L'emplaçament de les trinxeres en ziga-zaga és prou evident. 
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall del turó de la Seu amb totes les línies de tir dels canons francesos que hi queien.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

La fortalesa de la Suda i la catedral, amb el claustre ben visible. A la dreta, l'església de Sant Andreu, «laquelle on a fait sauter». Ara bé, l'església de Sant Andreu era a l'altra banda de la Seu, just a la fi del burg universitari a la frontera amb el call jueu de la Cuirassa. Potser més aviat es tracta de la de Sant Martí, que feia funcions de caserna militar des de la Guerra dels Segadors, però que tampoc no era ben bé emplaçada en aquests rodals, sinó a la part oposada. De fet, aquesta part de la muralla passava molt més propera al turó i no era tan ampla com en el mapa és mostrada. Els errors de transcripció entre els apunts presos del natural pels enginyers militars i el treball final fet al taller de l'impressor eren normals i fins i tot freqüents en la cartografia del moment.

Al fals fossat de la falda nord del turó, s'aprecia un quadrat que potser representa els pous de gel de la ciutat.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Els morters tenien un angle de tir molt més elevat i podien emplaçar-se molt més lluny de la muralla, sense tant perill d'esdevindre blanc de l'artilleria defensiva.
1707. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

Detall de les trinxeres a la banda nord de la muralla, a l'actual zona alta de la ciutat.
1709. Setge de Lleida a la Guerra de Successió,
dins «Espagne, Recueil de cartes geographiques», de Nicolas Fer, París, 1709.

El planisferi mundial a la portada de l'edició, amb el continent americà encara poc afinat (p.ex. amb Califòrnia representada com una illa) i sense l'Antàrtida.

20150420

[1019] La Lleida de Bodenehr, 1707

1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Una altra edició del preciós gravat. La Seu Vella. Veg.
[1001] «Siti de Lleida pel Duc d'Orléans», 1707, preliminars
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Lleida emmurallada.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'atac al turó de la Seu Vella i al Castell de la Suda.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
El barri de la Madgalena.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Els generals borbònics dirigint l'atac.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
La infanteria i l'artilleria.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'atac a Gardeny i Sant Martí.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Les trinxeres enemigues hispanofranceses.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
El Segre, a l'esquerra, aquest cop aliè als combats, vistos des dels turons del Secà de Sant Pere. 
Cliqueu també:

20150407

[1008] «Sed capta a suo rege, punita fuit»


1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Edició francesa del gravat de Bodenehr, retratada pel fotògraf lleidatà Victorià Muñoz i reproduïda en el Butlletí del Centre Excursionista de Lleida com a acompanyament a la ressenya històrica d'Enric Arderiu. 
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«De conformitat amb lo previst per ambdós generals, lo dia 9 d'octubre a les 6 del matí va començar l'artilleria a batre les fortificacions de la plaça. S'hi descriu la localització de les tres bateries de canons i de l'avís rebut pel Duc d'Orléans, «com... li havien advertit alguns, que coneixien bé la Ciutat i les fortificacions, que el llocs més assequible a l'assalt era el portal del Carme, a pesar que allí hi havia doble muralla, la nova exterior i l'antiga a la part de la ciutat, que es juntaven formant angle prop del riu...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
El Duc d'Orléans «...considerant que un cop entrats a la ciutat per aquell indret quedaven a cobert dels focs del castell, va posar son principal empenyo a batre lo tros de la muralla situat davant de les dos primeres bateries dels borbònics...» La resistència dins la ciutat era voluntariosa, i els reforços de Galloway escassos i llunyans. «Al clarejar lo dia 10, les bateries romperen novament lo foc i continuaren batent lo recinte exterior; tirava cada peça unes 90 canonades al dia, que feien un total aproximat de 1.700, sense comptar los disparos dels morters i el foc de mosqueteria...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
La construcció de les mines per a l'enderroc de la muralla i l'obertura d'una bretxa era dura, perillosa i penosa. La tasca de capdavanter del Duc d'Orléans és descrita per l'historiare linyolenc: «Lo Duc d'Orléans va portar-se braument recorrent durant tot lo dia los llocs de més perill [de la trinxera] afalagant als oficials i concedint premis i regalos als artillers...» Cap al dia 11 d'octubre «los desperfectes ocasionats per l'artilleria borbònica foren de tal magnitud que a la tarde d'aquella jornada oferia el llenç de paret proper al Carme portells de gran consideració, en los quals va creure el Duc poder-s'hi acomodar aquella nit; per més que, millor pensat, va rendir-se al parer dels enginyers, que opinaren que era més prudent aguardar al dia pròxim 12 d'octubre, en què els portells serien més assequibles i podria estalvià's molta gent».
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
En aquesta edició francesa del gravat s'hi incorporen les trajectòries de les bombes caigudes sobre la Seu Vella. L'historiador en fa un càlcul aproximat d'unes 1.700 al dia, des del 9 al 12 d'octubre. Probablement, més de 5.000 durant els quatre dies de la batuda d'artilleria.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Lo dia 12 d'octubre fou lo senyalat pel Duc d'Orléans per assaltar-la: de bon matí havia estat a reconèixer les trinxeres i va ordenar que es donés la senyal d'assaltament al cloure la nit...Quedà batuda la muralla exterior: les mines havien explotat: los portells oberts eren prou amples. Arribada la nit, cosa de les 7, reberen ordre d'avançar los granaders, i es llençaren ardits a dreta i esquerra secundats per l'artilleria...»
L'historiador fa un record dels nostres defensors: «los lleidatans, ajudats de la guarnició, varen defensar amb heroisme les muralles fent un espantós foc d'artilleria i de mosqueteria en lo que sembla que hi prengueren part almenys uns 3.000 homes, los quals contingueren per espai de dues hores als assaltants...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Los sitiats feren un esforç per rebutjar l'exèrcit borbònic; tocada alarma es presentaren al portal del Carme i a la contraguàrdia a prop del riu per a desallotjar-ne els invasors: i malgrat lo foc intens de totes armes que engegaren, no els fou possible fer recular l'enemic. Allavors la guarnició va donar-se per vençuda. Eren les 10 de la nit». 
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Diu l'historiador Arderiu: «Resulta doncs plenament comprovat que els paisans defensaren la plaça fins al darrer moment i que excediren en valor i heroisme a les tropes regulars. No és estrany que a la rendició del castell ne quedessen tan pocs!
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'artilleria enemiga francoespanyola descarrega sobre el raval de la Magdalena i sobre el «castell» de la ciutat. De fet, de castell ho serà a partir de l'ocupació espanyola, que dessacralitzarà la Seu i la convertirà en caserna de ses tropes per subjugar la ciutat. 
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Abandonada la defensa de la muralla pels lleidatans, haurien pogut tot seguit los sitiadors pendre per assalt la població, però lo príncep d'Orléans va fer contindre les tropes que, amb los granaders al davant, anaven a penetrar-hi, aplaçant-ho per l'endemà, i ho va ordenar, segons afirma, per defugir lo desordre i els accidents que poguessen ocórrer durant la nit». L'historiador prova de rememorar el sentiment de la població lleidatana a l'alba del dia 13, «abatuda pels negres horitzons de moral esclavitud que l'enrotllaven, incerta de veure lluir el sol un altre dia, insegura de tot dret d'humanitat».
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
A l'alba «es desplegaren les tropes assetjantes per agafar major extensió i poder entrar per diferent indrets a la vegada». Lo Síndic de la ciutat demana clemència al Duc, per tal que «tractés cristianament a distingides famílies i a moltes dones i nens que restaven fora del castell... L'Orléans féu de resposta que havent-se servit (l'austríac) de tots los ciutadans per a defensar la població no els quedava altre remei que entrar en lo castell, doncs no podien obtindre el perdó de la rebel·lia més que amb sa rendició». El Príncep de Darmstadt, comandant de la plaça, decideix de sacrificar la ciutat i no rendir el castell.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Lleida saquejada: «abans d'eixir l'Orléans de la població, va cometre l'acte de crueldat de donar als soldats l'autorisació del saqueig». L'historiador descriu els horrors del pillatge amb un fragment en castellà, on s'anota p.ex. que «el honor de las mujeres no se respetó ni en los lugares más sagrados».
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
L'esplanada del Camp de Mart i fins la muralla de Sant Martí. 
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Continua: «Los enfermos del hospital fueron todos muertos y arrojados a la ribera... i algunos religiosos corrieron la misma fortuna, otros apaleados y heridos...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«És difícil fixar amb exactitud lo nombre de víctimes immolades als instints sanguinaris de la fera humana deslligada...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Rastreig dels llibres de registre de les parròquies «de sobrada temença al nou poder constituït».
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Les tropes assaltants deambulen pels plans de Balàfia i fins a Gardeny.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Los noms pertanyent a una sola família s'han de creure de persones que en foren totes víctimes... llurs sacrificis són prova que els vencedors no tingueren fre i de que el mateix s'acarnissaren en homes que en dones, en infants que en persones fetes, en sants que en malalts...»
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Està fora de dubte que les tropes felipenques entraren lo 13 d'octubre a la població». En canvi, «hi ha discrepàncies notables respecte a la duració del saqueig».
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
«Fou de tal magnitud la destrossa obrada pels francesos en les persones i béns dels lleidatans i tan gros lo desconeixement dels rudimentaris principis de la humanitat, que els historiares borbònics s'han cregut obligats a justificar-los».
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
Pluja de bombes sobre el barri de la Magdalena i el Portal del Carme.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Les opinions dolgudes del nostre historiador linyolenc sobre el caràcter i personalitat del Duc d'Orléans.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Conclou Arderiu: «Un hom de les condicions ètiques del Duc d'Orléans no és d'estranyar que donés, sense motius raonables, llibertat de robar, d'assassinar i de deshonrar».
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
En canvi, els historiadors gavatxos atribueixen els estralls del saqueig a la tossuderia del general defensor del castell de la ciutat, que va negar-se a rendir-lo. L'Arderiu tracta de justificar-lo: «creiem que el príncep se conduí lleial i noblement al replegar-se al castell... i al negar-se a la rendició... Havia rebut l'encàrrec de defensar la fortalesa, lo poble l'ajudava amb braó... ademés ell mai no hauria pogut ni sospitar que, després d'haver deixat als assaltants lliure l'entrada a la població i d'haver demanat al general borbònic pietat pels paisans que hi restaven, s'havia de permetre a la turba desenfrenada la satisfacció dels seus instints bestials».  
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
La Seu Vella amb la ciutat als peus de la banda del riu.
1707. Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
G. Bodenehr fec. et exc. A.V., ed. francesa, ca. 1720.
La Seu Vella amb el barri de Sant Martí descendint des de la Suda fins al pla.
El Mariscal Louvigny fou l'encarregat d'esperar la rendició de la fortalesa i del control i repressió de la ciutat en endavant. La catedral fou tancada i dessacralitzada, convertida en presó i caserna. Les construccions del seu voltant destruïdes per fortificar el turó: la universitat, el palau episcopal i les cases de les principals famílies de la ciutat. Amb les pedres el mariscal Louvigny va manar aixecar els murs dels quatre baluards, que consten de 3 quilòmetres de muralla.

La placa que féu col·locar en un dels baluards de dalt del turó, deixava ben clares les intencions dels nostres enemics borbònics:

Civitas Ilerdae in rebelione prima fuit; sed capta a suo rege Philiphus Quinto, Anno 1707, punita fuit. La ciutat de Lleida fou la primera en rebel·lar-se. Capturada pel seu rei Felip V ha estat castigada. 

El 23 d’agost de 1727 es produïa un fet significatiu del que representava el nou ordenament: el corregidor de Lleida va donar ordre al secretari del municipi «para que de hoy en adelante no hiciera los pregones en Catalán, si no en Idioma Castellano cuya orden se deberá ejecutar en adelante» (Josep Lladonosa i Vall-llebrera). Ara, avui i ací, els lleidatans lluitem per recobrar-ne l'honor i la llibertat.
1911. Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, anys III, núm. 13-15, gener-març. 
Enric Arderiu, Siti de Lleyda pe'l Duch d'Orleans  (Sol-Torres, UdL).
Contraportada del Butlletí amb els preus: 0,01 € per la subscripció anual.